Totes les escoles de Catalunya poden obrir amb normalitat, excepte aquelles en què la mateixa escola o l’alcalde hagin decidit tancar pel fred, segons el Departament d’Ensenyament.  Hi ha uns quants centres tancats a l’Empordà (vegeu llista). Des del departament també han explicat que l’escola es manté oberta, malgrat que no hi hagi transport escolar puntual.

LLISTAT DE POBLACIONS ON TOTES LES ESCOLES ESTAN TANCADES. (Font: Departament Ensenyament)

Calonge

Castell d’Aro

Palamós

Platja d’Aro

Sant Feliu de Guíxols

Vall-llobrega

Amer

Arbúcies

Hostalric

Maçanet de la Selva

Sant Feliu de Buixalleu

Santa Coloma de Farners

Sils

Ja hi tornem a ser. Nou govern, nou canvi en el sistema educatiu. Tant hi fa. Li auguro el mateix èxit que tots els anteriors. Mai tindrem un sistema educatiu fort, creïble i eficaç mentre aquest estigui sotmès als capricis i fòbies dels partits polítics. Em pregunto si arribarà el dia que l’educació dependrà d’un ens independent basat en criteris professionals, científics i pedagògics. Mani qui mani. A sobre, a Catalunya, hem d’aguantar teories absurdes sobre models lingüístics.

Després de les paraules del ministre el consol el vam trobar a TV3 amb Mestres. Un homenatge a un ofici menystingut.

On és el punt de connexió entre el discurs del ministre i tot el que vam sentir  explicar als mestres ahir? Enlloc.  Em sap greu que mestres i estudiants tornin a patir un canvi que debilitarà encara més les seves energies. Però repassant els titulars que va deixar anar José Ignacio Wert només puc dir, que SORT EN TENIM DELS MESTRES. SORT…

Ni fent trampes no aconseguim que els estudiants catalans arribin als nivells homologables europeus. Quina pena. I no anem amb excuses sobre els nivells socioeconòmics o similars. El problema de l’ensenyament és un de fonamental que mai no em cansaré de repetir: al nostre país el coneixement no té prestigi. Si els pares atien els fills perquè canviïn el pupitre per la bastida no anirem bé; per diners que l’administració hi aboqui.

Els primers responsables que els fills estudiïn són els progenitors; siguin d’on siguin i tinguin el nivell socioeconòmic que tinguin; aquest no és el problema. Un argument: l’escàs 4% d’alumnes excel·lents contrasta, per sort, amb el 12% d’estudiants provinents d’entorns desfavorables que treuen bones notes.

Fa uns dies la consellera Rigau em mostrava, contenta, una dada que ha passat desapercebuda; la de la quantitat d’estudiants, joves o no, que, per mor de la crisi, han decidit tornar a escola. Són joves que, caient de la bastida com sant Pere del cavall, s’han adonat que, sense formació no seran res a la vida. Potser no surten als informes PISA, però, com que són part del futur del país, jo avui crec en ells.

Quan vaig sentir ahir al conseller Cleries anunciar un pla nacional de valors per reforçar la qualitat humana de la societat catalana vaig recordar al conseller Joan Saura explicant l’article de l’Estatut que determina el dret dels catalans a ser feliços. Un brindis al sol, vaja. Però quan ho comences a analitzar, es veu que darrere de la proposta hi ha una càrrega de profunditat brutal. Primera, la constatació que el govern detecta que Catalunya, terra solidària, generosa, construïda amb esforç, superació i esperit de servei està perdent aquests valors. I sense aquestes característiques és menys Catalunya i més una altra cosa. En segon lloc, que a falta de diners per polítiques més cares, aquesta surt barata en la seva aplicació i pot acabar sent rendible si la gent fa cas perquè en temps de crisi i quan l’administració diu que no pot continuar fent de pare, la societat ha de prendre el relleu. Per fer-ho cal tirar d’imaginació, voluntat i esforç, uns trets que s’hauran de desengreixar perquè estàvem acostumats que ens ho fessin tot. Em pregunto si no serà massa tard.

