El món a RAC1

Primer, els nens

Neus Tomàs, periodista de El Periódico

En l’educació d’un fill que és més important, la comoditat dels pares, les reivindicacions del profesor o les necessitats de l’infant? Segurament tots, pares i mestres, estariem d’acord en la resposta.I si els qui hi entenen consideren que als nens els convé parar al febrer perque si no el trimestre es massa llarg, als pares no els quedarà més remei que fer les mateixes filigranes que a l’estiu, amb colònies, cangurs o avis, Es un sobreesforç però enlloc està escrit que educar un fill sigui senzill. I es cert que els csals no són barats, ni al juliol ni al febrer. Pero el que s’ha de garantir es que les families amb problemes puguin accedir a ajuts. La resta, per més que faci de mal escoltar, no haurien d’oblidar que el que es gratuit es l’educació i això, per sort aquí esta garantit.

Decret desgraciat (descafeïnat, desnatada i sacarina)

Rafael Vallbona, periodista, escriptor i professor universitari

Tinc una estudiant estrangera, que porta tres dies vivint a Barcelona, que m’ha agraït que faci les classes sempre en català. Em diu que sap que, d’entrada, li suposarà un gran esforç, però que aviat l’entendrà i podrà integrar-se personal, acadèmica i professionalment abans i millor.

Si això ho fa una jove de 18 anys debutant a la universitat i que per primer cop surt de casa, perquè no ho pot fer tot un professor universitari, vingui de CIncinati o Albacete? Contràriament a la llei del cine, un altre conseller republicà (Josep Huguet) ha descafeïnat tant i tant el decret sobre l’obligació del coneixement del català per als professors universitaris, que el paper mullat resultant fa pena. Si no el saben, no el volen aprendre, no el certifiquen i no s’examinen, la universitat que el contracta expedirà un paperot que digui que el coneix i aire. Si això no és feta la llei feta la trampa ja em direu que és.

Honorable baixada de pantalons enfront el poder fàctic dels rectors?

Demostració que la classe política utilitza el català de moneda de canvi per fer creure que es nacionalitza el país quan és mentida?

Batejo aquest decret com el desgraciat, una norma descafeïnada, amb llet desnatada i amb sacarina.

El sentit de la paraula “talent”

Enric Vila, periodista

El govern ha corregut a destacar, davant de les dades tan eloqüents que dóna l’informe sobre educació de l’OCDE, que l’estat espanyol està per sota de la mitjana en termes d’inversió per habitant. El problema és que les deficiències que patim no tenen tant a veure amb els diners, com el control del coneixement i el poc prestigi que té l’esforç i la formació. És difícil que els joves posin esperances en l’escola si els nostres líders són els primers que presenten currículums de pa sucat amb oli. És lògic que els universitaris no trobin feines qualificades si el model econòmic afavoreix els negocis fàcils i és tant “curterminista” com la política.

En aquest país, les persones amb paciència i sensibilitat passen per idealistes que no saben com va el món. El sentit que li solem donar a la paraula “talent” ja ens dóna una pista del problema. Es parla del talent com una capacitat sobrenatural que ve donada pels déus, però el talent té a veure amb la insistència, amb l’esforç i el temps que un és capaç de dedicar a desenvolupar una capacitat.

Ja podem posar ordinadors a les escoles. Mentre el sectarisme i els drets adquirits passin per davant dels mèrits no arreglarem res. El primer que cal fer és donar eines a l’individu per defensar-se de les castes. Si les persones qualificades no haguessin de marxar a l’estranger tindríem la base del problema resolt, perquè l’ambient canviaria. Però a Catalunya els bons que marxen cada dia són més.

Els interessos de l’educació

Rafael Vallbona, periodista i escriptor

Com que l’educació no és un objectiu d’excel·lència nacional, sinó un camp abonat a mil batalles gremials, econòmiques i polítiques moltes ben mesquines, el curs que comença avui, el primer amb nou calendari, el primer amb introducció generosa de l‘univers digital i el primer amb retallada pressupostària i de sous dels treballadors públics, és, faltaria més, un començament de curs ben convuls.

Els mestres acusen el Departament d’haver actuat a esquena d’ells en tots els procés de transformació de la gestió dels centres. Als mestres mai no els agraden els canvis, i més quan els afecta el millor que tenen: un ‘statu quo’ de poder inalterable durant anys.

Despistats pels canvis, els pares i mares demanen més diners per la cèlebre setmana blanca i per als ordinadors, e-books i tota la parafernàlia 2.0.

Algunes editorials s’han embarcat en una batalla comercial per conquerir una bona quota al nou mercat digital, resultat, la majoria de llibres, simples pdf dels de paper, són d’un valor pedagògic ínfim.

Tal com sentiu: diners, poder. És això el que compta per a molts dels agents que intervenen en l’educació. Anem bé així per ser alguna cosa com a país, o per ser país a seques fins i tot.