El món a RAC1

La lliçó del 1982

Tian Riba, periodista

Quan el president Montilla va cridar a la manifestació des del Palau de la Generalitat el 28 de juny no pensava en el 10 de juliol. Pensava en el 14 de març del 1982. Aquell dia es va fer al passeig de Gràcia la manifestació contra la Loapa que intentava el govern de la UCD. Ernest Lluch havia perdut les esmenes del PSC al pont aeri i els socialistes catalans no van ser en aquella marxa. Allò va acabar amb CiU obtenint la majoria absoluta el 1984.

Per tant, està ben jugat per part del president posar-se al capdavant de manifestació. Podria semblar tota una conversió d’un baró socialista plantant cara a l’Estat, inclòs el seu partit germà, dient allò de “ja no podreu dir que no sóc prou catalanista”. Però el que no pot pretendre Montilla és que la manifestació, que ni convoca ni organitza, es faci a la seva mida “with a little help of my friends”.

Com es pot sentir incòmode un president de la Generalitat amb el lema de la manifestació? D’on, sinó del poble català, emanen els poders de la seva presidència? Montilla no pot anar posant sordina a l’empenta inicial. Sinó, deixarà en safata a Mas la bandera de la defensa del país, i projectarà la imatge que ni ell ni Carme Chacón han après la lliçó del 1982.

La veu de Maragall

Marta Lasalas, periodista

Des de la seva talaia d’expresident, Maragall expressa sincera indignació per la puntada de peu que ha patit l’Estatut i crida sense embuts els ciutadans a participar a la manifestació de dissabte.

Mentrestant, des de l’ull de l’huracà, a la plaça Sant Jaume, el president Montilla intenta trobar la mesura precisa i prudent de la seva molt honorable protesta. El president no es pot estalviar la manifestació però reclama una silenciosa senyera que li permeti evitar pancartes amb proclames incòmodes per a un partit que s’asseu al govern espanyol.

Indiferent a aquests debats, des de Madrid, la ministra Chacón ha acollit amb emocionada alegria -aquest cop sense llàgrimes- la descompressió que la sentència ha aportat als dos grans partits espanyols. A la ministra no cal que la busquin a la manifestació de dissabte perquè ja ha avisat que, casualment, té altres compromisos.

No hi ha dubte que l’univers socialista pateix. I la polifonia de veus que grinyola entre les parets del carrer Nicaràgua no és més sorollosa perquè la perplexitat general aconsella prudència als inquilins habituals.

De fet l’autèntica novetat de la tensió que viu el PSC és que, a diferència d’altres episodis de la seva història, avui no hi ha un pols entre la vena més PSOE i el gen més catalanista. No hi ha la famosa lluita entre dues les ànimes del partit. Aquest cop, el pols es juga en un mateix bàndol i el protagonitzen jugadors sorgits del mateix planter, però cadascú amb circumstàncies ben diferents. I en aquest context la veu de Maragall ressona de nou a anys llum per davant del discurs del que va ser el seu partit.

Les fites de Zapatero

Fidel Masreal, periodista

Al president del Govern espanyol caldria preguntar-li com pot ser que doni per bona una sentència que retalla i reinterpreta una llei, l’Estatut, a la que va donar ple suport.

Com quedem? Amb Zapatero es fa difícil de saber, perquè va passar de prometre que avalaria el text que sortís del Parlament, a retallar-lo amb un pacte amb Convergència i Unió i ara a afirmar que tot i la sentència Catalunya manté un gran autogovern. Però al mateix temps que diu això, en la mateixa compareixença, afirma que està disposat a analitzar, obro cometes, si calgués prendre alguna iniciativa per reforçar l’esforç de desenvolupament de l’Estatut que hem fet.Tanco cometes.

Què vol dir? Davant un tema tan farragós com l’Estatut caldria demanar a tots claredat en la sortida a prendre i coratge. ¿Vol dir Zapatero que està disposat a mantenir el pacte polític de fons que va suposar l’Estatut, malgrat el Constitucional, i actuar en conseqüència aprovant nous ponts polítics que passin per sobre de la sentència?

Però el propi líder socialista espanyol va donar ahir una pista clara del que per ell i el PSOE representa tot aquest debat: quan s’asserenin les aigües catalanes, va dir, es veurà que Estatut, finançament i sentència acaben amb una idea “objectiu acomplert”.

Cal recordar que Zapatero fa ben poc va donar per tancat el model autonòmic. Per tant, per ell, objectiu acomplert.

És un pal, però no una derrota

José Maria Brunet, periodista

No es pot dir que la història de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut hagi acabat bé, perquè cauen un grapat d’articles. Però tenint en compte les circumstàncies, s’ha de reconèixer que podríem haver pres molt més mal.

