Articles per tema Govern
El blog d'El món Suscripció al feed RSS
Francesc Homs: “El PSC xerra molt i després no compleix”
20/04/2011
Ho ha dit el portaveu del Govern, que s’ha mostrat desconfiat que el PSC acabi fent costat a l’executiu català a l’hora de reclamar els diners del fons de competitivitat a Madrid. També ha reclamat que els partits catalans “passin de les paraules als fets” i signin un document unitari per fer un front comú. Francesc Homs també ha assegurat que “té tanta culpa Montilla [quan era ministre d'Indústria] com Camps” que TV3 no es pugui veure al País Valencià. Continuar llegint
L’oposició suspèn els 100 dies del Govern
08/04/2011Els grups parlamentaris a l’oposició han valorat amb un 3′8, de nota mitjana, els 100 primers dies de Govern de CiU. Hi han dit la seva Joaquim Nadal, Alícia Sánchez-Camacho, Joan Puigcercós, Joan Herrera, Albert Rivera, Alfons López Tena.
Francesc Homs: “Desconcerta que ara alguns acusin el Govern de mentir”
01/04/2011
El portaveu del Govern respon així al PSC que acusa l’executiu català de “mentir” quan diu que el govern espanyol els ha demanat que retalli el doble les despeses. Homs defensa la retallada prevista del 10% que considera “assumible”. Continuar llegint
La supressió dels 80 s’avança
16/02/2011Ho ha confirmat el conseller d’Interior, Felip Puig, apuntant que “ens avançarem una setmana a les previsions de calendari” i acceptant que és possible que hi hagi hagut descoordinació entre la seva conselleria i la de Territori i Sostenibilitat. Puig també ha reconegut que segurament canviaran els radars de lloc. Continuar llegint
Artur Mas: “La Generalitat té dificultats serioses de tresoreria”
08/02/2011El president de la Generalitat, Artur Mas, ha reconegut que el govern té problemes de tresoreria però ha garantit que cap funcionari deixarà de cobrar a final de mes. Tot i això, assegura que la Generalitat necessita 11.000 milions d’euros aquest any. Continuar llegint
“Els peatges pujaran un 3′45%”
30/12/2010El nou conseller de Territori i Sostenibilitat, Lluís Recoder, ha confirmat que amb l’arribada del 2011 també s’aplicarà un increment en les tarifes dels peatges. D’altra banda ha assegurat que ja ha parlat amb el ministre de Foment i que “la nostra economia necessita el quart cinturó”. Recoder també ha afirmat que per reduir la contaminació hi ha alternatives als 80 quilòmetres per hora. Continuar llegint
Jordi Turull: “Mascarell encaixa en el govern dels millors”
27/12/2010Jordi Turull, nou portaveu parlamentari de CiU, creu que Ferran Mascarell és un dels referents de la cultura a Catalunya: “sempre hi ha un nom que coincideix i és el seu”. Turull també ha recordat que no hi ha sociovergència tot i que esperen del PSC una actitud responsable, “perquè ells han estat al govern i saben el pa que s’hi dóna”. Continuar llegint
Artur Mas:”No volem que el Prat estigui gestionat pel govern espanyol”
01/12/2010
Aquesta ha estat la primera reacció del líder de CiU i president electe a l’anunci del president espanyol de privatitzar part de la gestió de l’Aeroport del Prat. Ha reclamat que “els aeroports puguin fer la seva feina sense necesitat d’estar controlats per un ministeri”. El futur president de Catalunya ha assegurat que “hi hagi qui hi hagi a Madrid, plantejaran el concert econòmic”. També ha assegurat que “pensa tirar endavant” una Llei Electoral i que “mantindrà” la Llei del Cinema, tot i que “negociarà l’aplicació amb la industria”. Continuar llegint
A cadascú la seva responsabilitat
10/03/2010
Fidel Masreal, redactor de societat de El Periódico
Dilluns, estació de Renfe del Passeig de Gràcia de Barcelona, set de la tarda. Una gotera dóna la benvinguda al vestíbul.
Cada tres minuts la megafonia repeteix que gairebé totes les línies estan tallades degut al temporal de neu i “preguem disculpin les molèsties”. Els usuaris s’ho saben de memòria. I el pitjor és la resignació. Li pregunto a un home: ha demanat més informació a la guixeta? “Ja ni ho intento, són massa anys”. Una dona pendent d’agafar un tren a Granollers diu: “Ja estic acostumada, són més de vint anys de fer servir la Renfe”.
Sens dubte la manca d’informació a la xarxa ferroviària va ser, un cop més, el principal punt dèbil de l’actuació del Govern.
