Articles per tema Catalunya
El blog d'El món Suscripció al feed RSS
Entrevista d'actualitat
“Bombardejar Barcelona és diferent de bombardejar Gernika”
28/10/2011
Gregorio Peces-Barba, un dels pares de la Constitució, ha posat més llenya al foc després d’afirmar que si, al s. XVII, Espanya hagués triat quedar-se amb Portugal i desfer-se de Catalunya, potser els hauria anat més bé. A més, va afegir que, ara, “bombardejar Barcelona ja no faria falta”. Continuar llegint
Entrevista
Pocs espais verds
03/08/2011
L’Organització Mundial de la Salut recomana que els municipis tinguin com a mínim entre 10 i 15 metres quadrats de zones verdes per habitant mentre que Barcelona només en té 6,6 m2. Avui n’hem volgut parlar amb l’experta Teresa Galí-Izard. Continuar llegint
En profunditat
Catalunya, un plató de pel·lícula
14/01/2011
Catalunya ha doblat el número de municipis que obren els seus carrers per fer-hi rodatges. N’hem parlat amb Júlia Goytisolo, directora de Barcelona-Catalunya Film Commission i Carlota Guerrero, coordinadora de municipis. Continuar llegint
Les píndoles del món
Fem neteja
30/12/2010
Xavi Puig, periodista d’Esports de RAC1
A la Federació Catalana de Futbol sortim del foc per caure a les brases. Veient els espectacles esperpèntics de l’última dècada costa entendre que hi hagi tants i tants federats al nostre futbol, i tants i tants nens que practiquen aquest esport.
I és que la poltrona de la Catalana de Futbol, lluny de ser un caramel enverinat, és per a molts un lloc molt preuat i molt buscat…
Que ningú no ens vulgui fer creure que 15 directius han presentat la dimissió de forma individual… pràcticament sense que el del costat no ho sabés… Que ja no ens mamem el dit…
El principal problema és que l’estabilitat a la Federació Catalana és un concepte sense cap mena de contingut… Problemes econòmics, convenis que no es compleixen, acords de paraula, sense papers firmats… Res que no hàgim vist en un passat a la Federació Catalana… i el que és pitjor, temem que ho continuarem veient en un futur… I ara s’obrirà un nou període electoral… i a la Federació quan parlem d’eleccions, ja ens podem posar a tremolar…
Si entre 27 directius no remen tots alhora, no van tots en la mateixa direcció… tanquem la paradeta i cap a casa… Després no cal demanar compromís a l’afició… o parlar de vergonya si no s’omple el camp per veure la selecció catalana. Primer traiem la pols a casa, freguem amb lleixiu… i obrim les finestres. El problema és que si les obrim tornin a entrar els de sempre.
Entrevista d'actualitat
Mohamed Chaib: “A Catalunya, algú vol radicalitzar la religió”
17/12/2010
Imatge: El País
L’exdiputat del PSC al Parlament, Mohamed Chaib, ha confirmat les filtracions de Wikileaks que aquest divendres recull El País. En una conversa amb el cònsol dels EUA, Chaib va alertar-lo del descontrol de l’islam a Catalunya. Creu que la solució seria “ubicar aquests moviments dins d’una comissió islàmica que sigui representativa de tothom”. Continuar llegint
En profunditat
Els castells s’internacionalitzaran
17/11/2010
Amb Joan Manuel Tresserras, conseller de cultura i mitjans de comunicació, Sergi Valdé, vicepresident de la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya i Anna Felipe, enviada especial de RAC1 a Kènia, hem parlat de la declaració dels castells com a patrimoni immaterial de la humanitat. Continuar llegint
Les píndoles del món
El gran fracàs del PSC
05/10/2010
Tian Riba, periodista
Diu el president Montilla que en la Catalunya del 2010 perd sentit la idea d’una única força que vulgui ser-ho tot i representar-ho tot, perquè la Catalunya actual no té res a veure amb la Catalunya del 1980. És vigent, doncs el pal de paller amb que Jordi Pujol va inventar la fórmula de la Coca-Cola?
Montilla té raó en part. Catalunya és ara una societat molt més complexa.
