El món a RAC1

Escoltar

en directe a RAC1: -

i després
Patrocinador
El món a RAC1

El blog d'El món Suscripció al feed RSS

Veure tots

Articles per tema Corrupció

Les píndoles del món

Pujol no va a la llista

17/12/2014

Pere Martí- editPere Martí, periodista

La imputació del president Pujol per part de la justícia és un acte perfectament normal i previsible des del mateix dia que l’afectat es va autoinculpar. Res a dir i que la justícia faci el seu camí. Una altra cosa és les conseqüències polítiques que pugui tenir.

Quan es va autoinculpar, tota mena d’analistes van pronosticar que tindria un efecte perjudicial per al procés sobiranista. I no va ser així. El cas Pujol no va afectar la participació massiva de la V baixa de la Diada ni tampoc la consulta del 9 de novembre. No va afectar perquè aleshores el procés era fort.

Ara l’escenari és diferent. El cas Pujol ressuscita quan el partidisme guanya protagonisme dins el procés i les negociacions entre Convergència i Esquerra estan estancades. La seva resurrecció carrega d’arguments Esquerra, que ha posat la corrupció com un dels principals arguments per no fer la llista conjunta amb Mas.

Com és lògic, Esquerra demana fer net i Convergència haurà de garantir que en aquesta llista de país que proposa no hi haurà més “pujols”. Perquè la corrupció és contrària a la llibertat.

Les píndoles del món

Normalitat?

17/12/2014

Foto Víctor Mondelo EL MUNDOVíctor Mondelo, periodista d’El Mundo

Francesc Homs feia ahir la seva habitual compareixença després de la reunió del Govern quan un nou cop de puny castigava l’estómac de Convergència. El portaveu de l’executiu era informat en directe pels mitjans que Jordi Pujol, la seva dona i tres dels seus fills acabaven de ser imputats.

El conseller de la Presidència fugia com de costum, al·legant que es tractava d’una qüestió familiar. I raó no li faltava, perquè el gruix del clan haurà de respondre davant la Justícia. Parlava Homs de normalitat, d’evolució lògica del procés judicial després de la confessió, però les novetats existeixen i són notòries. Fonamentalment perquè la magistrada ha obert la porta al fet que, a més de frau fiscal, l’expresident i els seus hagin pogut cometre un delicte de blanqueig.

Pot Convergència parlar de normalitat amb aquest panorama? Pot continuar pretenent que ERC aprovi el seu pressupost? Pot aspirar que Junqueras comparteixi llista amb la formació del nostre més il·lustre evasor? Tinc clara la resposta.

Entrevista d'actualitat

Homs: “En un país normal i corrent, un ministre hauria de plegar si passen aquestes coses”

01/12/2014

141201_Francesc_Homs

El conseller Francesc Homs demana la dimissió del ministre Jorge Fernández Díaz si es confirma que ha creat una unitat policial secreta per buscar corruptes a Catalunya, tal com publiquen avui el diari Ara i eldiario.es. El conseller de la Presidència adverteix que la policia s’ha de dedicar a “perseguir delictes, no raons d’inspiració política” i surt en defensa de Mercè Pigem: “És un delicte tenir la mare a Andorra?”. Homs també diu que hi ha moltes possibilitats que Artur Mas acabi assistint demà a la conferència d’Oriol Junqueras. Continuar llegint

Les píndoles del món

Rajoy no és el papa

28/11/2014

Francesc Cruanyes OKFrancesc Cruanyes, periodista

Quan el papa de Roma avança per l’esquerra els partits de la dreta és que els partits de la dreta s’ho han de fer mirar. Sia dit d’una altra manera: el papa és bo; els papistes, gent de poc fiar. Que Mariano Rajoy, líder de la formació més esquitxada per la corrupció, s’inventi una lletania per eradicar l’ull de poll sense mirar la durícia que té en el peu propi és un despropòsit.

Que el Partit Popular, que a València, a les Balears, a Extremadura o a Catalunya té causes de jutjat de guàrdia, intenti erigir-se com el garant de la prova del cotó contra la delinqüència política, més que un despropòsit és un acudit.

