El món a RAC1

Escoltar

en directe a RAC1: Primer toc amb Raül Llimós19:00 - 21:00

i després La nit a RAC1
Patrocinador
El món a RAC1

El blog d'El món Suscripció al feed RSS

Veure tots

Articles per tema Corrupció

Cosme Bonet:”No crec que el tracte a Munar sigui el mateix que el que s’està donant a Matas”

24/07/2013

Cosme Bonet

El membre de l’executiva del PSIB i exconseller de la Presidència ha valorat avui a El món a RAC1 la condemna de Maria Antònia Munar, expresidenta del Parlament Balear, a sis anys de presó. I també ha donat la seva opinió sobre Jaume Matas, expresident balear, que finalment ha esquivat la garjola, i creu “que és un mal precedent per a la resta de imputats”.

Continuar llegint

El davantal

Mapes de corrupció

24/07/2013

Maria Antònia Munar

En David Jobé ha dedicat en el seu “Davantal” a la corrupció que aquests dies surt a tots els mitjans de comunicació i ens ha fet una proposta curiosa.

Les píndoles del món

El jacuzzi de Millet

18/07/2013

Maiol RogerMaiol Roger, periodista d’El País

Bárcenas ho piula tot, Diego Torres passa uns correus que fan esfereir i Millet? Ai, Millet. Ell tranquil, amb els ginys que es va comprar amb els diners de tot, que no piularà perquè viu tranquil i content amb l’Ametlla de Vallès. Per cert, senyor Millet, si no li ve de gust escoltar aquesta píndola pot fer servir el comandament a distància especial jacuzzi que es va comprar amb diners de tots. De res.
Fins que Millet no parli no sabrem del cert què va passar al Palau. Però de fets n’hi ha que fan pudor. I la pudor, en política, és insuficient. Perquè Mas fa d’ambientador i com a mínim té dignitat per respondre a les preguntes de l’oposició. Ep, que tampoc diu gran cosa, tira de manual: els fets no estan demostrats, hi ha un judici pendent i si som culpables, doncs ja ho arreglarem Però com a mínim tenim explicacions. És trist dir-ho, però veient a Rajoy, s’ha d’agrair.
El que es va viure ahir al Parlament tindrà repetició: els indicis de finançament irregular de Convergència són clars, i a cada novetat viure’m la mateixa sessió: l’oposició demanant explicacions i Mas donant-les. Estem en un bucle, i preocupats perquè arribi el judici i s’aclareixi de totes totes si el primer partit de Catalunya s’ha finançat il·legalment, com sembla. Ei, que en Millet també està preocupat. De tant en tant se li refreda l’aigua del jacuzzi.

Les píndoles del món

Tu dius tomàquet

18/07/2013

tian-ribaTian Riba, periodista

“Aguanta, España no es Uganda”. Ara fa un any Rajoy va enviar aquest SMS a Luis de Guindos mentre negociava el rescat bancari. Un any després, la tàctica de l’estruç davant dels papers de Bárcenas “perjudica l’estabilitat política, retarda els esforços reformistes, perjudica la democràcia i corca la imatge internacional. I, per tant, és imperatiu que Rajoy comparegui i digui la veritat sobre el que sap”.
I no ho dic jo, que també. Ho diu el Finantial Times. Amb tots els respectes per Uganda, algunes comparacions més val no fer-les. Al Don Tancredo monclovita potser no el convocaran al Congrés des de Soto del Real, però sí des de Carolíngia i des de la bíblia del món de les finances. L’autisme polític el podia practicar el genocida que va fer l’Alzamiento avui fa 77 anys. Afortunadament, avui Espanya pertany a un club que marca el pas.
Fa un any, d’aquell rescat bancari se’n va dir “préstec en condicions favorables”. I The Guardian va titular “You say tomato, I say bailout”. Tu dius tomàquet, jo dic rescat. Ara dels sobres de diner negre en diuen xantatge a l’estat de dret i “ya y tal”. “You say tomato, I say potato”. Tu dius tomàquet, jo dic corrupció.

