El món a RAC1

Brindis al sol?

Enric Sierra, redactor en cap de La Vanguardia

Quan vaig sentir ahir al conseller Cleries anunciar un pla nacional de valors per reforçar la qualitat humana de la societat catalana vaig recordar al conseller Joan Saura explicant l’article de l’Estatut que determina el dret dels catalans a ser feliços. Un brindis al sol, vaja. Però quan ho comences a analitzar, es veu que darrere de la proposta hi ha una càrrega de profunditat brutal. Primera, la constatació que el govern detecta que Catalunya, terra solidària, generosa, construïda amb esforç, superació i esperit de servei està perdent aquests valors. I sense aquestes característiques és menys Catalunya i més una altra cosa. En segon lloc, que a falta de diners per polítiques més cares, aquesta surt barata en la seva aplicació i pot acabar sent rendible si la gent fa cas perquè en temps de crisi i quan l’administració diu que no pot continuar fent de pare, la societat ha de prendre el relleu. Per fer-ho cal tirar d’imaginació, voluntat i esforç, uns trets que s’hauran de desengreixar perquè estàvem acostumats que ens ho fessin tot. Em pregunto si no serà massa tard.

Història de l’escola

Rafael Vallbona, periodista i escriptor

Tot el que Antonio Machado tenia de bon poeta, ho tenia de mal professor de francès. I també és cert que, per veure els camps de Castilla havia de sortir al carrer, ja que la seva cambra de rellogat ni tan sols no tenia finestra. Eren els temps en què es va encunyar allò de passar més gana que un mestre d’escola.

Molts anys després els estudiants van llegir els seus poemes gràcies, en bona part, a unes generacions de mestres ben preparats, amb vocació i amb ganes de millorar l’educació. Encara uns anys després la democràcia va prestigiar i dotar l’ensenyament, i els mestres, a més d’excel·lents professionals, van passar a estar correctament pagats.

Ara de tot això ja no en queda ni el record per Machado. A l’administració, al menys la catalana, l’ensenyament públic li importa tan poc que li ha tret diners i la sisena hora, els mestres pensen més en els drets gremials que en la responsabilitat d’ensenyar i a molts pares l’escola els importa tant com la plaça del pàrquing. El resultat és el fracàs de l’educació pública, i tots en som responsables. Ja ens ho trobarem.

Educació

Llucia Ramis, escriptora

Quantes vegades hem sentit que els joves són uns ganduls que no foten ni brot? Als nostres pares i avis també els digueren, quan eren petits: “Els nins d’avui són uns malcriats i l’educació no és el que era”.

I és cert: l’educació no és el que era, perquè ni la matèria, ni els alumnes, ni el context social són els mateixos. Tampoc ho són els formadors, ni el pla d’estudis. Però fem una anàlisi de l’informe encarregat per la Junta Central de Directors de Secundària. Assegura que “el 15% dels alumnes d’ESO no fa res”. És a dir, que més del 80% sí que aprofita les classes; una dada realment extraordinària si tenim en compte el zàping existencial a què es veuen sotmesos els nins, enganxats a Facebook, Twitter, YouTube i tota mena d’estímuls informatius. Estímuls, d’altra banda, directament proporcionals a la falta de motivació que provoca el futur incert que els espera.

El text assegura que els pares són massa permissius. Abans, quan un professor et pegava per mal comportament, arribaves a casa i allà rebies un altre mastegot. Posar orelles d’ase als nostres dies es consideraria una burrada, què no serà enviar-los a la Fiscalia.

No defensaré l’ESO, perquè BUP em va anar bé. Però si no funciona és perquè se cerquen culpables en comptes de buscar solucions. Aquesta és la gran assignatura pendent de l’educació.

Una assignatura pendent

Fidel Masreal, periodista d’El Periódico

L’any 2004, l’ aleshores conseller de Política Territorial amb el tripartit, Joaquim Nadal, proclamava que als empresaris que li havien insinuat pagaments de comissions en obres públiques els havia fet fora del despatx sense contemplacions.

La temptació de la corrupció en l’obra pública és directament proporcional al volum de diners que genera i al mal resolt, al meu entendre, model de finançament dels partits polítics.

Ara apareix un nou cas que, segons els primers indicis, pot adquirir unes dimensions considerables a mesura que avanci la investigació.

Des de l’absolut respecte a la presumpció d’innocència, la qüestió de fons és quins tallafocs concrets es construeixen per evitar que prengui el foc de la conxorxa entre governs i empreses.

És una assignatura pendent, com va quedar de manifest després de l’acusació de corrupció de Maragall a Mas amb la frase: “vostès tenen un problema, i es diu tres per cent”. La comissió d’investigació que es va crear al Parlament no va detectar cap comissió il·legal i es va limitar a apuntar mesures per millorar els sistemes d’adjudicació i transparència.

