El món a RAC1

http://www.racalacarta.com/audio/el_mon_a_rac1/1208%2008h%20(Dijous%2008-12-11)%20El%20davantal%20(%20).mp3 Descarrega-te'l Els deures d’estiu de Zapatero

Marta Lasalas, periodista

Catalunya va tornar ahir a liderar. Va liderar la llista de la retallada d’inversions del ministeri de Foment. I la cosa té el seu què, perquè una part d’aquests diners sortien, després de suar la cansalada el conseller Nadal, de la famosa disposició addicional de l’Estatut que ha de compensar la recurrent falta d’inversions a Catalunya. Sembla que el nostre Estatut ha trepitjat una tifa i no precisament de la muntanya.

Però no és l’únic. Ja em diran si no la setmaneta que ha hagut de viure el PSC. Es produeix la paradoxa que hem conegut la tisorada del ministre Blanco just l’endemà que el president Montilla li reclamés a Zapatero un gest cap als catalans. Montilla va demanar al president espanyol una reparació als danys morals i materials provocats per la sentència del Constitucional.

Però es veu que el president no es va explicar prou bé. O que la seva influència real al PSOE pesa tan com un preàmbul d’Estatut. En qualsevol cas, d’entrada podem concloure que al PSOE no li preocupa especialment deixar els seus companys socialistes catalans amb la part final de l’esquena a l’aire. Més encara, sembla que ja li va bé. Que Zapatero calcula de nou que si el PSC va a petar a l’oposició al Parlament ell respirarà més fàcilment al Congrés. Ai José Luis, José Luis que no te enteras!

Podria fer algú el favor d’aprofitar que avui visita Barcelona per donar-li la darrera enquesta publicada a Catalunya. A veure si s’ho llegeix d’una vegada mentre descansa a Quintos de Mora i comprèn que els ressorts polítics catalans són molt més complexos del que ell es pensa.

http://www.racalacarta.com/audio/el_mon_a_rac1/1208%2008h%20(Dijous%2008-12-11)%20El%20davantal%20(%20).mp3 Descarrega-te'l Desunió interessada

Marc Martínez Amat, cap de Política de RAC1

No hi ha hagut unitat perquè tampoc ningú no l’ha buscada gaire.

El cost d’anar units és que tothom té dret a vetar el que proposa l’altre (és la regla de la unanimitat), i el resultat és que la proposta que s’acaba pactant és el mínim comú de tots. Si entre els partits catalans aquest mínim va ser tan ínfim com ratificar el preàmbul de l’Estatut al Parlament, amb el PSOE la nació es transforma en realitat nacional i la disconformitat amb la sentència en malestar. És la diferència entre el que el PSC va proposar a Catalunya la setmana passada i el que va votar ahir al Congrés.

Per això, a les portes d’unes eleccions, a ningú ahir li interessava una unitat descafeïnada. CiU, Esquerra i Iniciativa van preferir aprofitar l’ocasió per desmantellar qualsevol intent del PSC de fer un discurs doble: van obligar els diputats socialistes a pronunciar-se sobre el discurs de José Montilla un cop retallat l’Estatut i sobre l’acord de mínims que el president va plantejar al Parlament. I el preu del joc també és la desunió.

I el PSC no es va atrevir a tensar la corda amb el PSOE, no fos que el govern amic li girés l’esquena.  Aquest gen fidel dels socialistes deixa sense aire l’autonomia del PSC, com lamenten els seus consellers més catalanistes. Tota la gesticulació de Montilla quan surt la sentència i quan compareix al Parlament queda en no-res quan a Madrid els seus diputats NO ho secunden, i això afebleix la imatge del president.

Anul·lats al Congrés, l’única carta que li queda a José Montilla la juga avui. És la mateixa que va fer servir divendres per salvar els mobles al debat del Parlament sobre l’Estatut: la de president. Fer valer, per sobre de la desunió dels partits catalans i per sobre del PSOE, la molta honorabilitat del seu càrrec.

http://www.racalacarta.com/audio/el_mon_a_rac1/1208%2008h%20(Dijous%2008-12-11)%20El%20davantal%20(%20).mp3 Descarrega-te'l Canvi

Tian Riba, periodista

L’etapa política 2003-2010 va acabar políticament el 10 de juliol passat amb la manifestació contra la sentència de l’Estatut i sembla que s’acabarà aritmèticament amb les eleccions de la tardor. Ho sembla per les enquestes, però també té la seva lògica. De la mateixa manera que el 2003 hi havia la necessitat d’un canvi que aleshores encarnava Maragall, però, sobretot l’ERC de Carod, després de 23 anys de pujolisme, les dues legislatures de tripartit demanen també ara, un canvi.

