Gregorio Peces-Barba, un dels pares de la Constitució, ha posat més llenya al foc després d’afirmar que si, al s. XVII, Espanya hagués triat quedar-se amb Portugal i desfer-se de Catalunya, potser els hauria anat més bé. A més, va afegir que, ara, “bombardejar Barcelona ja no faria falta”.

Gregorio Peces-Barba, catedràtic de Dret, ha dit avui, en una entrevista a El món a RAC1, que:

“Los catalanes sí tienen sentido del humor. Cataluña es el sitio donde mi padre reanudó su carrera. A mi me pasó lo mismo. Fui catedrático.”

“Lo de ayer fue una intervención de humor en un acto de conmemoración.”

Jordi Basté: “¿Se puede hacer broma de los bombardeos de Barcelona? ¿Estaría bien hacer broma de los asesinatos de ETA o de los bombardeos de Gernika?”
Gregorio Peces-Barba: “Hombre, no es lo mismo.”

“En los periódicos de Madrid no he sido portada.”

“Lo que tenía que decir lo he dicho. He sido muy cortés, si les ha ofendido les pido disculpas.”

“El señor presidente de la Generalitat me podrá reprobar a través de su partido, pero el PSOE ya decidirá lo que tiene que hacer.”

“El siglo XVII ya ha pasado. No nos ha ido mal que Cataluña haya sido una parte de España.”

“Yo no me merezco un trato superior en la prensa al que le han dedicado a Duran i Lleida por sus palabras”.

“La sala estaba llena y me aplaudieron porque entendieron la broma. Solo se marcharon 20, los abogados catalanes.”

]]> http://rac1.org/elmon/blog/no-es-el-mateix-bombardejar-bcn-que-gernika/feed/ 1 http://rac1.org/elmon/blog/pocs-espais-verds/ http://rac1.org/elmon/blog/pocs-espais-verds/#comments Wed, 03 Aug 2011 09:00:36 +0000 efuste http://rac1.org/elmon/?p=46894 L’Organització Mundial de la Salut recomana que els municipis tinguin com a mínim entre 10 i 15 metres quadrats de zones verdes per habitant mentre que Barcelona només en té 6,6 m2. Avui n’hem volgut parlar amb l’experta Teresa Galí-Izard.

Júlia Goytisolo, a la dreta, i Carlota Guerrero, a l’esquerra

A la Federació Catalana de Futbol sortim del foc per caure a les brases. Veient els espectacles esperpèntics de l’última dècada costa entendre que hi hagi tants i tants federats al nostre futbol, i tants i tants nens que practiquen aquest esport.

I és que la poltrona de la Catalana de Futbol, lluny de ser un caramel enverinat, és per a molts un lloc molt preuat i molt buscat…

Que ningú no ens vulgui fer creure que 15 directius han presentat la dimissió de forma individual… pràcticament sense que el del costat no ho sabés… Que ja no ens mamem el dit…

El principal problema és que l’estabilitat a la Federació Catalana és un concepte sense cap mena de contingut… Problemes econòmics, convenis que no es compleixen, acords de paraula, sense papers firmats… Res que no hàgim vist en un passat a la Federació Catalana… i el que és pitjor, temem que ho continuarem veient en un futur… I ara s’obrirà un nou període electoral… i a la Federació quan parlem d’eleccions, ja ens podem posar a tremolar…

Si entre 27 directius no remen tots alhora, no van tots en la mateixa direcció… tanquem la paradeta i cap a casa…  Després no cal demanar compromís a l’afició… o parlar de vergonya si no s’omple el camp per veure la selecció catalana. Primer traiem la pols a casa, freguem amb lleixiu… i obrim les finestres. El problema és que si les obrim tornin a entrar els de sempre.

Imatge: El País

L’exdiputat del PSC al Parlament, Mohamed Chaib, ha confirmat les filtracions de Wikileaks que aquest divendres recull El País. En una conversa amb el cònsol dels EUA, Chaib va alertar-lo del descontrol de l’islam a Catalunya. Creu que la solució seria “ubicar aquests moviments dins d’una comissió islàmica que sigui representativa de tothom”.

Mohamed Chaib, exdiputat del PSC al Parlament, també ha dit que:

- “Sí, és cert, [m'he reunit amb el cònsol dels EUA a Barcelona] diverses vegades. Però només amb el cònsol dels EUA de Barcelona. [...] L’any passat, al Parlament, vaig parlar amb 500 persones. Entre elles, molts cònsols.[...]. Per mi era una cosa absolutament habitual.”

