El món a RAC1

Escoltar

en directe a RAC1: La segona hora amb Quim Morales13:00 - 14:00

i després 14/15
Patrocinador
El món a RAC1

El blog d'El món Suscripció al feed RSS

Veure tots

Articles per tema Corrupció

Entrevista d'actualitat

La CUP demanarà la compareixença dels fills de Pujol a la comissió d’investigació

22/10/2014

141022_David_Fernandez

Foto: La Vanguardia

David Fernàndez avança que la CUP demanarà la compareixença dels fills de Jordi Pujol a la comissió d’investigació perquè “aclareixin què han fet en nom del pare”. D’altra banda, sobre el procés, el diputat de la CUP diu que “la negociació ha entrat en un esquema de suma zero i guerra freda” i, ara, el que toca és “reforçar” la nova votació. Per això, avisa que la formació no participarà en cap cimera fins després del 9-N. Continuar llegint

Entrevista d'actualitat

L’alcalde d’Alcanar creu que “seria un miracle que trobessin res”

17/10/2014

141017_Alfons_Montserrat

Foto: La Vanguardia

Alfons Montserrat no descarta que hi hagi raons polítiques en la seva detenció, “costa pensar que entri en una lògica jurídica”. L’alcalde d’Alcanar assegura que “és impossible que trobin res perquè no hem alterat preus ni formem part de cap banda organitzada ni falsifiquem documentació pública”. També explica que la denúncia ve d’un veí del municipi que “té una activitat política clara i manifesta a CiU”. Continuar llegint

Entrevista d'actualitat

Dos anys pel judici del cas Palau?

17/09/2014

140917_Jordi_Pina

Jordi Pina no descarta que el judici pel cas Palau encara trigui dos anys més. L’advocat de Jordi Montull està convençut que “d’aquí a dos anys, encara estarem remenant les cireres”. En tot cas, Pina té clar que a Millet i Montull els caurà una condemna de presó, on “ingressaran com qualsevol altra persona”. Just avui fa cinc anys de la confessió de Millet. Continuar llegint

Les píndoles del món

Els collons d’Astèrix i Obèlix

08/09/2014

tian-ribaTian Riba, periodista

Astèrix està enfadat amb Obèlix perquè no vol portar el menhir i només vol esbatussar romans, mentre el Cèsar envia Tullius Detritius a crear zitzània entre els irreductibles de la Gàl·lia. Això ja ho hem llegit.
Efectivament, hem arribat a la tardor decisiva amb els dos principals partits que impulsen el procés embolicats en una gran desconfiança mútua. Com sempre. La Biga i la Busca. Els nobles i els menestrals.
Però el problema no és el cas Pujol. El problema és la desconfiança sobre la consulta i hi és per càlcul demoscòpic.
ERC tem que Mas ja ha decidit convocar la consulta, però acatar la suspensió del Constitucional i xutar la llauna. I CDC tem que ERC els forci a fer una consulta mal feta que ho esbotzi tot. I tot és el procés, però també Mas i CDC.
I, mentrestant, Miquel Iceta toca la lira i mima els crítics per si cal sumar 68 diputats.
Però si del que es tracta és de triar entre neurones i emocions o a veure qui els té més grossos, esperin a reunir-se a la War Room que ja han quedat que crearan i, mentrestant, no desanimin el personal.

Les píndoles del món

De la prepotència a la por

04/09/2014

Foto Víctor Mondelo EL MUNDOVíctor Mondelo, periodista d’El Mundo

Vivim dies de menyspreu. L’estupefacció sembla disposada a acompanyar-nos per molt temps. El nostre més il·lustre evasor fiscal acaba de decidir que ens donarà explicacions perquè vol no perquè l’hi demanen.
Ser president de la Generalitat durant més de dues dècades no sembla suficient per al líder espiritual de Convergència. Unanimitat i Parlament han passat a ser termes irrellevants en el seu diccionari.

Però ni la prepotent actitud de Pujol ha aconseguit que, per una vegada, els partits deixin de guiar-se per la por. El satisfet conseller Homs té raó. Tota la raó. Por i res més que por és el que impedirà que una comissió de investigació obligui a posar sobre la taula totes les vergonyes que l’expresident va amagar a Andorra durant 34 anys.

