Articles per tema Cinema
El blog d'El món Suscripció al feed RSS
Les píndoles del món
Compte amb ‘Moneyball’
03/02/2012
Toni Vall, crític de cinema
Deixant a banda alguns films d’Oliver Stone, Tony Scott i bona part de les pel·lícules centrades en el món de la boxa, el cinema d’esports no acostuma a ser un subgènere especialment distingit. Hi sovinteja la superficialitat i la conya marinera, però no hi són gaire benvinguts el gust amargant i la mirada crítica. Celebrem doncs l’existència de Moneyball, aquest film destinat a la incomprensió i als malentesos des del seu propi tràiler, que el pinta com una comèdia tirant a amable i desenfadada amb un Brad Pitt repetint el rol de seductor i enamorat de la càmera. Res més lluny de la realitat, Bennett Miller ha dirigit un film gens complaent sobre la cara oculta de triomf i l’èxit professional, sobre l’esport com un incansable fabricant de frustracions i desenganys. No debades els guionistes són dos monstres com Steven Zaillian –el guionista habitual de Spielberg- i Aaron Sorkin –responsable de La xarxa social i El ala oeste de la Casa Blanca-. Compte! Que ningú els enganyi! Aquesta pel·lícula no és cap ximpleria.
Les píndoles del món
Hoover sentiria vergonya
27/01/2012Toni Vall, crític de cinema
82 anys contemplen un dels millors directors que ha donat el cinema americà modern. La incansable vena prolífica de Clint Eastwood és una de les millors notícies per als cinèfils i esperem amb delit cada nou regal que ens vulgui fer. Els seus fanàtics acostumem a combregar convençuts amb les seves pel·lícules, últimament potser més descafeïnades però per norma general impecables. Em fa recança, doncs, reconèixer que no he sabut detectar a J.Edgar els detalls inconfusibles que fan dels films d’Eastwood, obres per a recordar. Un té la sensació que la vida de John Edgar Hoover, el mític director de l’FBI, va ser molt més apassionant, polèmica i contradictòria del que Eastwood ens explica amb un guió insòlitament pobre, que res té a veure amb la complexitat i profunditat de les històries que acostuma a explicar-nos. Costa entendre també que algú com ell hagi permès i tolerat l’aberrant maquillatge que llueixen els personatges quan se suposa que s’han fet grans. Produeix autèntica vergonya aliena i distancia encara més l’espectador d’una pel·lícula impròpia d’algú que tants moments de plaer ens ha proporcionat.
Les píndoles del món
Els descendents de Clooney
20/01/2012Toni Vall, crític de cinema
El nou Cary Grant? No ho crec. Són ben molestes les etiquetes, oi? A algun cursi se li devia acudir que George Clooney té més personalitat i carisma que un elevat percentatge dels actors americans d’avui en dia i ja està: el nou Cary Grant. I sí, Clooney és un personatge especial, magnètic, capaç de justificar una pel·lícula ell tot solet. No he comptat amb total exactitud però deu aparèixer a un 75% dels plànols de Los descendientes. Està d’allò més convincent i sap transmetre tota la fragilitat del seu fantàstic personatge: un pare de família desbordat pels esdeveniments que posen la seva vida potes enlaire. No és pas el millor film d’Alexander Payne –A propósito de Schmidt i Entre copas eren francament millors- però és sens dubte una obra suggerent sobre la pèrdua i sobre la recerca de l’imprevist que pot donar sentit a la vida. Potser enfarfega una mica massa el seu dramatisme de broc gros però amb hi podem degustar el plaer d’una història ben explicada i un treball d’actors molt consistent. Enlloc està escrit que el nou Cary Grant guanyarà l’Oscar el proper 26 de febrer, però jo de vostès apostaria que sí.