7 anys no són 23. Però el que ha passat en aquests set anys és molt més del que seria normal. S’ha fet un nou Estatut, amb tot el que això comporta de desgast polític i ciutadà, i s’ha retallat dues vegades, obrint-se una crisi en l’Estat de les autonomies sense precedents. Però això sol no seria decisiu. El que serà decisiu és que s’ha demostrat que la formula de govern a tres no funciona. No va funcionar el Dragon Khan, però tampoc Montilla ha estat capaç d’acabar amb la imatge d’”artefacte inestable” del govern. Amb els votants socialistes deprimits per la gestió dels seus governs i els republicans desapareguts o tornats a la Casa Gran, malgrat l’auge independentista que espera abella reina, CiU és qui té els seus votants més mobilitzats. I, en temps de crisi, no valen experiments.

http://www.racalacarta.com/audio/el_mon_a_rac1/1208%2008h%20(Dijous%2008-12-11)%20El%20davantal%20(%20).mp3 Descarrega-te'l Numerets

Esther Vera, periodista

La política catalana es perd en la gesticulació. La convocatoria d’ahir del president als líders dels partits que van participar en la redacció de l’Estatut va acabar en fracàs.

Per mil motius comprensibles, per mil tacticismes i mil temors a l’avantatge de l’altre però bàsicament per falta de percepció del grau de cansament ciutadà.

Convergència coneix el seu aventatge i té la temptació del ja s’ho faran i després que avisin. Esquerra va pujada a l’onada sobiranista que es va poder llegir en part de la manifestació del dia 10 i el PSC calibra un cop més fins on portar la seva pretesa autonomia del PSOE.

Amb la tarda perduda, els líders catalans tenen avui moltes hores. De fet, tenen fins dilluns a les vuit del vespre per presentar esmenes i mostrar si l’estat de la solidaritat catalana és tan llastimós com sembla.

http://www.racalacarta.com/audio/el_mon_a_rac1/1208%2008h%20(Dijous%2008-12-11)%20El%20davantal%20(%20).mp3 Descarrega-te'l Blaus i vermells

Tian Riba, periodista

Se suposa que un debat sobre l’estat de la única i indissoluble nació que hi ha a Espanya és el debat més important de l’any, més tenint en compte que és un l’any de la pitjor crisi econòmica en dècades i que una part de la indissoluble nació espanyola ha passat de cridar “llibertat, aministia i estatut d’autonomia” el 1977 a reclamar independència com a crit més sorollós.

Doncs bé, va Zapatero, deixa el titular al minut 3, i dedica la resta del discurs a no dir res, a adormir el partit. Sense propostes, sense èpica, com intentant passar el tràmit desitjant que la gent sigui a la platja. Saben quan es va posar les piles? Si, en el debat amb Rajoy. Perquè el tarannà de ZP només funciona en temps de bonança, però, sobretot, a la contra del PSOE.

Recorden aquell eslogan de José Zaragoza? Si tu no hi vas, ells tornen.

Doncs aquest és el gran argument del PSOE, anar a la contra.

Però, compte, també és el gran argument del PP. Perquè Rajoy va tirar d’Aznar amb un “vayase señor Zapatero”, però proposar, proposar, res de res.

Així és com es troben més a gust blaus i vermells, les dues espanyes. I amb l’Estatut de Catalunya una altra vegada com a arma llancívola.

http://www.racalacarta.com/audio/el_mon_a_rac1/1208%2008h%20(Dijous%2008-12-11)%20El%20davantal%20(%20).mp3 Descarrega-te'l El pla B

Marc Martínez Amat, cap de Política de RAC1

No hi pla B, perquè cap partit no sap com respondre a la manifestació de dissabte. A qui no va deixar astorat?

Ens encaminem cap a un debat dels previsibles: amb Convergència i Unió intentant acorralar el PSC entre el Catalunya i la paret del PSOE amb tacticisme. Amb els socialistes fent mans i mànigues per no d’haver de triar entre el pare Zapatero i la mare Catalunya al Congrés dels diputats. I amb Esquerra Republicana tornant a les grans proclames independentistes que serveixen pels debats del Parlament però no per les reunions del govern. Això, i corredisses a última hora perquè hi acabi havent una resolució conjunta i que ningú no trenqui el mite de la sacrosanta unitat.

Manifestar-se junts per anar contra una sentència és més fàcil que votar plegats a favor d’un projecte… a més, de quin projecte? D’un Estatut que sembla que es dóna per sepultat, i que ha mobilitzat més gent bo i retallat que quan s’havia d’aprovar en referèndum? O d’un dret a decidir que ningú no explica com s’ha d’aplicar?

Segons el tripartit, el missatge que els catalans van donar als polítics en la manifestació va ser unitat, fermesa i exigència. Potser hi podríem afegir claredat i valentia. I noves idees. En això, però el problema amb què es troben CiU, el PSC, Esquerra i Iniciativa és cap pot presentar-se com a renovador. Totes estan atrapats en els dos grans fenòmens polítics de l’última dècada a Catalunya: el tripartit i l’Estatut. La feinada no serà a trobar la unitat sinó a aparèixer com una opció nova.