Les píndoles del món

Transició ètica

17/07/2013

Pere Martí- editPere Martí, periodista de 8TV

Vivim damunt d’un polvorí perquè estem jugant amb ingredients altament inflamables: corrupció, crisi econòmica i retallades. Amb aquests tres ingredients, ben barrejats, en pot sortir un còctel populista que posi fi a la democràcia. La percepció ciutadana és que la corrupció és sistèmica i això només porta a dues actituds: a la desafecció política o a la fe en els totalitarismes redemptors, amb bigoti o sense. Em diran que exagero, però els símptomes hi són.
La reacció de la classe política davant els casos de corrupció és negar-la, tractant la gent d’idiota, o fent tímides reformes jurídiques que es demostren estèrils. Només juguen a denunciar la del veí, per desgastar-se mútuament, en lloc de posar damunt la taula reformes estructurals que tallin definitivament aquesta ferida de la democràcia.
La corrupció només la poden aturar els polítics des de la política. No l’aturaran ni els jutges estrella ni cap empresari superheroi. Però no es pot predicar l’austeritat i practicar l’espoli de les institucions. Tampoc es poden permetre cap sospita de corrupció aquells que pretenen liderar una transició nacional, perquè un corrupte és presoner del corruptor, no pot decidir. Per tant, la transició nacional ha de ser també i sobretot una transició ètica.

Les píndoles del món

La novel·la de l’estiu

16/07/2013

montse-olivaMontse Oliva, periodista d’El Punt/Avui

Bárcenas ha arrossegat la manta, el cobrellit, els llençols i, si es descuida, fins i tot forada el matalàs per posar sobre la taula del jutge el darrer farcellet de bitllets que no es va poder endur a Suïssa. L’actitud de l’extresorer en la seva visita d’ahir a l’Audiència Nacional no té res a veure amb la seva última compareixença, des d’on va anar a parar a Soto del Real. Aquest temps a la presó ha estat providencial: de tenir memòria de peix, de sobte s’ha presentat davant Ruz amb una saca de records. Però no només ha aconseguit guardar al cervell tots els detalls dels darrers vint anys de servei al PP, sinó que ha estat capaç d’organitzar-se un arxiu tan extens i sucós que hauria donat per quatre temporades més d’El cor de la ciutat.
Una història de diner negre, mentides, suborns i polítics carregats de cobdícia que de ben segur animarà l’estiu mediàtic, una època en la qual es necessita molta imaginació per omplir les pàgines dels diaris i els espais informatius. Bárcenas és com aquell escriptor aficionat que durant anys s’ha negat a exhibir la seva obra per por del fracàs. Fins que un bon dia es llança a l’aventura editorial perquè decideix que si no pot morir d’èxit, morirà matant.

Les píndoles del món

Rajoy patina

16/07/2013

Maiol RogerMaiol Roger, periodista d’El País

Doncs ja el tenim aquí. Pressionaven fort Sandro Rossell i l’autor de “Compra en Sabadell”, però Mariano Rajoy s’ha guanyat per mèrits propis ser anomenat el personatge més patètic de l’any 2013. Que servidor veient la bandera de Polònia i l’espectacle va pensar en Queco Novell fent de les seves. Però per desgràcia no vèiem un actor, sinó un titella sense gràcia ni esma. I això que ahir va sortir a dir alguna cosa: si fos per Rajoy, s’hauria quedat veient el tour amb un puro i una copa de coñac, però ahir els ciclistes descansaven.
Ell, més que anar amb bici, patina. Patina cada cop que ho parla. Patina fent política de blanc i negre des d’una moderna pantalla de plasma. Patina quan, incapaç com és d’articular tres frases amb sentit que no s’hagi estudiat, respongué a les informacions de Bárcenas amb un profund “la segunda ya tal”. I patina quan, obligat a comparèixer perquè no li queda més remei, respon llegint com un nen de primària a una pregunta pactada. Era difícil que se’ns pixés a la cara d’una manera més barroera.
Cada dia que passa queda més clar que Rajoy ha de dimitir: ho ha de fer per incomplir el seu programa electoral, per cobrar sobresous il·legals o per, simplement, no ser capaç ni de llegir decentment un paper. Senyor Rajoy, dimiteixi: ja li deixem triar a vostè si se’n vol anar per mentider, per lladre, o per inútil.