El que és increïble és que hagin hagut de passar quatre anys perquè el Tribunal es decidís a fer aquesta sentència. No calia pensar tant per admetre un preàmbul que diu que Catalunya es una nació. Per una majoria de catalans, segur que aquesta expressió sempre ha tingut un valor d’afirmació identitària, més que una aspiració secessionista.

Però el Constitucional n’ha fet un problema tan gros, que per admetre aquesta proclamació ara ha de dir en vuit llocs diferents de la sentència que a Espanya només hi ha una sobirania política, la del conjunt del poble espanyol, i que l’afirmació nacional de Catalunya només té valor simbòlic.

Malgrat tot, no crec que aquesta sentència s’hagi de viure com una derrota. El que més importa es que s’obri aviat una nova etapa política i que Catalunya tingui més força davant l’Estat i les forces polítiques estatals. El que ha de recuperar Catalunya no es un conjunt d’articles caiguts de l’Estatut. El que ha de recuperar és capacitat d’influència i d’interlocució, perquè si ens haguessin respectat més, tot això no hauria passat.

Un Estatut esquifit i geperut

José Maria Brunet, periodista

Mentre Felipe González i José Luís Rodríguez Zapatero s’esforçaven ahir al Congrés a tancar files i donar una imatge d’unitat davant dels mals moments pels que passa el govern espanyol, els magistrats del Tribunal Constitucional continuaven estirant-se els cabells a propòsit de la sentència de l’Estatut.

El PSOE no troba la clau de la sortida de la crisi i el Constitucional ni tan sols sap on és la porta. Ara estan discutint com han de votar. Com que no es posen d’acord sobre un text únic, pensen votar la sentència article per article. Tot això sembla com aquelles assamblees de facultat que es feien a la transició o a finals del franquisme, quan al món encara hi havia els Beatles i els troskistes.

Si ja era difícil que del Constitucional en sortís alguna cosa coherent, la voluntat d’arribar a una sentència article per article pot donar com a resultat una escorrialla estatutària, un monstre legislatiu, un Estatut que, com diria Alfonso Guerra, “no lo va a conocer ni la madre que lo parió”.

Senyors, agafem-nos fort. Després de quatre anys de deliberació, el Constitucional vol votar l’Estatut punt per punt. Hi hauríen de perpetre l’accés de les càmeres. Segur que l’escena s’assembla molt a aquella pel·lícula d’en Groucho Marx i el seus germans, on van reduint les clàusules d’un contracte fins a deixar-lo en no res. Així pot quedar l’Estatut, esquifit i geperut.

Goril·les al Parlament

Marta Lasalas, periodista

El calendari avança inexorable i al Parlament, com a qualsevol de les gàbies que l’envolten al parc de la Ciutadella, arriba a l’època del zel. Comença la cerimònia per conquerir el vot que s’ha despistat durant la legislatura. Es repeteixen les escenes de cops de puny al pit, propi de qualsevol primat. El mateix Félix Rodríguez de la Fuente se’n faria creus. Pur instint. De supervivència, és clar.

Si a més els diaris escampen el perillós flaire de la corrupció política i el tam tam de les enquestes anuncien un daltabaix per als partits del govern, l’hemicicle pot arribar a enfollir.

¿Pensen que la comissió dels incendis d’Horta va ser dura? Doncs esperin i veuran. Les mossegades en una comissió sobre els diners del Palau a pocs mesos de les eleccions i amb processos judicials que afecten els dos grans partits poden ser èpiques. A hores d’ara no sabem si en sortirà res en clar de tot plegat o si esbrinarem algun raig de veritat.  Si els uns ens diran quina orquestra arranjava Millet o els altres intentaran amagar-se rere l’escut dels pretorians. Però el que és segur és que l’espectacle està garantit. El que no està garantit és que sigui un espectacle edificant o que animi els votants a anar a les urnes. Això seran figues d’un altre paner. Veurem en què queda tot plegat.

Guanyar temps

Fidel Masreal, periodista

Com era de preveure, el futur de l’Estatut no passava pel discurs de Montilla al Senat sinó per negociacions polítiques a l’ombra.

De fet, em pregunto si correspon del president de la Generalitat barallar-se amb consellers autonòmics de segon nivell en un òrgan en desús d’una cambra en qüestió.

Però, com deia, l’important passa fora del Senat. I en el serial estatutari, que ja viu més capítols que la sèrie “Perdidos”, ara toca veure com el PSOE canvia de criteri i accepta la renovació del Constitucional introduint-hi els dos candidats del PP. Dos juristes clarament contraris al text estatutari.

