El món a RAC1

http://www.racalacarta.com/audio/el_mon_a_rac1/0524%2011h%20(Divendres%2024-05-13)%20Entrevista%20(Fill%20De%20Cain%20).mp3 Descarrega-te'l Revenja de cadàver

Toni Vall, crític de cinema

Els vasos comunicants entre el cinema nord-americà i l’europeu sempre han sigut fluids i de la seva relació de promiscuïtat n’han nascut incomptables motius de plaer. Un exemple: la recent i molt celebrada Drive està dirigida per un danès, i la mateixa operació es repeteix a Dead man down. És possible que el nom de Niels Arden Oplev no els digui res, però i si els dic que és el director de la primera part de la saga Millenium? Doncs fidel a l’estil sec, gèlid i impassible de la seva cinematografia, ens serveix ara un thriller bastant estimulant amb un títol espanyol que més val no pronunciar gaire vegades perquè ens revela detalls rellevants. Qui se’l va inventar mereix sens dubte el premi a l’empleat del mes. Però, en fi, la recomano vivament perquè més enllà d’un petit forat de guió una mica molest, explica una història de màfia, violència i venjança narrada amb classicisme, bon gust pels detalls i molt ben dirigida, que recorda el cinema de James Gray i la celebrada Two lovers. Té, a més a més, un repartiment de primera, amb col·laboracions tanestel·lars i inesperades com la de la gran Isabelle Huppert. Val la pena, no se la perdin.

http://www.racalacarta.com/audio/el_mon_a_rac1/0524%2011h%20(Divendres%2024-05-13)%20Entrevista%20(Fill%20De%20Cain%20).mp3 Descarrega-te'l Gatsby enamorat

Toni Vall, crític de cinema

Com un castell de focs, espurnejant i colorista, així comença El gran Gatsby. Baz Luhrman és fidel a si mateix i orquestra una orgia d’estímuls visuals, una borratxera d’esteticisme i luxe per acollir els seus personatges i explicar-nos una història immortal. Però compte, no es deixin endur per les aparences ni per judicis precipitats, ben aviat un s’adona que la façana visual i l’exageració formal de l’arrencada no són l’essència del film. Ben al contrari. Com ja va fer amb Shakespeare a Romeu i Julieta, Luhrman sap destil·lar tota la veritat de les paraules de Scott Fitzgerald i ens la serveix clara i diàfana, carregada d’emoció i prenyada de talent cinematogràfic. Repeteixo, no es deixin portar per l’aparença, ni per les crítiques mandroses, potser és veritat que li sobra una mica de metratge però és aquest un film extraordinàriament ben dirigit, que sense problema podria haver signat Francis Ford Coppola. Deixin-se seduir per aquest fantàstic, misteriós, romàntic empedreït, i, sobretot, terriblement enamorat Gatsby.

http://www.racalacarta.com/audio/el_mon_a_rac1/0524%2011h%20(Divendres%2024-05-13)%20Entrevista%20(Fill%20De%20Cain%20).mp3 Descarrega-te'l Tino Romero: una humanitat impressionant, tant com la seva veu

Jordi Beltran, periodista de RAC1

Molts anys abans que doblés Darth Vader, el personatge de la Guerra de les galàxies, Tino Romero em va dir un dia: “Jordi, yo soy tu tío. A mí llámame Tío Tino”

El Tío Tino omplia, amb la seva veu, tot un estudi de Radio Barcelona al qual hi acudien joves viatgers nord-americans que es concentraven davant la seu d’American Express al carrer Casp de Barcelona tot esperant cobrar els diners que els enviaven els seus pares. Aquells joves l’acompanyaven  juntament amb altres visitants autòctons durant l’emissió de Radio young, el programa des d’on, a finals dels seixanta, Constantino xutava música inèdita de Jimi Hendrix, Tim Buckley, Jackson Browne o Bruce Springsteen amb un estil propi de les emissores de la Costa Oest nord-americana.

