Articles per tema Catalunya
El blog d\'El món Suscripció al feed RSS
Entrevista d'actualitat
“La visita del Papa no pot condicionar el calendari electoral”
31/08/2010
El president d’Esquerra Republicana de Catalunya, Joan Puigcercós, ha reclamat en una entrevista a El món a RAC1 que la visita del pontífex no pot fer ballar la data de les eleccions. Puigcercós lha amentat, però, que treballaven amb l’ hipòtesis de celebrar comicis a l’octubre, tot i que “és el President Montilla qui ho decidirà”, ha dit. Continuar llegint
Les píndoles del món
Nevada oficial i real
12/03/2010
Enric Sierra, director de La Vanguardia digital
La nevada caiguda aquesta setmana a Catalunya ha eixamplat la distància entre la població i la política. El despropòsit viscut aquests dies, es va iniciar dilluns quan els responsables d’emetre els avisos tornaven a la feina sense creure’s la previsió de la gran nevada, i es van mantenir muts mentre milers de persones quedaven atrapades. Els afectats van fer sentir el seu crit d’auxili, primer, i d’indignació, després, perquè la reacció ràpida que reclamaven era impossible d’aplicar amb diligència perquè no hi havia hagut previsió. Davant d’aquesta orfandat oficial, les emissores de ràdio, televisions, internet i, per primera vegada en una crisi d’aquest tipus, les xarxes socials, s’han convertit en la plataforma informativa i de protesta ciutadana, on els testimonis anaven desmentint la informació oficial que ens feien arribar. La història dirà que hi va haver una nevada oficial i una real, que poc van tenir a veure. El descrèdit continua.
Les píndoles del món
Llum al final del túnel
11/03/2010
Quim Torrent, periodista del diari Avui
Em sembla que el tripartit no és conscient de l’immens desgavell que ha contribuït a crear a les comarques gironines. Mentre els portaveus d’Esquerra i Iniciativa es barallaven amb José Montilla sobre la conveniència o no de la MAT, més de 100.000 gironins continuaven sense llum i deixats de la mà de Déu.
Mentre el president defensava una MAT que amb tres anys i mig ha estat incapaç de construir, els alcaldes de Lloret, Tordera o Vidreres s’esbatussaven amb els responsables d’Endesa perquè els enviessin grups electrògens.
I mentre el president avalava l’actuació de Saura i Boada, els hotelers de la Costa Brava es buscaven la vida perquè tenien més de 20.000 turistes passant fred als seus hotels.
El tripartit s’ha construït una mena de Matrix dins dels despatxos. Un món paral·lel on la crisi no és tan greu, els incendis no cremen tan com sembla i les apagades elèctriques no ho són tant si no afecten Barcelona. Però la Catalunya real, expressió que tan li agrada al president, fa temps que va amb espelmes per trobar la llum al final del túnel.
Les píndoles del món
Tancat en fals
16/02/2010
Fidel Masreal, redactor de societat de El Periódico
Què passaria si un ministre de Zapatero digués que fa temps que el seu Govern va renunciar a encarnar un projecte integral de país? Seria tal la pressió política i mediàtica que dimitiria o a les poques hores seria cessat fulminantment. Aquí en canvi no passa res, un cop més no passa res, més enllà del minuet de Maragall rectificant, posant el càrrec a disposició del President i que Montilla no li accepti la dimissió.
Però sí que passa.Passa que Maragall segueix pensant el que pensa, i molt més que es calla. Passa que hi ha un sector catalanista al PSC que, fart d’intentar donar la batalla interna sense èxit ni suports, ha decidit donar la batalla externa, a risc de donar munició gratuita a Convergència i Unió. Passa que hi ha consellers que feliciten en privat a Maragall però no en públic. Passa que no consta que el conseller Castells, que va defensar-lo, hagi també rectificat. Passa que l’aparell del PSC no vol autocrítica i menys en precampanya. Passa que, com a d’altres partits, als socialistes mai els sembla bon moment parlar de regenerar a fons la relació amb la societat. I potser serà la societat la que els regenerarà a ells.