Ara bé, també és veritat que CiU li ha guanyat la partida al PSC en la voluntat de ser el gran partit central. I aquest és el gran fracàs dels socialistes. La lògica diu que un cop arribes al poder, encara que sigui traient la llengua, ho tens tot a favor per esdevenir el partit de referència. I el PSC ha estat incapaç de ser-ho en set anys de govern, entre d’altres coses, sí president, pel guirigall que ha sigut a vegades el tripartit.
Segurament cap partit ho pot representar tot. CiU no ho fa. Però la piconadora demoscòpica demostra que l’invent de Pujol és vigent 30 anys després i que CiU ha sabut millor que ningú ser la síntesi entre dretes i esquerres, poble i ciutat, independentistes i regionalistes.
Entrevista d'actualitat
“La visita del Papa no pot condicionar el calendari electoral”
31/08/2010
El president d’Esquerra Republicana de Catalunya, Joan Puigcercós, ha reclamat en una entrevista a El món a RAC1 que la visita del pontífex no pot fer ballar la data de les eleccions. Puigcercós lha amentat, però, que treballaven amb l’ hipòtesis de celebrar comicis a l’octubre, tot i que “és el President Montilla qui ho decidirà”, ha dit. Continuar llegint
Les píndoles del món
Nevada oficial i real
12/03/2010
Enric Sierra, director de La Vanguardia digital
La nevada caiguda aquesta setmana a Catalunya ha eixamplat la distància entre la població i la política. El despropòsit viscut aquests dies, es va iniciar dilluns quan els responsables d’emetre els avisos tornaven a la feina sense creure’s la previsió de la gran nevada, i es van mantenir muts mentre milers de persones quedaven atrapades. Els afectats van fer sentir el seu crit d’auxili, primer, i d’indignació, després, perquè la reacció ràpida que reclamaven era impossible d’aplicar amb diligència perquè no hi havia hagut previsió. Davant d’aquesta orfandat oficial, les emissores de ràdio, televisions, internet i, per primera vegada en una crisi d’aquest tipus, les xarxes socials, s’han convertit en la plataforma informativa i de protesta ciutadana, on els testimonis anaven desmentint la informació oficial que ens feien arribar. La història dirà que hi va haver una nevada oficial i una real, que poc van tenir a veure. El descrèdit continua.
Les píndoles del món
Llum al final del túnel
11/03/2010
Quim Torrent, periodista del diari Avui
Em sembla que el tripartit no és conscient de l’immens desgavell que ha contribuït a crear a les comarques gironines. Mentre els portaveus d’Esquerra i Iniciativa es barallaven amb José Montilla sobre la conveniència o no de la MAT, més de 100.000 gironins continuaven sense llum i deixats de la mà de Déu.
Mentre el president defensava una MAT que amb tres anys i mig ha estat incapaç de construir, els alcaldes de Lloret, Tordera o Vidreres s’esbatussaven amb els responsables d’Endesa perquè els enviessin grups electrògens.
I mentre el president avalava l’actuació de Saura i Boada, els hotelers de la Costa Brava es buscaven la vida perquè tenien més de 20.000 turistes passant fred als seus hotels.
El tripartit s’ha construït una mena de Matrix dins dels despatxos. Un món paral·lel on la crisi no és tan greu, els incendis no cremen tan com sembla i les apagades elèctriques no ho són tant si no afecten Barcelona. Però la Catalunya real, expressió que tan li agrada al president, fa temps que va amb espelmes per trobar la llum al final del túnel.
Les píndoles del món
Tancat en fals
16/02/2010
Fidel Masreal, redactor de societat de El Periódico
Què passaria si un ministre de Zapatero digués que fa temps que el seu Govern va renunciar a encarnar un projecte integral de país? Seria tal la pressió política i mediàtica que dimitiria o a les poques hores seria cessat fulminantment. Aquí en canvi no passa res, un cop més no passa res, més enllà del minuet de Maragall rectificant, posant el càrrec a disposició del President i que Montilla no li accepti la dimissió.
Però sí que passa.Passa que Maragall segueix pensant el que pensa, i molt més que es calla. Passa que hi ha un sector catalanista al PSC que, fart d’intentar donar la batalla interna sense èxit ni suports, ha decidit donar la batalla externa, a risc de donar munició gratuita a Convergència i Unió. Passa que hi ha consellers que feliciten en privat a Maragall però no en públic. Passa que no consta que el conseller Castells, que va defensar-lo, hagi també rectificat. Passa que l’aparell del PSC no vol autocrítica i menys en precampanya. Passa que, com a d’altres partits, als socialistes mai els sembla bon moment parlar de regenerar a fons la relació amb la societat. I potser serà la societat la que els regenerarà a ells.