Tot el que Antonio Machado tenia de bon poeta, ho tenia de mal professor de francès. I també és cert que, per veure els camps de Castilla havia de sortir al carrer, ja que la seva cambra de rellogat ni tan sols no tenia finestra. Eren els temps en què es va encunyar allò de passar més gana que un mestre d’escola.

Molts anys després els estudiants van llegir els seus poemes gràcies, en bona part, a unes generacions de mestres ben preparats, amb vocació i amb ganes de millorar l’educació. Encara uns anys després la democràcia va prestigiar i dotar l’ensenyament, i els mestres, a més d’excel·lents professionals, van passar a estar correctament pagats.

Ara de tot això ja no en queda ni el record per Machado. A l’administració, al menys la catalana, l’ensenyament públic li importa tan poc que li ha tret diners i la sisena hora, els mestres pensen més en els drets gremials que en la responsabilitat d’ensenyar i a molts pares l’escola els importa tant com la plaça del pàrquing. El resultat és el fracàs de l’educació pública, i tots en som responsables. Ja ens ho trobarem.

La consellera d’Ensenyament, Irene Rigau, ha mantingut un debat amb els tertulians per explicar el canvi de rumb en el pla Educat 1×1. Ara els centres ja no tindran un ordinador per alumne sinó que es combinaran els llibres i els ordinadors, que passen a ser propietat de l’escola. Rigau assegura que és “una qüestió pedagògica” i no cal buscar-hi motius polítics ni econòmics.Irene Rigau també ha dit que:

- “Hem decidit que [...] a l’aula, [el mestre, el llibre, etc.] tot tingui el seu valor.”

- “[El canvi en el procés de digitalització de les aules] ha estat una qüestió pedagògica. [...] S’ha de transmetre els coneixements de la millor manera.”

- “Molt sovint és millor començar per la pissarra digital. [...] Després hi pot haver un equip d’ordinadors que es poden utilitzar.”

- “La idea que l’ordinador vagi a la motxilla del nen queda canviada.”

- “Vigila que el llegir no et faci perdre l’escriure. Jo crec que havíem entrat en aquesta línia.”

- “La lectura és un aprenentatge que cal fer a les edats que pertoca.”

- “L’ordinador ha de ser un instrument a escola. [...] Es queden en el centre. [...] El centre ha de controlar quina utilització es pot fer.”

- “Com ho hem d’utilitzar perquè l’aprenentatge sigui un fet personalitzat i amb garanties d’èxit.”

La consellera d’Enseyament, Irene Rigau, ha garantit la continuïtat de tots els mestres. “Les úniques retallades a les escoles són en llum, aigua i material; la docència quedarà intacta”. S’ha mostrat partidària de reflexionar sobre com “millorar el clima escolar a l’aula”, amb debats com la vestimenta, la tarima, l’oci, o l’alimentació.

En una entrevista a El món a RAC1 la consellera d’Ensenyament, Irene Rigau també ha dit que:

Quantes vegades hem sentit que els joves són uns ganduls que no foten ni brot? Als nostres pares i avis també els digueren, quan eren petits: “Els nins d’avui són uns malcriats i l’educació no és el que era”.

I és cert: l’educació no és el que era, perquè ni la matèria, ni els alumnes, ni el context social són els mateixos. Tampoc ho són els formadors, ni el pla d’estudis. Però fem una anàlisi de l’informe encarregat per la Junta Central de Directors de Secundària. Assegura que “el 15% dels alumnes d’ESO no fa res”. És a dir, que més del 80% sí que aprofita les classes; una dada realment extraordinària si tenim en compte el zàping existencial a què es veuen sotmesos els nins, enganxats a Facebook, Twitter, YouTube i tota mena d’estímuls informatius. Estímuls, d’altra banda, directament proporcionals a la falta de motivació que provoca el futur incert que els espera.

