Articles per tema Maragall
El blog d'El món Suscripció al feed RSS
Les píndoles del món
Esforços de tots
18/03/2010
Fidel Masreal, periodista
Crec que davant l’escàs seguiment de la vaga d’ahir, els sindicats de mestres haurien de fer un pensament. Un pensament per als seus interessos, perquè com deia el savi, els esforços inútils generen malenconia; i un pensament extern respecte al seu sector, perquè les vagues afecten als alumnes, als pares i als mestres que volen continuar amb la normalitat.
Dit això, que reclamin més plantilla i menys alumnes per aula sembla de sentit comú, però en educació com en altres prioritats socials, els diners dels governs comencen a ser més que limitats degut a la crisi, així que entre tots haurem de decidir d’on els traiem. L’educació és estratègica precisament per sortir de la recessió, i per això l’esforç hauria de ser comú, també dels mestres en vaga, assumint per exemple que la nova llei és fruit d’un consens polític força notable i té voluntat d’estabilitat en un sector massa trinxat per normes canviat, que una major autoritat pels directors i una major professionalització dels centres és ben vista per la opinió pública, i que el risc que corren els vaguistes es que la seva acció sigui entesa només en clau corporativa perquè hi ha eleccions sindicals a la vista.
Les píndoles del món
Quan les aules es buiden, el saber ocupa lloc
17/03/2010
Rafael Vallbona, periodista i escriptor
Estic d’acord amb el conseller Maragall: l’educació és un servei d’interès general per al país. És per això que no em cap al cap que no hagi fet prou per evitar la situació a la que s’arriba avui amb la vaga de mestres.
Fa temps que tinc la sensació que, el que menys importa tan als mestres com a l’administració són els estudiants, llur formació i les seves famílies. Uns perquè viuen perpètuament ancorats en un gremialisme tronat, i els altres perquè fan de l’educació un terreny, o d’adotzenament ideològic, o de baratament polític.
Si uns i altres es prenguessin seriosament i generosa el futur de l’educació, com pertoca a la feina d’un i altre col·lectiu; l’ensenyament seria realment considerat per tothom un interès general de país i no s’arribaria a vagues com les que avui buidaran les aules.
Ja l’aixecarem dreta la paret, deia el meu avi quan no em sabia les taules de multiplicar. Pobre home, poc es podia imaginar que una cosa tan sagrada per la seva generació com era poder aprendre de lletra, acabaria convertint-se en un instrument de mercadeig polític.
Així, com podem pretendre que el saber tingui el prestigi que li pertoca?
Les píndoles del món
Antifranquistes de pissarrí
25/02/2010
Enric Vila, periodista i historiador
La vaga convocada pels mestres posa de relleu l’evidència que el problema de l’educació no se solucionarà només amb lleis. N’hi ha prou d’escoltar el sindicat per veure el paper que l’antifranquisme té encara avui en els mals del país. La retòrica de l’antifranquisme tenia valor durant el franquisme però ha derivat en un idealisme autojustificatiu que permet totes les inconsistències amb la condició que es perpetrin en nom de paraules boniques, com aquelles que escrivíem amb gumets als murals de l’escola. El primer que caldria fer és endurir la carrera de magisteri, que sempre ha estat la carrera dels tontos. Si la carrera fos tan difícil com la de medicina el percentatge de mestres sense vocació baixaria i també disminuiria el nombre de mestres histèrics i amb tendència a la depressió. Per atraure gent forta i intel·ligent caldria que les escoles paguessin millor. Si paguessin millor potser els mestres no serien tan bones persones però segurament l’educació també hi guanyaria. Ens queixem dels pares, però els responsables de donar exemple a les escoles també es mereixen una bona repassada. Ancorats en els valors i el complex de superioritat de l’antifranquisme de pissarrí, comprenc que no s’entenguin amb el conseller Maragall, que és el prototip d’antifranquista oportunista, o evolucionat cap al cinisme.
Entrevista d'actualitat
Montilla reclama a Saura mutisme contra ETA
18/02/2010http://www.racalacarta.com/video_mon/100218_Montilla.flv
“Si sabés detalls, no els diria”, ha dit el president de la Generalitat en relació a la informació sobre l’operatiu contra ETA a Catalunya que ha donat Joan Saura. En una entrevista a El món a RAC1, José Montilla ha assegurat que no té indicis que ETA volgués establir-se a Catalunya, i ha dit que no va admetre la dimissió d’Ernest Maragall perquè “fa bona feina i té el meu afecte”.