Que en el debat contra la corrupció, en el discurs inicial, no s’esmenti ni un sol cop l’exministra Ana Mato quan l’acabes de fer cessar per nedar i guardar la roba, és que actues de cara a la galeria. I tot plegat, no s’hi val. O fem cau i net i ens ajustem el Gürtel, o fem un mea culpa i actuem, com ha fet el Vaticà. Que la corrupció no és només econòmica.

També, com van venir a dir els mossens Pere Macias, Alfred Bosch o el pare Coscubiela, és qüestió de guerra bruta, és a dir, de maltractament. Que el PP legisli contra la corruptela és com posar la guilla de guardiana del galliner.

Les píndoles del món

Mai no és tard quan arriba

28/11/2014

FotoNachoMartínNacho Martín Blanco, periodista

El president del Govern central, Mariano Rajoy, va presentar ahir un ambiciós decàleg de mesures contra la corrupció que, si s’apliqués a consciència, hauria de permetre una disminució notable de la corrupció política a Espanya. Les mesures anunciades es divideixen en tres grans blocs.

El primer, sobre el finançament dels partits polítics, amb mesures com ara la prohibició de les donacions d’empreses o la reducció a la meitat de l’import màxim de les donacions de persones físiques, que a partir d’ara serà de 50.000 euros.

El segon bloc, sobre el règim de control i transparència dels alts càrrecs de l’Administració general de l’Estat, que preveu una regulació legal molt més exhaustiva de les seves despeses de representació, que prohibirà entre altres coses l’ús de targetes de crèdit per abonar-les.

I el tercer bloc, sobre mesures de caràcter processal i penal orientades a prevenir les males pràctiques i les conductes corruptes, amb mesures com ara l’establiment d’un termini màxim d’instrucció en els macroprocessos amb l’objectiu d’evitar que processos de gran repercussió social s’eternitzin. S’hauria d’haver actuat abans, sens dubte, però mai no és tard quan arriba.

Les píndoles del món

Una pedra a la sabata

27/11/2014

montse-olivaMontse Oliva, periodista d’El Punt Avui

Hi ha qui assegura que una de les raons per les quals Rajoy va col·locar Mato al seu govern és perquè la consideraven una persona fràgil i martiritzada pels embolics del seu exmarit, Jesús Sepúlveda, un dels més empastifats per la trama Gürtel. Amb una majoria absoluta que li permetia fer i desfer i amb quatre anys al davant, el líder del PP devia pensar que podria protegir-la de l’acció de la justícia des de dins del seu govern. Però, en tot aquest temps, Mato no ha destacat per una bona gestió amb la qual intentar contrarestar els informes policials que l’assenyalaven com la beneficiària de grans regals pagats pels caps de la Gürtel. Tot el contrari, ha volgut passar tan desapercebuda que fins i tot va tornar-se invisible quan li va esclatar a les mans la crisi de l’Ebola. Mato s’havia convertit en una pedra a la sabata, però la tossuderia de Rajoy l’havia anat salvat d’una dimissió que darrerament ja reclamava gent del PP. I si finalment ha caigut és per la coincidència del ple monogràfic d’avui. Rajoy no pot presentar-se a la tribuna amb propostes grandiloqüents per combatre la corrupció quan tot l’hemicicle estaria pendent de la ministra de la mitja rialla amarga que l’ha acompanyat aquests anys.