Les píndoles del món
Aquí tot és possible
15/02/2010
Jordi Barbeta, cap de política i actualitat de La Vanguardia
L’andanada d’Ernest Maragall contra el Tripartit demostra que aquest país està políticament molt malalt. En un govern normal, de qualsevol país normal, cap ministre es caga en el seu propi govern, però si ho fes seria automaticament destituït. Aquí no, aquí tot és possible.
A força de fer el ridícul cada setmana, el govern ha perdut la vergonya. És un fenòmen incomparable de feblesa política. Es reconeixen tan febles que tot el que no sigui plegar ja els va bé. Només cal dissimular i dia que passa, any empeny. Això des d’un punt de vista institucional. Quan el fons del debat reobert per Maragall, la tesi sobre el catalanisme del PSC, és un assumpte que només interessa a unes dotzenes de militants d’aquest partit. El bluix de la militància fa dècades que està en una altra ona.
No es pot negar que al PSC hi ha persones que són catalanistes, entenent per catalanistes aquelles persones que posen el govern de Catalunya com a prioritat per damunt de qualsevol altra. Al PSC hi ha catalanistes però són una exigua minoria que fan el paper de cirereta.
Mai el PSC es separarà del PSOE ni tindrà ni tan sols el grup parlamentari propi al Congrés. Primer perquè el PSC no vol i segon perquè el primer intent ressucitaria immediatament la federació catalana del PSOE amb més militants, més diners i més votants.
Les píndoles del món
El Tripartit està que trina
11/02/2010
Marta Lasalas, periodista
El saben aquell que diu que hi ha un del PSC, un d’Esquerra i un d’Iniciativa que decideixen fer un govern i acaben provocant fatiga. Doncs no és broma. El Tripartit està que trina. Però avui el soroll a la plaça de St. Jaume no sona com sempre. La nota discordant no la dóna el paquet d’Esquerra ni la contestatària Iniciativa. Avui, el més cridaner és la inquietud que remou el PSC. El PSC dels alcaldes que no s’avenen a quadrar-se dins els límits de les vegueries. El PSC de Castells que aprofita la roda de prema del govern per deixar la política econòmica de Zapatero com un drap brut. O el PSC del conseller d’educació, que de bon matí, tot prenent un cafè, posa el Tripartit i els socialistes catalans potes enlaire.
El conseller té, a més, la importància de dir-se Ernest i Maragall. I el seu discurs em sona familiar, no només quan escandalitza el personal abocant la fatiga que segons les enquestes amenaça triturar la fórmula del govern català. Em sona familiar sobretot quan carrega sobre les estructures internes dels partits, endogàmiques i amb tendència a l’autoreproducció. Em sona familiar quan reclama al grup parlamentari propi a Madrid, quan li venta una bofetada a la ministra invisible, Carme Chacón i quan exhigeix vehemència per defensar l’Estatut. No improvitza. És un discurs llegit i molt pensat.
Hi ha inquietut al Tripartit, però a més aquest cop hi ha moviments sísmics sobre l’asfalt del carrer Nicaragua.
Les píndoles del món
El cap de turc
09/02/2010
Enric Vila, periodista i historiador
Déu me’n guard de defensar Iniciativa. Per mi Iniciativa podria desaparèixer demà mateix. És un partit que concentra tota la inconsistència del país, tota la pedanteria, tota hipocresia i tota la irresponsabilitat. És l’infern empedrat de bones intencions, és la combinació pura del ventall d’inanitats que ens ha dut pel pedregar. La seva etapa al govern quedarà com una exhibició de buidor i d’incompetència sense precedents. El cas d’Horta de Sant Joan és només la cirereta d’una trajectòria exemplar. Cap partit representa tan bé la tradició de demagogs i d’intel·lectuals absurds que Catalunya ha donat els últims 100 anys. Per això tots els partits tenen algun defecte d’Iniciativa i, en canvi, Iniciativa no té la virtut de cap partit. També per això, a mesura que el decorat cau, a mesura que el públic veu el rei despullat, a mesura que s’agreuja la crisi de credibilitat i s’estén el nerviosisme, els atacs contra Iniciativa augmenten. Els sistemes podrits sempre busquen caps de turc. Els partits, els diaris, els columnistes creuen que ataquen Iniciativa, però en realitat s’ataquen ells mateixos, ataquen el ventall de coartades grotesques, l’univers de banalitats i sublimacions cofoistes que fins ara els ha justificat. Tot aquest linxament que pateix Iniciativa té uns emotius colors crepusculars.
