“No voldria que quedés la idea que no em va agradar la gala perquè es posaven amb els polítics. Això forma part de la meva feina”, ha explicat Ferran Mascarell, conseller de Cultura, en una entrevista a El món a RAC1. “Una gala com aquesta no es pot convertir en un petit disbarat contra l’autoestima col·lectiva”. Aquest dimecres també hem parlat amb l’actor Xavi Mira, presentador de la gala, que considera que “els polítics tenen la pell molt fina” i ha afegit que “si algú s’ha sentit ofès té dues feines”.En una entrevista a El món a RAC1 el conseller de Cultura, Ferran Mascarell, ha dit que:

- “La resposta que vaig rebre de Joel Joan va ser un somriure. [...] Ja tindrem ocasió de parlar-ne. Tampoc vull convertir això en un debat amb Joel Joan.”

- “Joel Joan em va dir que no em podia presentar els guionistes. Jo no sé qui són i m’agradaria coneixe’ls.”

- “Al cinema català s’està fent una feina extraordinària i la gala era una ocasió magnífica per expressar-ho.”

- Sobre l’absència de Midnight in Paris als Premis Gaudí: “Posem fronteres allà on no cal. Crec que hauríem de ser oberts i aconseguir apropiar-nos tothom que tingui vincles i relació amb el nostre entorn cultural.”

- “Tampoc conec amb detall el reglament de l’Acadèmia i aquest s’haurà de complir. Es pot canviar i es pot eixamplar.”

- Sobre un possible homenatge institucional a Antoni Tàpies: “En funció de l’abast i l’envergadura que tingui aquest primer homenatge que farà la família veurem si cal fer alguna cosa més, però ho farem de comú acord amb la família i l’entorn de l’artista. Aquí no hi ha competició.”

- “El que vaig dir era en el context d’un encontre personal amb alguns dels guardonats i sobretot amb els membres de l’Acadèmia.”

- “Del que jo em queixava era de la desproporció que hi ha entre un cine que està fent un esforç extraordinari i una gala que hauria de ser un exercici de suport i autoestima del cinema que s’està fent i que no hi anava a favor, més aviat crec que hi anava en contra.”

- “La gala de l’any passat va estar bé.”

- “El problema de la gala és que derivava i concretava una manera de mirar la realitat, una mena de postmodernisme a l’antiga, en què s’hi val tot, en què la política sempre és per definició dolenta, corrupta…”

-“Crec que el mal gust de la gala girava en torn de maneres de mirar col·legues del sector cinematogràfic que, personalment, crec que no vénen a to.”

- “Una gala com aquesta es fa com a complement d’una manera de promoure el cine del nostre país.”

- “Estic a favor de la crítica dels polítics quan se’ls ha de criticar. Estic en contra que tota l’articulació del discurs passi per ‘tot el que fa el sector del cine està bé i tot el que fan els polítics, no’. Això no és real.”

- Sobre si cal que Artur Mas vagi a la gala: “Evidentment no cal anar-hi. Crec que el president hi va per fer costat. És una expressió de solidaritat. No passa res per excés. No passa res si no hi vas però anar-hi vol dir que tens predisposició a estar-ne a prop.”

- “Eva és una gran pel·lícula i s’ha d’anar a veure. Hauria de tenir més èxit del que està tenint entre nosaltres.”

Després d’escoltar Mascarell, hem parlat amb l’actor i presentador de la gala, Xavi Mira.

Xavi Mira, presentador de la gala dels premis Gaudí de Cinema.

- “No estic amoïnat ni emprenyat.  Sorprès sí, sincerament. S’està parlant que vam dir que ‘els polítics són corruptes’ i en cap moment es va dir això literalment. Volíem fer una gala divertida i reflectir una realitat que existeix. Hi ha haver molta gent que ens va donar l’enhorabona. En cap moment es diu que els polítics són corruptes. S’han demostrat que s’han fet coses que no han estat bé i que han estat jutjades.”

- “Potser hi ha algú que no s’ha jutjat. Cantàvem una cançó i dèiem noms però no se’ls va acusar de res”.

- “No podem agradar a tothom. Fem feina amb tota la il·lusió del món. Està subjecte a les opinions de cadascú. Penso que la crítica als polítics no va ser gens acarnissada. Ara no tenim temps, però penso que només faltaria que no poguéssim queixar-nos de la realitat que vivim. La lectura que es fa des de fora és la lectura maliciosa.”

- “En aquest cas m’ha semblat que els polítics tenen la pell molt fina. Hi ha una única al·lusió als polítics i en el text diem que els banquers s’han endut els diners a fora i que ens han ben escurat tots”.

- “Parlàvem de les retallades en general, no només les de la cultura.”