Por que el de Pujol no sigui l’únic escàndol que faci tremolar a aquesta Catalunya que cada vegada té més motius per voler engegar-ho tot a la merda. Però, és clar, d’això ja s’encarrega Ferrusola.

Les píndoles del món

L’orxateria Turia

04/09/2014

tian-ribaTian Riba, periodista

Quan als anys 50 Jordi Pujol es va declarar a Marta Ferrusola a l’orxateria Turia de la Rambla Catalunya li va dir que el país passaria per sobre de la família. Fins que 60 anys després, el 25 de juliol, l’expresident va decidir immolar-se per fer passar la família per sobre de tot. I, un cop revertida la promesa, tot el que faci estarà condicionat per aquesta decisió.
Perquè… com es fan compatibles les explicacions polítiques amb la defensa judicial? I què volen els partits del Parlament? Arribar fins al fons de la corrupció? O només d’una part de la corrupció? Concretament de la dels altres? Volen, de veritat, una comissió d’investigació? I per què la volen? Per fer de jutges? Per fer escarni com el psicokiller que fa de ministre d’Hisenda? Per reescriure les memòries? I qui volen que vagi al Parlament? Tots els que són citats en l’àmplia literatura de la cara B del pujolisme?
I la gent què vol saber? Si Pujol ha pecat per obra o per omissió? Si expia la seva culpa o la dels fills? Si en realitat la família va passar per sobre del país? Si existeix l’herència que desconeixen la germana i l’home que duia els comptes del pare? I si no existeix, per què se la inventa? O volen saber si l’home que ens robava les tietes és en realitat un calçasses?
I davant de tot això… la pregunta és: on és Pepe Zaragoza? On és el Tullius Detritus que va encarregar a Método 3 gravar el dinar de La Camarga? Està acariciant un gat negre? O és a Florència contemplant el bust de Maquiavel?

Les píndoles del món

País, partit i interès

03/09/2014

Fidel MasrealFidel Masreal, periodista

Cada pas que fa l’expresident Pujol des del dia de la seva vaga confessió confirma que el que el mou no és posar-se a disposició d’Hisenda i de la justícia i donar explicacions, sinó mirar pel seu propi interès, encara que perjudiqui el partit que va fundar.
Que Pujol doni allargues al Parlament sens dubte complica més les coses a Convergència. I argumentar que no vol perjudicar el procés sobiranista esdevé gairebé sarcàstic quan tot apunta que vol guanyar temps fins que hagi declarat davant els tribunals el seu fill Jordi. Sarcàstic que, a hores d’ara, Pujol encara vulgui fer servir la bandera com a cortina de fum. Avui certs jocs de mans estan superats i el que s’imposa és que Hisenda i els tribunals, esperonats per la ciutadania, vagin a fons. De la investigació del Parlament, vistos els precedents, n’hem d’esperar més aviat poc, però tampoc estaria de més aixecar totes les catifes que calgui d’avui i d’ahir, peti qui peti.

Les píndoles del món

Per sucar-hi pa

03/09/2014

MartaAlosMarta Alòs, escriptora

Fa uns anys corria un acudit que consistia a preguntar en què s’assemblava una actriu a un ou ferrat. La resposta era que ambdós estaven per sucar-hi pa. Ja em perdonareu la comparació, però el cas Pujol em recorda l’acudit de l’ou ferrat. Tothom vol sucar. Pensen que de l’arbre caigut, se’n pot treure llenya de la bona. Si ho mirem pel costat positiu, aquesta podria ser una oportunitat per demostrar al país que els partits volen fer net i recomençar el millor dels camins que coneixem: transparència democràcia. Però, ai las, ahir mateix, ja constatàvem que el carro anava pel pedregar. Al Parlament, a la comissió que va aprovar per unanimitat la compareixença de l’expresident Pujol, els grups polítics van fer el seu personal pregó de Festa Major.
A la Meseta, el ministre Montoro, oblidant tot el fang que té a casa seva, va centrar la compareixença en l’objecte del desig: Jordi Pujol. Avui, amb la petició d’una comissió d’investigació per part de tots els grups parlamentaris a l’oposició, només demano una cosa: que no es converteixi en un aquelarre. Seria del tot lamentable comprovar que les ambicions partidistes estan per damunt d’una voluntat col·lectiva d’aclarir el perquè de tot plegat. Els ciutadans no els ho perdonaríem.

