Font: El Punt-Avui

La Ramona Ossul va desaparèixer misteriosament a Castellar del Vallès l’any 1917. El seu marit, Anastasi Miralles, no va denunciar mai la seva desaparició ni es va preocupar de saber què li havia passat. Ara els néts han decidit investigar el cas. Ens ho ha explicat el nét que porta el mateix nom que l’avi, Anastasi Miralles, després que hem descobert la història gràcies a en Jordi Panyella, que l’explica a El Punt-Avui.

És l’afirmació que ens ha fet en Toni Soler després de l’èxit de 14 d’abril: Macià contra Companys. Soler reconeix, fins i tot, que “aviat serà  moment de recrear la transició”. Tot i això apunta que li fa “vergonya demanar diners a la televisió pública per parlar d’història”.

Pel·lícules com Els pirates del Carib, que avui estrena la quarta entrega, han creat una imatge del pirata que poc s’assembla a la realitat. Segons l’Enric Garcia, cap del Centre de Documentació del Museu Marítim de Barcelona, “ningú desitjaria tenir-ne un de veí”. Avui hem parlat del passat i el present de la pirateria. Per fer-ho, hem comptat també amb el testimoni d’en Jaume Cortés, un navegant que ha viscut en primera persona un intent d’assalt pirata.

Xavier Crespo ha apuntat que “un any després de la nevada, encara queda molt per fer” i ha lamentat no haver rebut totes les indemnitzacions promeses. L’alcalde de Lloret de Mar també ha reconegut la seva preocupació pel perill d’incendi que representen els boscos que no s’han netejat.

Xavier Crespo també ha dit que:

- “Un cop passat l’any, crec que hem millorat, [...] de totes maneres crec que queda molta feina per fer.”

- “Em sento representant de tots els alcaldes i les alcaldesses.”

- “En aquell moment, les ràdios, i especialment RAC1, van ser molt importants perquè hi havia veïns i veïnes que no tenien informació. I en aquell moment es van recuperar els transistors.”

- “La informació va ser fonamental per donar certa tranquil·litat.”

- “Els primers dies va ser així, [ens sentíem deixats de la mà de Déu].”

- “Crec que, en aquest sentit [de la relació amb les administracions], s’ha avançat. [...] És fonamental la comunicació, la prevenció i estar ben organitzat.”

- “Si hem d’avançar d’1 a 10, en aquest moment no arribem a l’aprovat. Queda molt per fer [...] quant a inversió, infraestructures, legislació…”

- “Ens arriben els pressupostos d’Endesa o de les companyies que siguin per fer les inversions que s’han de fer en els municipis, però sempre es lliguen a actuacions municipals, plans parcials, actuacions d’empreses privades, i [...] no és el moment idoni d’aquest creixement. [...] Ens ho haurem de repensar, també des del punt de vista estatal.”

- “Això acaba amb una pujada d’impostos al ciutadà.”

- “No [hem rebut totes les indemnitzacions que reclamàvem]. Parlo pel meu municipi. [...] Vam fer una estimació d’1.800.000 euros. N’hi ha 800.000 que ja no podem comptar-hi.”

- “Queda feina per fer, sobretot als boscos. Sobretot, en els privats, perquè crec que no se’ls ha ajudat amb la intensitat que s’hauria d’haver fet.”

- “L’Estat ens ha donat dues subvencions que encara no hem cobrat. [Hem cobrat] de la Diputació de Girona. [...] D’un milió d’euros [en matèria d'indemnitzacions], n’hem cobrat uns 300.000.”

- “Els municipis més petits [...] sí que van tenir una gran feina i es van trobar molt sols. [...] Alguns [...] van trigar 15 dies a tornar a tenir llum.”

- “Lloret va ser el primer municipi de tot l’estat espanyol, l’any 82, a qui el Ministeri va encarregar fer el primer pla d’actuació municipal. [...] El darrer actualitzat és del 2006. [...] El darrer esborrany el tenim del 2008.”