Les píndoles del món

Catalunya com a excusa

07/11/2014

Pere Martí- editPere Martí, periodista

Continua pujant l’atur, Brussel·les adverteix Espanya que no està fent bé els deures per sortir de la crisi, la corrupció provoca metàstasi al PP, i ja no queden més catalans corruptes per linxar a les portades dels diaris sense passar pel jutjat. En aquest escenari es va recórrer per segona vegada la consulta catalana. Catalunya s’ha convertit una vegada més en l’ase dels cops per amagar els problemes d’un govern en decadència moral i electoral. Catalunya és l’únic flotador que li queda al PP per tapar les seves vergonyes.
Però tot això s’ha fet amb un preu molt alt: forçar al màxim la legalitat democràtica, liquidar el poc prestigi que li quedava al Tribunal Constitucional i enterrar la separació de poders. De tot aquest procés la democràcia espanyola en surt tocat. No ho dic jo, ho diu la premsa internacional.
Avui queda l’últim acte d’aquest drama: un consell de ministres que ha de decidir si mira cap a una altra banda o rematar la consulta, instant la fiscalia a tancar col·legis electorals. Si no frenen, la imatge de diumenge serà la de la policia segrestant urnes. Una imatge que una democràcia no es pot permetre però a Espanya s’ha demostrat que tot és possible.

Les píndoles del món

Policia forastera

24/10/2014

Francesc Cruanyes OKFrancesc Cruanyes, periodista

Va haver-hi un temps, el segle passat, que la policia lingüística era una nena que es deia Norma i que la màxima normalitat era que un dia arribés un lladre i engaltés: “Mans enlaire, això és un atracament!”. Atracament, lladronici, robatori o rampinya, que fa més Pompeu… Volíem un país normal, i com ara diuen els cartells d’Araéslhora, a més de tenir ambaixades, jugar el Mundial o que les treballadores sexuals et diguin “Hola maco, bonic o eixerit”, també aspiràvem a tenir xoriços, malandrins o especuladors amb les quatre barres a la cartera.
Doncs bé, la normalitat ha deixat al descobert que això no era una bassa d’oli, que d’oasi res de res, i no ens referim expressament a cap nissaga ni a cap cas recent.
Ara bé, quan aquella que mana i ordena és la justícia de l’Audiència Nacional, quan els que irrompen i foten una coça a la porta són els agents del Cuerpo Nacional de Policía o quan ho fan a 17 dies d’una consulta, amb pena de Telediario inclosa, la normalitat és pròpia d’ancien régime; és a dir, que fa més pudor que una mofeta.
Mentre sigui la UDEF o la Guàrdia Civil, i no els Mossos, qui ens renti la presumpta roba bruta, sempre podrem pensar que si ho han fet ara, és perquè s’ho han fer venir bé.

Entrevista d'actualitat

La CUP demanarà la compareixença dels fills de Pujol a la comissió d’investigació

22/10/2014

141022_David_Fernandez

Foto: La Vanguardia

David Fernàndez avança que la CUP demanarà la compareixença dels fills de Jordi Pujol a la comissió d’investigació perquè “aclareixin què han fet en nom del pare”. D’altra banda, sobre el procés, el diputat de la CUP diu que “la negociació ha entrat en un esquema de suma zero i guerra freda” i, ara, el que toca és “reforçar” la nova votació. Per això, avisa que la formació no participarà en cap cimera fins després del 9-N. Continuar llegint

Entrevista d'actualitat

L’alcalde d’Alcanar creu que “seria un miracle que trobessin res”

17/10/2014

141017_Alfons_Montserrat

Foto: La Vanguardia

Alfons Montserrat no descarta que hi hagi raons polítiques en la seva detenció, “costa pensar que entri en una lògica jurídica”. L’alcalde d’Alcanar assegura que “és impossible que trobin res perquè no hem alterat preus ni formem part de cap banda organitzada ni falsifiquem documentació pública”. També explica que la denúncia ve d’un veí del municipi que “té una activitat política clara i manifesta a CiU”. Continuar llegint

Entrevista d'actualitat

Dos anys pel judici del cas Palau?