- “El cònsol dels EUA em truca, em demana que em vol veure i jo encantat de veure’l, no tinc cap problema per això.”

- “Penso que quan les coses no estan organitzades és quan es produeixen els problemes. Sabem que l’islam a Catalunya i Espanya està en un procés de reorganització.”

- “Si no ubiquem [aquests moviments] dins d’una comissió islàmica que sigui representativa de tothom, i tant que n’hi haurà que vindran a aprofitar tot aquest espai buit.”

- “No ho crec tant [que Catalunya sigui el centre de radicals islamistes més important del Mediterrani].”

- “És veritat que en aquest espai buit que deia abans, hi ha una sèrie d’organitzacions presents a Catalunya i arrelades al país, però no hi ha entre ells una relació forta.”

- “Hi ha un buit. En alguns llocs de Catalunya hi ha persones que volen portar la religió a l’extrem. [...] Han anat sortint diferents vegades.”

- “Sí és veritat que hi ha moviments que volen instal.lar-se a Catalunya i hem d’evitar que això sigui una realitat. Ens queda treballar amb el 90 i escaig per cent que ha vingut a treballar a Catalunya i que no tenen res a veure ni amb l’extremisme ni amb el fonamentalisme.”

- “Les institucions s’hi han de posar seriosament. No només tenir contactes amb ells, [...] sinó anar molt més enllà. Dissenyar un projecte d’integració absoluta i normalitzada dels musulmans a Catalunya. Encara queda molta feina per fer.”

- “Ningú s’ho espera [sortir a Wikileaks], és evident. Quan tu tens unes converses privades amb qui sigui, no penses que demà això sortirà, perquè són converses privades.”

- “El que intento és expressar una realitat del que està passant a Catalunya i del que hauríem de fer. I dir clarament també que hi ha una immensa majoria de la gent musulmana que viu entre nosaltres i que no té cap problema, volen ser catalans, ser ciutadans amb drets i deures i amb igualtat d’oportunitats que la resta de ciutadans.”

El Conseller de Cultura, Joan Manuel Tresserras, ha aplaudit la decisió de la UNESCO perquè “és el reconeixement d’una trajectòria”. També ha apuntat que “va ser una nota desagradable” que Acció Valencianista enviés una carta a la UNESCO denunciant que als castells hi participaven menors d’edat.

Per la seva banda Sergi Valdé, vicepresident de la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya, és qui ha apuntat que amb aquesta declaració de la UNESCO el fet casteller  ”entenc que es pot reproduir a d’altres països [...] ja que és un element d’internacionalització”. De fet, ha aclarit Valdé, “des de la coordinadora l’objectiu és fer màxima difusió del fet casteller”.

Anna Felipe, mentrestant, ha fet un repàs de la seqüència dels fets i ha explicat la reacció de grata sorpresa que tenien els mitjans de comunicació estrangers quan veien imatges dels catalans.

Des  de la coordinadora han confirmat que dissabte 20 de novembre hi haurà una festa a l’antiga fàbrica d’Estrella Damm per celebrar la declaració de la UNESCO.

Tian Riba, periodista

Diu el president Montilla que en la Catalunya del 2010 perd sentit la idea d’una única força que vulgui ser-ho tot i representar-ho tot, perquè la Catalunya actual no té res a veure amb la Catalunya del 1980. És vigent, doncs el pal de paller amb que Jordi Pujol va inventar la fórmula de la Coca-Cola?

Montilla té raó en part. Catalunya és ara una societat molt més complexa.

Ara bé, també és veritat que CiU li ha guanyat la partida al PSC en la voluntat de ser el gran partit central. I aquest és el gran fracàs dels socialistes. La lògica diu que un cop arribes al poder, encara que sigui traient la llengua, ho tens tot a favor per esdevenir el partit de referència. I el PSC ha estat incapaç de ser-ho en set anys de govern, entre d’altres coses, sí president, pel guirigall que ha sigut a vegades el tripartit.

Segurament cap partit ho pot representar tot. CiU no ho fa. Però la piconadora demoscòpica demostra que l’invent de Pujol és vigent 30 anys després i que CiU ha sabut millor que ningú ser la síntesi entre dretes i esquerres, poble i ciutat, independentistes i regionalistes.

