“No voldria que quedés la idea que no em va agradar la gala perquè es posaven amb els polítics. Això forma part de la meva feina”, ha explicat Ferran Mascarell, conseller de Cultura, en una entrevista a El món a RAC1. “Una gala com aquesta no es pot convertir en un petit disbarat contra l’autoestima col·lectiva”. Aquest dimecres també hem parlat amb l’actor Xavi Mira, presentador de la gala, que considera que “els polítics tenen la pell molt fina” i ha afegit que “si algú s’ha sentit ofès té dues feines”.En una entrevista a El món a RAC1 el conseller de Cultura, Ferran Mascarell, ha dit que:

- “La resposta que vaig rebre de Joel Joan va ser un somriure. [...] Ja tindrem ocasió de parlar-ne. Tampoc vull convertir això en un debat amb Joel Joan.”

- “Joel Joan em va dir que no em podia presentar els guionistes. Jo no sé qui són i m’agradaria coneixe’ls.”

- “Al cinema català s’està fent una feina extraordinària i la gala era una ocasió magnífica per expressar-ho.”

- Sobre l’absència de Midnight in Paris als Premis Gaudí: “Posem fronteres allà on no cal. Crec que hauríem de ser oberts i aconseguir apropiar-nos tothom que tingui vincles i relació amb el nostre entorn cultural.”

- “Tampoc conec amb detall el reglament de l’Acadèmia i aquest s’haurà de complir. Es pot canviar i es pot eixamplar.”

- Sobre un possible homenatge institucional a Antoni Tàpies: “En funció de l’abast i l’envergadura que tingui aquest primer homenatge que farà la família veurem si cal fer alguna cosa més, però ho farem de comú acord amb la família i l’entorn de l’artista. Aquí no hi ha competició.”

- “El que vaig dir era en el context d’un encontre personal amb alguns dels guardonats i sobretot amb els membres de l’Acadèmia.”

- “Del que jo em queixava era de la desproporció que hi ha entre un cine que està fent un esforç extraordinari i una gala que hauria de ser un exercici de suport i autoestima del cinema que s’està fent i que no hi anava a favor, més aviat crec que hi anava en contra.”

- “La gala de l’any passat va estar bé.”

- “El problema de la gala és que derivava i concretava una manera de mirar la realitat, una mena de postmodernisme a l’antiga, en què s’hi val tot, en què la política sempre és per definició dolenta, corrupta…”

-“Crec que el mal gust de la gala girava en torn de maneres de mirar col·legues del sector cinematogràfic que, personalment, crec que no vénen a to.”

- “Una gala com aquesta es fa com a complement d’una manera de promoure el cine del nostre país.”

- “Estic a favor de la crítica dels polítics quan se’ls ha de criticar. Estic en contra que tota l’articulació del discurs passi per ‘tot el que fa el sector del cine està bé i tot el que fan els polítics, no’. Això no és real.”

- Sobre si cal que Artur Mas vagi a la gala: “Evidentment no cal anar-hi. Crec que el president hi va per fer costat. És una expressió de solidaritat. No passa res per excés. No passa res si no hi vas però anar-hi vol dir que tens predisposició a estar-ne a prop.”

- “Eva és una gran pel·lícula i s’ha d’anar a veure. Hauria de tenir més èxit del que està tenint entre nosaltres.”

Després d’escoltar Mascarell, hem parlat amb l’actor i presentador de la gala, Xavi Mira.

Xavi Mira, presentador de la gala dels premis Gaudí de Cinema.

- “No estic amoïnat ni emprenyat.  Sorprès sí, sincerament. S’està parlant que vam dir que ‘els polítics són corruptes’ i en cap moment es va dir això literalment. Volíem fer una gala divertida i reflectir una realitat que existeix. Hi ha haver molta gent que ens va donar l’enhorabona. En cap moment es diu que els polítics són corruptes. S’han demostrat que s’han fet coses que no han estat bé i que han estat jutjades.”

- “Potser hi ha algú que no s’ha jutjat. Cantàvem una cançó i dèiem noms però no se’ls va acusar de res”.

- “No podem agradar a tothom. Fem feina amb tota la il·lusió del món. Està subjecte a les opinions de cadascú. Penso que la crítica als polítics no va ser gens acarnissada. Ara no tenim temps, però penso que només faltaria que no poguéssim queixar-nos de la realitat que vivim. La lectura que es fa des de fora és la lectura maliciosa.”

- “En aquest cas m’ha semblat que els polítics tenen la pell molt fina. Hi ha una única al·lusió als polítics i en el text diem que els banquers s’han endut els diners a fora i que ens han ben escurat tots”.