Les píndoles del món

Pensar en veu alta

28/06/2013

montse-olivaMontse Oliva, periodista d’El Punt/Avui

Després de passejar-se per mig món per controlar els seus tresors, de dedicar hores i hores a conspirar per Madrid i de prendre el temps preparant rocambolesques declaracions davant la justícia, el magistrat Ruz ha ofert a Luis Bárcenas l’oportunitat de disposar de la calma suficient perquè pugui meditar sobre l’origen de la seva fortuna. La presó pot ser un bon espai de reflexió per a un home tan desmemoriat i tan mentider com l’extresorer, i això possiblement és que el més preocupa ara al PP: que Bárcenas pensi tant, que acabi pensant en veu alta.
Mentre la direcció de Rajoy s’ha sotmès al seu xantatge i li ha donat cobertura política, econòmica i legal, l’home de les finances ha patit successius atacs d’amnèsia. Només de tant en tant se li escapava algun paper, si bé després era incapaç de reconèixer ni la seva pròpia lletra. Eren simples tocs d’atenció per evitar, precisament, acabar a Soto del Real. Però ara que ja ha hi és, el PP no sap si riure o plorar. Perquè caldrà veure si els aplaudiments de les bases del partit, que ja no suportaven la vergonya de defensar l’impossible, seran suficients per compensar els atacs de sinceritat de Bárcenas.

Les píndoles del món

Manga o escopeta?

15/02/2013

Francesc Cruanyes OKFrancesc Cruanyes, periodista

Què deia Shin-Chan, el nen manga entremaliat? “Culet, culeeet”… I així d’estret els deu haver quedat el foradet d’allà on l’esquena canvia de nom a molts regidors, alcaldes de poble i empresaris locals en veure que l’exèrcit de la Tributària assalta el moll de l’os de la petita administració municipal… Fins ara, tot això de corrompre era un verb que només es conjugava a la metròpoli i a la rodalia de la capital… Però si aquest país era un oasi, cap a on paren les millors platgetes? “Manga”, en diuen, té la seva gràcia, tot i que aquí seria més apropiat dir rampinya, esquila, pispa… El dibuix és el mateix.

Fins aquí, Basté, la cara A del mea culpa. Però aquest fulletó també té una cara B. Què ho fa que d’uns mesos ençà Catalunya estigui en el punt de mira de l’“Escopeta nacional”? Us heu fixat amb quina autoritat suprema és la Guàrdia Civil i la Policia espanyola qui entra i remena, fa i desfà, s’endinsa fins a la cuina amb passamuntanyes per dir que la pica és poc menys que un femer? I això de prendre d’ostatges els nostres treballadors públics com uns còmplices de la porqueria… què vols? Tot plegat, també fa una altra mena de pudor. Com deia aquell altre: Sant Hilari-Sant Hilari… Jo, no m’ho empasso pas tot de cop.

Les píndoles del món

A què juguen?

13/02/2013

Fidel MasrealFidel Masreal, periodista d’El Periódico

A què juguen alguns dels nostres representants polítics? Se n’adonen, o no, del que està en joc? S’adonen que la seva feina és resoldre problemes i no jugar a l’espionatge de pel·lícula dolenta?

Si algú té coneixement d’un frau econòmic o és víctima de maltractaments, que ho denunciï, tant si el culpable es diu Pujol com si es diu Pérez o Zaragoza. I punt.