Les píndoles del món
Aquí tot és possible
15/02/2010
Jordi Barbeta, cap de política i actualitat de La Vanguardia
L’andanada d’Ernest Maragall contra el Tripartit demostra que aquest país està políticament molt malalt. En un govern normal, de qualsevol país normal, cap ministre es caga en el seu propi govern, però si ho fes seria automaticament destituït. Aquí no, aquí tot és possible.
A força de fer el ridícul cada setmana, el govern ha perdut la vergonya. És un fenòmen incomparable de feblesa política. Es reconeixen tan febles que tot el que no sigui plegar ja els va bé. Només cal dissimular i dia que passa, any empeny. Això des d’un punt de vista institucional. Quan el fons del debat reobert per Maragall, la tesi sobre el catalanisme del PSC, és un assumpte que només interessa a unes dotzenes de militants d’aquest partit. El bluix de la militància fa dècades que està en una altra ona.
No es pot negar que al PSC hi ha persones que són catalanistes, entenent per catalanistes aquelles persones que posen el govern de Catalunya com a prioritat per damunt de qualsevol altra. Al PSC hi ha catalanistes però són una exigua minoria que fan el paper de cirereta.
Mai el PSC es separarà del PSOE ni tindrà ni tan sols el grup parlamentari propi al Congrés. Primer perquè el PSC no vol i segon perquè el primer intent ressucitaria immediatament la federació catalana del PSOE amb més militants, més diners i més votants.
Les píndoles del món
El Tripartit està que trina
11/02/2010
Marta Lasalas, periodista
El saben aquell que diu que hi ha un del PSC, un d’Esquerra i un d’Iniciativa que decideixen fer un govern i acaben provocant fatiga. Doncs no és broma. El Tripartit està que trina. Però avui el soroll a la plaça de St. Jaume no sona com sempre. La nota discordant no la dóna el paquet d’Esquerra ni la contestatària Iniciativa. Avui, el més cridaner és la inquietud que remou el PSC. El PSC dels alcaldes que no s’avenen a quadrar-se dins els límits de les vegueries. El PSC de Castells que aprofita la roda de prema del govern per deixar la política econòmica de Zapatero com un drap brut. O el PSC del conseller d’educació, que de bon matí, tot prenent un cafè, posa el Tripartit i els socialistes catalans potes enlaire.
El conseller té, a més, la importància de dir-se Ernest i Maragall. I el seu discurs em sona familiar, no només quan escandalitza el personal abocant la fatiga que segons les enquestes amenaça triturar la fórmula del govern català. Em sona familiar sobretot quan carrega sobre les estructures internes dels partits, endogàmiques i amb tendència a l’autoreproducció. Em sona familiar quan reclama al grup parlamentari propi a Madrid, quan li venta una bofetada a la ministra invisible, Carme Chacón i quan exhigeix vehemència per defensar l’Estatut. No improvitza. És un discurs llegit i molt pensat.
Hi ha inquietut al Tripartit, però a més aquest cop hi ha moviments sísmics sobre l’asfalt del carrer Nicaragua.
Les píndoles del món
El cap de turc
09/02/2010
Enric Vila, periodista i historiador
Déu me’n guard de defensar Iniciativa. Per mi Iniciativa podria desaparèixer demà mateix. És un partit que concentra tota la inconsistència del país, tota la pedanteria, tota hipocresia i tota la irresponsabilitat. És l’infern empedrat de bones intencions, és la combinació pura del ventall d’inanitats que ens ha dut pel pedregar. La seva etapa al govern quedarà com una exhibició de buidor i d’incompetència sense precedents. El cas d’Horta de Sant Joan és només la cirereta d’una trajectòria exemplar. Cap partit representa tan bé la tradició de demagogs i d’intel·lectuals absurds que Catalunya ha donat els últims 100 anys. Per això tots els partits tenen algun defecte d’Iniciativa i, en canvi, Iniciativa no té la virtut de cap partit. També per això, a mesura que el decorat cau, a mesura que el públic veu el rei despullat, a mesura que s’agreuja la crisi de credibilitat i s’estén el nerviosisme, els atacs contra Iniciativa augmenten. Els sistemes podrits sempre busquen caps de turc. Els partits, els diaris, els columnistes creuen que ataquen Iniciativa, però en realitat s’ataquen ells mateixos, ataquen el ventall de coartades grotesques, l’univers de banalitats i sublimacions cofoistes que fins ara els ha justificat. Tot aquest linxament que pateix Iniciativa té uns emotius colors crepusculars.
