Què deia Shin-Chan, el nen manga entremaliat? “Culet, culeeet”… I així d’estret els deu haver quedat el foradet d’allà on l’esquena canvia de nom a molts regidors, alcaldes de poble i empresaris locals en veure que l’exèrcit de la Tributària assalta el moll de l’os de la petita administració municipal… Fins ara, tot això de corrompre era un verb que només es conjugava a la metròpoli i a la rodalia de la capital… Però si aquest país era un oasi, cap a on paren les millors platgetes? “Manga”, en diuen, té la seva gràcia, tot i que aquí seria més apropiat dir rampinya, esquila, pispa… El dibuix és el mateix.

Fins aquí, Basté, la cara A del mea culpa. Però aquest fulletó també té una cara B. Què ho fa que d’uns mesos ençà Catalunya estigui en el punt de mira de l’“Escopeta nacional”? Us heu fixat amb quina autoritat suprema és la Guàrdia Civil i la Policia espanyola qui entra i remena, fa i desfà, s’endinsa fins a la cuina amb passamuntanyes per dir que la pica és poc menys que un femer? I això de prendre d’ostatges els nostres treballadors públics com uns còmplices de la porqueria… què vols? Tot plegat, també fa una altra mena de pudor. Com deia aquell altre: Sant Hilari-Sant Hilari… Jo, no m’ho empasso pas tot de cop.

A què juguen alguns dels nostres representants polítics? Se n’adonen, o no, del que està en joc? S’adonen que la seva feina és resoldre problemes i no jugar a l’espionatge de pel·lícula dolenta?

Si algú té coneixement d’un frau econòmic o és víctima de maltractaments, que ho denunciï, tant si el culpable es diu Pujol com si es diu Pérez o Zaragoza. I punt.

I si us plau, que donin explicacions. Que el senyor Zaragoza digui perquè presumptament va contractar una agència de detectius, que la senyora Sánchez-Camacho detalli quin interès tenia a rebre Maria Victòria Àlvarez i quin ús va fer de les converses. Que Convergència no faci servir sempre l’espantall de la guerra bruta contra el sobiranisme.

I sobretot, no ens desviem del tema: el senyor Jordi Pujol Ferrusola és objecte d’unes acusacions directes. I evidentment no és una persona qualsevol. Que s’expliqui. Tota la resta sens dubte ens remet a la política escombraries, a la claveguera més patètica, que també existeix, per desgràcia, però ens desvia de la qüestió. I la qüestió aquí és fer net. A tot arreu i sense mitges veritats. Del contrari, la porqueria esclatarà a la cara dels servidors públics sense equanimitat. Llavors ells es lamentaran del tracte injust, però com deia Brecht, ja serà massa tard.

Avui fa només 5 mesos aquest país es va llevar amb una imatge d’esperança clavada a la retina i fregant-se els ulls després d’una riuada d’oxitocina que ens feia creure en el dret a la felicitat. Avui el mateix país contempla amb desgana l’espectacle lamentable d’un joc d’espies tronat i d’aficionats de Maquiavel i es pregunta si no li han malbaratat un somni.

Quan va esclatar el cas Pretòria, Montserrat Nebrera va dir que l’oasi català era en realitat “una charca ponzoñosa y asquerosa”. Tenim dret a preguntar-nos si el pujolisme, després de veure el país destruït des del Tagamanent, no va ser en realitat una màquina més o menys evolucionada que ens va endollar a un món imaginari amb l’excusa de reconstruir el país.

Però que les tapes de ferro forjat ja no aguantin la merda que puja de les clavegueres ens ha de fer pensar que el pujolisme entès com la Catalunya de la guerra freda entre convergents i socialistes, la de tensió controlada amb l’Estat i la de la connivència entre les elits, el pujolisme entès com un tot, es va desfent, i que deixarem de viure en un país virtual i que això no ens traurà, al contrari, ni un gram de raó com a país.