- “El que més ens preocupa [és l'estat dels boscos per al proper estiu]. [...] El govern anterior [...] ha fet feina. [...] Es va netejar, es va prioritzar [...] però hauríem de tenir continuïtat en aquest sentit.”

- “No m’he penedit [de renunciar a ser secretari de Seguretat].”

- “Crec que no tornaré a ser alcalde perquè en el meu futur a termini mitjà no és el que penso que hagi de ser com a programa de vida.”

Així de contundent s’ha mostrat el general Alfonso Armada, una de les tres persones que van parir el cop d’estat. Armada ha assegurat que encara no sap qui era el cervell del 23-F tot i que creu que algú va empènyer Tejero a fer-lo. El general també ha apuntat que aquella nit va tenir l’actuació més destacada de la seva vida.

Alfonso Armada també ha dit que:

- “Aquella tarda jo era al despatx del general Gabeiras, que era el meu cap, […] i en aquell despatx, sense sortir-ne, hi vaig passar tota la nit fins que vam arribar a la conclusió que el més pràctic que es podia fer era parlar amb Tejero perquè deixés sortir els diputats, ja que la situació era delicada.”

-“Ell no va voler deixar els diputats lliures, llavors vaig fracassar en el meu intent.”

- A la pregunta de si va organitzar el cop d’estat del 23-F “En absolut. En tenia coneixement i vaig avisar el ministre de Defensa, el general Gutiérrez Mellado, i vaig rebre una gran reprimenda del ministre de Defensa perquè creia que jo somiava.”

- “Jo vaig informar, vaig obeir i vaig treure els diputats. Crec que vaig tenir un protagonisme molt important.”

- “Per què em condemnen? Això ho ha de preguntar als jutges. Creu-me que no em sorprèn, perquè d’errors, en aquesta vida, n’hi ha hagut moltíssims.”

- [Sobre la condemna] “Va ser un error, això, indiscutible.”

Pinche aquí para ver el vídeo

- Sobre si coneixia Antonio Tejero: “És possible que l’hagués tractat alguna vegada, que l’hagués vist. Però em coneixia més ell a mi que jo a ell.”

- “El rei em va cridar i vaig parlar amb el rei. El rei em va dir ‘Alfonso, han entrat al Congrés, ocupa’t d’ajudar Gabeiras, que tindrà feina’. I jo vaig obeir.”

- A la pregunta de per què va fracassar el cop d’estat: “No va tenir cap suport.”

- A la pregunta de qui va ser el cervell: “Això em falta saber-ho. […] Crec que hi va haver algú que va empènyer Tejero, per descomptat, jo no. Milans del Bosch, no.”

- “Jo no hi vaig intervenir gens en l’organització d’allò, que em permetrà que digui que va ser un nyap.”

- “Recordo la nit del 23 de febrer com el dia en què jo vaig tenir l’actuació més destacada de la meva vida, […] [tinc la consciència] tranquil·líssima.”

Amb Miquel Roca i Junyent, exdiputat al Congrés i ponent de la Constitució espanyola, hem recordat els incidents del 23-F del 1981. L’exdiputat s’ha mostrat convençut que “el rei no estava assabentat del cop d’estat” i ha explicat que el seu comportament “no va ser exemplar. Va ser el que havia de ser”. Roca i Junyent també ha apuntat que entre els que van perpetrar el cop d’estat “afortunadament, no hi havia cap cervell. Eren una pandilla“.

Miquel Roca Junyent, ponent de la Constitució Espanyola, també ha dit que:

- “La sensació final [del 23-F]: una gran humiliació. La preocupació de dir ‘tornarem a començar, tornarem enrere’. I, al cap d’una estona, una sensació absoluta d’una manifestació hortera, d’arqueologia pura, de l’integrisme i el fonamentalisme i de la incapacitat de dialogar que posaven de manifest els que s’aixecaven contra la llibertat i la democràcia.”

- “[Durant el cop d'estat], hi ha uns segons incials de desconcert. [...] Per nosaltres, eren uns guàrdies civils que entraven i tenies la sensació de dir ‘per què entren, què deu estar passant’. Trigues un temps a entendre-ho.”