- “Tot és guió. No es va anar esmolant res. Trèiem coses del guió perquè la durada de la gala ens va fer anar alerta d’allargar-nos. Més aviat vam treure que posar.”

- “Cap company es va queixar.”

- “Sóc a Alcoi. Estic molt desconnectat. No he parlat amb el Joel Joan des de llavors. Em va dir que els polítics, durant la gala, no estaven gens còmodes i que ell no ho estava passant bé. Patia les conseqüències del que ens atrevíem a dir. Crec que és una rabieta dels polítics perquè és una realitat que no els agrada.”

- “Si algú s’ha sentit ofès, té dues feines.”

Finalment, hem escoltat el president del Col·legi de Directors de Cinema, Lluís Valentí, que ha dit:

S’obre el teló.

Escena1: Una gala en què el món de la cultura aprofita per burxar els polítics. És lògic i gairebé tradició.

Escena 2:  Guió barroer que fa un pim pam pum amb més voluntat d’impactar que d’esmolar l’enginy. Equiparen el conseller de Cultura amb un cavall de cartró contra qui acabava perdent la batalla dels aplaudiments. Davant de l’audiència. I el Conseller s’enfada. És lògic i gairebé tradició.

Escena 3: L’endemà, picabaralla pública. A un no li ha agradat gens, gens, gens, gens la gala i ho diu públicament. Està emprenyat. I el president de l’Acadèmia li molesta que l’altre s’emprenyi. Home… quan fots canya has de comptar que això pot passar.

Es tanca el teló. Títol de la pel·lícula?: ‘Ningú no és perfecte’.

Carai tu… No en fotem un drama, ara! No passa res, coi! Què passa si no ens agrada una gala dels Gaudí? Doncs el mateix que si no ens agrada la dels Goya o la dels Oscars. Que tal dia farà un any. I al conseller, ja li passarà, tu… Ara, si de tot això en volem fer teoria i flagelar-nos com a país, ens equivoquem. De debò, jo no m’hi amoïnaria gens, gens, gens, gens…

Així ho apunta l’Elisa Ruiz, comissària de l’exposició Da Vinci, el genio que es pot visitar al Centre d’Exposicions Arte Canal de Madrid. Amb Ruiz ens hem submergit a l’univers del mestre Leonardo Da Vinci i ha apuntat que les dues pintures de la Gioconda són coetànies. De fet, ens ha detallat les diferències entre una i l’altra.

Elisa Ruiz, comissària de l’exposició Da Vinci, el genio

Una de les sèries més premiades de la temporada, Crematorio, s'estrena a La Sexta. Abans havia debutat a Canal Plus. L'ha recomanada Toni de la Torre, en la tertúlia de televisió i cinema amb Santi Suàrez, David Broc i Toni Vall.

82 anys contemplen un dels millors directors que ha donat el cinema americà modern. La incansable vena prolífica de Clint Eastwood és una de les millors notícies per als cinèfils i esperem amb delit cada nou regal que ens vulgui fer. Els seus fanàtics acostumem a combregar convençuts amb les seves pel·lícules, últimament potser més descafeïnades però per norma general impecables. Em fa recança, doncs, reconèixer que no he sabut detectar a J.Edgar els detalls inconfusibles que fan dels films d’Eastwood, obres per a recordar. Un té la sensació que la vida de John Edgar Hoover, el mític director de l’FBI, va ser molt més apassionant, polèmica i contradictòria del que Eastwood ens explica amb un guió insòlitament pobre, que res té a veure amb la complexitat i profunditat de les històries que acostuma a explicar-nos. Costa entendre també que algú com ell hagi permès i tolerat l’aberrant maquillatge que llueixen els personatges quan se suposa que s’han fet grans. Produeix autèntica vergonya aliena i distancia encara més l’espectador d’una pel·lícula impròpia d’algú que tants moments de plaer ens ha proporcionat.

Joan Miró va ser una figura molt compromesa amb el seu temps i amb Catalunya. Hem repassat la seva persona, l’obra i la trajectòria de l’artista amb Rosa Maria Malet, directora de la Fundació Joan Miró; Teresa Montaner, conservadora en cap de la Fundació Joan Miró; Emili Fernández Miró, nét de l’artista, i Robert  Lubar, professor del Fine Arts Institut de la Universitat de Nova York.