El president d’Esquerra Republicana de Catalunya, Joan Puigcercós, ha reclamat en una entrevista a El món a RAC1 que la visita del pontífex no pot fer ballar la data de les eleccions. Puigcercós lha amentat, però, que treballaven amb l’ hipòtesis de celebrar comicis a l’octubre, tot i que “és el President Montilla qui ho decidirà”, ha dit.

Puigcercós també ha dit que:

- [La data de les eleccions] és una decisió que la té reservada el president de Catalunya i serà ell qui ho decidirà.”

- “Jo treballava amb la hipòtesi de l’octubre. La teníem prevista.”

- “Malgrat tot el govern continua. [...] Però avui mateix el govern ha pres una mesura [demanar el nivell C de català a les universitats] que demostra que el govern està governant.”

- “Per mi només hi ha un dubte, que s’ha d’esvair, si el president del govern de Catalunya farà la convocatòria d’eleccions aviat o encara hi haurà lloc per un nou ple del Parlament.”

- “També hi hauria lloc per un debat de política general. El reglament de la Cambra és taxatiu. Fixa que el primer període de sessions s’iniciarà amb un debat de política general.”

- “La visita del Papa a Barcelona té molta transcendència, però no sé si fins al punt de determinar un calendari electoral.”

- “Si [Montilla espera guanyar temps] per reconstruir l’Estatut, necessitarà uns quants anys i, tot i així, no ho aconseguiria.”

- “[Que les eleccions coincideixin amb el Barça-Madrid] no perjudicarà [...], li trec transcendència, la gent anirà a votar i la gent mirarà el partit.”

- “Que després del bunyol de finançament i d’inversions que va pactar Artur Mas, ara ens diguin que volen el concert econòmic, no és creïble.”

- “[El referèndum] és una qüestió de democràcia. És el clam de la gent a la manifestació del 10 de juliol, en el que tots estàvem d’acord [...] és en què Catalunya decideix.”

- “Aquesta proposta, que va néixer amb el recel de CiU, el PSC i ICV, ara ja és un debat que està instal·lat.”

- “El que hi ha són excuses de mal pagador, i CiU ha intentat anar pujant el llistó per desgastar el govern de Catalunya i ERC, i quan veu que hi ha possibilitats, doncs res. Artur Mas està fent una marxa enrere a tots nivells.”

- “Personalment, he quedat decebut d’una cosa que no m’esperava. Creia que el catalanisme tenia un mínim compartit, i no m’esperava les reticències de CiU en alguns d’aquests temes.”

- Sobre l’aparició de nous partits: “Les escissions i les divisions sempre debiliten.”

- “Tothom que té una idea i la vol expressar, ha de poder presentar-se a les eleccions. I això és una bona notícia.”

- “És una bona notícia que hi hagi més opcions polítiques al Parlament. Però també penso que hi ha una part del vot orfe.”

- “ERC ha tingut el desgast d’estar al govern. A ERC ja tenim indicadors que estem remuntant les enquestes.”

- “Com més forta sigui ERC més forta serà Catalunya.”

- “ERC no patirà una desfeta, tot i que hi ha molta gent que en té ganes.”

- Sobre un nou tripartit: “Hem tancat una etapa autonòmica. I CiU i el PSC tenen un greu problema, i es que no saben definir quin ha de ser el futur de Catalunya.”

- “En aquesta nova etapa, el debat és entre l’autonomia i la independència.”

- “El PSC ha de canviar molt. A l’hora de la veritat, PSC i CiU actuen molt igual en clau catalana.”

- “Qualsevol coalició per ERC té com a objectiu el canvi de model, i apostar perquè puguem tenir un referèndum a la propera legislatura.”

- “CiU voldria que ERC fos la seva crossa, perquè sempre s’havien pensat que tenia el dret de cuixa sobre ERC.”

- “Durant molts anys el PSC anava regalant carnets d’esquerra i ens deixaven al marge.”

- “El nostre suport [a Artur Mas] va supeditat a la convocatòria d’un referèndum.”

- Que Carod-Rovira no faci campanya per ERC: “Tota persona que està a ERC, amb carnet o sense, han de col·laborar [a fer campanya].”

- “És una opció personal de Carod-Rovira, que puc entendre.”

