El món a RAC1

Entre els especuladors i la lògica dels mercats

Manel Manchón, subdirector de l’Ara

Els mercats no tenen pietat. Espanya ha hagut de pagar més d’un 5% d’interessos per col·locar lletres a 12 i 18 mesos. I la prima de risc, la diferència entre el que ha de pagar pel seu deute i el que paga Alemanya, famosa ja entre els ciutadans, ha marcat un nou rècord. Els especuladors estan guanyant molts diners, i són protagonistes d’aquesta història. Però els mercats també responen a certes lògiques. La Unió Europea és incapaç d’oferir una resposta política clara. O la que ofereix està massa condicionada als interessos d’Alemanya. La cancellera Angela Merkel vol reformes a països com Espanya i Itàlia. I les vol ja, no vol promeses ni paraules. I per això el Banc Central Europeu compra deute de forma molt tèbia. Merkel deixa actuar els mercats, per ara. I els mercats en fan de les seves, veient també que Mariano Rajoy, el proper president espanyol, tampoc ofereix gaire confiança per canviar les coses. Esperarem, però la veritat és que no hi ha gaire temps.

La crisi dels catalans

Salvador Cot, director de Nació Digital

Que som enmig d’una crisi brutal, ningú no ho dubta. Però el cas és que Catalunya és un dels llocs del món -i dic del món- on s’estan aplicant les retallades més profundes en tots els àmbits. Aquí tenim un govern que ens diu, clar i català, que les llistes d’espera s’allargaran tant o més que els barracons de les escoles. I això no passa ni a França ni a Alemanya, però tampoc a l’Aragó, a Andalusia, i encara menys a Madrid.

Per tant, o hem d’enviar el Cobrador del Frac a tots els consellers del tripartit, per malgastadors i barruts, o aquí passa alguna cosa greu i estructural. Ho dic perquè mentre als catalans se’ns retallen serveis bàsics, a la bonica població de Loja, a Granada, s’hi està construint una variant del TGV que els connectarà a la xarxa d’alta velocitat. I són 414 milions d’euros per a una estació d’un poble que té quatre mil habitants menys que Sant Andreu de la Barca. El Ministeri de Foment té prevista la inauguració pel 2013 i no sé si hi convidaran el president de la Generalitat, però ho haurien de fer.

En definitiva, retallar i racionalitzar està molt bé i cal fer-ho. Però el que Artur Mas ha de deixar clar, en les pròximes excursions a Madrid, és que no es poden tenir trens de rics a costa de les varius i les pròstates dels catalans.

Els atacs als mercats

Jordi Goula, economista i periodista de La Vanguardia

Els atacs especulatius contra el deute espanyol no paren. Ahir, però, a diferència de dies anteriors, augmentava també el risc a països com Itàlia o, fins i tot, Bèlgica. La veritat – tot sigui dit- és que això del risc país , mesurat pel preu de les assegurances del deute sobirà,  té la seva broma. Ahir, per exemple, el risc país, entès d’aquesta manera, resulta que era molt més alt a Espanya que a –fixeu-vos bé- Romania, Polònia, el Vietnam, el Kazakhstan o el Líban. Ningú amb un dit d’enteniment pot acceptar aquesta bestiesa. Molts gurus  diuen que són els totpoderosos mercats, com si no s’hi pogués fer res en contra. Ara comencen a aparèixer veus que demanen una actuació decidida del Banc Central Europeu per intervenir en el mercat, comprant títols i mirar de fer perdre diners a tots aquells que s’enriqueixen amb la depauperació de molta gent.  Hem de pensar que estem en  una veritable guerra entre uns quants rics –aixoplugats darrere els hedge funds- contra l’euro i no entendran cap més missatge que el de les pèrdues. O comencem a dir les coses pel seu nom – i a actuar en conseqüència- o se’ns menjaran.

Va de bo

Fidel Masreal, periodista

Això va de debò. Toca estrènyer els cinturons. I molt. Toca prendre decisions d’alta política. De prioritats i, per tant, de valors. Toca governants amb capacitat d’adoptar restriccions impopulars, empresaris que assumeixin la responsabilitat social corporativa, sindicats valents per a ajustar determinats salaris, i ciutadans solidaris amb l’excel·lent tasca que fan les entitats socials a peu de carrer.

Brussel·les exigeix eixugar el dèficit urgentment. Això pel que fa al govern espanyol pot voler dir o congelació del salari dels funcionaris, enfrontant-se als sindicats, o mesures com el copagament per determinats serveis sanitaris.

Pel que fa al Govern català, això pot voler dir reducció d’alts càrrecs, austeritat en sous d’empreses públiques i compres compartides amb altres autonomies per fer més barates despeses en vacunes o en material escolar. O atrevir-se amb el copagament, com ha suggerit i mai executat la consellera de Salut.

Fa temps que cal repensar l’Estat del Benestar per mantenir-lo. Ha de tenir un jubilat d’alt nivell adquisitiu un medicament gratuït i un aturat no? Ha de tenir menjador escolar gratuït un alumne de família amb alt poder adquisitiu que viu en un municipi diferent al de l’escola i no el d’una família pobra que viu al costat de l’escola?

I finalment, però no menys important, el món empresarial i financer ha d’invertir enlloc d’especular, i no tallar la llum als ciutadans per dos rebuts impagats encara que això suposi obtenir una mica menys de beneficis.