El món a RAC1

Gatsby enamorat

Toni Vall, crític de cinema

Com un castell de focs, espurnejant i colorista, així comença El gran Gatsby. Baz Luhrman és fidel a si mateix i orquestra una orgia d’estímuls visuals, una borratxera d’esteticisme i luxe per acollir els seus personatges i explicar-nos una història immortal. Però compte, no es deixin endur per les aparences ni per judicis precipitats, ben aviat un s’adona que la façana visual i l’exageració formal de l’arrencada no són l’essència del film. Ben al contrari. Com ja va fer amb Shakespeare a Romeu i Julieta, Luhrman sap destil·lar tota la veritat de les paraules de Scott Fitzgerald i ens la serveix clara i diàfana, carregada d’emoció i prenyada de talent cinematogràfic. Repeteixo, no es deixin portar per l’aparença, ni per les crítiques mandroses, potser és veritat que li sobra una mica de metratge però és aquest un film extraordinàriament ben dirigit, que sense problema podria haver signat Francis Ford Coppola. Deixin-se seduir per aquest fantàstic, misteriós, romàntic empedreït, i, sobretot, terriblement enamorat Gatsby.

Tino Romero: una humanitat impressionant, tant com la seva veu

Jordi Beltran, periodista de RAC1

Molts anys abans que doblés Darth Vader, el personatge de la Guerra de les galàxies, Tino Romero em va dir un dia: “Jordi, yo soy tu tío. A mí llámame Tío Tino”

El Tío Tino omplia, amb la seva veu, tot un estudi de Radio Barcelona al qual hi acudien joves viatgers nord-americans que es concentraven davant la seu d’American Express al carrer Casp de Barcelona tot esperant cobrar els diners que els enviaven els seus pares. Aquells joves l’acompanyaven  juntament amb altres visitants autòctons durant l’emissió de Radio young, el programa des d’on, a finals dels seixanta, Constantino xutava música inèdita de Jimi Hendrix, Tim Buckley, Jackson Browne o Bruce Springsteen amb un estil propi de les emissores de la Costa Oest nord-americana.

Tino Romero era fervent defensor d’una ràdio suggestiva, de proximitat, de fer companyia; una ràdio que omplia. La seva renúncia a la ràdio es va produir en el moment en què ja no sentia com  a seu allò que li tocava dir. A ell li agradava comunicar amb convicció i transmetre confiança. Així doncs, no és gens estrany que la seva veu fos una de les mes valorades i significades del doblatge i la publicitat d’aquest país.

Mai no s’ofenia perquè algú el qualifiqués de locutor o presentador clàssic; de fet es declarava admirador de figures de la radiodifusió dels anys 50 i 60 com Bobby Deglanè, Soler Serrano i molts d’altres.

Tino Romero, el que, de sobte, un cap de setmana se’n anava a l’aeroport i decidia a l’atzar una destinació per desaparèixer durant uns quants dies, el que quan deia que era amic mirava de ser-ho per sempre, el que ja fa uns tres anys, mentre esparava per entrar a fer una entrevista amb Toni Clapés, em va dir cara a cara, “Tanto correr para ir a ningún lado”… el que uns quants recordarem sempre com el Tío Tino, una persona amb una humanitat impressionant, tant com la seva veu.

Justícia per a Landa

Toni Vall, crític de cinema

Festival de Cannes, 1983. Pilar Miró, llavors directora general de Cinematografia, s’assabenta que el premi al millor actor serà per Paco Rabal i Alfredo Landa per la seva extraordinària creació a Los santos inocentes. Perquè ningú se n’assabenti abans d’hora obliga Landa a amagar-se a l’armari de l’habitació de l’hotel fins que es facin públics els guardons. L’actor va agafar una emprenyada de por i ho recorda, amb distància i ironia, al fantàstic llibre de memòries que li va escriure Marcos Ordóñez. Los santos inocentes, però, també Atraco a las tres, El puente, El bosque animado, El crack, La vaquilla, Luz de domingo i el seu memorable Sancho Panza ens recorden que Alfredo Landa era molt, moltíssim més, que el landisme i les sueques de Benidorm. Aquell cinema del desarrollismo dels 60 i els 70 ha quedat com un clixé, una etiqueta que l’ha perseguit tota la vida. Sí, la majoria d’aquelles pel·lícules eren dolentes, algunes rematadament dolentes, però repeteixo Landa és molt més que allò: un actor fantàstic, un còmic superdotat, un crac, història pura del cinema espanyol. Fem-li justícia.

Fanfàrria patriòtica

Toni Vall, crític de cinema

Al cinema ianqui li apassiona mostrar com el país més poderós del món esclafa sense pietat els seus enemics. Tant se val si són visibles, invisibles, japonesos, russos, capitalistes, terroristes, vietnamites, extraterrestres o comunistes. El cas és aniquilar-los sense pietat quan se senten amenaçats. I ara qui és l’enemic a témer. Corea del Nord, esclar. Objetivo la Casa Blanca més que una pel·lícula sembla l’exorcisme d’un deliri de mania persecutòria. Un grup de terroristes coreans ataca Washington i segresta el president i els alts comandaments del país al búnquer de la Casa Blanca. L’amenaça megalòmana és digna d’un malvat de la saga James Bond: fer esclatar un míssil nuclear a les principals ciutats del país. I només un home, un de sol, és capaç d’evitar el cataclisme. És una d’aquelles pel·lícules que s’han de prendre amb sentit de l’humor infinit i que li proporcionen a un paladar poc exquisit una estona de nervi i acció trepidant gens menyspreable. Bastanta més basarda provoca, però, la inevitable fanfàrria patriòtica i l’absoluta manca de subtilesa, preferir fer molt soroll a orquestrar una trama de política-ficció que transpiri certa elegància.

http://www.racalacarta.com/audio/el_mon_a_rac1/0426%2011h%20(Divendres%2026-04-13)%20Entrevista%20(Isabel%20Coixet%20).mp3 Descarrega-te'l Viatge a l’interior de l’ànima

Toni Vall, crític de cinema

Isabel Coixet no descansa en la seva tenaç recerca a través dels laberints del dolor i la infelicitat humana. Després de films com Mi vida sin mí, La vida secreta de les paraules i Elegy, Ayer no termina nunca és un nou episodi d’aquesta recerca. Més minimalista i desangelat que mai, el relat de Coixet sobre una parella que es retroba i exorcitza els seus traumes del passat, resulta a estones irritant i a estones commovedor. Irritant perquè el dramatisme que planteja sona un pèl impostat i de tan intens i introspectiu acaba provocant cert esgotament. I commovedor perquè malgrat aquest artifici tan evident, la història personal de Candela Peña i Javier Cámara, la seva soledat i el seu dolor, sacsegen l’espectador, que acaba connectant amb la seva tragèdia. La directora ens parla de la devastació econòmica i moral provocada per la crisi que ha abocat el món a la catàstrofe, però sobretot ens parla de la desgràcia personal, de la indefensió i l’abandonament. És emfàtica i ampul·losa, però em segueix interessant aquest viatge sense fi d’Isabel Coixet pels interiors de l’ànima.