Dit això, a qui va agafar el cotxe tot i la recomanació de no fer-ho, va quedar atravessat agreujant el col·lapse i després es queixava que no el venien a rescatar, algú li demana explicacions?
Però si ciutadans i administració tenim canals per exigir-nos responsabilitats, l’empresa privada, en aquest cas Red Eléctrica de España, es pot permetre el luxe de no informar dels 200.000 usuaris sense llum fins a les set i cinc de la tarda d’ahir, en una nota de premsa que es dedica a descarregar les culpes en la precarietat del sistema elèctric de Girona.
Els desastres de l’atur
17/02/2010
Tian Riba, periodista
Francisco De Goya i Lucientes, nascut a Fuendetodos, Saragossa, tal i com em van ensenyar a l’escola i em recorda la Wikipedia, va pintar Els desastres de la guerra, així que ja deu ser normal que en uns premis que porten el seu nom s’hi protestés, ¿se’n recorden?, contra l’únic president que ha perdut el govern, no per una crisi econòmica, sinó per mentir, que ja és tenir mèrit.
En aquells Goya del 2003, avantsala del passiu bé a Aznar, Acebes i Zaplana es va protestar també per un desastre que Goya també hagués pintat, el del Prestige. I diuen les cròniques que Zapatero va felicitar els actors “per haver sabut reflectir el pensament de la majoria dels espanyols”. Entre aquests actors a qui va felicitar el Zapatero que ara té tropes a l’Afganistán, on tothom sap que no hi ha cap guerra, sinó que s’hi fa una calçotada, hi havia Luis Tosar. I Malamadre li va dir “enano” a Aznar, que devia ser el primer en posar-li el sobrenom. Saben a quina pel.lícula actuava Tosar? A la gran guanyadora d’aquell any: Los lunes al sol. Saben de què va, no? Del drama de l’atur. Dels desastres de l’atur que Goya també hagués gravat en aiguafort.
Doncs Esperanza Aguirre té raó i no té raó. L’esperit crític no s’hauria de perdre mai, governi qui governi. El que no em sembla tant bé és que relacioni els diners que rep una indústria amb la seva llibertat d’expressió. I el que em genera dubtes és si l’entrega d’uns premis ha de ser, per norma, la capçalera d’una pancarta.
Aquí tot és possible
15/02/2010
Jordi Barbeta, cap de política i actualitat de La Vanguardia
L’andanada d’Ernest Maragall contra el Tripartit demostra que aquest país està políticament molt malalt. En un govern normal, de qualsevol país normal, cap ministre es caga en el seu propi govern, però si ho fes seria automaticament destituït. Aquí no, aquí tot és possible.
A força de fer el ridícul cada setmana, el govern ha perdut la vergonya. És un fenòmen incomparable de feblesa política. Es reconeixen tan febles que tot el que no sigui plegar ja els va bé. Només cal dissimular i dia que passa, any empeny. Això des d’un punt de vista institucional. Quan el fons del debat reobert per Maragall, la tesi sobre el catalanisme del PSC, és un assumpte que només interessa a unes dotzenes de militants d’aquest partit. El bluix de la militància fa dècades que està en una altra ona.
No es pot negar que al PSC hi ha persones que són catalanistes, entenent per catalanistes aquelles persones que posen el govern de Catalunya com a prioritat per damunt de qualsevol altra. Al PSC hi ha catalanistes però són una exigua minoria que fan el paper de cirereta.
Mai el PSC es separarà del PSOE ni tindrà ni tan sols el grup parlamentari propi al Congrés. Primer perquè el PSC no vol i segon perquè el primer intent ressucitaria immediatament la federació catalana del PSOE amb més militants, més diners i més votants.
Un pacte tardà
09/02/2010
Rafael Vallbona, periodista i escriptor
Donada la gravetat de la situació, el pacte d’estat contra la crisi que Convergència ofereix a govern i oposició em sembla una mesura inqüestionable sempre i quan tots els hipotètics firmants actuïn des de la més estricta lleialtat, és a dir, sense subterfugis electoralistes. Ho dic perquè ja hi ha qui insinua que, de fet, la proposta és una picada l’ullet als socialistes espanyols en clau electoral catalana.
Bo i creient en la bonhomia del pacte, convindreu amb mi que potser arriba molt tard, massa i tot. Perquè després de mesos i mesos de sentir les autoritats econòmiques internacionals advertir que Espanya anirà al furgó de cua de la recuperació, de veure com es dispara l’atur, de contemplar la borsa en caiguda lliure; no ha estat fins ara, quan ja ens comparen amb el desastre grec, que als polítics se’ls ha encès la bombeta de les idees i la constricció del pecador. S’hi podien haver posat abans, no?
O és que fa uns mesos l’únic que els interessava era deixar desgastar el govern i assistir impàvids a la ensulsida socialista per, un cop caiguts, sobrevolar com voltors el seu cadàver?