Les píndoles del món

Un cas apassionant

02/09/2014

mj_canizaresMaria Jesús Cañizares, periodista de l’ABC

D’acord: el cas Pujol és socialment indignant, indecent, intolerable… Explica la desafecció ciutadana envers la política i alerta dels vicis d’un sistema que necessita una revisió urgent. Però periodísticament és apassionant. Gràcies a aquest evasor fiscal hem sortit d’un spleen secessionista per ficar-nos en una història amb personatges fascinants. Començant pel protagonista, que molts anys després de deixar el poder creu que encara pot enganyar jutges en nom de Catalunya amb al·legacions polítiques i menysprear un Parlament suposadament sobirà, amb la seva resistència a comparèixer. I seguint amb Victoria Álvarez, testimoni de càrrec dels tèrbols negocis de la família Pujol-Ferrusola, que busca revenja, però també una portada d’Interviú, tal és la seva obsessió mediàtica. S’afegeix Carlos Jiménez Villarejo, que fa més de 30 anys va intentar empresonar Pujol pel cas Banca Catalana i col·labora ara en una querella col·lectiva contra l’expresident, en què participa Iniciativa per Catalunya, sòcia d’un govern tripartit que s’atribueix el mèrit d’haver desvelat el frau del 3%. Esclar que, com diu Denzel Washington a la pel·lícula Training day, “no és el que saps, sinó el que pots provar”.

Les píndoles del món

El mitjó

02/09/2014

tian-ribaTian Riba, periodista

L’any dels prodigis del 1992, el Museu Nacional d’Art va encarregar a Antoni Tàpies l’obra central del flamant equipament. La proposta va ser un mitjó de 20 metres. Foradat i tot. Tàpies va pensar una obra entre franciscana i budista per donar dimensió còsmica a una cosa insignificant. I no cal dir que la Generalitat i l’Ajuntament es van tirar els plats pel cap. CiU va vetar l’obra. I paradoxalment, ara el franciscà Pujol apareix amb un mitjó insignificant convertit en cosa còsmica per obra i gràcia de la magnitud del personatge.
L’home del mitjó no va cometre una falta insignificant. No declarar una herència és greu per a qui gestiona els diners que vénen dels impostos dels ciutadans. Però en unes altres circumstàncies, el judici seria menys sever. El que converteix en còsmic el cas Pujol és la sospita que l’expresident va permetre, si no avalar, una trama de comissions per obra pública i altres connivències que han enriquit la família. I el que ho converteix en còsmic és el context econòmic i polític.
Per una herència, Convergència no nega Pujol 3 vegades abans que canti el gall com a líder de partit, president i expresident. En renega pel context i pel que l’home del mitjó no explicarà mai al Parlament. Perquè en el cas Pujol encara hi ha més preguntes que respostes. I per molta comissió parlamentària, és molt possible que així quedi.

Les píndoles del món

‘Chanchullería’ i ‘campechanería’

08/07/2014

Emili Bella_editEmili Bella, periodista d’El Punt Avui

Sense voler fer llenya de l’arbre caigut: Manuel Bustos volia ser recordat com l’alcalde de l’allargament dels Ferrocarrils de la Generalitat a Sabadell, però al final haurà estat l’alcalde que va associar el bon nom de la ciutat amb el mapa de la corruptela, el trapicheo. Mentre la justícia no en digui corrupció, en direm chanchullería. Ara se’n va, de l’Ajuntament, de la Federació de Municipis, del tot, però el seu estil es queda, almenys, fins que les eleccions municipals acabin de fer net amb aquesta manera de fer política. És el moment de recordar que l’exalcalde socialista es vantava de dirigir un dels ajuntaments més transparents de tot l’Estat. Per aquest títol segur que no serà recordat.
De moment, les converses telefòniques de Bustos, punxades per la policia, resumint, han fet caure un secretari d’Organització del PSC i han esquitxat, per fascicles, un cap de policia municipal, una diputada i almenys 44 alcaldes. Ell hi veu males interpretacions, persecució, un complot interestel·lar. És una pobra víctima. El rei Mides del mercadeig. Si Manuel Bustos hagués estat rei, sens dubte li haurien dit campechano.