La nevada caiguda aquesta setmana a Catalunya ha eixamplat la distància entre la població i la política. El despropòsit viscut aquests dies, es va iniciar dilluns quan els responsables d’emetre els avisos tornaven a la feina sense creure’s la previsió de la gran nevada, i es van mantenir muts mentre milers de persones quedaven atrapades. Els afectats van fer sentir el seu crit d’auxili, primer, i d’indignació, després, perquè la reacció ràpida que reclamaven era impossible d’aplicar amb diligència perquè no hi havia hagut previsió. Davant d’aquesta orfandat oficial, les emissores de ràdio, televisions, internet i, per primera vegada en una crisi d’aquest tipus, les xarxes socials, s’han convertit en la plataforma informativa i de protesta ciutadana, on els testimonis anaven desmentint la informació oficial que ens feien arribar. La història dirà que hi va haver una nevada oficial i una real, que poc van tenir a veure. El descrèdit continua.

Em sembla que el tripartit no és conscient de l’immens desgavell que ha contribuït a crear a les comarques gironines. Mentre els portaveus d’Esquerra i Iniciativa es barallaven amb José Montilla sobre la conveniència o no de la MAT, més de 100.000 gironins continuaven sense llum i deixats de la mà de Déu.

Mentre el president defensava una MAT que amb tres anys i mig ha estat incapaç de construir, els alcaldes de Lloret, Tordera o Vidreres s’esbatussaven amb els responsables d’Endesa perquè els enviessin grups electrògens.

I mentre el president avalava l’actuació de Saura i Boada, els hotelers de la Costa Brava es buscaven la vida perquè tenien més de 20.000 turistes passant fred als seus hotels.

El tripartit s’ha construït una mena de Matrix dins dels despatxos. Un món paral·lel on la crisi no és tan greu, els incendis no cremen tan com sembla i les apagades elèctriques no ho són tant si no afecten Barcelona. Però la Catalunya real, expressió que tan li agrada al president, fa temps que va amb espelmes per trobar la llum al final del túnel.

Fidel Masreal, redactor de societat de El Periódico

Què passaria si un ministre de Zapatero digués que fa temps que el seu Govern va renunciar a encarnar un projecte integral de país? Seria tal la pressió política i mediàtica que dimitiria o a les poques hores seria cessat fulminantment. Aquí en canvi no passa res, un cop més no passa res, més enllà del minuet de Maragall rectificant, posant el càrrec a disposició del President i que Montilla no li accepti la dimissió.

Però sí que passa.Passa que Maragall segueix pensant el que pensa, i molt més que es calla. Passa que hi ha un sector catalanista al PSC que, fart d’intentar donar la batalla interna sense èxit ni suports, ha decidit donar la batalla externa, a risc de donar munició gratuita a Convergència i Unió. Passa que hi ha consellers que feliciten en privat a Maragall però no en públic. Passa que no consta que el conseller Castells, que va defensar-lo, hagi també rectificat. Passa que l’aparell del PSC no vol autocrítica i menys en precampanya. Passa que, com a d’altres partits, als socialistes mai els sembla bon moment parlar de regenerar a fons la relació amb la societat. I potser serà la societat la que els regenerarà a ells.

Jordi Barbeta, cap de política i actualitat de La Vanguardia

L’andanada d’Ernest Maragall contra el Tripartit demostra que aquest país està políticament molt malalt. En un govern normal, de qualsevol país normal, cap ministre es caga en el seu propi govern, però si ho fes seria automaticament destituït. Aquí no, aquí tot és possible.

A força de fer el ridícul cada setmana, el govern ha perdut la vergonya. És un fenòmen incomparable de feblesa política. Es reconeixen tan febles que tot el que no sigui plegar ja els va bé. Només cal dissimular i dia que passa, any empeny. Això des d’un punt de vista institucional. Quan el fons del debat reobert per Maragall, la tesi sobre el catalanisme del PSC, és un assumpte que només interessa a unes dotzenes de militants d’aquest partit. El bluix de la militància fa dècades que està en una altra ona.

No es pot negar que al PSC hi ha persones que són catalanistes, entenent per catalanistes aquelles persones que posen el govern de Catalunya com a prioritat per damunt de qualsevol altra. Al PSC hi ha catalanistes però són una exigua minoria que fan el paper de cirereta.