I si us plau, que donin explicacions. Que el senyor Zaragoza digui perquè presumptament va contractar una agència de detectius, que la senyora Sánchez-Camacho detalli quin interès tenia a rebre Maria Victòria Àlvarez i quin ús va fer de les converses. Que Convergència no faci servir sempre l’espantall de la guerra bruta contra el sobiranisme.

I sobretot, no ens desviem del tema: el senyor Jordi Pujol Ferrusola és objecte d’unes acusacions directes. I evidentment no és una persona qualsevol. Que s’expliqui. Tota la resta sens dubte ens remet a la política escombraries, a la claveguera més patètica, que també existeix, per desgràcia, però ens desvia de la qüestió. I la qüestió aquí és fer net. A tot arreu i sense mitges veritats. Del contrari, la porqueria esclatarà a la cara dels servidors públics sense equanimitat. Llavors ells es lamentaran del tracte injust, però com deia Brecht, ja serà massa tard.

Les píndoles del món

La “charca ponzoñosa” i les restes del pujolisme

12/02/2013

tian-ribaTian Riba, periodista

Avui fa només 5 mesos aquest país es va llevar amb una imatge d’esperança clavada a la retina i fregant-se els ulls després d’una riuada d’oxitocina que ens feia creure en el dret a la felicitat. Avui el mateix país contempla amb desgana l’espectacle lamentable d’un joc d’espies tronat i d’aficionats de Maquiavel i es pregunta si no li han malbaratat un somni.

Quan va esclatar el cas Pretòria, Montserrat Nebrera va dir que l’oasi català era en realitat “una charca ponzoñosa y asquerosa”. Tenim dret a preguntar-nos si el pujolisme, després de veure el país destruït des del Tagamanent, no va ser en realitat una màquina més o menys evolucionada que ens va endollar a un món imaginari amb l’excusa de reconstruir el país.

Però que les tapes de ferro forjat ja no aguantin la merda que puja de les clavegueres ens ha de fer pensar que el pujolisme entès com la Catalunya de la guerra freda entre convergents i socialistes, la de tensió controlada amb l’Estat i la de la connivència entre les elits, el pujolisme entès com un tot, es va desfent, i que deixarem de viure en un país virtual i que això no ens traurà, al contrari, ni un gram de raó com a país.

Les píndoles del món

A bona hora!

11/02/2013

montse-olivaMontse Oliva, periodista d’El Punt/Avui

Quan es descobreix un cas de corrupció es parla molt del polític que sucumbeix als feixos de bitllets i molt poc de l’empresari que els deixa sobre la taula. En els suborns sempre hi ha d’haver algú disposat a parar la mà i un altre encara més joiós de pagar si sap que el benefici es pot multiplicar per cent. Així que no està malament fixar-se en les dues cares d’una mateixa moneda a l’hora d’afrontar la corrupció. Rubalcaba busca una solució integral i diu que el que s’hauria de fer és eliminar qualsevol temptació i impedir que els empresaris facin aportacions als partits polítics.

Llàstima que no ho hagués proposat quan Zapatero va reformar la llei de finançament de partits, perquè ara ja faria temps que estaria vigent la prohibició. Però llavors el PSOE ocupava la Moncloa i el seu poder territorial i municipal era infinit. Per què havien de renunciar a l’ajut econòmic d’empresaris que volien estar a les bones amb el govern de torn? Sense ser una mala proposta, en boca de Rubalcaba sona una mica estranya. Recorda el cas d’aquell a qui el metge recomana fer règim i, per sentir-se millor, decideix obligar tota la família a menjar bledes sense sal.

Les píndoles del món

Polítics. La pregunta és: prefereixes xòped o Jabugo?

08/02/2013

Iu_FornIu Forn, periodista

Aviso: tot seguit defensaré que els polítics cobrin un bon sou. I quan dic un bon sou, vull dir un bon sou.

Nooo, esperi, no llenci res contra la ràdio. Almenys de moment… Esperi que ho argumento. I no, no és allò que si cobren més hi ha menys risc que robin, no.