Mesures de les quals ara potser caldrà revisar novament l’eficàcia.

Facebook a classe

Enric Sierra, cap de redacció de La Vanguardia

Que el sistema educatiu aposti per l’ús de les noves tecnologies ha deixat de ser un acte de modernitat per convertir-se en una obligació. Però perquè el trasllat d’aquest nou coneixement sigui efectiu, és essencial que els mestres dominin les eines que després han d’ensenyar als alumnes. Malauradament, avui els alumnes superen en domini i coneixement de la xarxa d’internet molts professors d’aquest país i aquesta anomalia comença a ser preocupant. Que des de l’administració educativa es digui que és bo l’ús a les aules de les xarxes socials com Facebook o Twitter està bé sempre que sigui també des de l’escola on s’ensenyi a utilitzar de forma responsable i segura unes xarxes socials que busquen l’enriquiment dels seus creadors a base d’explotar les nostres dades personals que gratuïtament deixem en mans d’un negoci amb ànim de lucre. Un cop explicat tot això, segurament acabarem dominant les eines socials. En cas contrari, seran les xarxes les que ens dominaran a nosaltres amb resultats sovint no volguts.

Primer, els nens

Neus Tomàs, periodista de El Periódico

En l’educació d’un fill que és més important, la comoditat dels pares, les reivindicacions del profesor o les necessitats de l’infant? Segurament tots, pares i mestres, estariem d’acord en la resposta.I si els qui hi entenen consideren que als nens els convé parar al febrer perque si no el trimestre es massa llarg, als pares no els quedarà més remei que fer les mateixes filigranes que a l’estiu, amb colònies, cangurs o avis, Es un sobreesforç però enlloc està escrit que educar un fill sigui senzill. I es cert que els csals no són barats, ni al juliol ni al febrer. Pero el que s’ha de garantir es que les families amb problemes puguin accedir a ajuts. La resta, per més que faci de mal escoltar, no haurien d’oblidar que el que es gratuit es l’educació i això, per sort aquí esta garantit.

Decret desgraciat (descafeïnat, desnatada i sacarina)

Rafael Vallbona, periodista, escriptor i professor universitari

Tinc una estudiant estrangera, que porta tres dies vivint a Barcelona, que m’ha agraït que faci les classes sempre en català. Em diu que sap que, d’entrada, li suposarà un gran esforç, però que aviat l’entendrà i podrà integrar-se personal, acadèmica i professionalment abans i millor.

Si això ho fa una jove de 18 anys debutant a la universitat i que per primer cop surt de casa, perquè no ho pot fer tot un professor universitari, vingui de CIncinati o Albacete? Contràriament a la llei del cine, un altre conseller republicà (Josep Huguet) ha descafeïnat tant i tant el decret sobre l’obligació del coneixement del català per als professors universitaris, que el paper mullat resultant fa pena. Si no el saben, no el volen aprendre, no el certifiquen i no s’examinen, la universitat que el contracta expedirà un paperot que digui que el coneix i aire. Si això no és feta la llei feta la trampa ja em direu que és.

Honorable baixada de pantalons enfront el poder fàctic dels rectors?

Demostració que la classe política utilitza el català de moneda de canvi per fer creure que es nacionalitza el país quan és mentida?

Batejo aquest decret com el desgraciat, una norma descafeïnada, amb llet desnatada i amb sacarina.

El sentit de la paraula “talent”

Enric Vila, periodista

El govern ha corregut a destacar, davant de les dades tan eloqüents que dóna l’informe sobre educació de l’OCDE, que l’estat espanyol està per sota de la mitjana en termes d’inversió per habitant. El problema és que les deficiències que patim no tenen tant a veure amb els diners, com el control del coneixement i el poc prestigi que té l’esforç i la formació. És difícil que els joves posin esperances en l’escola si els nostres líders són els primers que presenten currículums de pa sucat amb oli. És lògic que els universitaris no trobin feines qualificades si el model econòmic afavoreix els negocis fàcils i és tant “curterminista” com la política.

En aquest país, les persones amb paciència i sensibilitat passen per idealistes que no saben com va el món. El sentit que li solem donar a la paraula “talent” ja ens dóna una pista del problema. Es parla del talent com una capacitat sobrenatural que ve donada pels déus, però el talent té a veure amb la insistència, amb l’esforç i el temps que un és capaç de dedicar a desenvolupar una capacitat.

Ja podem posar ordinadors a les escoles. Mentre el sectarisme i els drets adquirits passin per davant dels mèrits no arreglarem res. El primer que cal fer és donar eines a l’individu per defensar-se de les castes. Si les persones qualificades no haguessin de marxar a l’estranger tindríem la base del problema resolt, perquè l’ambient canviaria. Però a Catalunya els bons que marxen cada dia són més.