El text assegura que els pares són massa permissius. Abans, quan un professor et pegava per mal comportament, arribaves a casa i allà rebies un altre mastegot. Posar orelles d’ase als nostres dies es consideraria una burrada, què no serà enviar-los a la Fiscalia.

No defensaré l’ESO, perquè BUP em va anar bé. Però si no funciona és perquè se cerquen culpables en comptes de buscar solucions. Aquesta és la gran assignatura pendent de l’educació.

En una societat lliure tothom pot vestir-se com vulgui, només faltaria, però, de la mateixa manera que no s’entra a la Sagrada Família amb biquini, tampoc es va a l’escola ensenyant el tanga i els calçotets o amb samarretes del Barça. És un simple principi de respecte cap a la institució acadèmica i la feina que allà s’hi fa. El problema és que hi ha famílies que, deixant vestir el fill amb samarreta de futbolista, demostren tenir ben poc respecte per l’escola.

Però el debat sobre la vestimenta s’ha d’acabar aquí: dins les mínimes coordenades de decòrum, que cadascú vesteixi com vulgui o pugui.

No és veritat que l’uniforme que a la consellera d’educació li agradaria que lluïssin els escolars, aquelles faldilletes de quadres escocesos, aquells corbatins amb goma, aquells pul·lòvers de la meva infantesa d’escola franquista i “gran siervo del Señor, glorioso Juan Bautista”, siguin elements igualitaris com diu ella; són elements homogeneïtzadors i casernaris que van contra les llibertats públiques més bàsiques.

La forma d’aconseguir un bon ambient de treball a les escoles és treballar en un ambient de respecte i llibertat, no en un de disciplina victoriana.

La majoria dels oients d’El món a RAC1 deixaran els seus fills amb els avis o ells mateixos en tindran cura. Una minoria contractarà un casal, un cangur o farà vacances. La setmana blanca escolar (que es repartirà entra la setmana que ve i la següent) farà que els pares facin malabarismes. Escolteu alguns testimonis.

L’any 2004, l’ aleshores conseller de Política Territorial amb el tripartit, Joaquim Nadal, proclamava que als empresaris que li havien insinuat pagaments de comissions en obres públiques els havia fet fora del despatx sense contemplacions.

La temptació de la corrupció en l’obra pública és directament proporcional al volum de diners que genera i al mal resolt, al meu entendre, model de finançament dels partits polítics.

Ara apareix un nou cas que, segons els primers indicis, pot adquirir unes dimensions considerables a mesura que avanci la investigació.

Des de l’absolut respecte a la presumpció d’innocència, la qüestió de fons és quins tallafocs concrets es construeixen per evitar que prengui el foc de la conxorxa entre governs i empreses.

És una assignatura pendent, com va quedar de manifest després de l’acusació de corrupció de Maragall a Mas amb la frase: “vostès tenen un problema, i es diu tres per cent”. La comissió d’investigació que es va crear al Parlament no va detectar cap comissió il·legal i es va limitar a apuntar mesures per millorar els sistemes d’adjudicació i transparència.

Mesures de les quals ara potser caldrà revisar novament l’eficàcia.

No he vist personalment les teranyines a la caixa de la Generalitat, però el que sí que estic veient és la retallada social en sanitat, serveis socials i ara educació, que està aplicant el Govern amb una mà mentre que amb l’altra agita el papu de la crisi i la por del deute.

Aturar la construcció d’escoles, congelar les plantilles de mestres i frenar la digitalització (revisar-ne continguts sí que és lògic), és fer passes enrere en qualitat de vida, en igualtat i equilibri social i, sobretot, en futur. Un Govern que cisa calés a l’ensenyament públic, per pocs diners que tingui a la caixa, és un govern que no aposta pel dia de demà.