El nou Cary Grant? No ho crec. Són ben molestes les etiquetes, oi? A algun cursi se li devia acudir que George Clooney té més personalitat i carisma que un elevat percentatge dels actors americans d’avui en dia i ja està: el nou Cary Grant. I sí, Clooney és un personatge especial, magnètic, capaç de justificar una pel·lícula ell tot solet. No he comptat amb total exactitud però deu aparèixer a un 75% dels plànols de Los descendientes. Està d’allò més convincent i sap transmetre tota la fragilitat del seu fantàstic personatge: un pare de família desbordat pels esdeveniments que posen la seva vida potes enlaire. No és pas el millor film d’Alexander Payne –A propósito de Schmidt i Entre copas eren francament millors- però és sens dubte una obra suggerent sobre la pèrdua i sobre la recerca de l’imprevist que pot donar sentit a la vida. Potser enfarfega una mica massa el seu dramatisme de broc gros però amb hi podem degustar el plaer d’una història ben explicada i un treball d’actors molt consistent. Enlloc està escrit que el nou Cary Grant guanyarà l’Oscar el proper 26 de febrer, però jo de vostès apostaria que sí.

Vaig sortir del cinema excitadíssim, com si m’haguessin injectat energia per menjar-me el món. David Fincher és una màquina, un superdotat del cinema. Pocs directors al món poden fer-se tan pròpia una història aliena per convertir-la en un relat tan carregat de personalitat. Amb Els homes que no estimaven les dones, Fincher reconfirma el seu enorme, descomunal talent, fent-se seva la novel·la de Stieg Larsson i convertint-la en un film enormement superior a la funcional però impersonal adaptació sueca. I el gran mèrit del director és que el que més li interessa no és la trama detectivesca, que en el fons ja ens sabem de memòria, sinó la història d’amor dels dos protagonistes. Així, l’encontre entre Mikael Blomkvist i Lisbeth Salander esdevé el moll de l’os d’aquest film hipnòtic i apassionant, carregat d’estímuls i referents ocults, desproveït de les incongruències i arbitrarietats narratives que llastaven la saga sueca. Només ens queda desitjar que Fincher i el seu guionista Steven Zaillian s’atreveixin també amb les dues entregues posteriors de Millenium. Només de pensar-hi, ja torno a excitar-me.

El Govern espanyol ha aprovat la llei Sinde. Amb Mario Sol, doctor en dret i especialista en propietat intel·lectual, i l’advocat Josep Jover hem repassat quines diferències té respecte a la llei que proposava el PSOE i com ens afectarà als usuaris.  Mario Sol ha apuntat que “la supressió del cànon digital acabarà repercutint en la butxaca de tots els contribuents”.

El guanyador del Premi Sant Jordi de novel·la, l’escriptor Sebastià Alzamora, ha criticat la pirateria en una conversa a El món a RAC1 amb l’escriptora Lucía Etxebarría, que deixarà d’escriure novel·les per les descàrregues gratuïtes a internet. Alzamora li ha donat la raó: “La idea que la cultura és ‘tot gratis’ no és progressista ni reaccionària”, i creu que posa en dubte el futur de la professió. També ha parlat de la novel·la guanyadora del Sant Jordi: Crim de sang, que Proa publicarà el febrer. En una entrevista a El món a RAC1, Sebastià Alzamora, guanyador del Premi Sant Jordi de novel·la per “Crim de sang” també ha dit que:

- “Em sembla que Lucía Etxebarría té tot el motiu del món per estar disgustada. Hi ha dues coses greus: una, la impunitat a internet per cometre qualsevol excés o barbaritat amb un nivell d’agressivitat insòlit i gratuït, i segon, la qüestió de la pirateria. La idea que la cultura ha de ser gratuïta no és progressista. És reaccionària. Fa que la gent s’ho pensi dues vegades.”

- “Esperem que sigui així [el llibre sigui dels més venuts el 2012]. És un premi que fa una grandíssima il·lusió. Per la projecció, la repercussió i per la nòmina d’escriptors impressionant que l’han guanyat. És un honor.”

- “La novel·la és un thriller: una investigació policíaca sobre un crim. Es produeix a l’inici de la Guerra Civil a Barcelona. Parla de la persecució de religiosos que es va produir a Catalunya per part de nuclis anarcosindicalistes. No és una novel·la de guerra, la guerra és un marc. Al llarg de la investigació s’intercala la veu de l’assassí. No sabem qui és, però afirma que és un vampir. És un dels elements d’intriga.”

- “La novel·la surt a mitjans de febrer.”

- “Hi apareixen personatges reals com dirigents de la CNT-FAI del moment i alguns personatges dels maristes. Intenten negociar amb els dirigents de la CNT-FAI a canvi d’una gran suma de diners. Tot i així van ser traïts. No només no van sortir cap a França sinó que els van executar.”

Ens ho ha explicat en Joan Lliteras, que té 600 caganers a casa i és president de l’Associació Amics del Caganer. Lliteras ha explicat que el costum d’afegir la figura al pessebre “només és a Catalunya” i que cal remuntar-nos “al segle XVI per trobar l’inici d’aquesta tradició”. Lliteras ha apuntat que no li agrada “gens la moda de caganers famosos” i ha recordat que “el franquisme va prohibir que els caganers portessin barretina”.