Les píndoles del món

El sistema que ens fa pobres

04/07/2014

Salvador CotSalvador Cot, director del Nació digital

Manuel Bustos no simbolitza el frau, sinó el sistema. Autoatorgar-se 24.000 euros en dietes, lliures d’impostos, només és possible si un bon grup d’altres alcaldes també cobren uns calerons d’aquells que van tan bé perquè no s’han de declarar. De moment, en són 44 i no consta que n’hi hagi hagut cap que posés en dubte la legalitat d’aquesta mena de regals. Un alcalde no pot parar la mà sense fer preguntes. I si ho fa, no ha de continuar sent-ho. Ni que sigui per mil euros.

Però tothom ha de saber que, tornant a Bustos, l’exalcalde de Sabadell continua essent regidor de la ciutat i, a més, és diputat adjunt a la vicepresidència quarta de la Diputació de Barcelona, a més de vocal de la Comissió Informativa d’Hisenda, Recursos Interns i Noves Tecnologies i, agafeu-vos fort, també és vocal de la Comissió Especial de Comptes. Per tot plegat, cobra sis mil euros mensuals, que complementa amb 1.640 euros més de dieta cada cop que hi ha un plenari.

I això ha estat denunciat reiteradament als mitjans de comunicació, però ni el seu partit ni cap dels altres no han fet res de res. Aquí és on tenim el problema.

Les píndoles del món

Sarkozy capitalitza la derrota

03/07/2014

Joaquin Luna (1)Joaquín Luna, cap d’Internacional de La Vanguardia

Nicolas Sarkozy tractarà de rendibilitzar l’interrogatori judicial sense precedents a què va ser sotmès dimarts per endegar la seva candidatura al Palau de l’Elisi el 2017 , cinc anys després de ser desallotjat pels electors com vot de càstig a la seva personalitat. Ahir nit, amb l’agilitat política marca de la casa, Sarkozy va comparèixer a la televisió per replicar i presentar-se com a víctima d’un complot judicial.

La intervenció va deixar clar que Sarkozy està ara més decidit que mai a tornar a primera línia de la política i ho va fer amb ressonàncies gaullistes: “Veig amb consternació la situació de França i la inquietud dels francesos.” No donem per acabat Sarkozy, sobretot quan la presidència d’Hollande i l’evolució econòmica són molt incertes. Els jutges han revifat Sarkozy , que ja té una resurrecció anterior: era un home de Balladour en la lluita fratricida de la dreta que va guanyar Jacques Chirac a principis dels 90 i on semblava que els perdedors mai aixecarien el cap.

Les píndoles del món

A França els detenen

02/07/2014

Emili Bella_editEmili Bella, periodista d’El Punt Avui

A França els detenen, mentre que a Espanya els aforen. Sarkozy, arrestat per tràfic d’influències. L’ombra allargada de Gaddafi podria donar l’estocada definitiva a les aspiracions presidencials de Sarkozy i dinamitar així les possibilitats de l’UMP de refer-se i trobar un lideratge clar. Marine Le Pen brinda avui amb xampany.
Al Regne d’Espanya tot això és impensable. Al país dels 10.000 aforats, al regne dels indults, els fiscals fan d’advocats de la defensa. Està tot dit.
Si el que tenim és enveja, doncs que baixi la justícia francesa, que travessi els Pirineus i es posi a investigar els sobres, les caixes de puros, els finançaments il·legals de campanyes -presumpte, tot presumpte-, i les amistats amb dictadors africans. I potser llavors la justícia serà una mica més igual per a tothom.

