Articles per tema Economia
El blog d'El món Suscripció al feed RSS
Les píndoles del món
El regalet fiscal
22/05/2013
Jordi Goula, economista i periodista de La Vanguardia
El conseller Mas-Colell ens va explicar ahir als catalans que de cada 100 euros que produïm al cap de l’any, en regalem a fons perdut 8 i mig a Espanya. O si ho voleu fer una mica més complicat, cada 12 anys en dediquem un de sencer a treballar només per als espanyols, sense quedar-nos ni un euro per a nosaltres. Això estic segur que no passaria enlloc més del món civilitzat. Pensem, per exemple, en Alemanya, on tenen el sostre de solidaritat al 4% del PIB i ja el consideren massa alt els bavaresos. Si fóssim a Alemanya, els 16.500 milions que ens “volen” cada any quedarien reduïts a uns 7.500, que tampoc estaria gens malament. Aquesta precisament era -més o menys- la idea del pacte fiscal: posar-nos esglaonadament a un nivell de solidaritat tolerable per a l’economia catalana. Però el conseller ja va deixar ben clar que això és el passat. Cal recordar que, en el seu moment, a Madrid no en van voler ni sentir parlar. I si fem números veurem per què. Aquesta xifra del dèficit fiscal vol dir que estem regalant a cada espanyol més de 500 euros cada any. I com han de rebutjar un regalet tan llaminer? De ximples no ho són. Si de cas, nosaltres…
Les píndoles del món
Blesa, presó per a l’encarregat
17/05/2013
Josep Soler, director d’Institut d’Estudis Financers
Feia 20 anys, des de les primeres imatges de Mario Conde entrant a Alcalá-Meco, el novembre del 1994, que no vèiem un banquer, o un exbanquer important, entrant en un centre penitenciari. Ahir, un amic de l’ànima de José María Aznar, Miguel Blesa, expresident de Caja Madrid i un gran protagonista de l’anomenada “dècada prodigiosa”, que ha acabat sent “dècada maleïda”, seguia l’exemple de Conde. No hi ha cap dubte que és indignant la sensació d’impunitat de grans responsables de la crisi. Al món polític, empresarial i social, estan farcits de gent que van prendre, per ignorància, incompetència, o deliberadament, decisions que han tingut efectes nocius. La compra d’un banc de Florida per part de Caja Madrid, el presumpte delicte pel qual s’ha decretat presó a Blesa, no ha estat de ben segur de les més importants decisions equivocades i serà complicat demostrar responsabilitat criminal. El cas Blesa sí que posa sobre la taula la necessitat d’anar més enllà en la cerca de responsabilitats. Per exemple en aquells que van situar Blesa en la direcció d’una caixa plenament controlada pel poder polític, i per executar les decisions emanades d’aquest poder polític. O els supervisors. On eren els supervisors quan es demanava autorització per a tantes d’aquestes decisions? Tot i la patxoca d’empresonar un banquer, hi ha la sensació que s’ha empresonat l’encarregat, i no pas l’amo.
Apunts imprescindibles
“La Generalitat és insaciable”
15/05/2013
El govern de Mariano Rajoy té tota la pressió dels barons del seu partit, que ignoren completament la seva crida a la calma i a la generositat que va fer fa un parell de dies. De fet, continuen ben alta la brega contra la flexibilització del dèficit per Catalunya. Ni Madrid, ni Galícia, ni l’Aragó, li han fet gaire cas. Qui lidera les protestes, però és Extremadura i el seu president José Antonio Monago. Ahir a la COPE va dir que la Generalitat és insaciable i que sempre en voldrà més.
Entrevista d'actualitat
Les minifeines no agraden a ningú
01/05/2013
La proposta de PIMEC s’ha quedat sola. N’hem parlat a la tertúlia amb Camil Ros, secretari de Política Sindical de la UGT, i amb el professor d’EADA Jordi Costa. Els experts i els tertulians coincideixen que actualment ja hi ha fórmules legals per fer contractes temporals o parcials, i en canvi la desprotecció legal que suposarien les minifeines donarien més problemes que solucions.
