Articles per tema Madrid
El blog d'El món Suscripció al feed RSS
El valor d’unes ungles llargues
12/04/2010
La marató de “Punto Pelota” (Intereconomía) amb motiu del Madrid-Barça ja es troba entre els rècords Guinness. En Sergi Pàmies n’ha parlat i ho ha aprofitat per valorar altres proeses estrictament exhibicionistes. Continuar llegint
Les píndoles del món
Duel
29/03/2010
Martí Perarnau, periodista.
Fa mesos que tot apunta a un xoc de trens el 10 d’abril. Són dos trens que corren per la mateixa via a gran velocitat, dirigint-se l’un contra l’altre sense cap voluntat d’apartar-se i evitar un destí que ja sembla inevitable: un xoc bestial, una Lliga a cara o creu, nou mesos de campionat jugant-se en noranta minuts.
Hi ha qui pensa que aquest duel bipartidista no es bo per la Lliga, doncs tot ha quedat resumit en veure com els dos líders es van cruspint la resta d’equips. Però l’espectacle està sent brillant, potent i emotiu. A cada nova dificultat, Barça i Madrid responen amb més energia i noves alternatives de joc per seguir sumant de tres en tres. Ara ja podem dubtar seriosament que cap dels dos perdin punts contra ningú més, tret del partit del Bernabéu, que com més s’apropa més sembla un duel del western americà entre els dos pistolers més ràpids del salvatge Oest.
Les píndoles del món
Henry
15/03/2010Martí Perarnau, periodista
En dos mesos s’haurà acabat la Lliga i ara mateix sembla que el títol es decidirà al partit del Bernabéu. El desequilibri entre els equips de Primera es tan gran com el diferencial de pressupostos. Barça i Madrid son cada any més poderosos perquè tenen més diners per seguir creixent. La resta, amb sort justeja i alguns, fins i tot estan amb l’aigua al coll. Participen a la mateixa competició, però gairebé no poden competir i la conseqüència es que la Lliga pot decidir-se en noranta minuts.
En aquesta lluita, el Madrid té l’avantatge de la contundencia rematadora, però el defecte conegut de la falta de joc asociatiu i un estat anímic com a mínim inestable desprès de la nova eliminació europea. El Barça és millor equip, juga de memòria i té homes en gran forma com Messi, Valdés o Alves. Queda la incògnita de saber si el d’Henry és un retorn de veritat. Si ho és i també tornen Keita, Abidal i Touré potser caldrà anar posant el cava en fresc.
Tertúlia esportiva
Eufòria culer, fracàs galàctic
11/03/2010
Convocatòria urgent amb Santi Nolla, Enric Bañeres i Martí Perarnau després que el Madrid quedés eliminat aquest dimecres de la Champions per l’Olimpique de Lyon.
Les píndoles del món
Lliga
22/02/2010Martí Perarnau, periodista
Queden catorze match-balls per decidir la Lliga i fer qualsevol pronòstic és com jugar a la loteria. Després de vint-i-tres jornades, els dos punts de distància entre Barça i Madrid són com un empat tècnic, doncs cada equip depèn de si mateix per guanyar el títol. Estem en un campionat amb molt poques errades i on guanyarà el qui rellisqui menys en aquests catorze match-balls. Ara, cada partit serà una final i equivocar-se un sol dia serà com regalar-li la Lliga al gran rival.
Si un factor pot influir a trencar aquesta igualtat tan gran és el factor anímic. El Madrid s’ha acostumat a fer sang quan juga a casa i té el vent a favor. Ben tapat per la seva afecció és quan rendeix millor i en aquests casos, és molt gran i contundent. Però quan viatja i es destapa, quan ha de pujar pendents inclinades, la cosa canvia i apareix un Madrid menys consistent, capaç de relliscar allà on no t’ho esperes. La Lliga serà per qui menys s’equivoqui.
Les píndoles del món
Villarato
01/02/2010Martí Perarnau, periodista
Les grans teories de la conspiració sempre tenen un risc: que la gent se les prengui a conya. Generalment fan referència a esdeveniments tràgics i, per tant, aquesta conya no es produeix. Però quan s’aixeca una gran teoria conspiratòria al voltant del futbol passa el que ara està succeint amb el Villarato. Va començar com la tonteria d’un periodista sense arguments, però amb bon gust pels adjectius; va continuar prenent volada a la capital i acabarà ben aviat a les “xirigotes” de Cádiz enmig de la conya general.
La teoria del Villarato amaga la manca d’arguments futbolístics de l’entorn madridista. Ara mateix, l’equip de Pellegrini és força més bo del que creuen els propis afeccionats blancs, que es veuen sacsejats a diari entre la teoria del Villarato i la dependència absoluta dels mitjans en Cristiano Ronaldo. La resta de jugadors sembla no existir i el victimisme s’ha apoderat del club. El barcelonisme farà bé en seguir el camí de la sobrietat que marca Guardiola i prendre’s això del Villarato com el que és: una conya marinera.
Especials
… però toca íntegrament a Madrid
22/12/2009Aquest és l’ambient que es respirava des del Saló de Sortejos de Loteries i Apostes de l’Estat.
Fotos: Jordi Armenteras i Xavi Bundó
Les píndoles del món
Sostenibilitat
07/12/2009Martí Perarnau, periodista
La diferència entre el Barça d’aquesta temporada i el de la passada és… el Madrid. Aquell Madrid que encara entrenava Bernd Schuster sumava 26 punts després de 13 partits. L’actual en té 31. Aquell havia rebut 20 gols; aquest, només 11. Aquí està tota la diferència: a Casillas li han fet la meitat de gols i el seu equip suma 5 punts més que fa un any. Al Barça gairebé no ha canviat res: té un punt més, no ha perdut cap partit, ha rebut els mateixos 9 gols i n’ha marcat 7 menys. Es a dir, és menys exagerat en les golejades, però fins i tot una mica més eficaç que la temporada passada.