Veure el monstre devorant-se ell mateix com al final d’una pel·lícula. Potser prendrem mal, però tinc una certa curiositat per veure com acaba tot plegat.
Les píndoles del món
La llei nonada
03/02/2010
Rafael Vallbona, periodista i escriptor
Al pas que va la llei de vegueries, o sigui la divisió territorial de Catalunya, serà la llei nonada de per vida. Anunciada sempre com una necessitat fonamental del país, saben que mai no obtindrà el consens del territori uns hi van passar de puntetes durant molts anys, i els altres la plantegen a darrera hora. Mentrestant tots els partits treuen un bon rèdit polític i electoral de les diputacions provincials i fomenten un no menys evident clientelisme amb els Consells comarcals.
I això que, des de l’estratègia política d’Esquerra i Socialistes, la idea de les set vegueries i de l’àrea metropolitana de Barcelona és raonable: els permet mantenir un important poder tot i perden el govern, i els acosta a un nou pacte municipal a Barcelona en el cas d’una victòria convergent.
A més, per desallotjar els convergents dels Pirineus, redueixen Lleida a un no res per mor del seu escàs pes demogràfic, i perquè que allà CiU poc hi pot fer, lliguen curt l’Ebre, i s’aferren a la Catalunya central.
I la mala maror territorial, amb una bona repartidora, passa.
Les píndoles del món
Confrontació, que no enfrontament
01/02/2010
Tian Riba, periodista
Els mitjans de comunicació i els ciutadans hem fet la feina de confrontació, que no enfrontament, amb el govern, com corresopon, en aquest cas, al govern tripartit. Època que ha coincidit amb la més alta desafecció de la política i dels polítics que hi ha hagut mai en democràcia. Ara bé, si l’alternativa és una Convergència i Unió, a qui tant critica el PSC, li acaben tremolant les cames amb Ascó sense tan sols ser al govern, o un Reagrupament, que havia de regenerar la política, i a la primera de canvi ha caigut en els pitjors vicis que criticava és perquè s’ho facin mirar tots plegats. I en el cas concret de Reagrupament és per començar a pensar que, si vas en una autopista i tots els cotxes van contra direcció, potser qui va en contra direcció, en realitat, ets tu. Carretero va trencar el tripartit de Maragall impulsant el No d’Esquerra a l’Estatut, va trencar Esquerra per tot arreu, i ara ha trencat la seva pròpia joguina. A veure si resultarà que el Dragon Kahn no era el tripartit, sino que era Carretero. Escrivia Pere Martí aquest diumenge a l’Avui que potser Joan Laporta provoca una fisió nuclear en el sobiranisme per després fusionar-lo. Vista l’experiència, val més que no dinamitin res més.
Les píndoles del món
La xarlotada nuclear
27/01/2010Rafael Vallbona, periodista i escriptor
La més absoluta falta de rigor polític ha portat a l’estat a subhastar l’allotjament del cementiri nuclear com si fos una panera de Nadal. La mateixa manca de serietat va portar dilluns al president Montilla a dir, amb la boca petita que el caracteritza i empès pels seus socis de govern, que a Catalunya no li toca un magatzem de residus nuclears. Convergència, està a favor de l’energia nuclear, però expedientarà l’alcalde d’Ascó per haver-se postulat per acollir el cementiri. Visca la coherència.
I és que al marge d’informes tècnics sempre manipulables, d’informacions interessades, d’alarmes per sort desconegudes, o de tranquil·litzants increïbles, a Espanya no hi ha criteri polític sobre l’energia nuclear. Es va tirant; qui dia passa any empeny. I quan es planteja un tema com el del magatzem, doncs esclata el festí de nyaps més propis d’una peli de Berlanga que d’un estat de dret.
Si s’ha decidit apostar per la fissió, siguin conseqüents: facin un pla nuclear, pactin amb qui puguin, i allà on toqui una central o un cementiri, doncs que s’hi posi be. La resta és una xarlotada i abusar de territoris menystinguts i necessitats com el sud d‘aquest país, que sempre és l’ase de tots els cops i encara el fan ser el dolent de la peli.
%s1 / %s2