Tino Romero era fervent defensor d’una ràdio suggestiva, de proximitat, de fer companyia; una ràdio que omplia. La seva renúncia a la ràdio es va produir en el moment en què ja no sentia com  a seu allò que li tocava dir. A ell li agradava comunicar amb convicció i transmetre confiança. Així doncs, no és gens estrany que la seva veu fos una de les mes valorades i significades del doblatge i la publicitat d’aquest país.

Mai no s’ofenia perquè algú el qualifiqués de locutor o presentador clàssic; de fet es declarava admirador de figures de la radiodifusió dels anys 50 i 60 com Bobby Deglanè, Soler Serrano i molts d’altres.

Tino Romero, el que, de sobte, un cap de setmana se’n anava a l’aeroport i decidia a l’atzar una destinació per desaparèixer durant uns quants dies, el que quan deia que era amic mirava de ser-ho per sempre, el que ja fa uns tres anys, mentre esparava per entrar a fer una entrevista amb Toni Clapés, em va dir cara a cara, “Tanto correr para ir a ningún lado”… el que uns quants recordarem sempre com el Tío Tino, una persona amb una humanitat impressionant, tant com la seva veu.

http://www.racalacarta.com/audio/el_mon_a_rac1/0524%2011h%20(Divendres%2024-05-13)%20Entrevista%20(Fill%20De%20Cain%20).mp3 Descarrega-te'l Justícia per a Landa

Toni Vall, crític de cinema

Festival de Cannes, 1983. Pilar Miró, llavors directora general de Cinematografia, s’assabenta que el premi al millor actor serà per Paco Rabal i Alfredo Landa per la seva extraordinària creació a Los santos inocentes. Perquè ningú se n’assabenti abans d’hora obliga Landa a amagar-se a l’armari de l’habitació de l’hotel fins que es facin públics els guardons. L’actor va agafar una emprenyada de por i ho recorda, amb distància i ironia, al fantàstic llibre de memòries que li va escriure Marcos Ordóñez. Los santos inocentes, però, també Atraco a las tres, El puente, El bosque animado, El crack, La vaquilla, Luz de domingo i el seu memorable Sancho Panza ens recorden que Alfredo Landa era molt, moltíssim més, que el landisme i les sueques de Benidorm. Aquell cinema del desarrollismo dels 60 i els 70 ha quedat com un clixé, una etiqueta que l’ha perseguit tota la vida. Sí, la majoria d’aquelles pel·lícules eren dolentes, algunes rematadament dolentes, però repeteixo Landa és molt més que allò: un actor fantàstic, un còmic superdotat, un crac, història pura del cinema espanyol. Fem-li justícia.

http://www.racalacarta.com/audio/el_mon_a_rac1/0524%2011h%20(Divendres%2024-05-13)%20Entrevista%20(Fill%20De%20Cain%20).mp3 Descarrega-te'l Fanfàrria patriòtica

Toni Vall, crític de cinema

Al cinema ianqui li apassiona mostrar com el país més poderós del món esclafa sense pietat els seus enemics. Tant se val si són visibles, invisibles, japonesos, russos, capitalistes, terroristes, vietnamites, extraterrestres o comunistes. El cas és aniquilar-los sense pietat quan se senten amenaçats. I ara qui és l’enemic a témer. Corea del Nord, esclar. Objetivo la Casa Blanca més que una pel·lícula sembla l’exorcisme d’un deliri de mania persecutòria. Un grup de terroristes coreans ataca Washington i segresta el president i els alts comandaments del país al búnquer de la Casa Blanca. L’amenaça megalòmana és digna d’un malvat de la saga James Bond: fer esclatar un míssil nuclear a les principals ciutats del país. I només un home, un de sol, és capaç d’evitar el cataclisme. És una d’aquelles pel·lícules que s’han de prendre amb sentit de l’humor infinit i que li proporcionen a un paladar poc exquisit una estona de nervi i acció trepidant gens menyspreable. Bastanta més basarda provoca, però, la inevitable fanfàrria patriòtica i l’absoluta manca de subtilesa, preferir fer molt soroll a orquestrar una trama de política-ficció que transpiri certa elegància.

http://www.racalacarta.com/audio/el_mon_a_rac1/0426%2011h%20(Divendres%2026-04-13)%20Entrevista%20(Isabel%20Coixet%20).mp3 Descarrega-te'l Viatge a l’interior de l’ànima