- “Parlàvem de les retallades en general, no només les de la cultura.”

- “Tot és guió. No es va anar esmolant res. Trèiem coses del guió perquè la durada de la gala ens va fer anar alerta d’allargar-nos. Més aviat vam treure que posar.”

- “Cap company es va queixar.”

- “Sóc a Alcoi. Estic molt desconnectat. No he parlat amb el Joel Joan des de llavors. Em va dir que els polítics, durant la gala, no estaven gens còmodes i que ell no ho estava passant bé. Patia les conseqüències del que ens atrevíem a dir. Crec que és una rabieta dels polítics perquè és una realitat que no els agrada.”

- “Si algú s’ha sentit ofès, té dues feines.”

Finalment, hem escoltat el president del Col·legi de Directors de Cinema, Lluís Valentí, que ha dit:

S’obre el teló.

Escena1: Una gala en què el món de la cultura aprofita per burxar els polítics. És lògic i gairebé tradició.

Escena 2:  Guió barroer que fa un pim pam pum amb més voluntat d’impactar que d’esmolar l’enginy. Equiparen el conseller de Cultura amb un cavall de cartró contra qui acabava perdent la batalla dels aplaudiments. Davant de l’audiència. I el Conseller s’enfada. És lògic i gairebé tradició.

Escena 3: L’endemà, picabaralla pública. A un no li ha agradat gens, gens, gens, gens la gala i ho diu públicament. Està emprenyat. I el president de l’Acadèmia li molesta que l’altre s’emprenyi. Home… quan fots canya has de comptar que això pot passar.

Es tanca el teló. Títol de la pel·lícula?: ‘Ningú no és perfecte’.

Carai tu… No en fotem un drama, ara! No passa res, coi! Què passa si no ens agrada una gala dels Gaudí? Doncs el mateix que si no ens agrada la dels Goya o la dels Oscars. Que tal dia farà un any. I al conseller, ja li passarà, tu… Ara, si de tot això en volem fer teoria i flagelar-nos com a país, ens equivoquem. De debò, jo no m’hi amoïnaria gens, gens, gens, gens…

Deixant a banda alguns films d’Oliver Stone, Tony Scott i bona part de les pel·lícules centrades en el món de la boxa, el cinema d’esports no acostuma a ser un subgènere especialment distingit. Hi sovinteja la superficialitat i la conya marinera, però no hi són gaire benvinguts el gust amargant i la mirada crítica. Celebrem doncs l’existència de Moneyball, aquest film destinat a la incomprensió i als malentesos des del seu propi tràiler, que el pinta com una comèdia tirant a amable i desenfadada amb un Brad Pitt repetint el rol de seductor i enamorat de la càmera. Res més lluny de la realitat, Bennett Miller ha dirigit un film gens complaent sobre la cara oculta de triomf i l’èxit professional, sobre l’esport com un incansable fabricant de frustracions i desenganys. No debades els guionistes són dos monstres com Steven Zaillian –el guionista habitual de Spielberg- i Aaron Sorkin –responsable de La xarxa social i El ala oeste de la Casa Blanca-. Compte! Que ningú els enganyi! Aquesta pel·lícula no és cap ximpleria.

82 anys contemplen un dels millors directors que ha donat el cinema americà modern. La incansable vena prolífica de Clint Eastwood és una de les millors notícies per als cinèfils i esperem amb delit cada nou regal que ens vulgui fer. Els seus fanàtics acostumem a combregar convençuts amb les seves pel·lícules, últimament potser més descafeïnades però per norma general impecables. Em fa recança, doncs, reconèixer que no he sabut detectar a J.Edgar els detalls inconfusibles que fan dels films d’Eastwood, obres per a recordar. Un té la sensació que la vida de John Edgar Hoover, el mític director de l’FBI, va ser molt més apassionant, polèmica i contradictòria del que Eastwood ens explica amb un guió insòlitament pobre, que res té a veure amb la complexitat i profunditat de les històries que acostuma a explicar-nos. Costa entendre també que algú com ell hagi permès i tolerat l’aberrant maquillatge que llueixen els personatges quan se suposa que s’han fet grans. Produeix autèntica vergonya aliena i distancia encara més l’espectador d’una pel·lícula impròpia d’algú que tants moments de plaer ens ha proporcionat.