No serviran velles receptes per a noves realitats.

http://www.racalacarta.com/audio/el_mon_a_rac1/1208%2008h%20(Dijous%2008-12-11)%20El%20davantal%20(%20).mp3 Descarrega-te'l Som un cas

Fidel Masreal, periodista

Si no fos perquè parlem de coses serioses, parlem d’identitat, de relacions entre comunitats, de diners i de poder, la polèmica de la pancarta es mereixeria només un comentari irònic. El lema no hauria de ser “som una nació nosaltres decidim” sino “som un cas, nosaltres ens dividim”. Potser seria hora d’assumir i fins i tot reivindicar com a part de la identitat la nostra ironia, les nostres contradiccions… creatives, el no prendre’ns del tot seriosament, l’absurditat de la vida que amaguen els acudits de l’Eugenio o les vivències del Capri, el tarannà de molts que voldran que Espanya guanyi el mundial l’endemà d’anar a la mani amb l’estelada.

Però parlant seriosament, una vegada més, una més, els partits han demostrat que l’Estatut ha estat i és una eina més de confrontació partidista i no una llei de lleis que requeria unitat.

D’una banda, Montilla i el PSC han qüestionat la manifestació i el lema quan ja estava en marxa amb centenars d’entitats de tota mena al darrera.

De l’altra, m’agradaria saber si Òmnium cultural hagués mantingut al pols al president de la Generalitat si aquest s’hagués dit Jordi Pujol.

Uns i altres haurien d’haver-se posat d’acord discretament i ràpida, i cedir com finalment han cedit uns i altres pel bé de tots.

http://www.racalacarta.com/audio/el_mon_a_rac1/1208%2008h%20(Dijous%2008-12-11)%20El%20davantal%20(%20).mp3 Descarrega-te'l L’esperit de Maquiavel

Tian Riba, periodista

Té raó el president Montilla quan diu que no sap perquè el PSOE té por al federalisme quan té una executiva que es diu federal, un comitè federal i un congrés federal. I no li falta raó quan diu que el PP li ha menjat la moral. Aquell “no pensis en un elefant” de George Lakoff els va durar dos anys als joves de la Nueva Via zapaterista, el temps just per què triomfés la campanya salvatge de “l’Espanya s’enfonsa” del PP i el pànic demoscòpic li fes veure gavines per tot arreu al bambi de la Moncloa i  tornés el jacobinisme guerrista.

Diuen que Fran Caamaño va ser l’últim federal més enllà de l’Ebre però ni el ministre de Justícia ha fet res per evitar que el TC torni a l’”una, grande i libre” per la via dels fets. De federal, a Espanya només hi ha la selecció de futbol i perquè s’han  rendit a l’evidència. Sí, sí , potser Pasqual Maragall tenia raó!! Però no patiu, a Madrid no ho volen veure, i el gol de Puyol servirà per muscular l’Espanya nació. Aquest és el drama.

Ah! I pot ben bé ser que la sentència de veritat de l’Estatut, la castració química, arribi dilluns, l’endemà que Espanya, no és descabellat, guanyi el Mundial. Quina millor manera de posar sordina i vaselina al “problema catalan”. L’esperit de Maquiavel habita al carrer Domenico Scarlatti.

http://www.racalacarta.com/audio/el_mon_a_rac1/1208%2008h%20(Dijous%2008-12-11)%20El%20davantal%20(%20).mp3 Descarrega-te'l Més anorèxia a l’estiu

Mònica Planas, periodista

Quan hi ha una notícia sobre temes mèdics als informatius penses sovint en com ho encaixaran les persones que pateixen aquella malaltia i el seu entorn més inmediat que en aquell moment estan escoltant la ràdio.

La dada que acabeu de donar sobre l’increment dels casos d’anorèxia a l’estiu potser serveix (pensen alguns) per conscienciar la societat. No sé si als afectats, però, els aporta alguna cosa. Saber que formes part d’un tant per cent de malalts quan prou feina tens amb tu mateix deu importar més aviat poc. Sentirem les lamentacions sobre els cànons estètics del segle XXI, la pressió dels mitjans de comunicació,… factors que, si bé són certs, no són únics. No deixem que les qüestions més frívoles de l’anorèxia o les queixes a la societat que ens envolta ens facin oblidar que estem parlant d’una malaltia realment greu de la que es pot morir. Una malaltia que, sobrepassa la raó y la voluntat de qui la pateix.

Tant és de quin percentatge formis part. El que cal, aprofitant aquesta dada de la que ara ens fem ressò, és recordar a tots aquells que estan passant per aquest infern, que l’anorèxia es pot curar, sigui a l’estiu o a l’hivern.