El món a RAC1

Immigrants i conciutadans

Rafael Vallbona, periodista i escriptor

Que ningú no vulgui viure en una escala amb xivarri permanent o que no vulgui llogar el seu pis a algú que l’hi destrossi o hi posi 25 cosins a dins no té res a veure amb la immigració. El problema és que un tipus d’immigració ubicada a certs barris té aquest comportament.

Ara bé, considerar que els immigrants tenen més ajudes socials o que col·lapsen la sanitat, ja no és una consideració de ciutadania i veïnatge, és una visió errònia producte de la ignorància.

Per millorar la percepció de la immigració cal combatre tant la ignorància de la realitat, com els comportaments poc sociabilitzadors d’alguns que vénen a viure aquí.

La meitat és feina nostra, dels que acollim, l’altra meitat és seva, dels acollits. I si la percepció de la immigració, segons que diu l’enquesta és tan preocupant que a un 64 per cent de famílies no els agradaria que els seus fills s’aparellessin amb estrangers, és que tant els d’aquí com els que vénen no estem fet bé la feina.

I parlant de feina, ara que no n’hi ha, no si val dir que hi ha massa estrangers. Un cop vinguts per treballar, majoritàriament, en el que nosaltres no volíem, ja són com nosaltres. I com a tals cal tractar-los.

Veïns radicals

Ester Vera, periodista

Mala notícia quan l’agenda política la marca la ultradreta xenòfoba. Que sigui Plataforma per Catalunya qui decideixi les prioritats del debat no diu gaire a favor dels partits tradicionals, però un cop colonitzada l’agenda millor reaccionar.

Catalunya no té un problema amb el burca perquè estem parlant d’un petitíssim  nombre d’afectades amb les quals la mediació encara té espai. Però els ajuntaments s’han posat nerviosos i volen emetre un missatge que digui als seus ciutadans que estan atents a les tensions socials i a la por que la crisi econòmica agreuja.

Si cal decidir, la prioritat per garantir la cohesió social és impulsar el creixement econòmic, bàsic per a la integració, però també respectar i fer respectar els valors bàsics, democràtics i compartits. Entre aquests valors la seguretat i la igualtat de gènere que no s’adiuen amb el rostre tapat.

Però seria demagògic plantar-se aquí. També cal apostar pel laïcisme de l’estat i per dignificar la pràctica de tots els cultes, apostant per l’Islam compatible amb els valors del segle XXI, i no pels radicals que s’alimenten del greuge i la islamofòbia, que també n’hi ha.

Burka sí o burka no

Albert Gimeno, periodista

El debat sobre l’us del vel integral a Catalunya i Espanya està agafant una dimensió perillosa. Perillosa perque les institucions autonòmiques i estatals no s’estan prenent seriosament l’advertència que ve de determinades poblacions. Primer va ser Lleida, ara Cunit. Mentre alguns alcaldes veuen clarament el problema, altres governants de rang superior miren cap a un altre cantó com acostuma a pasar quan es tracta d’assumptes relacionats amb la immigració, no fos cas que el buenisme latent a la societat pugui titllar de xenòfob a qui posa les coses al seu lloc. La llibertat religiosa no pot suplantar els drets de l’individu en un estat democràtic. Per això, legislar en contra de que les persones puguin anar tapades a l’espai de convivencia es de justicia. Existeix un problema de seguretat, es evident. Ningú pot fer vida a l’espai públic amb la cara tapada. Però per sobre de la seguretat hi ha un tema de drets humans. Veure, o millor dit, no veure la cara d’una dona pel carrer és com retrocedir uns quants segles en el temps. I davant d’això no podem consentir més papanatismes de llibertat d’us.

Estudiar l’ús del burka

Mònica Planas, periodista

Decidir si s’ha de prohibir el burka en llocs públics o al carrer té molts grisos i molts matisos. Si pensem en què afecta la dignitat de la dona, és evident que ho rebutgem. Si  pensem en la llibertat individual amb què cadascú pot vestir com vulgui, podem tolerar-ho.

La prostitució també afecta la dignitat de la dona i també es practica contra la seva voluntat, i en canvi no es prohibeix. A Barcelona, de dones amb burka (és a dir amb tota la cara tapada o amb reixeta davant dels ulls) n’he vist poquíssimes. Però de prostitutes n’he vist moltes.

Tinc la impressió que a vegades, políticament, darrera de l’argument tant lloable com defensar la dignitat de les dones i prohibir burkes o vels, s’hi amaguen posicionaments menys honestos: utilitzar la dona musulmana per treure rèdit electoral a plantejaments encobertament racistes.