Krishnamurti
22/01/2010
Tian Riba, periodista
Els casos Millet, Gürtel i Pretòria ja havien esclatat.
Però… Zapatero a Brussel.les parlant de Vic en l’acting menys creïble de la història de la política.
Un govern que no sap explicar, sis mesos després, que va passar en l’incendi d’Horta de Sant Joan.
Un alcalde que es treu del barret la proposta d’uns jocs d’hivern a la que vol ser capital del Mediterrani, demostrant, això sí, que Barcelona és una ciutat creativa.
Un conseller que diu públicament que això dels Jocs està molt bé, però en privat ho troba una fantasmada.
Un govern que no es posa d’acord en si Ascó ha de tenir cementiri nuclear.
Un altre govern, un organisme del qual es queixa que l’SGAE és un monopoli, però ampara legalment als seus vampirs.
Home, no m’estranya que la insatisfacció política sigui la segona preocupació dels ciutadans. I com que, pel que es veu, els polítics segueixen creient que la roca cau per una muntanya per culpa de la roca, i no de la muntanya, haurem de seguir els consells del mestre Krishnamurti: un grup d’individus inconscients té poc valor, un grup d’individus conscients (i es veu que cada cop són més) és un exèrcit. Pacífic i democràtic, és clar.
Doncs aquest exercit pacífic és el que ha de fer canviar les coses. Si no, la primera preocupació dels catalans, acabarem sent els ciutadans mateixos. I no parlo només d’eleccions, parlo també d’arromangar-se per enviar a la política els millors elements i recuperar-ne el prestigi. Els polítics no són aliens apareguts per generació espontània, són ciutadans, recordem-ho per si de cas.
L’impost de successions
17/12/2009
Jordi Goula, economista i periodista de La Vanguardia
Perdoneu que us ho digui tan clar. El principi d’acord al que ha arribat el tripartit rebaixant els màxims exents de l’impost de succesions em sembla una presa de pèl per a la ciutadania de Catalunya. No en tenim prou amb tot el que ens cau des de fora i recordo només el dèficit fiscal -del que ja ningú en parla, perquè estem encegats amb la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut- que des de dins també mirem de complicar-nos la vida.
L’impost de succesions hauria d’estar com a la majoria de comunitats i si no es vol deixar a zero, posar el maxim exent molt més alt del que ara es vol fer.
En definitiva, a qui afecta aquesta absurda decisió no es a la gent més rica, com ho volen justificar. Els rics ja tenen els seus vehicles societaris per no pagar i els empresaris familiars- sortosament- també. Així doncs, a qui realment s’està castigant es a la classe mitjana que rep per a tot arreu. Però que els hi haurem fet? Per què el PSC i Esquerra cedeixen a aquesta pretensió demagògica dels ecosocialistes? Senyors del govern, no ens parlin més de desafecció. Ja en tenim prou!
El segrest de Mauritània
02/12/2009
Enric Sierra, director de La Vanguardia digital
Si d’alguna cosa ha servit el segrest del tonyinaire a Somàlia, ha estat perquè el govern central hagi après la lliçó de l’actuació prudent i de silenci. En la confusió que ha envoltat les primeres hores del segrest dels cooperants a Mauritània, s’ha agraït que una veu autoritzada del govern central hagi mantingut una certa seriositat i hagi estat ràpid en el desmentiment de certes informacions, segurament interessades, que anaven arribant. El segrest dels cooperants s’ha produït en un entorn polític molt més complicat que a Somàlia i amb d’altres connotacions, probablement més greus. Per això, el treball de la diplomàcia i de les forces de seguretat necessiten de més discreció. Hem après la lliçó, però malauradament és perquè s’està tornant una moda això de patir segrestos. Ara cal destriar el gra de la palla de tota la confusió que envolta el rapte dels cooperants catalans i esperar que el treball discret tingui els seus fruits.
Hi havia una vegada
17/11/2009
Enric Vila, periodista i historiador
El paquet de mesures que ha anunciat el govern per continuar traient suc de l’escandalós cas Millet, lluny de restablir la confiança dels catalans en les institucions, l’afeblirà encara més. Un dels factors que ha desgastat més la política els últims anys, ha estat la fe del tripartit en la propaganda. La política s’ha de notar; anunciar-la tant és contraproduent. Quan les paraules fan més soroll que els fets, el que tens és un efecte Unió Soviètica o Plaza de Oriente, un teatre abjecte i desmoralitzant. Tothom sap que, en el cas Millet, no ha fallat la llei, sinó el sistema de complicitats. Tothom sap que amb un altre context polític i la mateixa llei, Millet s’hauria picat els dits amb el primer joc de mans. S’imaginen un lladre de gua blanc arreglant el sistema de seguretat d’una joieria? Doncs això em suggereix tota aquesta prosopopeia sobre el finançament dels partits. El problema de Catalunya no és la llei, sinó la manca de poder polític i la misèria moral amb què s’exerceix el poc que es té. És una dita popular que l’única cosa que corromp més que el poder és la manca de poder. Si els polítics volen realment restablir la nostra confiança, que deixin de tractar-nos com criatures. Per menjar-me la sopa jo ja fa anys que no necessito que em facin l’avió. Una vegada vaig llegir un conte sobre el meu ofici que feia així: Hi havia una vegada un escriptor -que escrivia. Doncs bé: hi havia una vegada un govern -que governava.