17/09/2014

140917_Jordi_Pina

Jordi Pina no descarta que el judici pel cas Palau encara trigui dos anys més. L’advocat de Jordi Montull està convençut que “d’aquí a dos anys, encara estarem remenant les cireres”. En tot cas, Pina té clar que a Millet i Montull els caurà una condemna de presó, on “ingressaran com qualsevol altra persona”. Just avui fa cinc anys de la confessió de Millet. Continuar llegint

Les píndoles del món

Els collons d’Astèrix i Obèlix

08/09/2014

tian-ribaTian Riba, periodista

Astèrix està enfadat amb Obèlix perquè no vol portar el menhir i només vol esbatussar romans, mentre el Cèsar envia Tullius Detritius a crear zitzània entre els irreductibles de la Gàl·lia. Això ja ho hem llegit.
Efectivament, hem arribat a la tardor decisiva amb els dos principals partits que impulsen el procés embolicats en una gran desconfiança mútua. Com sempre. La Biga i la Busca. Els nobles i els menestrals.
Però el problema no és el cas Pujol. El problema és la desconfiança sobre la consulta i hi és per càlcul demoscòpic.
ERC tem que Mas ja ha decidit convocar la consulta, però acatar la suspensió del Constitucional i xutar la llauna. I CDC tem que ERC els forci a fer una consulta mal feta que ho esbotzi tot. I tot és el procés, però també Mas i CDC.
I, mentrestant, Miquel Iceta toca la lira i mima els crítics per si cal sumar 68 diputats.
Però si del que es tracta és de triar entre neurones i emocions o a veure qui els té més grossos, esperin a reunir-se a la War Room que ja han quedat que crearan i, mentrestant, no desanimin el personal.

Les píndoles del món

De la prepotència a la por

04/09/2014

Foto Víctor Mondelo EL MUNDOVíctor Mondelo, periodista d’El Mundo

Vivim dies de menyspreu. L’estupefacció sembla disposada a acompanyar-nos per molt temps. El nostre més il·lustre evasor fiscal acaba de decidir que ens donarà explicacions perquè vol no perquè l’hi demanen.
Ser president de la Generalitat durant més de dues dècades no sembla suficient per al líder espiritual de Convergència. Unanimitat i Parlament han passat a ser termes irrellevants en el seu diccionari.

Però ni la prepotent actitud de Pujol ha aconseguit que, per una vegada, els partits deixin de guiar-se per la por. El satisfet conseller Homs té raó. Tota la raó. Por i res més que por és el que impedirà que una comissió de investigació obligui a posar sobre la taula totes les vergonyes que l’expresident va amagar a Andorra durant 34 anys.

Por que el de Pujol no sigui l’únic escàndol que faci tremolar a aquesta Catalunya que cada vegada té més motius per voler engegar-ho tot a la merda. Però, és clar, d’això ja s’encarrega Ferrusola.

Les píndoles del món

L’orxateria Turia

04/09/2014

tian-ribaTian Riba, periodista

Quan als anys 50 Jordi Pujol es va declarar a Marta Ferrusola a l’orxateria Turia de la Rambla Catalunya li va dir que el país passaria per sobre de la família. Fins que 60 anys després, el 25 de juliol, l’expresident va decidir immolar-se per fer passar la família per sobre de tot. I, un cop revertida la promesa, tot el que faci estarà condicionat per aquesta decisió.
Perquè… com es fan compatibles les explicacions polítiques amb la defensa judicial? I què volen els partits del Parlament? Arribar fins al fons de la corrupció? O només d’una part de la corrupció? Concretament de la dels altres? Volen, de veritat, una comissió d’investigació? I per què la volen? Per fer de jutges? Per fer escarni com el psicokiller que fa de ministre d’Hisenda? Per reescriure les memòries? I qui volen que vagi al Parlament? Tots els que són citats en l’àmplia literatura de la cara B del pujolisme?
I la gent què vol saber? Si Pujol ha pecat per obra o per omissió? Si expia la seva culpa o la dels fills? Si en realitat la família va passar per sobre del país? Si existeix l’herència que desconeixen la germana i l’home que duia els comptes del pare? I si no existeix, per què se la inventa? O volen saber si l’home que ens robava les tietes és en realitat un calçasses?
I davant de tot això… la pregunta és: on és Pepe Zaragoza? On és el Tullius Detritus que va encarregar a Método 3 gravar el dinar de La Camarga? Està acariciant un gat negre? O és a Florència contemplant el bust de Maquiavel?