Les píndoles del món
Globus d’Or descafeïnats
16/01/2012Toni Vall, crític de cinema
La cosa prometia però al final han estat uns Globus d’Or tirant a descafeïnats. No només per la decepció d’un Ricky Gervais presentant la cerimònia sense la gràcia ni la mala llet de l’any passat, sinó sobretot per un cada vegada més discutible sentit del ritme i l’espectacle. Molt poques emocions, molt pocs instants per mantenir magnetitzats a la memòria. Fins i tot la presència d’un mite vivent com Sidney Poitier, que ha donat el premi honorífic a Morgan Freeman, ha estat presidida per la fredor. Les triomfadores han estat la fantàstica The artist i l’emotiva, però un punt decebedora, Los descendientes. Reconforta que dos artistes majúsculs com Martin Scorsese i Steven Spielberg hagin estat guardonats per dos films com La invención de Hugo i Les aventures de Tintín, cosa que parla d’allò més bé de la seva ànima encara juvenil i inquieta. Prediccions per als Oscars? Doncs George Clooney i Meryl Streep, guanyadors dels Globus més previsibles de la nit, ja tenen coll avall que pujaran també a l’escenari del teatre Kodak i a ningú amb una mica de sentit comú se li escapa que The artist és el film del moment i grandíssim favorit per la Grossa del 26 de febrer.
Les píndoles del món
Els homes que no estimaven les dones
13/01/2012Toni Vall, crític de cinema
Vaig sortir del cinema excitadíssim, com si m’haguessin injectat energia per menjar-me el món. David Fincher és una màquina, un superdotat del cinema. Pocs directors al món poden fer-se tan pròpia una història aliena per convertir-la en un relat tan carregat de personalitat. Amb Els homes que no estimaven les dones, Fincher reconfirma el seu enorme, descomunal talent, fent-se seva la novel·la de Stieg Larsson i convertint-la en un film enormement superior a la funcional però impersonal adaptació sueca. I el gran mèrit del director és que el que més li interessa no és la trama detectivesca, que en el fons ja ens sabem de memòria, sinó la història d’amor dels dos protagonistes. Així, l’encontre entre Mikael Blomkvist i Lisbeth Salander esdevé el moll de l’os d’aquest film hipnòtic i apassionant, carregat d’estímuls i referents ocults, desproveït de les incongruències i arbitrarietats narratives que llastaven la saga sueca. Només ens queda desitjar que Fincher i el seu guionista Steven Zaillian s’atreveixin també amb les dues entregues posteriors de Millenium. Només de pensar-hi, ja torno a excitar-me.
Les píndoles del món
‘El gat amb botes’
25/11/2011Toni Vall, crític de cinema
S’apropa Nadal i, en època de vaques magres a les taquilles de cinema d’arreu del món, convé afilar les urpes per esgarrapar com més espectadors millor. Dreamworks treu doncs a passejar el seu gat amb botes sabent que d’esgarrapar en sap, que els gats tenen set vides i l’instint felí és famós arreu. Esclar que el gat és també un animal una mica mandrós, que va a la seva i pot ser més aviat esquerp. Per aquí van les coses en aquest intent de seguir exprimint la mamella d’aquest personatge a qui han rescatat de l’exhausta saga de Shrek per regalar-li una pel·li per ell sol. Ni la veu ni el suposat carisma còmic d’Antonio Banderas, ni tres o quatre gags inspirats aconsegueixen injectar vida a un film anèmic, que hauria de ser divertidíssim i no passa de visible, que combina instants trepidants amb d’altres d’una pesantor insofrible. I des d’aquí em pregunto: són tots a Pixar els creatius de cinema d’animació amb talent verdader, amb capacitat per a l’emoció adulta més enllà de saber entretenir la quitxalla? De veritat? Jo no m’ho crec.
