El món a RAC1

Florentino

Martí Perarnau, periodista

Quan un futbolista, un entrenador o un president justifica les seves derrotes en la mala sort i troba positiu quedar-se a la meitat dels objectius que s’havia fixat, està posant la primera pedra per no progressar. En Florentino Pérez n’és un especialista. Tret d’un parèntesi, ha estat president del Reial Madrid des de començament d’aquest segle i quan no és per una cosa és per l’altra, però sempre troba la manera de seguir fugint endavant, com si la responsabilitat mai fos seva.

Ara, desempallegat d’en Mourinho com qui es treu un cabell de la solapa, fa veure que el Madrid no ha estat mai millor que enguany i torna a començar la cançó de l’enfadós. No podem dir que ens sorprengui res del que ha succeït: Mourinho se’n va com podíem imaginar que se’n aniria, carregant amb el seu personatge, cada cop més feixuc, i Florentino es queda, amo i senyor, cada dia més presoner de si mateix.

Adéu, José

Xavier Garcia Luque, periodista de La Vanguardia

Tres anys de Mourinho al Madrid, tres anys caient a les semifinals de la Champions. Mourinho va arribar al Bernabéu l’estiu de 2010 amb dos objectius clars: posar fi al domini del Barça i conquerir la “décima”, la desena Copa d’Europa del Madrid. Mourinho va dirigir ahir el seu darrer partit europeu a la banqueta blanca i és el moment del balanç: gris fosc. Una Copa, potser dues, i una Lliga serà el seu balanç a Espanya, on ha aconseguit avorrir Guardiola però no aturar el Barça. I a Europa, el gran encàrrec que havia rebut de Florentino, ha ensopegat tres cops seguits a l’últim obstacle. Ni tan sols ha arribat a una final.

Guardiola va marxar deixant una línia marcada i un hereu. Després de Mourinho, en canvi, es tancarà una època al Madrid. Això sí, el portuguès es va acomiadar d’Europa malparlant de l’àrbitre, com sempre. Ah, i una petició: podríem deixar descansar en pau d’una vegada l’esperit de Juanito?

Borussia

Martí Perarnau, periodista

El Madrid ha viatjat 25 cops a Alemanya per jugar partits de Copa d’Europa i dels 25 cops només ha guanyat una vegada, ara fa dotze anys a Leverkusen. És força més que una casualitat: sembla una maledicció. Tot i que el resultat li permet encara somniar en un petit percentatge de possibilitats per remuntar, hi ha hagut una cosa molt pitjor que el mateix resultat: el seu joc. Al Barça li va succeir igual el dia abans: no hauria estat estrany si un i altre haguessin rebut un parell més de gols.

El Madrid havia arribat sa i estalvi a Dortmund, sense ferits ni esgarrats. I sense dubtes. Se sentia superior al Borussia. Però ni amb tota la confiança del món, ni amb tot el sentiment de superioritat, ha pogut aturar la tempesta que li ha caigut al damunt. Es parla molt del físic aquests dies, però això no és atletisme. Bayern i Borussia han jugat molt millor a futbol que Barça i Madrid.

http://www.racalacarta.com/audio/el_mon_a_rac1/0211%2011h%20(Dilluns%2011-02-13)%20Entrevista%20(Jaume%20Roures%20).mp3 Descarrega-te'l El Madrid té un problema amb Cristiano

Xavier Garcia Luque, periodista d’Esports de La Vanguardia

El Madrid té un problema amb Cristiano. L’altre dia un periodista li diu: “Felicitats, noi, ja has arribat als 150 gols amb el Madrid!”  i Cristiano li etziba una resposta que només pot sortir de la boca d’un egòlatra de mida triple XL: “No, són 151 gols”.

Cristiano viu en un món particular i no suporta que de tant en tant un mirallet li respongui que no és el millor futbolista del món. No pot suportar que no el tractin com el número u sense discussió, i a sobre ara descobreix que tampoc no és el futbolista més ben pagat de l’univers. Pobret, amb raó deu estar deprimit. Al món particular de Cristiano no hi ha augment de l’IVA, no hi ha crisi de l’euro ni països sencers en fallida, ni atur ni copagament sanitari. Només hi ha el Rei Sol, l’astre que ho enlluerna tot. Però el rei està trist. No se sent estimat, vol més calés. No és que no arribi a final de mes, i ara! Vol ser el més ben pagat. I punt. El Madrid té un problema amb Cristiano. Un problema gros, com el seu ego.

http://www.racalacarta.com/audio/el_mon_a_rac1/0211%2011h%20(Dilluns%2011-02-13)%20Entrevista%20(Jaume%20Roures%20).mp3 Descarrega-te'l No tocava

Jordi Costa, periodista d’Esports de RAC1

El Madrid ja és campió de Lliga. De fet, ja ho era des que va guanyar al Camp Nou, de manera que el dol blaugrana estava relativament assumit.

