El món a RAC1

Adéu a l’esperit de la Diada

Pere Martí Colom, periodista

Afortunadament avui es votarà la declaració sobre el dret a decidir. I dic afortunadament perquè l’espectacle que han donat les últimes setmanes tots els partits ha aconseguit trinxar qualsevol ombra d’èpica sobre la votació d’avui. L’esperit de la gran manifestació del passat 11 de setembre s’ha perdut pels passadissos del Parlament, marejat amb tants esborranys, cimeres i reunions a porta tancada.

L’esperit de la Diada ha acabat devorat pel partidisme, el tacticisme i el curterminisme i la declaració d’avui corre el risc de passar sense pena ni glòria, enmig d’un guirigall polític que apunta més a final d’etapa que no a inici de projecte.

Els treballs de la declaració ja va començar grinyolant, amb CiU i ERC anant a la seva, però almenys van saber rectificar a temps, i sumar al consens una Iniciativa que està deixant en evidència el PSC, que serà dubte fins a última hora. La direcció del partit ja havia decidit no donar suport a la declaració, però la reacció contundent d’alguns diputats ha posat contra les cordes un Pere Navarro cada dia més debilitat, incapaç de remuntar un socialisme català en plena crisi i que avui, segons què voti, pot acabar-se d’immolar.

Malgrat tots els entrebancs, la declaració s’acabarà aprovant i hi haurà majoria més que suficient per tirar endavant la consulta, però després del que s’ha vist, la sensació de fatiga és inevitable.

Malabarismes

Fidel Masreal, periodista d’El Periódico

Els consellers que avui prenguin possessió hauran de fer molts malabarismes. D’entrada, trobar l’equilibri entre el centredreta de CiU i el progressisme de qui els dóna suport, Esquerra Republicana. Més enllà del pacte signat, el dia a dia posarà a prova aquest equilibri, en un context social, laboral i econòmic dramàtic i que el Govern afrontarà amb més retallades. A això hem d’afegir que Unió no comparteix l’augment de la pressió fiscal davant una part de Convergència que sí que veu la necessitat d’un gir progressista.

El nou executiu s’enfronta també al repte de la consulta d’autodeterminació enfront del rebuig frontal del Govern espanyol, del PSOE i de bona part del poder mediàtic espanyol. El repte no només és jurídic i polític, és social. Mas i CiU saben que han d’eixamplar encara molt més el suport ciutadà a la independència si volen tenir prou força per convocar i guanyar la consulta.

Per si tot això fos poc, el Govern no neix del no-res, sinó de dos anys en què la gestió en salut, l’ensenyament, la policia i els serveis socials han acumulat malestars. I encara un altre repte vinculat a aquest: regenerar la democràcia i la participació per donar resposta a la creixent desconfiança ciutadana respecte a la capacitat dels polítics de resoldre la crisi.

Astèrix i Obèlix

Tian Riba, periodista

Som a l’any 2012 després de Crist. Tota la Gàl·lia està ocupada pels romans. Tota? No! Un llogaret del nord-est habitat per catalans indomables rebutja una i altra vegada l’invasor. Un poblet que fins ara s’ha acontentat estomacant de tant en tant algun legionari, però que ara està arruïnat, desesperat i ofegat perquè li han pres massa sestercis per fer bacanals i aqüeductes sense sentit i fart que l’obliguin a integrar-se al món romà.

I Astèrix i Obèlix –que va caure en una marmita de petit i és capaç de fer discursos de mitja hora sense llegir cap paper- miren a l’esquerra i demanen, com mai, la col·laboració de tota la tribu, conscients que el moment és greu. I Pere Navàrrix haurà de deixar de tenir por que el cel li caigui sobre el cap i abandonar el ni si, ni no, sinó tot el contrari. I Joan Herrèrix deixar de tocar l’arpa i fer poesia, perquè no hi ha poció màgica contra les retallades.

I, per cert, ja poden deixar d’esbatussar-se per ser el cap de l’oposició, perquè el cap de l’oposició té nom de dona i l’envia el Cèsar. I per deixar de ser una província romana i que torni a funcionar la fàbrica de menhirs, el peixater i el ferrer, vinguin d’Olot, Sarrià o Malcocinado, han de sumar-se al referèndum per què el llogaret sigui un estat. Només així tornarem a menjar senglar. Són bojos aquests romans!

Espanya juga amb les negres

Salvador Cot, director de Nació Digital

Aquestes últimes hores, el pacte entre CiU i ERC ha estat la notícia més compartida pels lectors de Le Monde a les xarxes socials, a gran distància de la segona. Dit d’una altra manera: el procés d’autodeterminació de Catalunya és creïble i interessa molt fins i tot al país dels jacobins.