Quan es descobreix un cas de corrupció es parla molt del polític que sucumbeix als feixos de bitllets i molt poc de l’empresari que els deixa sobre la taula. En els suborns sempre hi ha d’haver algú disposat a parar la mà i un altre encara més joiós de pagar si sap que el benefici es pot multiplicar per cent. Així que no està malament fixar-se en les dues cares d’una mateixa moneda a l’hora d’afrontar la corrupció. Rubalcaba busca una solució integral i diu que el que s’hauria de fer és eliminar qualsevol temptació i impedir que els empresaris facin aportacions als partits polítics.

Llàstima que no ho hagués proposat quan Zapatero va reformar la llei de finançament de partits, perquè ara ja faria temps que estaria vigent la prohibició. Però llavors el PSOE ocupava la Moncloa i el seu poder territorial i municipal era infinit. Per què havien de renunciar a l’ajut econòmic d’empresaris que volien estar a les bones amb el govern de torn? Sense ser una mala proposta, en boca de Rubalcaba sona una mica estranya. Recorda el cas d’aquell a qui el metge recomana fer règim i, per sentir-se millor, decideix obligar tota la família a menjar bledes sense sal.

Aviso: tot seguit defensaré que els polítics cobrin un bon sou. I quan dic un bon sou, vull dir un bon sou.

Nooo, esperi, no llenci res contra la ràdio. Almenys de moment… Esperi que ho argumento. I no, no és allò que si cobren més hi ha menys risc que robin, no.

A veure, vostè i jo paguem impostos, oi? Molt bé. I ho fem perquè funcionin la sanitat, les escoles, hi hagi pensions, etc. A vostè i a mi, què ens interessa? Que qui gestiona els nostres diners ho faci de la millor manera possible perquè tinguem la millor sanitat, la millor educació o les millors pensions… I perquè això sigui així, estem d’acord que el millor és que se’n encarregui la gent més preparada possible, oi? Molt bé, doncs si volem els millors, hem de pagar bons sous a professionals que estiguin un cert temps en política i que després tornin a la seva feina anterior. Pagant bons sous augmenta el nivell, dificultes la carrera al polític professional i els aparells dels partits poden controlar menys el sistema.

Si al teu equip hi vols un Messi, has de pagar-li la fitxa que demana. Si no vols pagar-la, jugues amb Afellay. Ei, molt bon xicot, però no fa els gols que fa Messi.

Dit d’una altra manera: posats a triar entre Jabugo i xòped, jo Jabugo. És molt més car, però és molt més bo.

Tenim uns correus electrònics que dosifica un imputat i que fan trontollar al rei. I tenim un llistat publicat pel diari espanyol més important que parla de pagaments irregulars al president del Govern espanyol. Doncs si Iñaki Gabilondo recomana al rei que triï entre el seu regnat o la monarquia, Rajoy ha de triar entre una democràcia liberal i moderna o la seva presidència.

En una democràcia avançada es facilitaria la investigació judicial, dimitiria el govern, s’exclouria perpètuament de la vida pública als qui van cobrar i es convocarien eleccions. I després es refundaria la dreta i l’esquerra, per molt que ara salivi el Rasputín de Ferraz, i es canviaria de dalt a baix l’arquitectura institucional i es farien els canvis legislatius imprescindibles per posar fi a aquest sistema d’elits extractives.

Aquesta vegada, l’estruç de la Moncloa no pot actuar com Don Tancredo, perquè no només deixaria podrir el seu partit, sinó que el mateix sistema entraria en descomposició. I la dreta extrema espanyola s’està fregant les mans entre el “cuanto peor mejor” i l’amenaça secessionista.

Espanya ha de fer dissabte. Una neteja a fons. Quina autoritat moral tenen ara per demanar sacrificis un president de govern sota sospita d’haver defraudat i un ministre d’Hisenda que menteix sobre l’amnistia fiscal? Disculpeu la contundència. Però ahir a mi em van cobrar l’IVA que pago per fer aquest humil comentari.