Les píndoles del món
Gràcies, ‘Crepuscle’
18/11/2011Toni Vall, crític de cinema
La paciència resulta sovint un aliat inestimable del cinèfil. Però, esclar, en el cinema, com en tot, hi ha casos clínics. La saga Crepuscle és dinamita per a la paciència, no se m’acudeix forma humana de mantenir-se dins la sala mentre dura la projecció. I Amanecer ha tornat a posar a prova els meus nervis d’acer. Se’ns havia venut que era aquesta la més intensa i apassionada de les entregues. Finalment el vampir i la noia s’enlliten. Doncs bé, la pel·lícula, per dir-li d’alguna manera, és un apassionant catàleg de les més modernes actituds vitals. Entre d’altres perles, suggereix als joves que no facin l’amor fins al matrimoni i ignora completament l’existència dels preservatius. Un coit, un fill engendrat. Personalment, ignoro què és el que té fascinats tants i tants adolescents d’arreu del món amb una de les més infectes sagues que mai hagi donat el cinema. Des d’aquí em permeto demanar al més exaltat dels indignats, a un iconoclasta de sang calenta o a un humil piròman de bona fe, si tindrien a bé de calar foc al negatiu d’aquest nyap, de forma i manera que desaparegui de la capa de la terra. Gràcies, les meves més expressives gràcies.
Les píndoles del món
El drama del totxo
11/11/2011Toni Vall, crític de cinema
Una de les grans mancances del cine espanyol d’avui és la seva incapacitat per abordar els problemes i les inquietuds dels nostres dies sense caure en la paròdia fàcil ni el costumisme tronat. De tant en tant però algunes pel·lícules aconsegueixen retrats i mirades que valen la pena de ser contemplats. És el cas de 5 metros cuadrados, una ficció competent i a estones francament inspirada sobre els efectes de la bombolla immobiliària que ens ha conduït a la famosa crisi que ens assota. Si bé no posseeix la força desbordant d’un film com Margin Call o, filant una mica més prim, de la fantàstica sèrie Crematorio, sí que planteja un relat seriós, força ben escrit i rodat amb notable ofici. Al final del film, no precisament optimista, un voldria maleir els ossos de més d’un desgraciat. Podem agrair, no obstant això, que algú hagi tingut la vista i una mínima espurna de talent per posar la càmera al lloc on toca i per escriure uns diàlegs que no tirin d’esquena cada dues rèpliques. És notícia, celebrem-ho doncs una mica, ni que sigui destapant una humil ampolla de vi de taverna.
-
http://www.racalacarta.com/download.php?file=1018%2011h%20(Dimarts%2018-10-11)%20Entrevista%20(Juan%20Carlos%20Fresnadillo%20).mp3
Els malsons prenen forma
Emès el Dimarts 18-10-11
Després de l'estrena d'Intruders, hem parlat de la por i d'aquesta pel·lícula amb el seu director, Juan Carlos Fresnadillo. El canari ha apuntat que al film tracta d'uns misteris que viuen a cavall de Londres i Madrid.
Les píndoles del món
http://www.racalacarta.com/audio/el_mon_a_rac1/1018%2011h%20(Dimarts%2018-10-11)%20Entrevista%20(Juan%20Carlos%20Fresnadillo%20).mp3 Descarrega-te'l Allitar-se amb monstres
14/10/2011Toni Vall, crític de cinema
Com un estajanovista del cinema de terror, Jaume Balagueró segueix construint, pel·lícula a pel·lícula, una trajectòria intensa i apassionada, sòlida com un menhir. Després d’Els sense nom, Darkness, Frágiles i d’inventar-se, junt amb Paco Plaza, la fantàstica saga de REC, ens serveix ara el seu film més estilitzat, més clàssic i menys histriònic. Mientras duermes és un exercici de minimalisme terrorífic, rodat amb enlluernadora brillantor formal que ens parla una vegada més del gran tema de tota la seva obra: la por, ni més ni menys. Si bé el guió és potser un pèl contemplatiu amb la perpètua impunitat del personatge protagonista, Balagueró aconsegueix un exercici hipnòtic i pertorbador sobre els mecanismes de la maldat i l’obsessió, sobre la ceguesa emocional d’un pertorbat. I mereix, esclar, destacar-se amb lletres gegants, la sensacional creació de Luis Tosar que ens regala la que pel meu gust és la seva millor interpretació fins al moment. Tot un monstre donant vida a un monstre en el seu sentit més literal.
