• “Aquesta situació no esdevé a partir d’un tema de llistes. [...] És un debat que no s’havia produit. [...] És fictici. [...] Tot això no és cert, no s’ha produit mai.”
• “En la junta directiva, el president [Carretero] els planteja [als quatre crítics] que, per diferents motius que ja venien de lluny, els ha perdut la confiança [...] i se’ls acaba demanant que pleguin de la direcció de l’associació.”
• “La petició del president té el suport de la junta directiva. [...] Aquestes persones decideixen que no volen plegar. I [...] dos no es barallen si un no vol. Decidim [...] que nosaltres pleguem.”
• “Manifestem que això no ha de sortir a la premsa, que no se n’ha de parlar perquè Reagrupament no en surti perjudicat.”
• “D’aquesta situació, es produeix un cop d’estat, en els termes clàssics, i aquestes quatre persones es fan càrrec de la direcció, donen instruccions perquè es talli qualsevol comunicació entre nosaltres i els associats, es fan càrrec de la web, ens tallen tots els accessos, pengen la informació que consideren oportuna, nosaltres no tenim aquesta possibilitat.”
• “A partir d’aquell moment, el moviment a favor que la situació torni al seu punt inicial [...] ha estat molt fort i se’ls ha demanat que acceptessin la seva dimissió.”
• “En el moment en què facin efectiva la seva dimissió, desapareix qualsevol impediment perquè la junta directiva es torni a formar com estava.”
• “Han passat moltes coses. Els membres de la junta ens hem de tornar a trobar i parlar entre nosaltres. [...] Encara no ho hem concretat.”
• “Aquest tipus de situacions no són agradables. No estic particularment contenta amb tot el que ha passat.”
• “El projecte està per damunt de les persones i els interessos particulars no tenen cabuda en la nostra associació.”
• “No em consta. Una de les coses que han portat a aquesta situació és que la seva actitud [dels crítics] no havia estat molt d’aproximar-s’hi [a Joan Laporta].”

Fidel Masreal, redactor de societat de

Una de les escenes que més em fan riure de la pel·lícula “La vida de Bryan”, dels genials Monthty Pyton, és aquella en que el grup revolucionari protagonista, que odia els romans, es baralla: el front jueu popular, acusa de dissident el front del poble jueu, enfrontat al mateix temps a la Unió popular de Judea.

L’espantada interruptus de Carretero m’ha fet recordar la pel·lícula i em sembla un símptoma més del mal endèmic de l’independentisme català i d’una part de l’esquerra: la divisió interna. N’hi ha prou amb recordar els insults entre Hortalà, Colom i Carod el 89, l’escisió de Colom i Rahola fundant el PI, i les quatre corrents internes que pugnaven per Esquerra fa només un any i mig.

És legítim discrepar. És sa i necessari qüestionar les estructures dels partits tradicionals. Fins i tot, en temps de crisi i desafecció, poden ser exitoses, a curt termini, ofertes amb personalitats fortes i propostes contundents. Però a la llarga, crec –o vull creure– que la ciutadania castiga les apostes personalistes i basades en eslògans fàcils. Vegi’s a tall d’exemple el PI de Colom i Rahola però, també, salvant les distàncies, les intencions de Montserrat Nebrera fora del PP o la crisi interna del partit Ciutadans.

I és que la crítica és fácil, el que no ho és tant és oferir una base ideològica sòlida, objectius a llarg germini i lideratges que vagin més enllà del regat curt per ser a les llistes. Serà interessant, doncs, veure què ofereix exactament Joan Laporta.

Tian Riba, periodista

Els mitjans de comunicació i els ciutadans hem fet la feina de confrontació, que no enfrontament, amb el govern, com corresopon, en aquest cas, al govern tripartit. Època que ha coincidit amb la més alta desafecció de la política i dels polítics que hi ha hagut mai en democràcia. Ara bé, si l’alternativa és una Convergència i Unió, a qui tant critica el PSC, li acaben tremolant les cames amb Ascó sense tan sols ser al govern, o un Reagrupament, que havia de regenerar la política, i a la primera de canvi ha caigut en els pitjors vicis que criticava és perquè s’ho facin mirar tots plegats. I en el cas concret de Reagrupament és per començar a pensar que, si vas en una autopista i tots els cotxes van contra direcció, potser qui va en contra direcció, en realitat, ets tu. Carretero va trencar el tripartit de Maragall impulsant el No d’Esquerra a l’Estatut, va trencar Esquerra per tot arreu, i ara ha trencat la seva pròpia joguina. A veure si resultarà que el Dragon Kahn no era el tripartit, sino que era Carretero. Escrivia Pere Martí aquest diumenge a l’Avui que potser Joan Laporta provoca una fisió nuclear en el sobiranisme per després fusionar-lo. Vista l’experiència, val més que no dinamitin res més.