A veure, vostè i jo paguem impostos, oi? Molt bé. I ho fem perquè funcionin la sanitat, les escoles, hi hagi pensions, etc. A vostè i a mi, què ens interessa? Que qui gestiona els nostres diners ho faci de la millor manera possible perquè tinguem la millor sanitat, la millor educació o les millors pensions… I perquè això sigui així, estem d’acord que el millor és que se’n encarregui la gent més preparada possible, oi? Molt bé, doncs si volem els millors, hem de pagar bons sous a professionals que estiguin un cert temps en política i que després tornin a la seva feina anterior. Pagant bons sous augmenta el nivell, dificultes la carrera al polític professional i els aparells dels partits poden controlar menys el sistema.

Si al teu equip hi vols un Messi, has de pagar-li la fitxa que demana. Si no vols pagar-la, jugues amb Afellay. Ei, molt bon xicot, però no fa els gols que fa Messi.

Dit d’una altra manera: posats a triar entre Jabugo i xòped, jo Jabugo. És molt més car, però és molt més bo.

Les píndoles del món

Espanya ha de fer dissabte

01/02/2013

tian-ribaTian Riba, periodista

Tenim uns correus electrònics que dosifica un imputat i que fan trontollar al rei. I tenim un llistat publicat pel diari espanyol més important que parla de pagaments irregulars al president del Govern espanyol. Doncs si Iñaki Gabilondo recomana al rei que triï entre el seu regnat o la monarquia, Rajoy ha de triar entre una democràcia liberal i moderna o la seva presidència.

En una democràcia avançada es facilitaria la investigació judicial, dimitiria el govern, s’exclouria perpètuament de la vida pública als qui van cobrar i es convocarien eleccions. I després es refundaria la dreta i l’esquerra, per molt que ara salivi el Rasputín de Ferraz, i es canviaria de dalt a baix l’arquitectura institucional i es farien els canvis legislatius imprescindibles per posar fi a aquest sistema d’elits extractives.

Aquesta vegada, l’estruç de la Moncloa no pot actuar com Don Tancredo, perquè no només deixaria podrir el seu partit, sinó que el mateix sistema entraria en descomposició. I la dreta extrema espanyola s’està fregant les mans entre el “cuanto peor mejor” i l’amenaça secessionista.

Espanya ha de fer dissabte. Una neteja a fons. Quina autoritat moral tenen ara per demanar sacrificis un president de govern sota sospita d’haver defraudat i un ministre d’Hisenda que menteix sobre l’amnistia fiscal? Disculpeu la contundència. Però ahir a mi em van cobrar l’IVA que pago per fer aquest humil comentari.

Entrevista d'actualitat

Puig defensa Xavier Crespo

30/01/2013

110530_Felip_Puig

El conseller d’Empresa i Ocupació, Felip Puig, ha defensat que l’exalcalde de Lloret de Mar i diputat de CiU, Xavier Crespo, presideixi una Comissió al Parlament perquè “el fet d’estar imputat no té conseqüències”. Crespo serà el vicepresident de la comissió d’Empresa, amb els vots a favor de tots els partits menys la CUP. El conseller també ha parlat sobre la imminent decisió de Nissan de fabricar un nou model a la Zona Franca: “Ahir estàvem  fora de joc i ara som els primers de la llista”. Continuar llegint

Les píndoles del món

3 en 1

30/01/2013

Maiol RogerMaiol Roger, periodista d’El País

Per als partits polítics, la corrupció és com un programa del cor: ningú els veu, però al final és líder d’audència. De tots colors: una mica de glamur monàrquic amb el secretari de les infantes; un clàssic nou ric que reparteix sobres de Suïssa a tort i a dret; i un alcalde que li ha agafat gust a Rússia, ensaladilla a banda. Total, que això fa tanta pudor que fins i tot el nas postís de Belén Esteban ho detecta. Tot presumptament, és clar.