- “Quan es produeixen els trets, [...] allò de dir ‘no volien fer mal’, no és veritat, sí que estaven disposats a fer mal. Els trets [...] van anar a parar a altres parts a escassa distància dels caps dels diputats o dels peus dels convidats que eren a la tribuna. [...] [Estaven] disposats a tot i, si era necessari, a sacrificar vides humanes.”

- “L’any 77, amb les primeres eleccions democràtiques, agafem a contrapeu les forces més reaccionàries de l’estat.”

- “[El 23-F] era la revifalla dels guanyadors de la guerra civil que deien: ‘per què vam guanyar la guerra si al final hem de tornar la llibertat al poble?’.”

- “Aquesta nostàlgia intransigent, intolerant i de la carcúndia més profunda, en un moment determinat explota i troba aquestes persones: Tejero, [...] Milans del Bosch i Armada que juguen, nostàlgicament, a recuperar el protagonisme que es creien com a portadors d’un designi històric [...] per continuar la vida i el règim de Franco.”

- “Un 23-F, des de la perspectiva d’una assonada militar és impossible. [...] Hi ha altres poders fàctics [...] en què notes, de tant en tant, una certa contestació antisistema [...] d’un món de poder que té una certa nostàlgia de poder decidir les coses per ells mateixos sense el control democràtic.”

- “La llibertat i la democràcia sempre estan amenacades. Hem de viure en una vigilància permanent perquè, a la que et descuides, pot haver-hi gent que estigui disposada a posar en qüestió els valors constitucionals.”

- “[Qui em va demanar que li signés una petició d'indult per a un dels instigadors del cop d'estat] era el fill d’un dels interessats. Però li vaig haver de dir que no podria firmar aquesta petició d’indult.”

- “El paper del govern de Calvo Sotelo va ser molt important. [...] La sentència del Tribunal de Justícia Militar va ser molt benigna i molt benèvola contra els colpistes. El govern, en un acte de coratge molt important, recorre davant del Tribunal Suprem que va fer una revisió [...] molt més sancionadora i molt més forta.”

- “No la vaig notar massa, la unitat [entre els partits de l'arc parlamentari del Congrés d'aleshores].”

- “La unitat sempre comporta renúncies, canvis d’actitud, compromisos, més enllà de l’estricte compliment programàtic. Es va viure molt superficialment, d’una manera poc profunda. M’ha sabut greu que això fos així.”

- “No, rotundament no [crec que el rei estava assabentat del cop d'estat]. Va estar instrumentalitzat pel general Armada per fer veure que s’emparava en la seva figura per fer un acte en què el rei no tenia res a veure.”

- “El comportament del rei no va ser exemplar, no va ser fantàstic, va ser el que havia de ser. [...] És el millor elogi [que se li pot fer al rei].”

- “Afortunadament, crec que no n’hi havia cap [de cervell del 23-F]. Segurament, el més intel·ligent era Milans del Bosch i el més manipulador, el general Armada.”

- “Les ambicions personals van jugar a favor de la democràcia, [...] afortunadament.”

- Sobre si s’ha d’anar recordant el 23-F periòdicament: “És bo que la gent ho sàpiga, que els joves sàpiguen que la democràcia i la llibertat no és un fet normal en la nostra vida.”

- “Que em diguin pare de la Constitució, per mi, és un títol d’honor, em sento molt honorat d’aquesta participació.”

- “Si [la reforma de la Constitució] la poguéssim fer en alguns punts concrets, com en el tema del Senat, seria bo. [...] Una Constitució, avui, és fruit d’amples majories. I això, en aquest moment, ho veig molt difícil. Les forces polítiques espanyoles són incapaces de poder pactar res.”

- “Des de Catalunya, les modificacions constitucionals m’esgarrifen. Escoltant la música que hi ha pel país, seria una modificació absolutament regressiva, no favorable als interessos de Catalunya.”

- “Estem en un moment complicat [en les relacions entre Catalunya i Espanya]. El pitjor, no ho sé. [...] El que ens ha de preocupar som nosaltres mateixos.”