Per això ahir em va grinyolar molt sentir Guardiola, que ja va felicitar els blancs pel títol, parlant dels penals que ara sí que li assenyalen al Barça (fins i tot els dubtosos) i que abans no li concedien.

Les estadístiques li donen la raó: al Barça li van xiular 3 penals a favor en les primeres 25 jornades i 6 en les últimes 11, un contrast bestial que arrenca precisament quan la diferència amb el Madrid va arribar als 10 punts i ja no hi havia res a fer.

Certament, sembla una maniobra cosmètica, per equilibrar el balanç, però les denúncies s’han de fer quan consideres que t’estan maltractant, no a posteriori, i encara menys en forma d’insinuacions.
Guardiola no ha estat coherent aquest cop i em sabria greu que quedés d’ell la imatge que no ha sabut perdre.

Efectivament, al Barça li han passat aquesta temporada moltes coses, no totes relacionades amb l’arbitratge i algunes per no haver-se pres seriosament el campionat fins que ja era massa tard.

El Madrid l’abanderen brètols com Mourinho, Cristiano Ronaldo o Pepe però ha guanyat la Lliga amb justícia perquè ha estat més regular i perquè va sobreviure a la pressió de jugar-se-la al Camp Nou. I punt. La resta ara ja no toca. La temporada vinent donarà al Barça l’oportunitat d’aixecar-se i posar les coses al seu lloc.

http://www.racalacarta.com/audio/el_mon_a_rac1/0211%2011h%20(Dilluns%2011-02-13)%20Entrevista%20(Jaume%20Roures%20).mp3 Descarrega-te'l Pepe

Martí Perarnau, periodista

Faria plorar si no fes riure. Ja és força dur que l’entrenador es disculpés davant la seva afició per posar el dit a l’ull d’un entrenador rival. El normal és demanar perdó a qui has lesionat o maltractat o ferit o, simplement, a qui has ofès. Aquella disculpa ja va ser prou desafortunada i mal triada.

Però aquesta del defensa central passarà a la intrahistòria dels acudits dolents. Un acte involuntari. Aquesta és bona. Qui ha preparat el text s’hi ha lluït, doncs gairebé ha estat com una altra trepitjada. Tant costa dir les coses clares? Explicar que va perdre l’oremus i se li van creuar els cables? No era aquest un esport d’homes que rebutjava la hipocresia? No deu ser, en realitat, el refugi de gent amb pocs escrúpols, incapaç fins i tot de pronunciar un mot ben senzill? No costa tant demanar perdó de veritat.

http://www.racalacarta.com/audio/el_mon_a_rac1/0211%2011h%20(Dilluns%2011-02-13)%20Entrevista%20(Jaume%20Roures%20).mp3 Descarrega-te'l Estil

Martí Perarnau, periodista

Mourinho va decidir al seu dia que el Madrid jugués a futbol com qui es baralla. És a dir: que no jugaria, sinó que es barallaria. Alguns dels seus jugadors s’ho van prendre al peu de la lletra i prioritzen les picabaralles per davant del futbol. Amb aquesta decisió perden pistonada. Són excel·lents futbolistes, capaços de jugar molt bé com van demostrar a la Supercopa contra el Barça, però viure sempre al límit de revolucions els fa perdre l’oremus. El Madrid d’enguany té prou futbol per centrar-se només en el joc però està perdent el temps i, de vegades, també els punts. És un equip passat de revolucions per decisió tècnica.

En canvi, guanyant o perdent, el Barça sempre té un coixí al qual agafar-se: el seu estil de joc. Bufi el vent a favor o en contra, mai dimiteix del joc de posició. Quan no estàs en forma o el rival et supera, aquest estil serveix per seguir respirant. Quan tot és al seu lloc i els mecanismes funcionen, com dissabte contra l’Osasuna, l’estil serveix per fer-ne un cabàs.