Toni Vall, crític de cinema

Isabel Coixet no descansa en la seva tenaç recerca a través dels laberints del dolor i la infelicitat humana. Després de films com Mi vida sin mí, La vida secreta de les paraules i Elegy, Ayer no termina nunca és un nou episodi d’aquesta recerca. Més minimalista i desangelat que mai, el relat de Coixet sobre una parella que es retroba i exorcitza els seus traumes del passat, resulta a estones irritant i a estones commovedor. Irritant perquè el dramatisme que planteja sona un pèl impostat i de tan intens i introspectiu acaba provocant cert esgotament. I commovedor perquè malgrat aquest artifici tan evident, la història personal de Candela Peña i Javier Cámara, la seva soledat i el seu dolor, sacsegen l’espectador, que acaba connectant amb la seva tragèdia. La directora ens parla de la devastació econòmica i moral provocada per la crisi que ha abocat el món a la catàstrofe, però sobretot ens parla de la desgràcia personal, de la indefensió i l’abandonament. És emfàtica i ampul·losa, però em segueix interessant aquest viatge sense fi d’Isabel Coixet pels interiors de l’ànima.

http://www.racalacarta.com/audio/el_mon_a_rac1/0422%2011h%20(Dilluns%2022-04-13)%20Entrevista%20(Daniel%20Bruhl%20).mp3 Descarrega-te'l Carretera a la terra promesa

Toni Vall, crític de cinema

Feia anys i panys que sentíem a parlar d’una possible adaptació al cinema d’A la carretera, la mítica novel·la de Jack Kerouac, emblema de la generació “beat”, llegida i rellegida per generacions de joves i d’influència absolutament perenne. Ens arriba ara per fi, el film de Walter Salles que si bé no és cap bomba de rellotgeria ni afegeix grans troballes i mirades revolucionàries sobre l’original literari, és una obra estimable. Ah! I valor afegit: Kristen Stewart es treu de sobre la cara de vampira tòtila de la saga Crepuscle i s’atreveix amb un paper més adult que ens permet visualitzar-la com una actriu i no com una esllanguida presència.

I si voleu aquesta setmana doble ració de cinema independent americà, no us heu de perdre Tierra prometida, de Gus Van Sant. És un film incòmode d’un dels cineastes més estranys i imprevisibles del cinema modern, que ens explica les estratègies de la companyia de gas per excavar sota un poble sense dir tota la veritat als seus habitants. És cinema ecologista i compromès sense ser pesat ni tendenciós, molt interessant i malgrat un final benpensant i facilot, molt recomanable.

http://www.racalacarta.com/audio/el_mon_a_rac1/0422%2011h%20(Dilluns%2022-04-13)%20Entrevista%20(Daniel%20Bruhl%20).mp3 Descarrega-te'l D”Oblivion’ a ‘To the wonder’

Toni Vall, crític de cinema

Ja fa temps que tinc la sensació que Tom Cruise ha deixat de ser un actor. No detecto expressivitat ni treball de composició, sinó només presència, exhibicionisme, ganes d’ensenyar els pectorals. I a Oblivion torna a passar. És un film contaminat per una estrella que deambula per allà, es fa notar i està encantada de fer el numeret. I la història? Doncs una nova llauna sobre l’extinció de l’espècie, amb fútils disquisicions pseudotranscendents que recorden clàssics com Solaris i nous clàssics com Origen. No aporta res i avorreix sobiranament.

I sobre la transcendència gravita també To the Wonder, el  nou film de Terrence Malick, que ha passat de ser un creador misteriós que rodava un film cada 10 o 15 anys, a un hiperactiu desconcertant. Si bé no és tan extrema com l’anterior El árbol de la vida, To the Wonder és una experiència d’estranyesa també contundent. Entusiasmat amb la contemplació i flirtejant amb la cursileria, Malick ens proposa una reflexió sobre la crisi de parella, l’engany i l’existència de Déu que pot resultar fascinant o irritant. Personalment m’inclino més per la primera opció.

http://www.racalacarta.com/audio/el_mon_a_rac1/0422%2011h%20(Dilluns%2022-04-13)%20Entrevista%20(Daniel%20Bruhl%20).mp3 Descarrega-te'l Oi que encara estic bona?

