El món a RAC1

http://www.racalacarta.com/audio/el_mon_a_rac1/0126%2008h%20(Dijous%2026-01-12)%20El%20davantal%20(%20).mp3 Descarrega-te'l La justícia, quan arriba

Josep Maria Brunet, periodista de La Vanguardia

L’antic responsable de finances de Convergència, Daniel Osàcar, ha estat imputat juntament amb altres persones pel cas Palau, en relació amb el possible cobrament de comissions per obres públiques. El mateix Osàcar ha dit que podia esperar que aquesta decisió arribés i que està tranquil.

La decisió judicial té dos fonaments. Primer, l’ha demanat la Fiscalia i, per tant, des d’aquell moment era, efectivament, molt probable que s’acordés. Segon, que el nom de pila d’Osàcar, Daniel, apareix en la documentació confiscada en el cas. Ara és feina del jutge establir si aquell Daniel de què es parla en algun dels papers trobats correspon realment al nou imputat.

La declaració d’una persona com a imputada no implica ni molt menys la seva culpabilitat. Però a la vista dels dos antecedents mencionats s’entén que la decisió tingui lloc en els termes en què, cautelarment, ho ha fet el jutge. Tant de bo que la investigació sigui ràpida i l’assumpte no s’eternitzi als jutjats.
Són molts els exemples dels casos que, amb càrrega política o sense, es passen anys davant la justícia sense que el ciutadà arribi a saber què va passar realment.

http://www.racalacarta.com/audio/el_mon_a_rac1/0126%2008h%20(Dijous%2026-01-12)%20El%20davantal%20(%20).mp3 Descarrega-te'l Els fils de la corrupció

Enric Sierra, redactor en cap de La Vanguardia

Ahir era el dia internacional contra la corrupció i, a més de conèixer les enquestes oficials sobre com de farta està la ciutadania respecte dels casos que afecten la classe política i les administracions públiques, vam saber d’una trama a Catalunya que tenia muntada una xarxa de narcotraficants amb policies de tota mena i altres funcionaris. En primer lloc, ens hem d’alegrar perquè hagi estat la mateixa policia qui destapi aquest assumpte tan lleig. Però també s’ha d’encendre un llum d’alarma perquè, si es demostra tot el que ara hem conegut, podríem arribar a la conclusió que la delinqüència ha trobat els mecanismes per incorporar-se dins de la mateixa administració per cobrir-se i fer-se més grans. Tot això ens recorda el món de l’hampa amb Al Capone comprant voluntats i ens genera una inquietant pregunta: fins a quin nivell de l’administració arribava la taca corrupta?

http://www.racalacarta.com/audio/el_mon_a_rac1/0126%2008h%20(Dijous%2026-01-12)%20El%20davantal%20(%20).mp3 Descarrega-te'l Les dentetes dels rivals

Marta Lasalas, periodista

És evident que Convergència té un problema. Des que Pasqual Maragall va fer volar l’acusació del tres per cent per l’hemicicle del Parlament l’ombra del dubte fueteja aquest partit. Tant se val que aquella sospita s’enlairés afavorida per la lleugera alegria del rumor que ningú està disposat o en disposició de provar. Tant se val, també, que aquell foc s’atiï ara amb els papers recollits al cau del Millet. Tant se val que atesa la irritant parsimònia  del jutge no tinguem cap conclusió abans de les eleccions de novembre, ni de les municipals dels març, ni de les generals de ves a saber quan…  Convergència té un problema perquè la fiscalia l’ha assenyalat, i, per més que clami la seva innocència, anirà amb aquesta llufa a les eleccions.

Però atenció aquesta oposició que es frega les mans. Aquests partits que com diria el poeta, se’ls esmolen les dentetes quan senten que es fregeix a l’oli bullent el flaire d’una acusació de corrupció a casa del rival. Atenció aquest president Montilla que es va fer fonedís quan va esclatar el cas Pretòria i quan Millet ha fuetejat l’Ajuntament i el seu propi govern, però que ahir li va faltar temps per sortir a donar lliçons.

De fet, la imatge que van oferir ahir tots els partits, sense excepció, tenia cert aire gore. I això fa témer el pitjor. Seria interessant que la pròxima campanya no acabi provocant el vòmit. Els ciutadans tenim dret a exigir màxima transparència sobre finançament dels partits i ús del diner públic però tampoc cal que se’ns castigui més del compte d’aquí al 28-N. Tinguin pietat dels pobres electors que han d’anar a votar. No els ho posin més difícil.

http://www.racalacarta.com/audio/el_mon_a_rac1/0126%2008h%20(Dijous%2026-01-12)%20El%20davantal%20(%20).mp3 Descarrega-te'l Salvapàtries

Tian Riba, periodista

El més inquietant del cas Pretòria és la sensació que dins i al voltant de la política s’hi mouen uns personatges que n’han fet un modus vivendi a costa del diner públic. El més inquietant del cas Pretòria és que els acusats parlessin sense embuts amb consellers i líders polítics sobre compres d’edificis i requalificacions i tot això és un secret a veus i des d’un silenci còmplice. El més inquietant és que sobre això no calgués una comissió d’investigació. El més inquietant és que les comissions fossin del 3%. Recorden Maragall? El més inquietant és que fa emergir aquelles misèries de la política que el políticament correcte ens amaga. Així que Mas és el nen pel vell sector negocis convergent. Està bé. El més inquietant és que tot un alcalde metropolità fos un titella en mans d’un espavilat i que ningú del PSC ho aturés. El més inquietant és que, efectivament, la política es fa a les clavagueres. El més inquietant del cas Pretòria és pensar com és en realitat l’agenda dels polítics mentre ens distreuen amb rodes de premsa i pessebres variats. El més inquietant de tot plegat és que Alavedra i Prenafeta es creguin amb el dret a estafar perquè, segons diuen, han fet tant pel país. S’ha parlat molt de la superioritat moral de l’esquerra. Potser que comencem a parlar de la que tenen els salvapàtries potentats o arreplegats que han fet o fan negoci amb la bandera.