Mai el PSC es separarà del PSOE ni tindrà ni tan sols el grup parlamentari propi al Congrés. Primer perquè el PSC no vol i segon perquè el primer intent ressucitaria immediatament la federació catalana del PSOE amb més militants, més diners i més votants.

El saben aquell que diu que hi ha un del PSC, un d’Esquerra i un d’Iniciativa que decideixen fer un govern i acaben provocant fatiga. Doncs no és broma. El Tripartit està que trina. Però avui el soroll a la plaça de St. Jaume no sona com sempre. La nota discordant no la dóna el paquet d’Esquerra ni la contestatària Iniciativa. Avui, el més cridaner és la inquietud que remou el PSC. El PSC dels alcaldes que no s’avenen a quadrar-se dins els límits de les vegueries. El PSC de Castells que aprofita la roda de prema del govern per deixar la política econòmica de Zapatero com un drap brut. O el PSC del conseller d’educació, que de bon matí, tot prenent un cafè, posa el Tripartit i els socialistes catalans potes enlaire.

El conseller té, a més, la importància de dir-se Ernest i Maragall. I el seu discurs em sona familiar, no  només quan escandalitza el personal abocant la fatiga que segons les enquestes amenaça triturar la fórmula del govern català. Em sona familiar sobretot quan carrega sobre les estructures internes dels partits, endogàmiques i amb tendència a l’autoreproducció. Em sona familiar quan reclama al grup parlamentari propi a Madrid, quan li venta una bofetada a la ministra invisible, Carme Chacón i quan exhigeix vehemència per defensar l’Estatut. No improvitza. És un discurs llegit i molt pensat.

Hi ha inquietut al Tripartit, però a més aquest cop hi ha moviments sísmics sobre l’asfalt del carrer Nicaragua.

Enric Vila, periodista i historiador

Déu me’n guard de defensar Iniciativa. Per mi Iniciativa podria desaparèixer demà mateix. És un partit que concentra tota la inconsistència del país, tota la pedanteria, tota hipocresia i tota la irresponsabilitat. És l’infern empedrat de bones intencions, és la combinació pura del ventall d’inanitats que ens ha dut pel pedregar. La seva etapa al govern quedarà com una exhibició de buidor i d’incompetència sense precedents. El cas d’Horta de Sant Joan és només la cirereta d’una trajectòria exemplar. Cap partit representa tan bé la tradició de demagogs i d’intel·lectuals absurds que Catalunya ha donat els últims 100 anys. Per això tots els partits tenen algun defecte d’Iniciativa i, en canvi, Iniciativa no té la virtut de cap partit. També per això, a mesura que el decorat cau, a mesura que el públic veu el rei despullat, a mesura que s’agreuja la crisi de credibilitat i s’estén el nerviosisme, els atacs contra Iniciativa augmenten. Els sistemes podrits sempre busquen caps de turc. Els partits, els diaris, els columnistes creuen que ataquen Iniciativa, però en realitat s’ataquen ells mateixos, ataquen el ventall de coartades grotesques, l’univers de banalitats i sublimacions cofoistes que fins ara els ha justificat.  Tot aquest linxament que pateix Iniciativa té uns emotius colors crepusculars.

Veure el monstre devorant-se ell mateix com al final d’una pel·lícula. Potser prendrem mal, però tinc una certa curiositat per veure com acaba tot plegat.

Rafael Vallbona, periodista i escriptor

Al pas que va la llei de vegueries, o sigui la divisió territorial de Catalunya, serà la llei nonada de per vida. Anunciada sempre com una necessitat fonamental del país, saben que mai no obtindrà el consens del territori uns hi van passar de puntetes durant molts anys, i els altres la plantegen a darrera hora. Mentrestant tots els partits treuen un bon rèdit polític i electoral de les diputacions provincials i fomenten un no menys evident clientelisme amb els Consells comarcals.

I això que, des de l’estratègia política d’Esquerra i Socialistes, la idea de les set vegueries i de l’àrea metropolitana de Barcelona és raonable: els permet mantenir un important poder tot i perden el govern, i els acosta a un nou pacte municipal a Barcelona en el cas d’una victòria convergent.

A més, per desallotjar els convergents dels Pirineus, redueixen Lleida a un no res per mor del seu escàs pes demogràfic, i perquè que allà CiU poc hi pot fer, lliguen curt l’Ebre, i s’aferren a la Catalunya central.
I la mala maror territorial, amb una bona repartidora, passa.