Foto: Hugo Fernández – 20 minutos

Després dels problemes amb el sistema de venda de les entrades per al concert de Bruce Springsteen a Barcelona, Guillem de Cea, director comercial de Ticketmaster, assegura que no li fa “gens ni mica de gràcia” i que “aquesta imatge no s’hauria de repetir amb la tecnologia d’avui en dia”. De Cea afegeix que intenten que “el sistema sigui equitatiu” i es pregunta “per què la gent va a fer cua quan tens les mateixes probabilitats quedant-te tranquil·lament a casa”.Guillem de Cea també ha dit que:

- “Espero que [les entrades] s’acabin avui [dimecres].”

- Sobre els errors que es van produir amb el sistema de venda d’entrades: “Com a comercial d’aquesta casa no em fa gens ni mica de gràcia que això continuï passant.”

- “Sabem què va passar ahir. [...] Ja hem detectat l’error i espero que dijous, per a les entrades de Madrid, no hi hagi cap mena de problema.”

- “El problema d’aquests esdeveniments és que no hi ha manera de testejar.”

- “Aquesta imatge no s’hauria de repetir amb la tecnologia d’avui en dia.”

- “No és un contrasentit [fer cua per acabar comprant les entrades per internet].”

- “Una de les preocupacions màximes que tenim és que el sistema sigui equitatiu per a tothom. No premiar ni els que van per internet ni els que van a la botiga.”

- “Nosaltres ens demanem ‘per què la gent va a fer cua?’ És un tema que és digne d’estudi sociològic. Tens les mateixes probabilitats quedant-te tranquil·lament a casa que fent cua.”

- “Com a directiu de la companyia entenc i comprenc les crítiques. Estic molt dolgut amb aquest tema.”

- “Tots els punts de venda (botigues, internet i telèfon) van a parar a la mateixa base de dades i si no funciona per un sistema, no funcionen els altres.”

- “Sí que hi havia hagut situacions similars anteriorment, precisament, amb Bruce el 2009. El tema de Bruce és especial i hi ha la idea que segurament és dels últims concerts que farà a Espanya.”

30/40, Livingstone és el nou espectacle de Sergi López i Jorge Picó. Després de l’èxit de Non solum ara estrenen al Temporada Alta una proposta que barreja humor, tennis i antropologia i que, tal com assegura López, “no et dóna opció a fer comparacions amb Non solum".

S’apropa Nadal i, en època de vaques magres a les taquilles de cinema d’arreu del món, convé afilar les urpes per esgarrapar com més espectadors millor. Dreamworks treu doncs a passejar el seu gat amb botes sabent que d’esgarrapar en sap, que els gats tenen set vides i l’instint felí és famós arreu. Esclar que el gat és també un animal una mica mandrós, que va a la seva i pot ser més aviat esquerp. Per aquí van les coses en aquest intent de seguir exprimint la mamella d’aquest personatge a qui han rescatat de l’exhausta saga de Shrek per regalar-li una pel·li per ell sol. Ni la veu ni el suposat carisma còmic d’Antonio Banderas, ni tres o quatre gags inspirats aconsegueixen injectar vida a un film anèmic, que hauria de ser divertidíssim i no passa de visible, que combina instants trepidants amb d’altres d’una pesantor insofrible. I des d’aquí em pregunto: són tots a Pixar els creatius de cinema d’animació amb talent verdader, amb capacitat per a l’emoció adulta més enllà de saber entretenir la quitxalla? De veritat? Jo no m’ho crec.

La paciència resulta sovint un aliat inestimable del cinèfil. Però, esclar, en el cinema, com en tot, hi ha casos clínics. La saga Crepuscle és dinamita per a la paciència, no se m’acudeix forma humana de mantenir-se dins la sala mentre dura la projecció. I Amanecer ha tornat a posar a prova els meus nervis d’acer. Se’ns havia venut que era aquesta la més intensa i apassionada de les entregues. Finalment el vampir i la noia s’enlliten. Doncs bé, la pel·lícula, per dir-li d’alguna manera, és un apassionant catàleg de les més modernes actituds vitals. Entre d’altres perles, suggereix als joves que no facin l’amor fins al matrimoni i ignora completament l’existència dels preservatius. Un coit, un fill engendrat. Personalment, ignoro què és el que té fascinats tants i tants adolescents d’arreu del món amb una de les més infectes sagues que mai hagi donat el cinema. Des d’aquí em permeto demanar al més exaltat dels indignats, a un iconoclasta de sang calenta o a un humil piròman de bona fe, si tindrien a bé de calar foc al negatiu d’aquest nyap, de forma i manera que desaparegui de la capa de la terra. Gràcies, les meves més expressives gràcies.