Les píndoles del món
Altra vegada les minifeines
01/05/2013
Jose García Montalvo, professor d’economia de la UPF
Pimec ha posat de nou sobre la taula del mercat laboral espanyol el tema de les minifeines. Abans ho van fer el BCE i la CEOE. Una justificació habitual és l’èxit del programa a Alemanya on hi ha gairebé 8 milions. Però la pregunta rellevant és quants d’aquests treballs s’han creat efectivament per les minifeines i quants existirien en qualsevol cas. Segons el govern alemany l’impacte de les minifeines, fins i tot en el curt termini, va ser molt important: en els tres primers mesos es van crear 79.000 noves ocupacions i 580.000 segones ocupacions. No obstant això, Marco Caliendo, investigador del DIW de Berlín, no troba que augmentarà significativament ni la probabilitat de trobar ocupació ni la taxa d’activitat. L’únic impacte es produeix en l’obtenció d’una segona ocupació per a homes solters. Altra justificació per a les minifeines pot ser la desesperació: enfront el drama de l’atur cal provar qualsevol cosa. Pot ser que l’experiència alemanya no hagi estat totalment positiva però el context laboral a Espanya és molt diferent. La situació d’atur a Espanya és prou desesperada per provar noves idees que puguin crear ocupació. I si no funciona es canvia o s’elimina, després d’una avaluació independent i rigorosa. Pot ser que la reforma laboral tingui efecte a llarg termini, quan l’economia comenci a créixer, però a curt termini quedar-se de braços plegats fins que la crisi escampi no és una alternativa.
Entrevista d'actualitat
Portugal clama contra el dèficit
30/04/2013
Aprofitant la visita a Lisboa hem conversat amb l’eurodiputada socialista Elisa Ferreira. La política va ser qui va dir a Olli Rehn que no canviar la política de reducció de dèficit europea era només propi de gent ximple. Ferreira defensa que Portugal ha de poder sortir de la crisi amb l’ajuda europea, però escapant-se del dèficit asfixiant.
Les píndoles del món
El Boabdil de Pontevedra
29/04/2013
Tian Riba, periodista
Diu la llegenda espanyola que, quan el 2 de gener del 1492, Boabdil va lliurar les claus de Granada al Reis Catòlics, la seva mare Àïxa li va dir allò que ara esglaiaria a tot bon ecosocialista: “plora com una dona el que no has sabut defensar com un home”. I diu la història que Winston Churchill va dir a la cambra dels comuns el 13 de maig del 1940 que només podia oferir “sang, esforç, llàgrimes i suor”.
El drama i l’èpica. Vet aquí dues coses que ara podria oferir el Don Tancredo de la Moncloa. Però l’home només demana el que pot demanar algú de la seva personalitat: paciència. Quin drama i quina èpica es pot exigir a algú que sent president del Govern d’Espanya manté la titularitat del Registre de la Propietat de Santa Pola per si de cas?
Zapatero era un optimista compulsiu, però la filosofia marianista és digna d’anàlisi. Diu: “Hem fet previsions conservadores amb l’objectiu de superar-les.” Que vol dir: ho pintem molt negre, perquè per poc que ho millorem encara quedarem bé. Francament, Charly Rexach té més sentit tràgic de la vida.
Boabdil va plorar camí de l’exili a Las Alpujarras en girar-se per mirar l’Alhambra per on va passejar ahir Rajoy. Don Tancredo marxarà a Santa Pola sense girar-se ni saber exactament d’on ve ni què ha fet i podrà mirar el Tour fumant-se un havà la mar de tranquil.