Les píndoles del món
http://www.racalacarta.com/audio/el_mon_a_rac1/1018%2011h%20(Dimarts%2018-10-11)%20Entrevista%20(Juan%20Carlos%20Fresnadillo%20).mp3 Descarrega-te'l Profunda somnolència
07/10/2011Toni Vall, crític de cinema
Abans de convertir-se en una ombra d’ell mateix, M. Night Shyamalan va regalar-nos tres o quatre pel·lícules ben estimulants. Segur que es recorden d’El sexto sentido, Señales o La jove de l’aigua. Doncs bé, Juan Carlos Fresnadillo sembla que vulgui jugar a ser el germà petit de Shyamalan amb Intruders. Pel·lícula tirana pobre sobre els éssers malèfics que habiten els nostres somnis i el món, sempre apassionant i a vegades torbador, del conte infantil. El prometedor talent per al gènere que Fresnadillo va demostrar amb Intacto i 28 semanas després sembla haver-se esvaït. El que abans era original i genuí, ara ha esdevingut calc, còpia, mimesi. El repartiment és excel·lent: Clive Owen, Carice Van Houten, Daniel Brühl i Héctor Alterio. Però el director els desaprofita, deixant que els seus personatges quedin ben desdibuixats i esllanguits. Res sorprèn, res fa que el pèl se t’erici ni tan sols una mica. Res provoca, en fi, cap altra sensació que una profunda i empipadora somnolència.
Entrevista d'actualitat
http://www.racalacarta.com/audio/el_mon_a_rac1/1018%2011h%20(Dimarts%2018-10-11)%20Entrevista%20(Juan%20Carlos%20Fresnadillo%20).mp3 Descarrega-te'l Isona Passola: “Hem rebut una adhesió incondicional amb ‘Pa negre’”
29/09/2011
La productora de Pa negre, Isona Passola, ha assegurat en una entrevista a El món a RAC1 que ha rebut “una adhesió incondicional” del món del cinema i de les administracions catalanes i espanyoles que van donar suport a la pel·lícula, ara que ha quedat nominada pels Òscars. Passola ja treballa en la promoció de la pel·lícula, que ha venut 80.000 còpies en DVD, s’ha estrenat a França, es vendrà a Europa i està tenint molt èxit a l’Àsia. Continuar llegint
Les píndoles del món
http://www.racalacarta.com/audio/el_mon_a_rac1/1018%2011h%20(Dimarts%2018-10-11)%20Entrevista%20(Juan%20Carlos%20Fresnadillo%20).mp3 Descarrega-te'l Pa d’Oscars
29/09/2011Toni Vall, crític de cinema
Doncs sí, Pa negre ho ha tornat a fer. Els guardons de Sant Sebastià, els Goya, els Gaudí, el premi espanyol de Cinematografia per a Agustí Villaronga. I ara la preselecció per representar Espanya als Oscars. És la primera vegada que un film parlat integrament en català enfila aquest camí, encara llarg i incert, cap al Kodak Theatre de Hollywood Boulevard. Personalment no tenia gaires dubtes sobre quina seria l’escollida. Alguns pensaven que podia ser La piel que habito però per molt que l’Acadèmia Espanyola i Pedro Almodóvar hagin fet les paus, un té la sensació que l’emmirallament incondicional amb el cineasta manxec ja és cosa del passat. I d’aquest disbarat de Benito Zambrano que es diu La voz dormida ja en parlarem un altre dia. Ara toca celebrar una vegada més aquest nou graó enfilat per Pa negre, que, no cal dir-ho, s’ha convertit en un autèntic fenomen cultural, un corredor de fons de la nostra cartellera, al qual per cert, alguns pesats encara ahir s’entestaven a anomenar emfàticament Pan negro, més que res per allò de continuar tocant la pera. Doncs mirin, escoltin bé perquè encara que això els posi nerviosos, aquesta pel·lícula es diu Pa negre.