El nou Cary Grant? No ho crec. Són ben molestes les etiquetes, oi? A algun cursi se li devia acudir que George Clooney té més personalitat i carisma que un elevat percentatge dels actors americans d’avui en dia i ja està: el nou Cary Grant. I sí, Clooney és un personatge especial, magnètic, capaç de justificar una pel·lícula ell tot solet. No he comptat amb total exactitud però deu aparèixer a un 75% dels plànols de Los descendientes. Està d’allò més convincent i sap transmetre tota la fragilitat del seu fantàstic personatge: un pare de família desbordat pels esdeveniments que posen la seva vida potes enlaire. No és pas el millor film d’Alexander Payne –A propósito de Schmidt i Entre copas eren francament millors- però és sens dubte una obra suggerent sobre la pèrdua i sobre la recerca de l’imprevist que pot donar sentit a la vida. Potser enfarfega una mica massa el seu dramatisme de broc gros però amb hi podem degustar el plaer d’una història ben explicada i un treball d’actors molt consistent. Enlloc està escrit que el nou Cary Grant guanyarà l’Oscar el proper 26 de febrer, però jo de vostès apostaria que sí.

La cosa prometia però al final han estat uns Globus d’Or tirant a descafeïnats. No només per la decepció d’un Ricky Gervais presentant la cerimònia sense la gràcia ni la mala llet de l’any passat, sinó sobretot per un cada vegada més discutible sentit del ritme i l’espectacle. Molt poques emocions, molt pocs instants per mantenir magnetitzats a la memòria. Fins i tot la presència d’un mite vivent com Sidney Poitier, que ha donat el premi honorífic a Morgan Freeman, ha estat presidida per la fredor. Les triomfadores han estat la fantàstica The artist i l’emotiva, però un punt decebedora, Los descendientes. Reconforta que dos artistes majúsculs com Martin Scorsese i Steven Spielberg hagin estat guardonats per dos films com La invención de Hugo i Les aventures de Tintín, cosa que parla d’allò més bé de la seva ànima encara juvenil i inquieta. Prediccions per als Oscars? Doncs George Clooney i Meryl Streep, guanyadors dels Globus més previsibles de la nit, ja tenen coll avall que pujaran també a l’escenari del teatre Kodak i a ningú amb una mica de sentit comú se li escapa que The artist és el film del moment i grandíssim favorit per la Grossa del 26 de febrer.

Vaig sortir del cinema excitadíssim, com si m’haguessin injectat energia per menjar-me el món. David Fincher és una màquina, un superdotat del cinema. Pocs directors al món poden fer-se tan pròpia una història aliena per convertir-la en un relat tan carregat de personalitat. Amb Els homes que no estimaven les dones, Fincher reconfirma el seu enorme, descomunal talent, fent-se seva la novel·la de Stieg Larsson i convertint-la en un film enormement superior a la funcional però impersonal adaptació sueca. I el gran mèrit del director és que el que més li interessa no és la trama detectivesca, que en el fons ja ens sabem de memòria, sinó la història d’amor dels dos protagonistes. Així, l’encontre entre Mikael Blomkvist i Lisbeth Salander esdevé el moll de l’os d’aquest film hipnòtic i apassionant, carregat d’estímuls i referents ocults, desproveït de les incongruències i arbitrarietats narratives que llastaven la saga sueca. Només ens queda desitjar que Fincher i el seu guionista Steven Zaillian s’atreveixin també amb les dues entregues posteriors de Millenium. Només de pensar-hi, ja torno a excitar-me.

S’apropa Nadal i, en època de vaques magres a les taquilles de cinema d’arreu del món, convé afilar les urpes per esgarrapar com més espectadors millor. Dreamworks treu doncs a passejar el seu gat amb botes sabent que d’esgarrapar en sap, que els gats tenen set vides i l’instint felí és famós arreu. Esclar que el gat és també un animal una mica mandrós, que va a la seva i pot ser més aviat esquerp. Per aquí van les coses en aquest intent de seguir exprimint la mamella d’aquest personatge a qui han rescatat de l’exhausta saga de Shrek per regalar-li una pel·li per ell sol. Ni la veu ni el suposat carisma còmic d’Antonio Banderas, ni tres o quatre gags inspirats aconsegueixen injectar vida a un film anèmic, que hauria de ser divertidíssim i no passa de visible, que combina instants trepidants amb d’altres d’una pesantor insofrible. I des d’aquí em pregunto: són tots a Pixar els creatius de cinema d’animació amb talent verdader, amb capacitat per a l’emoció adulta més enllà de saber entretenir la quitxalla? De veritat? Jo no m’ho crec.