Això és el que es va guanyar al carrer el dia de la Diada i això mateix és el que va quedar confirmat en les eleccions del passat 25 de novembre. Faltava concretar i confirmar la voluntat política del catalanisme i això ha estat l’acord que van firmar ahir Artur Mas i Oriol Junqueras al Parlament. A partir d’avui, doncs, Catalunya ja és un subjecte polític percebut de forma individual i nítida pels mitjans de comunicació internacionals. El procés ja està en marxa.

Per tot plegat, el pròxim any i mig a Madrid li queda un paperot d’aquests de dolent de “spaghutti western”. Ha de convèncer l’opinió pública occidental que ells, un estat en la ruïna, poden utilitzar la força contra les urnes mentre, en paral·lel, demanen al Banc Central Europeu que els doni crèdit urgent. Això, mentre veten la selecció de futbol de Gibraltar i la independència de Kosovo. O sigui que, per primer cop en 300 anys, són ells els que ho tenen malament.

L’odissea

Tian Riba, periodista

El 25-N les urnes van decidir que una revolta popular, mesocràtica i menestral no podia quedar en mans d’uns líders identificats amb l’oligarquia i amb la secció local de les elits extractives que han portat l’Estat a la fallida. CiU és un partit de votants més socialdemòcrates que els seus dirigents i ERC un partit d’esquerres amb votants més liberals. I l’acord tindrà la virtut de casar bases i elits en el camí.

Mas i Junqueras han sabut llegir el missatge i ara el país torna a marcar l’agenda. En l’últim mes, el poder financer, mediàtic  i econòmic s’ha despenjat, i l’acord ha de tornar a fer  d’efecte arrossegament. CiU i ERC han de tenir la capacitat de sumar-hi ICV, la CUP i el PSC. I Navarro, Herrera i el 15-M patri han de tenir la responsabilitat d’afegir-s’hi. Perquè la història també els jutjarà.

I, sobretot, no s’ha de menystenir la força d’un Estat que si no et pot matar el cos, et vol ensorrar l’ànima; aprendre dels errors de l’Estatut surfejant sobre assemblees d’esverats, el cant de les sirenes i el sector negocis; i convertir el realisme màgic en instint polític killer. Perquè hi ha en joc un canvi de statu quo espanyol, europeu i mundial tan bèstia, que això no es fa només amb esperit de minyons escoltes, cantant cançons de Xesco Boix i piulant el Twitter. Això és l’odissea.

Un acord històric

Pere Martí, periodista

Diuen que en alguns ministeris de Madrid, la nit del 25 de novembre es va brindar amb xampany, no amb cava, quan es va saber el resultat de les eleccions. Donaven per liquidat Artur Mas i també el procés sobiranista de Catalunya. Doncs avui s’hauran llevat amb una ressaca de nassos, perquè després de l’acord entre CiU i Esquerra el procés està més viu que mai.

L’acord és la traducció política de l’esperit de la manifestació del passat 11 de setembre i la concreció de la majoria independentista que va sortir de les passades eleccions. Alguns ja no se’n recorden, però al Parlament hi ha 70 diputats partidaris de l’estat propi, com a mínim, i 107 partidaris del dret a decidir.

És lògic que els partidaris de l’estat propi pactin un full de ruta comú, per avançar cap aquest objectiu i que ho facin també salvant l’estat del benestar, perquè sense cohesió social no hi ha cohesió nacional.

És un pacte inestable, com diuen alguns? Ja es veurà, però és més sòlid, més fort i més coherent que el del segon tripartit, perquè té un objectiu clar que el cohesiona: la consulta del 2014.

El fet que el pacte inclogui un possible ajornament de la consulta no s’ha de llegir com un aigualiment de l’acord sinó com un símptoma de realisme i de maduresa del sobiranisme. La consulta s’ha de fer quan es pugui guanyar, perquè Catalunya ja ha patit prou derrotes durant la seva història i ara ja ha arribat el moment de celebrar victòries.

Som un temps verbal

Maiol Roger, periodista d’El País

Primer dia d’escola a can Parlament. Oh, que bonic! Els diputats estrenen el seu iPad, hi ha nens nous, tots porten el material… excepte els de la CUP, que s’han deixat l’uniforme. I n’hi ha alguns que encara no han fet els deures d’estiu, i de tardor. El 25 de novembre a les deu de la nit Artur Mas i Oriol Junqueras sabien que acabarien pactant. I avui s’han posat d’acord en el que més els diferencia, l’economia, però són incapaços de fer-ho en allò en què presumptament, i si Duran els deixa, coincideixen: convocar la consulta.