Com que, des dels primers dies de mandat, la consellera Rigau s’ha manifestat partidària de situacions escolars tan absolutament impròpies del segle XXI com la segregació de sexes a les aules, tampoc no sorprèn que no li hagi tremolat el pols a l’hora de retallar els diners a l’educació pública.

La incertesa, la indefinició i el caràcter de provisionalitat que aquestes mesures provocaran en alumnes i educadors deu ser considerat un problema menor.

La responsable d’ensenyament de CiU, Irene Rigau, creu que les vacances escolars de finals de febrer-principis de març, “requereixen un canvi”. Rigau, que surt a totes les enquestes com a futura consellera d’Educació, ha explicat que pretenen que “l’endemà de reis, es mantingui el caràcter festiu i, la resta de dies poder-los combinar amb ponts i festes locals no necessàriament compactats com a setmana blanca”.

Irene Rigau, responsable d’Ensenyament de CiU, també ha dit que:

- “La sentència [del Tribunal Suprem] intenta anar més enllà del que li pertoca. Només havia de resoldre casos particulars. [...] No és la primera sentència que intenta anar més enllà del que li pertoca.”

- “El ple domini del català i del castellà està garantit.”

- “La sentència es refereix a tres casos en particular i permet fer consideracions en l’àmbit general. Vol anar més enllà del que li pertoca i només ens afecta en allò que de veritat li pertoca.”

- “La sentència podria reclamar la inconstitucionalitat del model, i no ho fa.”

- “Determinades forces veuen la no-presència del castellà en determinades hores com una negació del castellà a les escoles.”

- “La llengua vehicular i el model en general no queda tocat en aquesta sentència.”

- “Hem de tornar a fer pedagogia i ha estat gràcies a aquesta pedagogia que hem tingut molt pocs conflictes. Reforcem la confiança en el model, lluitem políticament i jurídicament, defensem-nos amb les dents.”

- “Som en una nova etapa, no de mirar l’horari cada setmana, sinó del compliment dels objectius finals. És evident que poden aparèixer noves declaracions, sobretot, degudament instigades, i hem de tornar a fer la pedagogia del resultat final.”

- “Els catalans tenen el dret de no ser separats mai per llengua. [...] La modulació de la presència de les llengües i l’organització grupal dels alumnes és cosa de la Generalitat.”

- “El programa de CiU deixa clar que aquest tema [de la setmana blanca] requereix un canvi. [...] La nostra intenció és: l’endemà de Reis mantenir el caràcter festiu i, la resta de dies poder-los combinar amb ponts i festes locals perquè es reparteixin de manera proporcional però no necessàriament compactades com a setmana blanca.”

- “Els centres en aquests moment estan funcionant d’acord amb una resolució del Departament. Però la nostra posició és aquesta.”

- “Si tu compactes els dies, crees un problema a les famílies i l’has de subvencionar econòmicament a través d’activitats de lleure, aquests diners, en cas d’existir, s’haurien de destinar, al nostre entendre, a reforç escolar per la lluita contra el fracàs i no per activitats d’oci.”

Que el sistema educatiu aposti per l’ús de les noves tecnologies ha deixat de ser un acte de modernitat per convertir-se en una obligació. Però perquè el trasllat d’aquest nou coneixement sigui efectiu, és essencial que els mestres dominin les eines que després han d’ensenyar als alumnes. Malauradament, avui els alumnes superen en domini i coneixement de la xarxa d’internet molts professors d’aquest país i aquesta anomalia comença a ser preocupant. Que des de l’administració educativa es digui que és bo l’ús a les aules de les xarxes socials com Facebook o Twitter està bé sempre que sigui també des de l’escola on s’ensenyi a utilitzar de forma responsable i segura unes xarxes socials que busquen l’enriquiment dels seus creadors a base d’explotar les nostres dades personals que gratuïtament deixem en mans d’un negoci amb ànim de lucre. Un cop explicat tot això, segurament acabarem dominant les eines socials. En cas contrari, seran les xarxes les que ens dominaran a nosaltres amb resultats sovint no volguts.