I què fan els partits? La monarquia és intocable. És de per si una institució que fa ús dels diners públics, per tant que n’agafin uns quants més és una malifeta sense importància. El cas Bárcenas? L’extresorer del PP sap tantes coses que el seu cas pot acabar en un no-res. I Crespo? Passa a figurar a la nostrada llista de sospitosos, ara amb càrrec  gràcies a la permissivitat de l’oposició. Si la corrupció és una estructura d’estat, d’aquesta n’anem ben servits.

La solució no és una cimera anticorrupció perquè ja sabem que cimera vol dir reunió inútil per fer el numeret. Tampoc valen lleis de transparència potinejades per convertir-se en lleis translúcides. Ni que els partits fingeixin una revisió. Fan com presumptament amb tota ITV: la donen als amics i tot acaba tapat.

Cal una solució integral: uns partits que netegin de debò les clavegueres; un control realment independent, i una justícia que actuï de pressa. 3 en 1 perquè la política deixi de grinyolar.

Entrevista d'actualitat

Albert Rivera: “Obama no és un nacionalista nord-americà”

28/01/2013

130128_Albert_Rivera

El president de Ciutadans, Albert Rivera, considera “fora de lloc, patrimonitzar la democràcia, les llibertats i la catalanitat” i ha assegurat que es “nega a pensar que Obama és un nacionalista nord-americà, que Hollande ho és francès i que Cameron és nacionalista anglès”. Sobre el cas Clotilde, Rivera també ha assenyalat que “Xavier Crespo hauria de donar explicacions i oferir màxima transparència” i ha lamentat que no veu “la mateixa cautela en funció del color polític”. Continuar llegint

Les píndoles del món

Diputacions

18/01/2013

mlasalasMarta Lasalas, periodista

Ningú diu que la política local sigui fàcil. Que ho expliquin a l’alcalde Trias, que està fent tants malabarismes amb la geometria variable que sembla que prepari un número per al Cirque du Soleil… Però és evident que els ajuntaments tenen la seva pròpia dinàmica, les pròpies regles.

I això no obstant, aquesta famosa peculiaritat que fa diferent la gestió municipal, encara que es mogui a peu de carrer i mirant els ciutadans als ulls, no aconsegueix escapar-se de les dinàmiques generals.

Avui fer política a Catalunya és una activitat de risc. Hi ha joc brut, molt brut. I danys col·laterals. Mentre el PP i CiU han convertit la pell dels camells d’allò que se’n va dir l’oasi català en un ring de boxa i han fet de les palmeres bastons amb què estomacar-se, sembla gairebé impossible que els ajuntaments o mel·líflues entitats com la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió pretenguin viure en un mena de mític Xangri-La, on el temps no passa i tot és felicitat.

El viatge a Ítaca té aquestes coses, les inclemències del periple poden fer sorgir tigres i hienes i fins i tot la política local pot aparèixer entre les poètiques evocacions d’una mena d’història de Pi on, per més que es vulgui endolcir el relat, la conclusió és que per sobreviure els personatges s’acaben menjant els uns als altres. Fins i tot a la Diputació de Barcelona, una bassa d’oli, on fins ara xipollejaven alegrement CiU i el PP, el poder amnèsic de la qual ha fet oblidar als nacionalistes la seva voluntat de desmuntar-la peça a peça.

Entrevista d'actualitat

“Mai m’han perdonat cap multa”

30/11/2012

121130_Manuel_Bustos

L’alcalde de Sabadell, Manuel Bustos, ha assegurat que està “molt indignat” pel tractament mediàtic del cas Mercuri i considera que “és esperpèntic”. Bustos també ha assegurat que mai li han perdonat “cap multa a ell o a un familiar” per indicació seva. L’alcalde ha insistit en la intenció de querellar-se contra els que “han vulnerat els límits de la decència per enfonsar la seva honorabilitat”. Continuar llegint

Emès el

120126_Diaris_Camps

%s1 / %s2