Veure el monstre devorant-se ell mateix com al final d’una pel·lícula. Potser prendrem mal, però tinc una certa curiositat per veure com acaba tot plegat.
Les píndoles del món
La llei nonada
03/02/2010
Rafael Vallbona, periodista i escriptor
Al pas que va la llei de vegueries, o sigui la divisió territorial de Catalunya, serà la llei nonada de per vida. Anunciada sempre com una necessitat fonamental del país, saben que mai no obtindrà el consens del territori uns hi van passar de puntetes durant molts anys, i els altres la plantegen a darrera hora. Mentrestant tots els partits treuen un bon rèdit polític i electoral de les diputacions provincials i fomenten un no menys evident clientelisme amb els Consells comarcals.
I això que, des de l’estratègia política d’Esquerra i Socialistes, la idea de les set vegueries i de l’àrea metropolitana de Barcelona és raonable: els permet mantenir un important poder tot i perden el govern, i els acosta a un nou pacte municipal a Barcelona en el cas d’una victòria convergent.
A més, per desallotjar els convergents dels Pirineus, redueixen Lleida a un no res per mor del seu escàs pes demogràfic, i perquè que allà CiU poc hi pot fer, lliguen curt l’Ebre, i s’aferren a la Catalunya central.
I la mala maror territorial, amb una bona repartidora, passa.
Les píndoles del món
Confrontació, que no enfrontament
01/02/2010Tian Riba, periodista
Els mitjans de comunicació i els ciutadans hem fet la feina de confrontació, que no enfrontament, amb el govern, com corresopon, en aquest cas, al govern tripartit. Època que ha coincidit amb la més alta desafecció de la política i dels polítics que hi ha hagut mai en democràcia. Ara bé, si l’alternativa és una Convergència i Unió, a qui tant critica el PSC, li acaben tremolant les cames amb Ascó sense tan sols ser al govern, o un Reagrupament, que havia de regenerar la política, i a la primera de canvi ha caigut en els pitjors vicis que criticava és perquè s’ho facin mirar tots plegats. I en el cas concret de Reagrupament és per començar a pensar que, si vas en una autopista i tots els cotxes van contra direcció, potser qui va en contra direcció, en realitat, ets tu. Carretero va trencar el tripartit de Maragall impulsant el No d’Esquerra a l’Estatut, va trencar Esquerra per tot arreu, i ara ha trencat la seva pròpia joguina. A veure si resultarà que el Dragon Kahn no era el tripartit, sino que era Carretero. Escrivia Pere Martí aquest diumenge a l’Avui que potser Joan Laporta provoca una fisió nuclear en el sobiranisme per després fusionar-lo. Vista l’experiència, val més que no dinamitin res més.
Les píndoles del món
La xarlotada nuclear
27/01/2010Rafael Vallbona, periodista i escriptor
La més absoluta falta de rigor polític ha portat a l’estat a subhastar l’allotjament del cementiri nuclear com si fos una panera de Nadal. La mateixa manca de serietat va portar dilluns al president Montilla a dir, amb la boca petita que el caracteritza i empès pels seus socis de govern, que a Catalunya no li toca un magatzem de residus nuclears. Convergència, està a favor de l’energia nuclear, però expedientarà l’alcalde d’Ascó per haver-se postulat per acollir el cementiri. Visca la coherència.
I és que al marge d’informes tècnics sempre manipulables, d’informacions interessades, d’alarmes per sort desconegudes, o de tranquil·litzants increïbles, a Espanya no hi ha criteri polític sobre l’energia nuclear. Es va tirant; qui dia passa any empeny. I quan es planteja un tema com el del magatzem, doncs esclata el festí de nyaps més propis d’una peli de Berlanga que d’un estat de dret.
Si s’ha decidit apostar per la fissió, siguin conseqüents: facin un pla nuclear, pactin amb qui puguin, i allà on toqui una central o un cementiri, doncs que s’hi posi be. La resta és una xarlotada i abusar de territoris menystinguts i necessitats com el sud d‘aquest país, que sempre és l’ase de tots els cops i encara el fan ser el dolent de la peli.