- “Una de les funcions que ha de tenir un expresident de la Generalitat és reflexionar en llibertat. [...] Són idees que obren camins de reflexió i de debat. En Pujol ho està fent bé. És un provocador d’idees.”

- “[Recórrer punts de l'Estatut i aprovar-los en altres comunitats] històricament al PP li pesarà com una llosa, perquè vol dir que no ha estat objectiu ni ajustat a dret. Quan un partit vol governar, haver fet aquestes coses pesen com una llosa. Sempre.”

- “Crec que [la manifestació del 10 de juliol] [...] va servir perquè els ciutadans de Catalunya s’adonessin de la seva força.  [...] Aquest impuls social s’ha de traduir en una acció política, i s’ha expressat en el resultat en les eleccions celebrades a Catalunya.”

- “El mal famós no és el cafè per a tothom. [...] Catalunya vol el que vol. Si els altres volen el mateix, que ho facin. El que no puc acceptar és que el fet que la resta vulgui el mateix pugui actuar com una limitació de la meva pròpia ambició. Que els altres demanin, ho trobo bé. Ara, que em diguin que, ‘com que els altres ho demanen, vostès no hi tenen dret, ho trobo una barbaritat.”

- “Catalunya té una posició de lideratge molt clara [...] que hauria de ser molt agraïda i molt reconeguda per part de totes les comunitats autònomes de l’estat.”

- “Estic a favor del dret a decidir. [...] No hi ha possibilitat de viure en democràcia sense dret a decidir.”

En l’entrevista a El món a RAC1, Jordi Pujol també ha dit que:

-”El ‘tranquil, jordi, tranquil’, no és l’expressió exacta, però l’esperit de les paraules del rei va ser aquesta”

-”El rei no en sabia res (del cop d’estat)”.

-”Avui un 23-F no és possible. Però el tema de l’autonomies ha reaparescut i malament. I d’això ens n’hem de defensar els catalans”

-”En Suàrez ja em va telefonar i em va dir que tenia un governador militar del qual no m’havia de fiar. I aquest era l’Armada”

-”En aquella època, l’Armada tenia l’esperança que quan plegués el Suàrez el rei el cridés a ell per formar govern. Però no ho va fer, i va cridar Calvo-Sotelo.”

-”Immediatament després del 23F, la mesura més important que es va prendre va ser la LOAPA. I qui va reaccionar contra la LOAPA? El govern de Catalunya”

-”Per sort, en aquella època el TC no era com el d’ara. Era molt més seriós, molt més independent. Avui això no ens hagués passat, però el TC ens va donar la raó”

(…) de la Generalitat. Amb Alfons Roca, responsable del patrimoni cultural del Palau de la Generalitat, hem repassat la història de l’edifici. Des dels seus inicis l’any 1.400 fins als fets més destacats del segle XX. Hem après que darrera del quadre del rei, al Saló Sant Jordi, hi ha una làpida a “los caídos por Dios y por España”.

“Els fets del Palau són plenament actuals”, ha dit Jordi Pujol a El món a RAC1. Coincidint amb el 50 aniversari d’un dels actes més importants del catalanisme polític, n’hem comentat la transcendència amb l’historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb l’activista polític Xavier Polo.Aquest dimecres, a les vuit, Òmnium Cultural ha organitzat l’acte de commemoració del cinquantè aniversari d’Els fets del Palau, al Palau de la Música. L’acte comptarà amb l’assistència de Jordi Pujol, Josep Espar Ticó i  l’historiador Josep Maria Solé i Sabaté.

Aquest dimecres, a l’estudi, també ens ha acompanyat l’activista polític Xavier Polo, autor del llibre “Tots els catalans són una merda”, basat en la frase atribuïda a Luis Martínez de Galinsoga.

Té 29 anys, és d’Angola però viu a Catalunya. De petita es va quedar cega per un glaucoma progessiu. Estudia quart de Dret mentre treballa d’assistenta per una família que té una filla amb paràlisis cerebral.

La imatge d’Stella Pires va sortir publicada a La Vanguardia el 27 de desembre. La imatge és d’Àlex Garcia.