Els autors dels informes
16/11/2009
Mònica Planas, periodista
És el mateix frau encarregar informes inútils i pagar-los, que fer bunyols i cobrar-los. I parlo de tota mena d’informes: els de l’ajuntament i els del govern, els d’ara i els d’abans. Els dels uns i els dels altres. Ens ensumem que la pràctica perversa de l’informe és l’esport nacional. Una mena de tripijoc per fer guanyar uns calerons fàcils a parents i amics, i sense que es noti gaire. ¿Per què ens indignem tant amb l’ajuntament o el govern i mai no parem atenció als autors dels nyaps? Els qui accepten fer informes d’un tema sense saber-ne un borrall no deixen de ser petits Millets. Han cobrat morterades de diners públics per fer estudis inútils, obvis, i dignes del rincondelvago.com. Posem-los, a ells també, en evidència. Ensenyem els seus informes lamentables. Ensenyem l’informe que han fet sobre Singapur copiats de la Wikipèdia. Demostrem que ho han escrit com si fossin repetidors de primària. Posem-los nom i cognoms i avergonyim-los amb les seves fotografies. Que donin la cara. Que surtin a defensar la feineta que han fet, que expliquin com van cobrar milers d’eurus per fer un copiar-enganxar del google. I com concloïa un d’aquests estudis inútils, “em sembla que ja estic”.
On era tothom?
10/11/2009
Rafael Vallbona, periodista i escriptor
L’encaix jurídic amb Somàlia perquè els pirates detinguts acompleixin condemna o siguin jutjats allà sembla la sortida més plausible a la situació de l’Alakrana, però algú em pot dir perquè s’ha trigat tant en trobar aquesta solució?
On eren fins ahir el president del govern, la vicepresidenta, el ministre de justícia, el d’exteriors, la de defensa i el conserge de la Moncloa? Desapareguts, espantats pel caire que prenien les coses, capbussats pels maldecaps de les enquestes d’intenció de vot del CIS.
Les formes contemporànies de governar, pendents de l’enquesta més que no pas dels problemes reals, deuen seduir intel·lectualment Rodríguez Zapatero, però la banda de cafres que han segrestat l’Alakrana es deuen petar de riure quan veuen amb la facilitat que posen contra les cordes tot un país europeu que presumeix de modern; ells, que són una banda de trinxeraires. Ara, no s’atreviran a segrestar un vaixell francès. A que no?
Un govern de fireta
26/10/2009
Enric Vila, periodista i historiador
Jo crec que la base de qualsevol societat és, i serà sempre, per més formigó i tecnologia que hi tirem a sobre, una cosa tan primària com la propietat i l’explotació de la terra. Els pagesos catalans tenen per mi tota la meva simpatia. Crec que si el país hagués crescut més de cara als pagesos, la pedanteria urbanita hauria tingut més de gruix i tots hi hauríem sortit guanyant. També crec que el tripartit i, especialment, la seva branca ecologista, no ha sabut tractar amb la pagesia. No conec un sol ramader o agricultor que estigui content amb els salvadors de balenes. Això hauria de fer pensar tots aquests predicadors de l’amor a la natura que van a donar lliçons a pagès sense haver munyit mai una vaca ni plantat una ceba. La Catalunya social no s’acaba a l’àrea metropolitana. Si ens carreguem els pagesos en comptes d’un pais tindrem un parc temàtic. Tots els països amb mentalitat de poder, començant pels Estats Units, donen un tracte preferent a l’agricultura. Dit això, la policia és la policia i m’emprenya que els pagesos estovessin els mossos. Si els pedants del canvi climàtic coneixessin la història sabrien que no hi ha col·lectiu més irreductible i més bèstia que els pagesos, i haurien previst la situació. Els pagesos són la base del país. Per això un govern que no sàpiga tractar-los, dirigir-los i reprimir-los amb eficàcia, un govern que no tingui un discurs sòlid sobre l’explotació de la terra, és un govern de fireta.