Màrius Carol, periodista de La Vanguardia

Sara Montiel va ser la primera actriu espanyola a triomfar a Hollywood. L’any 1955, quan a les escoles de casa nostra es repartia llet i xocolata dels Estats Units com a resultat dels acords entre Franco i Eisenhower, ella travessava l’Atlàntic per anar a la Meca del cinema. El seu debut va ser a Veracruz, al costat de Gary Cooper i Burt Lancaster, en què va seduir el públic americà i els galans de la indústria. La darrera fotografia de James Dean, que va servir per il·lustrar la seva mort, va ser al costat de Sara Montiel, que en principi havia de pujar al cotxe esportiu amb què es va estimbar el rebel sense causa.

A casa nostra la popularitat li va venir sobre tot a partir de El último cuplé, a la qual van seguir en poc temps La violetera i Carmen la de Ronda, en les quals l’actriu triomfava com a cantant. El seu “fumando espero”, que tothom sabia, era tota una invitació a la luxúria, encara que avui ens sembli un atemptat contra la salut i fins i tot contra l’erotisme.

Sara, Sarita, Montiel es va convertir en un símbol sensual per a una Espanya en blanc i negre que feia pudor de mitjó suat.  Era una dona mundana, que ensenyava la regatera com ningú i que aviat va aconseguir un currículum sentimental poc comú. Ella que es va casar cinc vegades, encara va tenir temps per trastornar escriptors com Hemingway, poetes com Leon Felipe, polítics com Indalecio Prieto, actors com Maurice Ronet i científics com Severo Ochoa.

Ahir va morir una bona actriu, però sobretot un gran personatge, que va engendrar al nostre país el mite americà de “partir de zero per arribar a l’infinit”. O com va dir ella a les seves memòries “Vivir es un placer”: “vaig néixer a la misèria per convertir-me en un mite.”

Ja havia complert els setanta quan un bon amic fotògraf va anar a fer-li uns retrats a la seva casa de Palma i en un moment donat, per demostrar-li que encara podia captivar els objectius i els homes, va mostrar-li els pits preguntant-li sense pudor: oi que encara estic bona? Sara, geni i figura fins la sepultura.

http://www.racalacarta.com/audio/el_mon_a_rac1/0408%2011h%20(Dilluns%2008-04-13)%20Entrevista%20(B%20Duran%20i%20C%20Porta%20).mp3 Descarrega-te'l El gran Bigas

Toni Vall, crític de cinema

Bigas Luna ja era modern quan Espanya vivia encara a anys llum de la modernitat. Cineasta terrenal i simbolista, ens ha parlat de l’amor i de l’erotisme, de l’obsessió i el fetitxisme amb una naturalitat enlluernadora. No se m’acudit trilogia més subversiva i revisable que Tatuaje, Bilbao i Caniche. Va rodar als Estats Units quan semblava que allò era una extravagància. Va ser estrafolari amb elegància i clàssic per convicció. Va descobrir actors que ara són estrelles i es va enamorar d’infinites corbes femenines. Bon vivant, artista multidisciplinari, culte sense presumir-ne mai, gurmet abans que res i fascinat per la força incontrolable de la terra. Barceloní, català, espanyol i universal, estimava el camp de Tarragona, quedava captivat per la subtil poètica d’un quadre i ens regalava un anunci de desengreixant que incitava a fer l’amor. Ha viscut, ha somiat i ha gaudit dels plaers de la vida sense deixar mai de ser un home proper i generós, un privilegi per a tots els que el vam conèixer. El gran Bigas ha enfilat una drecera imprevista. Segur que s’ha endut una mortadel·la per fer el camí més agradable i que gaudeix davant seu d’una bonica vista sobre el mar.

http://www.racalacarta.com/audio/el_mon_a_rac1/0408%2011h%20(Dilluns%2008-04-13)%20Entrevista%20(B%20Duran%20i%20C%20Porta%20).mp3 Descarrega-te'l Efectes secundaris