Les píndoles del món
La bombolla de la cultura del no
26/01/2010Quim Torrent, periodista del diari Avui
Si tot l’any electoral ha de ser com els darrers dies estem arreglats. El debat que s’ha organitzat a l’entorn de la candidatura d’Ascó té molt poc a veure amb el model energètic i massa a veure amb què abans de final d’any hi hauran eleccions.
Ho demostra el fet que José Montilla intentés evitar parlar-ne, com fa sempre amb els temes més espinosos. I també ho demostra que CiU amenaci amb expulsar l’alcalde i els regidors d’Ascó.
El problema és que en aquest país cap polític és capaç de dir les coses pel seu nom. Vivim atrapats en la bombolla de la cultura del no. No a les nuclears i no a la Mat. Però amb què farem funcionar les calefaccions i els aires condicionats? Em temo que amb les renovables no n’hi ha prou.
És molt fàcil inaugurar aeroports, rebre el traspàs de Rodalies o anunciar grans inversions, però els bons governants també han de saber gestionar els cementiris nuclears, els abocadors o les narcosales.
Però el que fa més vergonya de tot plegat és que un cop més l’Estat demostri que a Catalunya mana més Zapatero que Montilla.
Les píndoles del món
Mentalitat franquista
21/01/2010Enric Vila, periodista i historiador
La decisió de l’ajuntament de Vic tenia un aventatge: forçava la redistribució dels immigrants pel país més d’acord amb les necessitats i les possibilitats i, d’aquesta manera, treia munició al partit neofalangista de l’Anglada. La resolució de l’advocat de l’Estat, té un aventantge. Una vegada tens un immigrant a casa és una imprudència, a banda d’una actitud poc cristiana, negar-li el pa i la sal. Com sempre, el problema és la ficció espanyola, aquest Estat fet per mantenir la unidad nacional a qualsevol preu, de manera grollera i rudimentària. El problema és que l’Estat no té política d’immigració, excepte si la mentalitat franquista es considera una política. A l’estat la immigració li va bé per quatre motius senzills. Perquè homogeneïtza l’Estat, perquè el populitza, perquè sosté l’economia sumergida i perquè augmenta el poder d’Espanya a Europa sense necessitat de treballar la intel•ligència, purament per demogràfia. Per això les fronteres són un colador i tota la política consisteix a fer discursos bonistes i lleis que no s’entenen. Si Catalunya tingués competències d’immigració, la immigració seria una oportunitat magnífica. Però justament perquè Catalunya té unes dinàmiques econòmiques i socials pròpies molt fortes i mal aprofitades, no tenir aquesta política pròpia converteix els immigrants en un problema i en carn de populisme.
Les píndoles del món
Simpatia
14/01/2010Enric Vila, periodista i historiador
El PSC em fa molta gràcia, sempre té un as a la màniga. És com aquells dimoniets que sempre tenen una proposta temptadora per apartar-te del camí correcte, com una amant que et fa confondre el sexe amb l’amor. Si el PSC fes política el món seria perfecte, quina llàstima que només faci electoralisme. Tota aquesta història dels jocs olímpics d’hivern s’entendria si, per exemple, tingués el propòsit d’implicar-hi la Catalunya francesa, o d’impulsar Lleida i les terres de ponent, o de pressionar l’Aragó perquè faci el favor de tractar el català com Déu mana. La història dels jocs d’hivern tindria sentit, en definitiva, si fos la idea d’un alcalde que sap quina ciutat té entre mans, i quin hauria de ser el seu espai natural d’influència; si fos idea d’un alcalde que volgués convertir Barcelona una ciutat europea de primera divisió, com podria ser si els nostres polítics tinguessin una mica d’ambició. Per desgràcia, l’ajuntament de Barcelona està governat per la mateixa gent des dels anys seixanta. Ja s’entén per on vaig, oi? L’alcalde forma part d’una tradició catalaníssima que ha tingut sempre por de pensar en gran, perquè pensar en gran implica estar disposat a perdre, i els socialistes estan disposats a tot menys a perdre. Per això generen aquesta buidor al seu voltant. Realment, és una llàstima que el PSC no hagi aspirat mai a res més que a ser la cara simpàtica del ministeri de defensa.
%s1 / %s2