Les píndoles del món

País, partit i interès

03/09/2014

Fidel MasrealFidel Masreal, periodista

Cada pas que fa l’expresident Pujol des del dia de la seva vaga confessió confirma que el que el mou no és posar-se a disposició d’Hisenda i de la justícia i donar explicacions, sinó mirar pel seu propi interès, encara que perjudiqui el partit que va fundar.
Que Pujol doni allargues al Parlament sens dubte complica més les coses a Convergència. I argumentar que no vol perjudicar el procés sobiranista esdevé gairebé sarcàstic quan tot apunta que vol guanyar temps fins que hagi declarat davant els tribunals el seu fill Jordi. Sarcàstic que, a hores d’ara, Pujol encara vulgui fer servir la bandera com a cortina de fum. Avui certs jocs de mans estan superats i el que s’imposa és que Hisenda i els tribunals, esperonats per la ciutadania, vagin a fons. De la investigació del Parlament, vistos els precedents, n’hem d’esperar més aviat poc, però tampoc estaria de més aixecar totes les catifes que calgui d’avui i d’ahir, peti qui peti.

Les píndoles del món

Per sucar-hi pa

03/09/2014

MartaAlosMarta Alòs, escriptora

Fa uns anys corria un acudit que consistia a preguntar en què s’assemblava una actriu a un ou ferrat. La resposta era que ambdós estaven per sucar-hi pa. Ja em perdonareu la comparació, però el cas Pujol em recorda l’acudit de l’ou ferrat. Tothom vol sucar. Pensen que de l’arbre caigut, se’n pot treure llenya de la bona. Si ho mirem pel costat positiu, aquesta podria ser una oportunitat per demostrar al país que els partits volen fer net i recomençar el millor dels camins que coneixem: transparència democràcia. Però, ai las, ahir mateix, ja constatàvem que el carro anava pel pedregar. Al Parlament, a la comissió que va aprovar per unanimitat la compareixença de l’expresident Pujol, els grups polítics van fer el seu personal pregó de Festa Major.
A la Meseta, el ministre Montoro, oblidant tot el fang que té a casa seva, va centrar la compareixença en l’objecte del desig: Jordi Pujol. Avui, amb la petició d’una comissió d’investigació per part de tots els grups parlamentaris a l’oposició, només demano una cosa: que no es converteixi en un aquelarre. Seria del tot lamentable comprovar que les ambicions partidistes estan per damunt d’una voluntat col·lectiva d’aclarir el perquè de tot plegat. Els ciutadans no els ho perdonaríem.

Les píndoles del món

Un cas apassionant

02/09/2014

mj_canizaresMaria Jesús Cañizares, periodista de l’ABC

D’acord: el cas Pujol és socialment indignant, indecent, intolerable… Explica la desafecció ciutadana envers la política i alerta dels vicis d’un sistema que necessita una revisió urgent. Però periodísticament és apassionant. Gràcies a aquest evasor fiscal hem sortit d’un spleen secessionista per ficar-nos en una història amb personatges fascinants. Començant pel protagonista, que molts anys després de deixar el poder creu que encara pot enganyar jutges en nom de Catalunya amb al·legacions polítiques i menysprear un Parlament suposadament sobirà, amb la seva resistència a comparèixer. I seguint amb Victoria Álvarez, testimoni de càrrec dels tèrbols negocis de la família Pujol-Ferrusola, que busca revenja, però també una portada d’Interviú, tal és la seva obsessió mediàtica. S’afegeix Carlos Jiménez Villarejo, que fa més de 30 anys va intentar empresonar Pujol pel cas Banca Catalana i col·labora ara en una querella col·lectiva contra l’expresident, en què participa Iniciativa per Catalunya, sòcia d’un govern tripartit que s’atribueix el mèrit d’haver desvelat el frau del 3%. Esclar que, com diu Denzel Washington a la pel·lícula Training day, “no és el que saps, sinó el que pots provar”.