Les píndoles del món

Cristina de Borbó

26/06/2014

enric_sierra1-50x50Enric Sierra, sotsdirector de La Vanguardia.com

Les coincidències poden ser odioses, però ahir els ciutadans ens vam donar un bany de notícies vinculades a pràctiques poc exemplars. Maleni, l’exministra de Foment, dimiteix pels afers dels EROs d’Andalusia, Willy Meyer, flamant eurodiputat d’Esquerra Unida, plegava per les pensions legals però lletges que tenien ell i 39 eurodiputats més, que es mantenen en el càrrec… I a Palma, el jutge Castro determina que la germana del rei ha de seure al banc dels acusats per delictes fiscals, blanqueig de diners i per ser còmplice del seu marit en el presumpte frau fiscal… El fiscal diu que el jutge acusa la infanta per ser qui és i el magistrat defensa en la seva acusació que el matrimoni reial es va enriquir justament per ser qui són. Digui el que digui ara l’audiència de Palma, el judici social d’aquest cas ja està fet i això ha contribuït en bona part al relleu generacional a la corona que s’ha posat com a repte l’honestedat. Per això, segurament el cas de la infanta Cristina ja forma part de les darreres planes de l’epíleg d’una etapa que acaba.

Les píndoles del món

Una llista on no s’hi cap

26/06/2014

Maiol RogerMaiol Roger, periodista

Si ens diuen que una germana delrei ha de passar pels tribunals i que dos polítics dimiteixen qualsevol que no miri el calendari creurà que és 28 de desembre. Potser sí, sants innocents que som votant honradesa política i trobant-nos amb les SICAVs, paraula que per si sola ja genera més pudor que la brossa orgànica d’aquí a una semana.
La dimissió de Willy Meyer respon a la nova generació política, que obliga als partits d’esquerres a exercir com a tal i a no quedar-se a posar-se darrere una pancarta els caps de setmana. Un gest d’honestedat personal que contrasta amb les explicacions: que no sabia el que signava. El mateix que diu la infanta, el no és el que sembla del marit enganxat al llit amb una altra. Un polític d’esquerres, més que ningú, ha de saber cap on van els seus diners. Clar que quan el teu sou sobrepassa els 6.000 euros i tens dietes per fer més voltes al món que el teu homònim Willy Fog els principis es despisten.
Meyer entra a la llista dels polítics que dimiteixen, un paper gairebé en blanc que demana a crits noves incorporacions. I després tenim la resta. Els del PSOE, partit que té per principi saltar-se els seus principis. Rosa Díez, que és a la coherència el que Luis Suárez al joc net. I el PP, per qui una SICAV, al costat dels sobres, és d’una transparència insultant. Tots ells entren a la llista de polítics amb pràctiques dubtoses. Si la dels dimitits és buida, a aquesta, per desgràcia, ja no s’hi cap.

Les píndoles del món

CiU, la policia, i el llop

07/05/2014

Maiol RogerMaiol Roger, periodista

Hi havia una vegada el conte d’”El Pere i el llop que va decidir multiplicar-se”. El primer Pere es diu Convergència, i és un partit que té la seu embargada per presumpte finançament il·legal i que es passa el dia anant als pastors i dient: “que ve el llop de l’Estat a perseguir-nos, nosaltres som innocents!”. I quan els pastors hi van veuen que, sempre presumptament, el llop no hi és al 3%, que el llop no hi és a la ITV, i queda clar que hi ha coses que no s’han fet bé.

Però compte, que a la vila hi ha un segon Pere que es diu policia espanyola, que corre al poble i diu: “Correu, correu, que ve el llop de la Catalunya corrupta!” I quan arriben a rescatar el ramat resulta que allà només hi ha manipulació política.
Que l’oasi català fa temps que ha deixat de ser un miratge és tan evident com que tot s’hi val per perjudicar el procés. Ho va viure Artur Mas, en una empastifada jurídicament impossible i políticament impecable que el va debilitar: non era vero, pero si ben trovato. Si ara a les portes de les europees ho intenten amb Osàcar, retirat i ja assenyalat en altres causes és que, pobres, no han pogut apuntar més alt. Ho fan amb un informe marca España, quatre pàgines farcides de reculls de premsa que són més cutres que lligar amb un “estudies o treballes”. La policia espanyola, en aquests casos, és com un home que no aixeca la tapa del vàter: l’ important és esquitxar.