Entrevista d'actualitat
http://www.racalacarta.com/audio/el_mon_a_rac1/1018%2011h%20(Dimarts%2018-10-11)%20Entrevista%20(Juan%20Carlos%20Fresnadillo%20).mp3 Descarrega-te'l “Carlos Boyero va pressionar el jurat perquè no em donessin el premi”
26/09/2011
El director gironí, Isaki Lacuesta, ha denunciat a El món a RAC1 que el crític de cinema d’El País, Carlos Boyero hauria pressionat alguns membres de l’acadèmia del Festival de Sant Sebastià per tal que no donessin la Concha d’Or a la pel·lícula Los pasos dobles, que va acabar guanyant el premi. Continuar llegint
Les píndoles del món
http://www.racalacarta.com/audio/el_mon_a_rac1/1018%2011h%20(Dimarts%2018-10-11)%20Entrevista%20(Juan%20Carlos%20Fresnadillo%20).mp3 Descarrega-te'l La vida i l’arbre
16/09/2011Toni Vall, crític de cinema
Terrence Malick s’ha guanyat a pols la condició de director estrany. Ha dirigit 5 pel·lícules al llarg d’una carrera de 40 anys. Tot el que l’envolta és secretisme i una aura d’introspecció i aïllament que l’emparenten amb la figura de l’escriptor J.D. Salinger. El millor de tot és que ell està encantat amb tot plegat i ara ens serveix la que té tota la pinta de ser el seu testament cinematogràfic. El árbol de la vida, última Palma d’Or de Canes, és un film al límit. Al límit perquè no segueix pautes narratives convencionals. Al límit perquè filma durant estona i estona formes geomètriques de l’espai, la terra i el foc. Al límit perquè està explicada sense solució de continuïtat evident. Al límit perquè no fa ni una sola concessió ni a la comercialitat ni a l’espectador mitjà ni tan sols a l’espectador fanàtic del seu cinema. És un film abrupte i pretenciós, hipnòtic i brillant. Empeltat, en fi, de voluntat de supervivència.
-
http://www.racalacarta.com/download.php?file=0909%2011h%20(Divendres%2009-09-11)%20Entrevista%20(Antonio%20Banderas%20).mp3
Antonio Banderas i el seu 11-S
Emès el Antonio Banderas "Antonio Banderas i el seu 11-S"
Antonio Banderas
-
http://www.racalacarta.com/download.php?file=0909%2011h%20(Divendres%2009-09-11)%20Ens%20fotran%20fora%20(%20).mp3
Els divendres es musculen amb Mònica Usart, Xavi Bundó i Jordi Gràcia
Emès el
http://www.racalacarta.com/audio/el_mon_a_rac1/0909%2011h%20(Divendres%2009-09-11)%20Ens%20fotran%20fora%20(%20).mp3 Descarrega-te'l Almodóvar i tornar a ser retro
02/09/2011
Com sempre acabem divendres amb el “Què fotem” d’en David Jobé, que ens recomana una fira agrícola, una festa major i una activitat per ballar a l’aire lliure. També ens agrada anar al cinema amb en Josep Maria Bunyol perquè “Sempre ens quedarà l’estiu”!Aquesta setmana ens destaca La piel que habito, la nova pel·lícula de Pedro Almodóvar. Continuar llegint
Entrevista
http://www.racalacarta.com/audio/el_mon_a_rac1/0909%2011h%20(Divendres%2009-09-11)%20Ens%20fotran%20fora%20(%20).mp3 Descarrega-te'l Julieta Serrano: “M’agradaria tornar a treballar amb Almodóvar”
30/08/2011
Julieta Serrano ha dedicat tota la vida a la interpretació, actriu de raça, catalana però establerta a Madrid des de fa gairebé 50 anys, ha estat un dels primers i grans referents de l’anomenat Univers Almodóvar. Amb una trajectòria llarguíssima i brillant, ha treballat amb els millors en teatre, cinema i televisió. I a partir del 7 de setembre la podrem veure al Teatre Goya de Barcelona al costat d’un altre dels grans de l’escena en l’adaptació teatral de la novel·la La sonrisa etrusca, de José Luis Sampredro. Continuar llegint
%s1 / %s2