Les píndoles del món

El mitjó

02/09/2014

tian-ribaTian Riba, periodista

L’any dels prodigis del 1992, el Museu Nacional d’Art va encarregar a Antoni Tàpies l’obra central del flamant equipament. La proposta va ser un mitjó de 20 metres. Foradat i tot. Tàpies va pensar una obra entre franciscana i budista per donar dimensió còsmica a una cosa insignificant. I no cal dir que la Generalitat i l’Ajuntament es van tirar els plats pel cap. CiU va vetar l’obra. I paradoxalment, ara el franciscà Pujol apareix amb un mitjó insignificant convertit en cosa còsmica per obra i gràcia de la magnitud del personatge.
L’home del mitjó no va cometre una falta insignificant. No declarar una herència és greu per a qui gestiona els diners que vénen dels impostos dels ciutadans. Però en unes altres circumstàncies, el judici seria menys sever. El que converteix en còsmic el cas Pujol és la sospita que l’expresident va permetre, si no avalar, una trama de comissions per obra pública i altres connivències que han enriquit la família. I el que ho converteix en còsmic és el context econòmic i polític.
Per una herència, Convergència no nega Pujol 3 vegades abans que canti el gall com a líder de partit, president i expresident. En renega pel context i pel que l’home del mitjó no explicarà mai al Parlament. Perquè en el cas Pujol encara hi ha més preguntes que respostes. I per molta comissió parlamentària, és molt possible que així quedi.

Les píndoles del món

‘Chanchullería’ i ‘campechanería’

08/07/2014

Emili Bella_editEmili Bella, periodista d’El Punt Avui

Sense voler fer llenya de l’arbre caigut: Manuel Bustos volia ser recordat com l’alcalde de l’allargament dels Ferrocarrils de la Generalitat a Sabadell, però al final haurà estat l’alcalde que va associar el bon nom de la ciutat amb el mapa de la corruptela, el trapicheo. Mentre la justícia no en digui corrupció, en direm chanchullería. Ara se’n va, de l’Ajuntament, de la Federació de Municipis, del tot, però el seu estil es queda, almenys, fins que les eleccions municipals acabin de fer net amb aquesta manera de fer política. És el moment de recordar que l’exalcalde socialista es vantava de dirigir un dels ajuntaments més transparents de tot l’Estat. Per aquest títol segur que no serà recordat.
De moment, les converses telefòniques de Bustos, punxades per la policia, resumint, han fet caure un secretari d’Organització del PSC i han esquitxat, per fascicles, un cap de policia municipal, una diputada i almenys 44 alcaldes. Ell hi veu males interpretacions, persecució, un complot interestel·lar. És una pobra víctima. El rei Mides del mercadeig. Si Manuel Bustos hagués estat rei, sens dubte li haurien dit campechano.

Les píndoles del món

El sistema que ens fa pobres

04/07/2014

Salvador CotSalvador Cot, director del Nació digital

Manuel Bustos no simbolitza el frau, sinó el sistema. Autoatorgar-se 24.000 euros en dietes, lliures d’impostos, només és possible si un bon grup d’altres alcaldes també cobren uns calerons d’aquells que van tan bé perquè no s’han de declarar. De moment, en són 44 i no consta que n’hi hagi hagut cap que posés en dubte la legalitat d’aquesta mena de regals. Un alcalde no pot parar la mà sense fer preguntes. I si ho fa, no ha de continuar sent-ho. Ni que sigui per mil euros.

Però tothom ha de saber que, tornant a Bustos, l’exalcalde de Sabadell continua essent regidor de la ciutat i, a més, és diputat adjunt a la vicepresidència quarta de la Diputació de Barcelona, a més de vocal de la Comissió Informativa d’Hisenda, Recursos Interns i Noves Tecnologies i, agafeu-vos fort, també és vocal de la Comissió Especial de Comptes. Per tot plegat, cobra sis mil euros mensuals, que complementa amb 1.640 euros més de dieta cada cop que hi ha un plenari.

I això ha estat denunciat reiteradament als mitjans de comunicació, però ni el seu partit ni cap dels altres no han fet res de res. Aquí és on tenim el problema.

%s1 / %s2