El conseller d’Empresa i Ocupació, Felip Puig, ha defensat que l’exalcalde de Lloret de Mar i diputat de CiU, Xavier Crespo, presideixi una Comissió al Parlament perquè “el fet d’estar imputat no té conseqüències”. Crespo serà el vicepresident de la comissió d’Empresa, amb els vots a favor de tots els partits menys la CUP. El conseller també ha parlat sobre la imminent decisió de Nissan de fabricar un nou model a la Zona Franca: “Ahir estàvem  fora de joc i ara som els primers de la llista”.En una entrevista telefònica a El món a RAC1, el conseller d’Empresa i Ocupació, Felip Puig, ha dit que:

- “En aquests moments tenim més possibilitats que ahir que es fabriqui el nou vehicle de Nissan a Barcelona. Ahir estàvem en fora de joc, i avui hem tornat a entrar en el terreny de les alternatives viables impossibles.”

- “L’esforç dels últims dies per totes parts ha permès situar la planta de Barcelona en els nivells de competitivitat internacional que analitzava la direcció.”

- “Avui Barcelona torna a ser la primera alternativa de Nissan, però dependrà de decisions estratègiques. [...] Tenim la impressió que estem els primers de la llista.”

- “És evident que hem jugat una partida que en algun moment ens ha situat fora de joc.”

- “Els 1.000 llocs de treball directes es començarien a contractar a mitjans de l’any que ve.”

- “Que es fabriqui el nou vehicle és una visió de futur per la fàbrica de Nissan a Barcelona. [...] Per primera vegada es fabricarà un utilitari i es fabricaran 5 vehicles simultàniament.”

- “Després de l’última reunió, de més de 28 hores seguides, tothom ha entès que hem de fer esforços per ser més competitius i ser presents en el món globalitzat.”

- “L’obertura del centre de formació de l’Oreal, o l’aposta d’IBM i T-Systems és un exemple de l’aposta industrial del país a través del govern de Catalunya. [...] Tant IBM com T-Systems formen part de les grans empreses del món que veuen que a Catalunya i Barcelona hi ha un escenari competitiu. [...] El fet que grans empreses facin apostes estratègiques per Catalunya ens permet reafirmar que tenim l’entorn necessari que ens fa molt atractius.”

- “El projecte Barcelona World no està ni apagat ni parat. La data de la primera pedra està pendent de concretar. Ara s’estan concretant els calendaris del projecte. [...] En aquests moments des de Territori s’estan estudiant les últimes propostes. [...] En les properes setmanes tindrem notícies positives de la seva concreció.”

- “Estem en un clima generalitzat de descrèdit de la classe política. [...] Hem de defensar el camí de la justícia i la presumpció d’innocència.”

- “[Que Xavier Crespo presideixi una comissió del Parlament] depèn de la valoració personal de cadascú que sembli estrany. El fet d’estar imputat no comporta cap conseqüència, a banda d’estar sotmès a un procés judicial. [...] Des d’un punt de vista estrictament jurídic no hi ha d’haver cap problema.”

- “Segueixo defensant l’honorabilitat de Xavier Crespo i la seva presumpció d’innocència.”

- “No hauríem de parar la mà [demanant diners al FLA] si poguéssim administrar nosaltres els nostres recursos. En aquest cas no els hauríem de demanar.”

- “Els diners que anem a buscar al FLA són els nostres, no estem demanant diners que no tenim a una entitat financera.”

Per als partits polítics, la corrupció és com un programa del cor: ningú els veu, però al final és líder d’audència. De tots colors: una mica de glamur monàrquic amb el secretari de les infantes; un clàssic nou ric que reparteix sobres de Suïssa a tort i a dret; i un alcalde que li ha agafat gust a Rússia, ensaladilla a banda. Total, que això fa tanta pudor que fins i tot el nas postís de Belén Esteban ho detecta. Tot presumptament, és clar.

I què fan els partits? La monarquia és intocable. És de per si una institució que fa ús dels diners públics, per tant que n’agafin uns quants més és una malifeta sense importància. El cas Bárcenas? L’extresorer del PP sap tantes coses que el seu cas pot acabar en un no-res. I Crespo? Passa a figurar a la nostrada llista de sospitosos, ara amb càrrec  gràcies a la permissivitat de l’oposició. Si la corrupció és una estructura d’estat, d’aquesta n’anem ben servits.

La solució no és una cimera anticorrupció perquè ja sabem que cimera vol dir reunió inútil per fer el numeret. Tampoc valen lleis de transparència potinejades per convertir-se en lleis translúcides. Ni que els partits fingeixin una revisió. Fan com presumptament amb tota ITV: la donen als amics i tot acaba tapat.