Entrevista d'actualitat
Felip Puig vol modificar la reforma laboral per “corregir els excessos”
26/04/2013
Felip Puig vol modificar la reforma laboral per “corregir-ne els excessos”, que “no l’ajuden a crear llocs de treball”. Les propostes es podrien aplicar d’aquí a uns mesos. En una entrevista a El món a RAC1, el conseller d’Empresa i Ocupació ha afirmat que “hi ha una sensació de discriminació i d’excessiva pressió sobre les empreses catalanes”, i veu “molt evident” que hi ha una “causa-efecte entre el fet de gestionar la hisenda pròpia amb el nivell d’atur”. Continuar llegint
Entrevista d'actualitat
Govern i ERC denuncien “tracte discriminatori” de l’Agència Tributària
26/04/2013
RAC1 ha avançat que Catalunya ha encapçalat el nombre d’inspeccions fiscals fetes a l’Estat entre el 2004 i el 2011. Felip Puig, conseller d’Empresa i Ocupació ha valorat que: “hi havia clarament una sensació de discriminació i d’excessiva pressió sobre les empreses catalanes”. Mentre que Alfred Bosch (ERC) creu que “els anys Zapatero van ser pitjors, crec que aquesta és la interpretació correcta. No és cap coincidència que, aleshores, s’estigués discutint l’Estatut”. Continuar llegint
Apunts imprescindibles
Catalunya és la comunitat més inspeccionada en 8 dels darrers 9 anys
26/04/2013
Catalunya ha liderat el rànquing de comunitats amb més inspeccions fiscals a l’estat durant vuit dels últims nou anys. En els últims exercicis s’ha anat equilibrant però sempre hi ha hagut una gran diferència entre les inspeccions que es feien a Catalunya i les realitzades a Madrid i a Andalusia. Continuar llegint
El davantal
El 2011 eren el flagell de l’atur
26/04/2013
El 2011 el PP es presentava a les eleccions com el partit que acabaria amb la sagnia de l’atur. Llavors hi havia 5.000.000 d’aturats. Aquesta setmana hem arribat als 6.000.000 i el PP, malauradament, no ha sabut resoldre el problema. Ho ha recordat amb una falca electoral Jordi Basté.
Les píndoles del món
Un atur desbocat
26/04/2013Jordi Goula, economista i periodista de La Vanguardia
Les xifres de l’EPA d’ahir em van sobtar sobretot pel ritme vertiginós de creixement de l’atur que manifesten. Mireu, si tot l’any es generés atur a la mateixa velocitat que al primer trimestre, l’augment final sería un creixement del 16% o, si voleu, d’1.300.000 persones. Em sembla absolutament delirant que això passi en una segona recessió que havia de ser menys important que la primera. Sortosament, els trimestres que queden no seran com aquest, però l’acceleració en la destrucció de feina, és un fet molt i molt preocupant. Per cert, em sorprèn que des de Brussel·les diguin que això és intolerable, com si no hi tinguessin res a veure amb la seva política d’austeritat… El segon punt que ens ha de fer pensar és que ja tenim 5 comunitats autònomes amb una taxa d’atur per sobre del 30%. Andalusia destaca amb gairebé el 37% i segueixen Extremadura, les Canàries, Castella la-Manxa i Múrcia. Vet aquí una veritable i verinosa taca d’oli. I el tercer aspecte que destacaria és que, mentre s’han destruït 312.000 llocs de treball assalariats, només n’han aparegut 22.000 d’autònoms. No anem bé. Gens ni mica. I deixeu-me dir que aquestes xifres són senzillament insostenibles al cap de 5 anys de crisi.
Entrevista d'actualitat
“Les dades d’atur són dolentes”
25/04/2013
La presidenta del PP català, Alícia Sánchez-Camacho, ha admès que 6.000.000 d’aturats i un 27% d’atur és una dada “dolenta”. En tot cas, “no la que voldríem”, i creu que “cal que comenci a reduir-se”. En una entrevista a El món a RAC1 també ha confirmat que Estat i Generalitat estan negociant un nou acord de finançament: “és una oportunitat històrica”. En un aspecte més polèmic, s’ha negat a esmenar les paraules de María Dolores de Cospedal, que va qualificar els que feien escarnis de nazis: “Em nego a dir-ne escarnis, per mi són assetjaments, intimidacions i violència.” Continuar llegint
Les píndoles del món
Les sorpreses d’en Rajoy
25/04/2013Jordi Goula, economista i periodista de La Vanguardia