Les píndoles del món

Bárcenas de part

11/04/2014

Francesc Cruanyes OKFrancesc Cruanyes, periodista

Nou mesos. Fa nou mesos que Bárcenas va ingressar a la presó i més que acostar-nos al part sembla que tot just estiguem en fase de contraccions. Tampoc té pinta de cesària, i l’epidural, de moment, per a Rajoy i Cospedal. O per a Álvarez Cascos, o per a Arenas, o per als responsables de caixa del PP de totes i cadascuna de les províncies d’Espanya, on segons l’extresorer també hi havia caixa B per finançar campanyes i fabricar regidors o diputats.

Qui ho passa més malament, ara? El presoner, la seva dona -que diu que malviu amb 300 euros al mes- o els que tan sols fa un parell d’anys es mostraven disposats a apadrinar toootes les criatures que Bárcenas engendrés? No ho sabien que ja llavors estava embarassat i molt embarassat? Que no pareixi!, sembla, la consigna. Que es retardi el part, si més no fins passades les europees, ara que ja no som a temps d’avortar. I compte, que té pinta de part múltiple: només així s’explica que l’oposició no es presti més a fer de llevadora. Que la corrupció pot tenir pares a tots els partits.

Les píndoles del món

Porta del darrere i manca d’escrúpols

05/02/2014

Fidel MasrealFidel Masreal, periodista

De les revelacions policials sobre el cas Gürtel, n’hi ha que s’expliquen per si mateixes, com els regals que impúdicament acceptaven, pressumptament, els càrrecs del PP. Això no té altre nom que falta d’escrúpols i de valors. Però n’hi ha d’altres menys espectaculars que també són clau per entendre com actua la corrupció.
Fa uns mesos, l’empresari José Mayor Oreja, expresident de FCC Construcción, filial de Fomento de Construcciones y Contratas, va reconèixer que, com que la llei impedeix que les empreses amb contractes públics donin diners als partits, va optar per pagar al PP mitjançant dues societats filials. Feta la llei, feta la trampa.
Ara s’ha sabut que el president de Mercadona no va finançar al PP, però sí la fundació FAES. És com dir-li enginyeria financera al frau fiscal.
Calen lleis clares i sense portes del darrere, calen sancions exemplars, cal condicionar les subvencions als partits al fet que no tinguin actuacions irregulars, que s’organitzin democràticament. Cal tallar la triangulació empresa-partit-govern. Però calen, sobretot, valors i ètica, perquè quan no es té vergonya, cap llei pot impedir els regals impúdics, les amistats perilloses i els suborns encoberts.

Les píndoles del món

La imputació de la infanta

16/01/2014

Joaquin Luna (1)Joaquín Luna, cap d’Internacional de La Vanguardia

Es diu en castellà que “las cosas de palacio van despacio” però en aquest cas no és el palau sinó la justícia, la que està començant a ser lenta, i quan la justícia és lenta deixa de ser-ho. Fa només cinc anys, la majoria de la població hauria donat per fet que tot membre de la família reial espanyola estava per sobre de la llei. En aquest període, la justícia com a institució fonamental del nostre sistema democràtic ha estat a l’altura mentre que la monarquia ha perdut part de la seva credibilitat.
El cas Nóos camina cap a la imatge d’una infanta d’Espanya declarant davant del jutge. Molts voldrien anar mes enllà, entre ells un sector politicoperiodístic conservador que somnia amb la III República que, coneixent el país, no estaria presidida per un venerable Giorgio Napolitano sinó, forçosament, per un ex de la política i un ja veu el perfil de José Maria Aznar, per exemple. D’altres creiem que el cas posa en evidència que la justícia espanyola no és cap broma i pensem, també, que la infanta Cristina hauria de fer un sacrifici i renuncia al títol pel bé de la institució.

%s1 / %s2