La paciència resulta sovint un aliat inestimable del cinèfil. Però, esclar, en el cinema, com en tot, hi ha casos clínics. La saga Crepuscle és dinamita per a la paciència, no se m’acudeix forma humana de mantenir-se dins la sala mentre dura la projecció. I Amanecer ha tornat a posar a prova els meus nervis d’acer. Se’ns havia venut que era aquesta la més intensa i apassionada de les entregues. Finalment el vampir i la noia s’enlliten. Doncs bé, la pel·lícula, per dir-li d’alguna manera, és un apassionant catàleg de les més modernes actituds vitals. Entre d’altres perles, suggereix als joves que no facin l’amor fins al matrimoni i ignora completament l’existència dels preservatius. Un coit, un fill engendrat. Personalment, ignoro què és el que té fascinats tants i tants adolescents d’arreu del món amb una de les més infectes sagues que mai hagi donat el cinema. Des d’aquí em permeto demanar al més exaltat dels indignats, a un iconoclasta de sang calenta o a un humil piròman de bona fe, si tindrien a bé de calar foc al negatiu d’aquest nyap, de forma i manera que desaparegui de la capa de la terra. Gràcies, les meves més expressives gràcies.

Una de les grans mancances del cine espanyol d’avui és la seva incapacitat per abordar els problemes i les inquietuds dels nostres dies sense caure en la paròdia fàcil ni el costumisme tronat. De tant en tant però algunes pel·lícules aconsegueixen retrats i mirades que valen la pena de ser contemplats. És el cas de 5 metros cuadrados, una ficció competent i a estones francament inspirada sobre els efectes de la bombolla immobiliària que ens ha conduït a la famosa crisi que ens assota. Si bé no posseeix la força desbordant d’un film com Margin Call o, filant una mica més prim, de la fantàstica sèrie Crematorio, sí que planteja un relat seriós, força ben escrit i rodat amb notable ofici. Al final del film, no precisament optimista, un voldria maleir els ossos de més d’un desgraciat. Podem agrair, no obstant això, que algú hagi tingut la vista i una mínima espurna de talent per posar la càmera al lloc on toca i per escriure uns diàlegs que no tirin d’esquena cada dues rèpliques. És notícia, celebrem-ho doncs una mica, ni que sigui destapant una humil ampolla de vi de taverna.

Després de l'estrena d'Intruders, hem parlat de la por i d'aquesta pel·lícula amb el seu director, Juan Carlos Fresnadillo. El canari ha apuntat que al film tracta d'uns misteris que viuen a cavall de Londres i Madrid.

Com un estajanovista del cinema de terror, Jaume Balagueró segueix construint, pel·lícula a pel·lícula, una trajectòria intensa i apassionada, sòlida com un menhir. Després d’Els sense nom, Darkness, Frágiles i d’inventar-se, junt amb Paco Plaza, la fantàstica saga de REC, ens serveix ara el seu film més estilitzat, més clàssic i menys histriònic. Mientras duermes és un exercici de minimalisme terrorífic, rodat amb enlluernadora brillantor formal que ens parla una vegada més del gran tema de tota la seva obra: la por, ni més ni menys. Si bé el guió és potser un pèl contemplatiu amb la perpètua impunitat del personatge protagonista, Balagueró aconsegueix un exercici hipnòtic i pertorbador sobre els mecanismes de la maldat i l’obsessió, sobre la ceguesa emocional d’un pertorbat. I mereix, esclar, destacar-se amb lletres gegants, la sensacional creació de Luis Tosar que ens regala la que pel meu gust és la seva millor interpretació fins al moment. Tot un monstre donant vida a un monstre en el seu sentit més literal.

Abans de convertir-se en una ombra d’ell mateix, M. Night Shyamalan va regalar-nos tres o quatre pel·lícules ben estimulants. Segur que es recorden d’El sexto sentido, Señales o La jove de l’aigua. Doncs bé, Juan Carlos Fresnadillo sembla que vulgui jugar a ser el germà petit de Shyamalan amb Intruders. Pel·lícula tirana pobre sobre els éssers malèfics que habiten els nostres somnis i el món, sempre apassionant i a vegades torbador, del conte infantil. El prometedor talent per al gènere que Fresnadillo va demostrar amb Intacto i 28 semanas després sembla haver-se esvaït. El que abans era original i genuí, ara ha esdevingut calc, còpia, mimesi. El repartiment és excel·lent: Clive Owen, Carice Van Houten, Daniel Brühl i Héctor Alterio. Però el director els desaprofita, deixant que els seus personatges quedin ben desdibuixats i esllanguits. Res sorprèn, res fa que el pèl se t’erici ni tan sols una mica. Res provoca, en fi, cap altra sensació que una profunda i empipadora somnolència.