Demà sabrem més coses. Però de moment, com és costum en el Govern del senyor Rajoy, tot és un misteri. Diu que ni retallades ni puja d’impostos. Això, però, és el titular. A la lletra petita s’entén que potser alguna taxa sí que pujarà, però no l’IVA ni l’IRPF al 2013. I quant a les retallades, sembla que aquest any deixarà descansar als funcionaris i -atès que a la sanitat i a l’educació ja estem molt a la vora de l’os- només queden dues partides amb cara i ulls on poder fer una reducció de certa entitat: les pensions i les prestacions a l’atur. Les dues partides, no cal dir-ho, més conflictives. Sembla que a les pensions, la idea que hi ha és, per una banda, allargar l’edat de jubilació, més enllà dels 67 anys i posar-ho en marxa més aviat del previst. I també calcular-les de forma que surti una xifra més baixa de l’actual i actualitzar-les amb un índex que no sigui l’IPC. La situació de la seguretat Social avalaria aquesta opció. L’altra partida, les prestacions a l’atur, ja es van tocar a la baixa i no ens hem d’estranyar si demà ens anuncien una mica més d’estrangulament. Vet aquí el que penso, però demà hi poden haver sorpreses…
Entrevista d'actualitat
“La taxa del govern arriba tard”
23/04/2013
La portaveu de la Plataforma dels Afectats per la Hipoteca (PAH), Ada Colau, s’estima més la resposta administrativa andalusa que la catalana. La Generalitat gravarà amb una taxa els pisos nous buits propietat de bancs i immobiliàries ens els municipis on hi hagi demanda de lloguer assequible. “Crec que han arribat tard, hi estic a favor, però fa molt de temps que ho demanàvem i veurem com es concreta”. Personalment Ada Colau prefereix la resposta del govern andalús, que pot arribar a l’expropiació temporal. Continuar llegint
Les píndoles del món
L’impost d’habitatges buits: molta roba, poc sabó i tan…
23/04/2013Josep Soler, director de l’Institut d’Estudis Financers
Primer van amenaçar les begudes ensucrades; després els dipòsits bancaris cada cop més espantats; ara els habitatges buits de bancs i promotors.
Un impost es pot justificar si té un objectiu recaptador o si persegueix incentivar o desincentivar una activitat desitjable o perseguida respectivament.
Hi ha dubtes si aquest impost ho compleix. Encarirà o abaratirà el lloguer?
- Primer, l’impost discrimina entre propietaris personals i societaris. Menys recaptació i menys incentius de tota mena com afavorir el lloguers. A més, què entenem per un pis buit? I, és promotor una família que ha aixecat un bloc de tres o quatre pisos?
- Segon, el gran propietari avui d’habitatges de promotor és el Sareb, el banc dolent. Encara no funciona ni té el finançament i ja li posem impostos extres?
- Tercer, evidentment som lluny de la salvatjada andalusa de les expropiacions però aquests impostos rebuscats generen desconfiança. Just el que no necessitem.
- Quart, a França i a la Gran Bretanya no hi ha un impost semblant. El que hi ha és una exempció de l’IBI per habitatges desocupats que s’anul·la en alguns pobles i ciutats per passar a pagar l’IBI normal. Aquest és d’a més a més.
Massa inconvenients i massa focs d’artifici per a tant petit resultat.
Les píndoles del món
Recuperar la màgia
23/04/2013
Montse Oliva, periodista d’El Punt/Avui
Amb tants fronts oberts com té Rubalcaba, quina necessitat hi ha d’enredar-se amb un nou protocol sobre les relacions entre el PSOE i el PSC? Queda clar que per part de la direcció estatal, cap ni una. Navarro és qui té el mandat del congrés del PSC d’intentar recuperar la màgia en una relació de més de 30 anys que es considera completament rovellada. Però Rubalcaba no té cap pressa. Quan el vent electoral ha anat a favor del PSOE, els socialistes catalans han estat uns esposos fidels i des que les urnes els han abandonat, Rubalcaba apel·la als vells temps per demanar-los que es quedin al seu costat, però sense fer gaire soroll. I per aconseguir-ho cal que el protocol segueixi col·locat al prestatge més alt. No tant perquè la direcció de Madrid no admeti que convindria treure-li la pols, sinó perquè saben que cada cop que obren una pàgina, tota la col·lecció de barons surt a escridassar Rubalcaba dient-li que és massa tou i avisant Navarro que un dia d’aquests ells també exerciran el seu dret a decidir i voldran independitzar-se del partit català. El PSOE, doncs, ha decidit diluir aquest debat tan espinós i concentrar-se a tancar un model territorial dirigit pels andalusos i en què els catalans podran degustar el clàssic tast de cafè.