Els tres casos finalistes del concurs de La Vanguardia i RAC1 són:

- Josep Pallàs, bomber que va sobreviure a l’incendi d’Horta de Sant Joan

El 21 de juliol 5 dels seus companys van perdre la vida intentant aturar aquelles flames. Ell també hi era i ara es recupera satisfactòriament després de rebre cremades al setanta-cinc per cent del cos. Té 37 anys, és veí de la Pobla de Segur i pertany als GRAE, el grup d’elit dels bombers. Ell no es considera un heroi.

- Ignacio Arbestain, farmacèutic del barri de Gràcia a Barcelona.

Quan tenia 14 anys va quedar tetraplègic jugant a cavall fort. Va intentar estudiar enginyeria però li van vetar l’accés a la matrícula perquè no el consideraven “normal”. Llavors va decidir estudiar Farmàcia. Quan va acabar la carrera va obtenir el doctorat cum laude. Ara té 76 anys i cada dia va a la farmàcia. Cada matí, però, dedica 4 hores a rebre les cures de les llagues, vestir-se i traslladar-se. Considera que la gent sovint es queixa massa fàcilment.

- Kim Vogel, holandesa cooperant a Uganda.

Quan tenia 26 anys se’n va anar a Uganda a treballar com a cooperant. Pocs dies abans de tornar a casa va trobar un nen abandonat en una fossa sèptica. Ella li va salvar la vida i va decidir quedar-se a Uganda per fer-se’n càrrec renunciant a la família i amics. Allà va començar de zero i ara, quan ja han passat més de tres anys, Kim Vogel continua a Uganda però ara es fa càrrec de 7 criatures, totes abandonades. Coopera amb associacions locals africanes.

Alaric és Garbo. Garbo és l’home que va salvar el món i aquest, a la vegada, és el millor actor de tots els temps. Tots ells són Joan Pujol, català que va fer de doble espia a la Segona Guerra Mundial. Ara és protagonista de la pel·lícula Garbo. El espía, d’Edmon Roch.

És la història de la derrota nazi al Front Occidental. La història d’un home clau en la campanya bèl·lica més important del segle XX. Com pot ser que els alemanys creguessin del tot la història que l’atac a les platges de Normandia era només una maniobra de distracció? La resposta és l’engany! L’engany perpetrat per un català, de nom Joan Pujol. “Garbo” pels aliats i Alaric pels alemanys.

Segurament de tot el que Garbo arriba a fer durant la Segona Guerra Mundial el més important és que va enviar els soldats alemanys al pas de Calais i no a les platges de Normandia. Això va permetre el desembarcament de les tropes aliades i, en conseqüència, el final de la guerra.

Aquesta és l’extraordinària història de l’espia que va enganyar els nazis, un relat que ara s’ha fet pel·lícula: Garbo. El espía dirigida per Edmon Roch, director i productor de cinema.

Edmon Roch

Maria Teresa Peyrí és la néta gran de Macià. Ha recordat la figura del seu avi, l’avi dels catalans. Peyrí ha explicat que Francesc Macià tenia un tarannà que agradava molt i feia que la gent l’escoltés. Recorda la figura del seu avi com “el d’una persona senzilla, interessant i molt catalanista”. En tot cas, una de les coses que més destacaven d’ell era la seva mirada que “era la d’un home ferm i dolç”.

Quan Macià era president de la Generalitat, Peyrí tenia uns 10 anys. Llavors l’avi era molt criaturer i els anava a buscar sovint a l’escola: “L’avi anava al Parlament però sovint ens venia a buscar a l’institut-escola i se’ns emportava a casa”.

Maria Teresa Peyrí ha assegurat que Macià “ha estat un referent per a la meva vida. Era d’una bondat i d’una rectitud tal que ens emocionava [...] Tot i això, cal dir que no era un bon orador, però en només dir ‘catalans’ ja els tenia tots convençuts”.

Peyrí tenia uns 12 anys quan Macià va morir i recorda que les últimes paraules de l’avi abans de morir van ser “pobra Catalunya”.