Cal una solució integral: uns partits que netegin de debò les clavegueres; un control realment independent, i una justícia que actuï de pressa. 3 en 1 perquè la política deixi de grinyolar.

El president de Ciutadans, Albert Rivera, considera “fora de lloc, patrimonitzar la democràcia, les llibertats i la catalanitat” i ha assegurat que es “nega a pensar que Obama és un nacionalista nord-americà, que Hollande ho és francès i que Cameron és nacionalista anglès”. Sobre el cas Clotilde, Rivera també ha assenyalat que “Xavier Crespo hauria de donar explicacions i oferir màxima transparència” i ha lamentat que no veu “la mateixa cautela en funció del color polític”.Albert Rivera també ha dit que:

- “El pacte d’anticorrupció que proposem consisteix en la idea que ja teníem el 2010. Era un pacte per la transparència i contra la corrupció perquè detectem que hi ha un problema congènit en el propi sistema polític.”

- “Lluny de lluitar contra la corrupció hi ha una opacitat o una empara en la forma d’actuar permesa per la llei de partits.”

- “Plantegem un pacte per actuar tots de la mateixa manera quan hi hagi temes com aquests. [Els casos de corrupció] els entenem com una xacra.”

- Sobre el cas Crespo: “la preocupació social és evident. Hi ha una informació periodística publicada que diu que ha cobrat sobres de la màfia.”

- “Com que sabem d’altres casos que la màfia ha comprat regidors, ja no ens sobta la informació. Lamentablement ja hi ha casos.”

- “Crec que el senyor Crespo hauria de donar explicacions i oferir màxima transparència.”

- “No jutgem per color polític. Si una portada diu que han repartit sobres entre els directors del PP, hauríem de tenir la mateixa cautela. No veig la mateixa cautela en funció del color polític.”

- “L’arrel del problema està en el sistema de partits espanyol. Reprendre la confiança passa per reformar el sistema. Hem de canviar el sistema i passar a un en què el ciutadà tingui una relació directa.”

- “És pervers que al final en comptes de servir al ciutadà, el polític a qui serveixi sigui a les entitats financeres, lobbys…”

- “Hi ha corruptes i hi ha uns càrrecs públics que és a qui votem. És molt fàcil acusar un corruptor. També hi ha polítics que corrompen els empresaris.”

- “Si hi haguessin llistes obertes un partit no posaria un imputat. Tampoc si s’hagués de fer responsable subsidiàriament d’allò què ha passat [casos de corrupció].”

- “Hi ha mesures concretes que, posant-nos d’acord els partits, permetria solucionar aquest sistema.”

- “Em sembla igual de greu el cas Bárcenas que si el senyor Pujol té comptes a Suïssa.”

- “El pacte anticorrupció que proposem és una mena d’impuls perquè la societat ho està demanant. La recepció ha sigut bona. Estic convençut que hi haurà passos endavant.”

- “No he dit mai que no em mantindria més de dos mandats.”

- “Tinc una sort i una debilitat. Sóc advocat, m’agrada la meva feina, tinc una excedència i vull tornar algun dia.”

- “Penso que la política és tan seriosa i desgasta tant que s’ha de fer amb convicció.”

- “Crec que en el poder executiu s’hi hauria d’estar un màxim de 8 anys. És sa i bo que es regenerin els equips de govern dels qui han governat.”

- “És sa i bo que s’hagi cobrat o pagat una nòmina abans d’entrar en política. No pot ser que qui procedeix d’una professió no pugui entrar temporalment en política i tenir una sortida.”

- “288.000 catalans que m’han votat no estan contra Catalunya.”

- “Hi ha dos conceptes de Catalunya: l’identitari, el del Mas, entès com el president i la masia; i la Catalunya democràtica, plural, de tots, que defensa Ciutadans.”

- “Volem defensar l’autogovern de Catalunya i fer compatible la catalanitat amb l’espanyolitat.”

- “El que no tolero és que es parli de massacre, d’anar contra Catalunya, estem tips d’aquest discurs. Ja ho feia Pujol l’any 1982.”