Les píndoles del món
Els marges hi són
02/04/2013
Fidel Masreal, periodista d’El Periódico
És urgent que els pressupostos catalans i els del conjunt d’Espanya puguin respirar, més enllà del mal menor que serà la probable flexibilizació de l’objectiu de dèficit per a l’Estat i, de retruc, per a Catalunya.
Les finances de la Generalitat viuen en una situació financera de precarietat extrema. Sense anar més lluny, aquest mes d’abril està farcit de venciments de deute que s’han de complir, per valor de 4.420 milions d’euros.
Vivim, a més, en la paradoxa que Catalunya és una de les comunitats amb el dèficit fiscal més elevat des de fa anys, però depèn, com l’aire que respira, de la injecció de diners estatal, el fons de liquiditat autonòmica al qual ha demanat més de 9.000 milions aquest any.
Urgeix un canvi estructural. Un finançament just, i unes polítiques de consolidació fiscal europees que deixin d’impedir la recuperació.
Si l’objectiu de dèficit es flexibilitza i s’acosta al 2%, el Govern podrà fer una cirurgia més fina, i veurem si fa recaure l’esforç no només en retallades sinó en una política d’impostos progressiva. Hi ha marge per fer-ho, en lloc de desinvertir en sectors de futur com són formació, serveis a les persones, recerca i l’obra pública.
Les píndoles del món
La gran pífia
28/03/2013Jordi Goula, periodista de La Vanguardia i economista
Avui està previst que obrin els bancs de Xipre. D’aquesta manera es tancarà la primera fase de la pífia més gran que hem fet a Europa des que va començar la crisi. Una pífia que Alemanya i els països del nord volen convertir en norma -segons diuen i encara em costa de creure- per a futurs i hipotètics rescats bancaris. Bé, ara es tracta de veure què pot passar avui. L’única referència que tenim és la de les sucursals dels bancs xipriotes a Grècia que van obrir ahir, després d’haver passat a ser controlats pel Banc del Pireu. I el que ens diuen des d’Atenes és que hi va haver moltes cues de gent que retirava els diners. Probablement, aquesta serà la foto d’avui a Nicòsia, si bé per evitar una fuga en massa de capitals el Govern ha aixecat només a mitges el “corralito” i permet treure en efectiu 300 euros. El que sí que sembla clar és que el trencament de la línia vermella dels dipòsits per les autoritats europees ha sembrat la desconfiança arreu, si bé finalment han respectat la frontera dels 100.000 euros per persona i compte. Ara, a veure com els savis “merkelians” -que d’un no-res n’han fet un gran problema- se’n surten, i fan que la ciutadania europea recuperi la confiança. Sento molta curiositat… i vergonya.
Les píndoles del món
El perill d’un precedent
26/03/2013
Josep Manel Comajuncosa, professor d’Economia d’Esade
Com no podia ser d’una altra manera, tractant-se de la Unió Europea, la solució final ha arribat a darrera hora. Aquesta vegada, però, hi hem d’afegir el perill d’un mal precedent. Sí, finalment els ciutadans xipriotes amb dipòsits per sota dels 100.000 € no perdran res. Finalment no s’ha traspassat aquesta línia vermella.
El problema és que durant uns quants dies s’ha permès a l’opinió pública europea creure que aquesta línia no existeix. S’ha deixat escampar la idea que qualsevol petit dipositant podria perdre una part dels seus estalvis. Esperem que més endavant no s’hagi de lamentar aquesta relliscada.
Però no ha estat l’únic canvi de darrera hora. En el rescat dels bancs xipriotes s’ha produït també un canvi de model. Fins ara els responsables de pagar els rescats a la banca eren els contribuents del país en qüestió.
Ara s’ha imposat l’ortodòxia. Si un banc té problemes, abans que els contribuents hagin de posar-hi diners, una part del rescat l’hauran de pagar els accionistes, els posseïdors de bons i fins i tot els dipositants per sobre dels 100.000 € no assegurats. La idea és correcta i la pregunta és: s’acabarà aplicant a altres països? A Espanya? En qualsevol cas, aquesta solució hauria d’haver arribat més aviat i, sobretot, sense la incertesa generada els darrers dies.
%s1 / %s2