Toni Vall, crític de cinema

Si vostè és un d’aquells espectadors a qui li agrada que els girs de guió el facin anar de corcoll, que li prenguin el pèl amb habilitat i notable intel·ligència i li expliquin un sopar de duro en què quasi res és el que sembla, Efectos secundarios és la seva pel·lícula. Hàbil deconstructor de les actituds, les passions i els vicis de l’home modern, Steven Soderbergh acostuma a dissenyar mecanismes de rellotgeria en format fílmic. Tot és allà on toca i quan toca. En aquest cas ens explica una faula moral sobre les aparences i l’engany en què el quid de la qüestió són els efectes secundaris d’un antidepressiu. En un temps de relats esterilitzats i repetitius, agraeixo d’allò més que em sorprenguin i juguin amb mi i amb les meves expectatives. Si bé és cert que Soderbergh telegrafia una mica massa allò que vol explicar i que la història resulta un pèl previsible, Efectos secundarios és un d’aquells films que t’atrapa durant tot el metratge i no et deixa tranquil fins una bona estona després d’haver-se acabat. Quantes altres pretendrien fer el mateix i que poques que ho aconsegueixen.

http://www.racalacarta.com/audio/el_mon_a_rac1/0408%2011h%20(Dilluns%2008-04-13)%20Entrevista%20(B%20Duran%20i%20C%20Porta%20).mp3 Descarrega-te'l ‘The host ‘i ‘Croods’, cinema de cap de setmana

Toni Vall, crític de cinema

Algun investigador expert en danys cerebrals hauria d’avaluar algun dia les seqüeles que ha provocat la saga Crepúscule. No contenta amb la seva infame creació, Stephanie Meyer es va inventar també The host, que ara arriba adaptada al cinema per l’especialista i, en principi, bastant garantia de qualitat, Andrew Niccol. Doncs de qualitat res de res. Una prometedora història d’alienígenes i possessions, de convivència i recels entre espècies antagòniques, esdevé allò que en diríem un “cuento xino” sense ànima ni entitat més enllà de la parafernàlia new age que tant obsessiona l’escriptora i no pot ser més irritant.

Sort que per treure’ns el mal gust de boca, tenim aquesta setmana un menú infantil d’allò més estimulant. Croods és un conte d’aventures, una faula clàssica sobre una família que en plena edat de pedra s’ha d’exiliar a buscar un territori més idoni per a la seva vida. Humor d’allò més efectiu, sis o set riallades assegurades i una mirada a la família irònica i molt juganera. És un d’aquells films d’animació que un s’empassa quasi sense voler i que no cal tenir entre 5 i 10 anys per gaudir d’allò més.

http://www.racalacarta.com/audio/el_mon_a_rac1/0408%2011h%20(Dilluns%2008-04-13)%20Entrevista%20(B%20Duran%20i%20C%20Porta%20).mp3 Descarrega-te'l Anna Karenina

Toni Vall, crític de cinema

Com es pot adaptar al cinema un clàssic de la literatura universal? El classicisme de manual pot resultar museístic i la reinterpretació moderna pot pecar de buidor i gratuïtat. El director Joe Wright és un rara avis. Amb experiències més aviat ortodoxes com Orgullo y prejuicio i Expiació s’inventa ara aquesta Anna Karenina d’ànima clàssica i factura revolucionària. Amb una posada en escena atípica que juga amb la teatralitat i el punt de vista de manera molt atractiva, Wright sap servir-nos les clares paraules de Tolstoi amb netedat i senzillesa. L’eterna història de la dissort amorosa d’Anna ens arriba sense sorolls ni estridències, delicadament embolcallada per la dicció d’uns actors impecables. A estones morosa i preciosista en excés però sense arribar a molestar, trobant quasi sempre el punt just entre el luxe i la senzillesa, és un plaer degustar una vegada més aquest relat que tantes adaptacions prèvies ha tingut, totes diferents, totes divergents. Aquí, precisament aquí, rauen les possibilitats d’un art que encara té mecanismes per sorprendre’ns i commoure’ns.