Per cert, en un nou episodi tàctic del serial, cal recordar que els populars van introduir els dos noms sí o sí fent un us instrumental de les autonomies i que un d’ells podria no complir els requisits legals, segons va advertir el mateix Senat.

Per què els socialistes espanyols ara els assumiran? Probablement perquè han vist que l’actual composició del Tribunal no era capaç de parir una sentència suau. I perquè venen les eleccions catalanes i les presses, i si es renova el Tribunal, els nous magistrats necessitaran el seu temps i la sentència es demorarà encara més. Una nova fugida endavant. Continuarà.

Podem esperar ben asseguts

Josep Maria Brunet, periodista

La trajectòria del Tribunal Constitucional amb la sentència del Estatut és tot un espectacle. El que va passar ahir no és més que l’últim capítol d’una història de bogeria que es va començar a escriure fa quasi quatre anys. Pretendre que el que va costar tant al Parlament català primer i las Corts espanyoles després pogués quedar en mans de 10 senyors amb toga, ja era un exercici de fe i bona voluntat. Però, el que va començar a pasar uns mesos més tard, amb la recusació del magistrat Pablo Pérez Tremps perquè havia escrit sobre qüestions autonòmiques, va demostrar que no es podia tenir cap confiança en el Tribunal Constitucional. Ara, la pilota -o la ponència- la tindrà la presidenta, María Emilia Casas. Pobra dona, si ja ho va intentar amb la magistrada Elisa Pérez Vera, la ponent anterior al que ho va deixar ahir, Guillermo Jiménez, i no s’en va sortir. Perdem tota esperança. Amb aquest Tribunal, no hi ha res a fer. Menys mal que l’Estatut, sigui o no inconstitucional, ja és legal i s’aplica. Si haguéssim d’esperar al Tribunal, ja podríem esperar ben asseguts.

Tard

Fidel Masreal, periodista

D’entrada sempre és millor que els que defensen quelcom ho defensin plegats buscant un mínim comú denominador.

Dit això, la proposta pactada ahir entre el tripartit i Convergència i Unió té poques possibilitats d’èxit.

Primer, perquè el PP evidentment no donarà suport a quelcom que va contra els seus interessos.

Segon, perquè el PSOE té ara molts problemes i molt gruixuts i no està per la labor. Un detall, ahir es va dedicar un minut i mig a l’executiva a parlar de la intervenció de Montilla dilluns al Senat sobre l’Estatut.

El PSOE a més difícilment donarà suport a la reforma retroactiva del Constitucional, la qual cosa li provocaria rebuig territorial, intern i mediàtic per part dels defensors d’una idea d’Espanya tirant a unitària.

A més, si tot va bé, la proposta pactada ahir es votarà el Setembre al senat quan potser ja farà mesos que el Constitucional pot haver dictat sentència.

Acabo amb una pregunta. A l’inici d’aquest llarg i tortuós camí de reforma estatutària, algú va preveure que era probable que un dels tràmits seria el del Constitucional, amb les seves regles internes i tendències ideològiques? I si es va preveure, algú va proposar llavors com fer front a aquest darrer obstacle?

Culpes compartides

Marta Lasalas, periodista

És evident que el festival que viu Catalunya amb el Tribunal Constitucional va començar el dia que el PP de Mariano Rajoy va decidir engegar l’Estatut al TC. Però no és menys cert que la nostra capacitat per empassar-nos sopars de duro té un límit. Podem acceptar l’evidència que el PP tingui el discurs territorial més tronat que el rimmel d’Esperanza Aguirre. Podem creure’ns que el nombre de freaks per metre quadrat que s’ha instal·lat al TC supera totes les marques. Però, a aquestes alçades, és evident que, en el pols que viu Catalunya amb l’estat, hi ha alguna cosa més. La febrada que pateix l’Estatut no s’explicaria si no bufés una ventada en la política espanyola que ha decidit que ja n’hi ha prou que els catalans es dediquin a tocar allò que no sona. Si no és que s’ha volgut enviar el missatge a Catalunya que, de tant voler aprofundir en l’autogovern, al final, hem tocat fons. I Mariano Rajoy va demostrar ahir que aquest gripau no se’l pensa menjar tot solet. Ho va deixar clar quan va precedir les seves afirmacions sobre la legitimitat del TC o la renovació dels seus membres amb un “coincideixo amb el president Zapatero”. I va reblar la jugada quan va assegurar que si, dimecres a la Moncloa no es va parlar de l’Estatut va ser perquè el president espanyol no va voler. “Que cada palo aguante su vela”, deuria pensar el polític gallec.