La productora de Pa negre, Isona Passola, ha assegurat en una entrevista a El món a RAC1 que ha rebut “una adhesió incondicional” del món del cinema i de les administracions catalanes i espanyoles que van donar suport a la pel·lícula, ara que ha quedat nominada pels Òscars. Passola ja treballa en la promoció de la pel·lícula, que ha venut 80.000 còpies en DVD, s’ha estrenat a França, es vendrà a Europa i està tenint molt èxit a l’Àsia.En una entrevista a El món a RAC1, Isona Passola ha explicat com es va gestar Pa negre:

“Sóc tant lectora de llibres com espectadora de cinema. Vaig llegir ‘Pa negre’ i vaig pensar que l’Agustí Villaronga podria fer una bona pel·lícula. Vaig trucar l’Emili Teixidor i em va dir que podria comprar els drets. Vaig fer una opció de compra dels drets. És com dir-li ‘deixa-me-la aixecar’, i quan la fas, pagues la quantitat acordada. No recordo quan va ser, però molt poc. Després de comprar els drets  vaig fer el guió per avançar la feina i li vaig anar a l’Agustí. Ell em va dir que no ho veia clar. Vaig adaptar alguns contes i l’Agustí uns altres, potser eren més maniqueus i no tant ideològics com els meus. A l’Emili li vaig dir que si s’esperava intentaria que el Villaronga la fes. Un cop el Villaronga diu que sí faig consultes amb experts de millora de guió, càsting de producció i es mira la dimensió que tindrà. L’Agustí diu que vol actors desconeguts, de manera que podem contractar uns secundaris de primera categoria, que ho podrà compensar perquè costaran menys diners. Vam anar a la Plana de Vic a fer un càsting a les escoles. Em preocupava el registre de llenguatge dels nens. En català es dóna per descomptat que parlarà un català neutre. No podíem posar nens Disney. Buscàvem nens que tinguessin frescor i llenguatge. Contractar actors com l’Eduard Fernàndez i la Laia Marull no va ser difícil, perquè l’Agustí té molt prestigi com a director d’actors. A partir d’aquí vam fer el primer muntatge, que és molt important, i és molt dur pel director. després fem tests de públic fins la còpia final”.

La productora de la pel·lícula també ha explicat quina feina li espera a partir d’ara:
-”Ara començarem a anar pel món. Fins ara hem anat a 55 festivals que tinguessin mercat per poder vendre, i ara comencen les estrenes. A França funciona molt bé, fa tres setmanes que s’ha estrenat. És un moment difícil. S’ha venut millor a Orient que a Europa. No sabem què ha passat. Fa una setmana el Francesc estrenava al Japó. Ara li diré, prepara’t amb l’anglés, perquè amb el castellà vas tenir molts problemes”.
- “L’Agustín Almodóvar m’ha enviat un twitter. No m’ha trucat”.
- “El cine va per davant en moltes coses. Tots es van posar d’acord amb la guerra de l’Irak i és un dels sectors més oberts que hi ha. Vota amb una clara vocació de cinèfils”.
- “No sabem qui haurà de sortir a fer el discurs en cas de guanyar els Òscars. No sé si és el productor o el director. A partir d’ara començo a fer una estratègia de màrqueting. Mai vaig pensar que guanyaríem cap premi. Ara no preparo cap pel·lícula. No tinc temps de res. Estic amb un documental del corredor del mediterrani. He comprat els drets d’Incerta glòria (Joan Sales)”.
- “Els diners que ha guanyat la pel·lícula es reparteixen. Un film es fa amb ajudes. En DVD hem venut 80.000 còpies. Més unitats que la última de Harry Potter”
- “Tenim un making off de nassos. Tot això del cavall de la primera part de la pel·lícula s’explica. Era un cavall sacrificat. Ens el van portar congelat de l’escorxador. Dels cingles de Tavertet salta el cavall mort i deixem el viu a dalt. Teníem les càmeres amb reixes per no perdre’ls”.
- “El conseller Mascarell i el Vicenç Villatoro m’ajudaran. L’Acadèmia de Cine també es van posar als nostres peus”.
- “L’Agustí no té aquesta militància tan clara. Ahir va dir que s’havia quedat parat de la solidaritat amb Catalunya. Hi ha hagut una adhesió tan incondicional… La gent troba una cosa bona i veuen que la poden compartir amb bandera de la qualitat”.