El futbol es resisteix a creure l’axioma de Mariano Rajoy quan argumenta que l’únic important a la vida són els resultats. També ho son les idees i potser més. La del Barça es tan clara i rotunda com la temporada del Triplet. La del Madrid encara no es coneix, més enllà de l’esforç, el coratge i l’eficàcia rematadora tradicional. No sona gaire sostenible.
Les píndoles del món
Un clàssic inesperat
30/11/2009
Jordi Costa, redactor d’esports de RAC1
Després de l’habitual parlar per parlar de la setmana preclàssic, a l’hora de la veritat el Barça-Madrid va respondre ben poc al que entre tots plegats havíem teoritzat.
D’entrada, de bany futbolístic del Barça res de res, perquè els de Guardiola van tenir moltes dificultats per encadenar 3 passades seguides, i en conseqüència no van poder imposar el seu estil, fins al punt que el Barça va ser més intel·ligent amb 10 que amb 11.
Tampoc el Reial Madrid no va ser l’equip desorganitzat i sense ànima que ens havia promès en els últims partits. Al contrari, plantejament valent de Pellegrini, verticalitat i ocasions sobrades per haver-se avançat al marcador. Ni tan sols els esperats Messi i Cristiano Ronaldo, que van acabar jugant, es van acostar a la seva millor versió.
En aquest escenari, el clàssic es va decidir per paradoxes: al Madrid de la pegada li va faltar eficàcia a l’hora de concretar la seva bona primera part, i al Barça dels jugones li va faltar brillantor i va acabar decidint per l’eficàcia d’Ibra al davant (gol pràcticament a la primera ocasió) i la de Valdés i Puyol al darrere.
Però al capdevall, el que compta és que el Barça va tirar d’ofici i va assegurar la victòria que porta associada la recuperació del liderat, però compte si el Reial Madrid pren el partit d’ahir com a punt de partida per edificar alguna idea concreta, perquè de jugadors n’hi sobren. Si ho aprofiten, seran un rival a tenir molt en compte.
Entrevista d'actualitat
L’entrenador de l’Alcorcón: “Ara volem el Barça… i que ens elimini ràpid!”
11/11/2009
Juan Antonio Anquela no tem els reptes. El tècnic de l’Alcorcón, el Segona B que ha eliminat el Madrid a la Copa, vol ara que li toqui el Barça. “Volem un equip gran que ens elimini ràpid! Continuar llegint
Les píndoles del món
Alcorcón
11/11/2009Martí Perarnau, periodista
Milan, Liverpool, Barça i ara Alcorcón, les quatre bèsties negres del Madrid. El Bernabéu ja no fa por ningú. O millor dit: només li fa por al propi Madrid.
Ni l’àrbitre, ni la heroica, ni partit de llegenda, espiritu de Juanito, ni més mandangues: el Madrid té grans individualitats, però no ha sabut fer un equip. Fa anys, n’hi havia prou amb l’adrenalina de Raúl i Guti per intentar remuntades impossibles. Avui, el titularissim Raúl es sinònim de fracàs.
Ni ha netejat els estables, ni ha decidit a què vol jugar, ni sap quin es el full de ruta, però a 10 de novembre Florentino ja ha aconseguit que el triplet sigui impossible. Va quedant clar que es el millor venent fum, però encara no ha sabut construir un projecte sostenible de jugar a futbol. De moment, l’espectacle més fort que s’ha viscut al Bernabéu son els olés que cridaven 80.000 aficionats madridistes mentre l’Alcorcón torejava el seu equip.
Les coses estan canviant i aquest matí, camí de l’escola, hi ha molts nens a la capital que pregunten: “Papá, porqué somos del Madrid?”.
Les píndoles del món
Pobre Pellegrini
28/10/2009Jordi Costa, redactor d’esports de RAC1
El ridícul perpetrat ahir a Alcorcón pel Reial Madrid és un dels més grans de l’entitat blanca en l’era moderna, tan històric com la maneta de San Siro de fa 20 anys però molt més vergonyant.
Els blancs s’han abonat les últimes temporades a quedar eliminats de la Copa per equips menors, però encaixar un 4 a 0 contra un equip com l’Alcorcón destapa símptomes preocupants que van molt més enllà d’una golejada i d’una hipotètica eliminació, que això ja ho veurem perquè falta la tornada.
El cas és que tot apunta que la primera i potser la única víctima serà Manuel Pellegrini.
El tècnic xilè ja fa setmanes que viu sota sospita perquè, tot i que els números del Madrid no són dolents, el joc i la comparació amb el Barça exemplifiquen que el talonari no fa miracles.
I n’hi ha que pensem que un equip i un entrenador necessiten un temps de gràcia per encaixar i també n’hi ha que defensaran que Pellegrini és un titella que no ha sabut ni tan sols definir a què vol jugar el seu Madrid. Però és indiscutible que no és culpa de l’entrenador si els seus 11 multimilionaris surten a pasturar i a fer el ridícul per contrast amb la fam dels mileuristes de l’Alcorcón.
Les semblances entre nits com la d’ahir i com les que va viure el Barça a Novelda o Figueres evidencien que el Madrid ha perdut el nord com l’havia perdut el Barça de Gaspart: dessídia a la gespa i desgovern als despatxos. Al Barça, per sort, ho porta tot en Pep.
%s1 / %s2