- “Al final no podrem opinar i serem assenyalats i jo no vull ser assenyalat a casa meva.”

- “Patrimonitzar la democràcia, les llibertats i la catalanitat del nacionalisme em sembla fora de lloc.”

- “No fiquem els avenços de Catalunya: autogovern, competències que tenim, la oficialitat de les llengües … no és fruït que el nacionalisme o el senyor Pujol ho hagi fet sinó de tot un moviment polític i social de tot Espanya.”

- “Per mi el nacionalisme, com a ideologia, em sembla anar enrere. El nacionalisme és posar la nació per sobre de les llibertats individuals, per sobre de la pluralitat política.”

- “Em nego a pensar que Obama és nacionalista nord-americà, que Hollande ho és francès i que el senyor Cameron és nacionalista anglès.”

Ningú diu que la política local sigui fàcil. Que ho expliquin a l’alcalde Trias, que està fent tants malabarismes amb la geometria variable que sembla que prepari un número per al Cirque du Soleil… Però és evident que els ajuntaments tenen la seva pròpia dinàmica, les pròpies regles.

I això no obstant, aquesta famosa peculiaritat que fa diferent la gestió municipal, encara que es mogui a peu de carrer i mirant els ciutadans als ulls, no aconsegueix escapar-se de les dinàmiques generals.

Avui fer política a Catalunya és una activitat de risc. Hi ha joc brut, molt brut. I danys col·laterals. Mentre el PP i CiU han convertit la pell dels camells d’allò que se’n va dir l’oasi català en un ring de boxa i han fet de les palmeres bastons amb què estomacar-se, sembla gairebé impossible que els ajuntaments o mel·líflues entitats com la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió pretenguin viure en un mena de mític Xangri-La, on el temps no passa i tot és felicitat.

El viatge a Ítaca té aquestes coses, les inclemències del periple poden fer sorgir tigres i hienes i fins i tot la política local pot aparèixer entre les poètiques evocacions d’una mena d’història de Pi on, per més que es vulgui endolcir el relat, la conclusió és que per sobreviure els personatges s’acaben menjant els uns als altres. Fins i tot a la Diputació de Barcelona, una bassa d’oli, on fins ara xipollejaven alegrement CiU i el PP, el poder amnèsic de la qual ha fet oblidar als nacionalistes la seva voluntat de desmuntar-la peça a peça.

L’alcalde de Sabadell, Manuel Bustos, ha assegurat que està “molt indignat” pel tractament mediàtic del cas Mercuri i considera que “és esperpèntic”. Bustos també ha assegurat que mai li han perdonat “cap multa a ell o a un familiar” per indicació seva. L’alcalde ha insistit en la intenció de querellar-se contra els que “han vulnerat els límits de la decència per enfonsar la seva honorabilitat”.

Manuel Bustos també ha dit en una entrevista a El món a RAC1:

- “Tot això és esperpèntic i estic molt indignat. Només surten els noms i sembla que n’hi ha no sé quants més.”

- “Descobreixo amb estupor que hi ha una filtració per part de fonts molt properes al procés judicial i a la investigació que va confirmar que l’alcalde Manuel Bustos no tenia res a veure amb la trama de corrupció però que demanava retirar multes als seus familiars.”

- “Ara m’he de defensar d’això [de les multes].”

- “Mai m’han perdonat cap multa, per indicació meva, ni a cap familiar meu.”

- “No estic tranquil. Ho estic de consciència perquè no he fet res però no ho puc estar perquè estic condemnat pels mitjans de comunicació.”

- Sobre les converses intervingudes a l’alcalde de Sabadell de les quals es desprèn que va demanar en més d’una ocasió al cap de la policia local que retirés multes seves o d’algun familiar: “Això és fals! De quina gravació? De quina conversa? Exactament què vaig dir? Ara quan vegin els rebuts, que no es poden manipular, què dirà el senyor que ha dit això?”

- “La pregunta és qui disposa d’aquestes informacions i qui les filtra a la premsa.”

- Sobre el presumpte penedit que hauria destapat el cas Mercuri: “Jo no conec res d’això, aquest món és completament desconegut. El repudio.”