Entrevista d'actualitat
“El pitjor de la crisi ja ha passat”
17/02/2010http://www.racalacarta.com/video_mon/100217_Antoni_Castells.flv
El conseller d’Economia i Finances, Antoni Castells, ha estat contundent a l’hora de diagnosticar la situació econòmica del país. Per això, tot i ser optimista, ha advertit que “serà un any dur perquè continuarem tenint una taxa d’atur important” i situa la recuperació de l’ocupació quan “el creixement econòmic sigui del 2%”. Ara encara és negatiu. Sobre el cas Maragall, Castells ha dit que és evident “que hi ha un projecte de país”. Continuar llegint
Les píndoles del món
Tancat en fals
16/02/2010Fidel Masreal, redactor de societat de El Periódico
Què passaria si un ministre de Zapatero digués que fa temps que el seu Govern va renunciar a encarnar un projecte integral de país? Seria tal la pressió política i mediàtica que dimitiria o a les poques hores seria cessat fulminantment. Aquí en canvi no passa res, un cop més no passa res, més enllà del minuet de Maragall rectificant, posant el càrrec a disposició del President i que Montilla no li accepti la dimissió.
Però sí que passa.Passa que Maragall segueix pensant el que pensa, i molt més que es calla. Passa que hi ha un sector catalanista al PSC que, fart d’intentar donar la batalla interna sense èxit ni suports, ha decidit donar la batalla externa, a risc de donar munició gratuita a Convergència i Unió. Passa que hi ha consellers que feliciten en privat a Maragall però no en públic. Passa que no consta que el conseller Castells, que va defensar-lo, hagi també rectificat. Passa que l’aparell del PSC no vol autocrítica i menys en precampanya. Passa que, com a d’altres partits, als socialistes mai els sembla bon moment parlar de regenerar a fons la relació amb la societat. I potser serà la societat la que els regenerarà a ells.
Les píndoles del món
Aquí tot és possible
15/02/2010
Jordi Barbeta, cap de política i actualitat de La Vanguardia
L’andanada d’Ernest Maragall contra el Tripartit demostra que aquest país està políticament molt malalt. En un govern normal, de qualsevol país normal, cap ministre es caga en el seu propi govern, però si ho fes seria automaticament destituït. Aquí no, aquí tot és possible.
A força de fer el ridícul cada setmana, el govern ha perdut la vergonya. És un fenòmen incomparable de feblesa política. Es reconeixen tan febles que tot el que no sigui plegar ja els va bé. Només cal dissimular i dia que passa, any empeny. Això des d’un punt de vista institucional. Quan el fons del debat reobert per Maragall, la tesi sobre el catalanisme del PSC, és un assumpte que només interessa a unes dotzenes de militants d’aquest partit. El bluix de la militància fa dècades que està en una altra ona.
No es pot negar que al PSC hi ha persones que són catalanistes, entenent per catalanistes aquelles persones que posen el govern de Catalunya com a prioritat per damunt de qualsevol altra. Al PSC hi ha catalanistes però són una exigua minoria que fan el paper de cirereta.
Mai el PSC es separarà del PSOE ni tindrà ni tan sols el grup parlamentari propi al Congrés. Primer perquè el PSC no vol i segon perquè el primer intent ressucitaria immediatament la federació catalana del PSOE amb més militants, més diners i més votants.
Les píndoles del món
El que no va dir Maragall
12/02/2010
Tian Riba, periodista
Malament anem si el que és notícia és un discurs ple de sentit comú. El que va dir Ernest Maragall dimarts no és una opinió, és una realitat, com va dir ahir un Antoni Castells que fa temps que prepara el terreny pel que pugui passar l’endemà de les eleccions. Exactament igual com fa Duran a CiU, per cert.
Hi ha fatiga del tripartit, però no tant com a fórmula de govern, sinó com a discrepància permanent. I el conseller ho ha viscut en pròpia pell amb la llei d’educació. A can PSC no haurien d’estar enfadats, perquè el que va dir Maragall no és res més que reclamar el vot pels socialistes per no necessitar crosses per governar.
Maragall, a més, va dir altres coses en el seu discurs que sempre ha defensat: cal regenerar el model de partits, cal una nova llei electoral, cal acabar amb el paternalisme de l’administració i cal que el PSC faci sentir la seva veu a Madrid. Res de nou sota el sol. Només un però, per a Maragall i Castells. Que no passin de les paraules als fets, per exemple, en el cas del grup propi a Madrid. I que Ernest Maragall no rematés l’atac de sinceritat dient que el PSC només hauria de voler la presidència de la Generalitat si guanyaI les eleccions. Perquè ells saben perfectament que el pecat original de la inestabilitat i de la desafecció rau en la feblesa de qui governa quedant segon.
Entrevista d'actualitat
“Maragall hauria de dimitir”
11/02/2010http://www.racalacarta.com/video_mon/100211_Sanchez_Camacho.flv
La presidenta del PP català, Alícia Sánchez-Camacho, ha aconsellat al conseller Maragall que, si creu que el govern cansa la gent, el millor que podria fer és “dimitir i demanar que es convoquin eleccions”. Sobre la poca presència del català al cinema, diu que “no li preocupa” que el seu fill no pugui veure Tiana y el sapo en català. Continuar llegint
%s1 / %s2