Cert, és la votació més importants en 300 anys. Que les dificultats són moltes i s’ha d’anar amb cura. Però després de tres setmanes han tingut temps per posar-se d’acord. Convergència ha d’entendre que no es pot viure als mons de yuppie i no estudiar les represàlies de l’Estat contra la llei de consulta. I Esquerra s’ha de moure i fugir del “volem la consulta l’11 de setembre del 2014 a les 17 hores, 14 minuts”, i acceptar que hi ha elements que poden endarrerir el referèndum.

Tot es resumeix en un temps verbal: Catalunya ha de convocar la consulta al 2014 com diu Esquerra o podria convocar la consulta com diu Convergència? No pot ser que tot el poble estigui pendent de si parlem en condicional o en imperatiu. Que més que una nació, semblem un temps verbal. Ancorant-nos en la vella dinàmica de la política de la discussió, un pretèrit imperfecte. És qüestió de posar-se d’acord i parlar de futur.

Diàleg i coratge

Fidel Masreal, periodista d’El Periódico

Cal remuntar-se fins a la legislatura del 1980, la primera des de la recuperació de la democràcia, per trobar un repartiment de forces polítiques tan divers com l’actual, al Parlament. L’any 80 els grups tenien 43, 33, 25, 18, 14 i 2 escons. Ara, 50, 21, 20,19, 13, 9 i 3, i amb la participació més alta registrada mai, del 70 per cent.

Aquest mosaic ha de ser sinònim de dues paraules: diàleg i coratge.

Quan ara CiU i Esquerra tenen dificultats per travar l’acord, vol dir precisament que el que cal és més diàleg. Al Govern de Mas n’hi caldrà durant tota la legislatura, per molt detallat que estigui el pacte d’estabilitat amb els republicans. I dialogar és cedir. Veurem com algunes mesures que fins fa poc semblaven impossibles i inadequades, aniran agafant forma.

I coratge per no tenir por de canviar estructures. Les de l’Estat, amb la consulta d’autodeterminació. Però coratge també per moure cel i terra per sortir de la crisi. Coratge per demostrar que pluralitat no és guirigall, sinó que pot voler dir riquesa, i més mesures de participació per a una societat molt crítica amb les actuals formes de fer política.

Tres segles i tres dies

Salvador Cot, director de Nació Digital

Ja sé que, en general, això és molt important. Però aquesta legislatura a mi m’és ben igual com es digui el conseller de Cultura o el d’Agricultura, i encara menys de quin partit sigui. Els pròxims dos anys han de ser el termini en el qual el Parlament i el Govern han de fer possible que aquest país decideixi el seu futur de forma lliure i democràtica. Per als catalans això és el fet més important dels últims tres segles, així que el procés ha de ser sòlid i seriós, no pas un repartiment de cadires.

Artur Mas i Oriol Junqueras no faran un peix al cove ni es repartiran el pastís d’un tripartit. Són els líders de les dues forces que han d’encarar un camí democràtic carregat de dificultats, en plena crisi econòmica i amb l’hostilitat del govern de Madrid. Han de fer les coses bé, tan bé com mai s’han fet des del catalanisme.

Tenen la confiança d’una majoria clara dels ciutadans d’aquest país i una certa simpatia de l’opinió pública internacional. Tots dos es coneixen de fa temps i són conscients que la història els dedicarà un capítol sencer. El Govern serà fort si la majoria del Parlament li dóna força. I això en tres dies ja està garantit. Així que esperem -més ben dit, exigirem- que ràpidament tinguem notícies de la consulta.

Pedra, govern o tisores?

Francesc Cruanyes, periodista de TVE

Aquí no s’escau la pregunta trampa: a qui estimes més, el papa o la mama? Aquí només n’hi ha una, de mare dels ous. Peti qui peti, la caixa no sona. I vulguis que no, caldrà retallar. Una altra cosa serà negociar si les tisores es fan anar amb la mà dreta o la mà esquerra, si cosim per aquí o esparraquem per allà.

Què s’estima més, Oriol Junqueras? La mare consulta o fer de pare a 4.000 milions menys? El camí del mig vol política, però Francesc Homs avisa sense embuts: els pressupostos de l’any vinent seran molt més durs… És normal que fiqui la por al cos de la núvia quan tot haurien de ser paraules dolces? Amb els precedents d’aquest festeig, és normal que Esquerra es faci l’estreta? Ara com ara, tot segueix el guió previsible.

Només una altra pregunta pot enverinar l’estira-i-arronsa: què passarà si el govern de Rajoy condiciona l’aportació per pagar nòmines a la naturalesa del pacte de CiU amb el ‘dimoni’ republicà? Pedra, govern o tisores?