- “Ara cal aclarir tots els fets i deixar clara la meva innocència. Després ja podré anar i presentar una querella per tots aquells que han vulnerat el que són els límits de la decència per enfonsar la meva honorabilitat.”

L’antic responsable de finances de Convergència, Daniel Osàcar, ha estat imputat juntament amb altres persones pel cas Palau, en relació amb el possible cobrament de comissions per obres públiques. El mateix Osàcar ha dit que podia esperar que aquesta decisió arribés i que està tranquil.

La decisió judicial té dos fonaments. Primer, l’ha demanat la Fiscalia i, per tant, des d’aquell moment era, efectivament, molt probable que s’acordés. Segon, que el nom de pila d’Osàcar, Daniel, apareix en la documentació confiscada en el cas. Ara és feina del jutge establir si aquell Daniel de què es parla en algun dels papers trobats correspon realment al nou imputat.

La declaració d’una persona com a imputada no implica ni molt menys la seva culpabilitat. Però a la vista dels dos antecedents mencionats s’entén que la decisió tingui lloc en els termes en què, cautelarment, ho ha fet el jutge. Tant de bo que la investigació sigui ràpida i l’assumpte no s’eternitzi als jutjats.
Són molts els exemples dels casos que, amb càrrega política o sense, es passen anys davant la justícia sense que el ciutadà arribi a saber què va passar realment.

La comissaria dels Mossos d’Esquadra de Gavà era un dels centres d’operacions de la xarxa de narcotraficants i policies. És el que es desprèn de les declaracions dels agents detinguts, als vídeos dels quals ha tingut accés RAC1. És l’últim fil que faltava per estirar del sumari que s’ha aixecat totalment i que ja us va avançar aquesta emissora. N’ha informat la Gemma Liñán.Mauri Llopis, el caporal dels Mossos d’Esquadra que van detenir a la Model, va dir al jutge que dos dels agents investigats de Gavà canviaven els paquets de cocaïna que requisaven per bosses de calç barrejada amb sucre. En els interrogatoris als agents, és on es dibuixa la trama que afecta la comissaria de Gavà. Una comissaria on, segons Llopis, els favors es paguen amb droga.

La investigació assenyala dos agents de Gavà. Els estan investigant -els van punxar els telèfons- però encara NO els han imputat. Segons el sumari, alguns dels agents investigats haurien rebut 2 MIL èurus al mes a canvi de favors. La trama feia més de 5 anys que estava organitzada tot i que els Mossos s’hi haurien incorporat més tard.

A tot això, segons ha pogut saber RAC1, aquest dijous al vespre ha sortit en llibertat l’únic agent que hi havia a la presó: el sots cap de Vilanova, Josep Ranea. És el comandament que presumptament hauria volia ajudar a passar les oposicions al cos de la policia catalana a un narcotraficant.

En la declaració davant el jutge, Ranea, admet el que va parlar amb ell i reprodueix aquell missatge que van trobar els investigadors, on deia “s’ha fet el que s’ha pogut”. Ranea admet en la declaració que va intercedir per treure multes o agilitzar detencions. Davant el jutge, però, NO troba que hagi fet res malament. A Ranea el van detenir a l’octubre acusat de suborn, tràfic d’influències i un delicte continuat de revel.lació de secrets de la base de dades policials.

Ahir era el dia internacional contra la corrupció i, a més de conèixer les enquestes oficials sobre com de farta està la ciutadania respecte dels casos que afecten la classe política i les administracions públiques, vam saber d’una trama a Catalunya que tenia muntada una xarxa de narcotraficants amb policies de tota mena i altres funcionaris. En primer lloc, ens hem d’alegrar perquè hagi estat la mateixa policia qui destapi aquest assumpte tan lleig. Però també s’ha d’encendre un llum d’alarma perquè, si es demostra tot el que ara hem conegut, podríem arribar a la conclusió que la delinqüència ha trobat els mecanismes per incorporar-se dins de la mateixa administració per cobrir-se i fer-se més grans. Tot això ens recorda el món de l’hampa amb Al Capone comprant voluntats i ens genera una inquietant pregunta: fins a quin nivell de l’administració arribava la taca corrupta?