Articles per tema Martí Perarnau
El blog d'El món Suscripció al feed RSS
Les píndoles del món
El Clàssic
01/10/2012
Martí Perarnau, periodista
Ni Barça ni Madrid arriben bé al seu enfrontament. Per resultats, el Barça marxa fantàstic i el Madrid, lluny, tot i que no prou per considerar acabada la Lliga. És clar que no: si tot just acaba de començar! Els resultats aniran oscil·lant durant la temporada: hi haurà bons i mal moments i l’essencial serà el joc. El Barça no està jugant bé. Ho fa amb energia, passió i efectivitat i amb resultats extraordinaris, però amb un joc que encara és lluny del que sap i pot fer. Aquest no és el gran Barça dels darrers anys tot i que s’hi assembli. Encara necessita corregir força aspectes posicionals i tècnics per ser el gran Barça, per tornar a sentir-se indestructible i no haver de fiar-ho tot al cor i l’empenta, al pit i collons. No sembla senzill arreglar-ho en una setmana, però no és impossible.
El Madrid tampoc està jugant bé, digui el que digui la seva pallissa al Deportivo. Tot i que es pensi en la importància del cor, el duel sembla més que mai una pura qüestió de joc.
Les píndoles del món
La factura
17/09/2012Martí Perarnau, periodista
El Madrid es va passar tres anys sencers perseguint el Barça. Finalment, la temporada passada va aconseguir conquerir la Lliga. I amb aquest triomf va assolir el principal objectiu, pel qual s’havien esmerçat tots els esforços imaginables. Assolit l’objectiu, comencen els problemes. Això li succeeix a tot esportista: el principal problema un cop conquerit l’objectiu és el següent pas. De vegades, senzillament no hi ha següent pas perquè l’èxit esgota la fam i sense fam no hi ha competidor. D’altres vegades, l’objectiu assolit és un gran generador de problemes. És el cas actual del Madrid, que pateix l’habitual conflicte d’egos dins d’un vestidor més un esgotament mental extraordinari després de tres anys perseguint de manera ferotge el Barça.
Es va dir que aquells rabiosos partits Barça-Madrid de l’abril de 2011 li havien sortit gratis al Madrid. Que tota aquella excitació portada al límit de l’agressivitat no tindria mai cap conseqüència. Doncs no, ara ha arribat la factura i és força pesada: a la factura hi apareixen els egos desfermats, l’esgotament després de tanta tensió i les discrepàncies per haver de jugar sempre al límit.
Les píndoles del món
Gràcies, Pep
28/05/2012Martí Perarnau, periodista
S’hauria fet difícil trobar un millor final a la etapa d’en Pep Guardiola. Home sí: millor haver guanyat Champions i Lliga, però com que no va ser possible, no hi ha res millor que acabar a la Copa contra l’Athletic, igual que el primer títol. I jugar un partit que va ser una mena de catàleg dels quatre anys. Només va faltar la defensa de tres, però la resta de grans trets tàctics i tècnics del Pep Team van lluir en la seva màxima expressió en aquesta nova final guanyada.
El balanç d’en Pep ja l’hem fets tots. Ha estat tan bestial que no s’oblidarà mai. Ha estat tan ric que no es podrà editar un DVD amb els millors partits: en caldrà una col·lecció completa. En aquesta hora dels adéus, cap paraula d’agraïment sembla prou per abastar una època tan gloriosa. Fem-ho senzill: simplement, gràcies pel teu futbol, Pep.
Les píndoles del món
Pep Machado
14/05/2012Martí Perarnau, periodista
En Pep Guardiola va estrenar-se en lliga a Sòria i ha acabat a Sevilla, és a dir, el mateix camí que Antonio Machado però a l’inrevés. En aquests quatre anys començats a Castella i acabats a Andalusia, en Pep ha fet molt camí i com ell deia sempre: pas a pas, com en els versos de Machado, partit a partit. Quatre lligues entre Sòria i Sevilla, tres títols i aquesta darrera perduda davant d’un Madrid impecable i impressionant que ha batut pràcticament tots els records, perdent només dos partits.
Ha estat molt gran la feina d’en Pep, que curiosament es va estrenar a la Lliga perdent un partit i tanca el seu cercle empatant el darrer i al darrer minut. Principi i final dolents, però entre mig la glòria absoluta: 152 partits de Lliga i gairebé el 80% conclosos amb victòria. Un balanç feliç, espectacular, probablement irrepetible.
Les píndoles del món
Sort
07/05/2012Martí Perarnau, periodista
Que tinguis sort, cantava la gent. Però no és en Pep, sinó la gent, qui ha de tenir sort. La gent del Barça. Sort, en quin sentit? No en el d’un resultat favorable, sinó sort en la manera de fer i d’afrontar el futur. En Pep Guardiola deixa un llegat de triomfs, de joc i de manera de fer. En la victòria i també en les derrotes o quan van anar mal dades. Des del seu primer dia va agafar un camí ben recte. Difícil i ple d’obstacles, però ben recte. I se’n va guardar prou d’intentar fer dreceres que no tocaven. Va ser honest i treballador, competitiu i bon esportista, educat i respectuós, fins i tot en els dies en què era fàcil comportar-se com un poca-solta.
Sembla que el club i els seus afeccionats han interioritzat aquesta pedagogia, aquesta manera de fer les coses. Ho hem vist en les derrotes de fa uns dies o en el mateix comiat a l’entrenador. Permeteu-me, però, que mantingui encara un petit interrogant sobre si tothom farà cas de les lliçons que deixa en Guardiola. Jo canviaria la lletra de la cançó: gràcies a en Pep, sort per a en Tito.
Les píndoles del món
El camí
30/04/2012Martí Perarnau, periodista
Ha semblat que l’equip es tragués un pes del damunt. El pes, enteneu-me bé, no era en Pep Guardiola. Era la incertesa que hi havia per no saber què passaria amb en Pep i, sobre tot, quin camí seria l’escollit en cas que marxés, tal com ha succeït. I del camí no se’n dubta al club. Serà el camí d’en Rinus Michels i en Laureano Ruiz; d’en Johan Cruyff i en Van Gaal; del Charly Rexach i en Rijkaard. El camí d’en Pep Guardiola.
La decisió institucional, símbol d’un lideratge inimaginable fa un temps, és tan ferma i rotunda que sembla haver alliberat uns jugadors que estaven engarrotats, confosos, com encongits pels interrogants del futur, més que per les tàctiques defensives dels rivals. Resolta la qüestió, l’equip s’ha alliberat i ha alliberat cames i cap. El Rayo Vallecano ho ha patit. Ara cal prendre més decisions encertades dins i fora del vestidor i ser conscients que el llistó està molt alt, molt amunt. No ho oblidem.
Les píndoles del món
Mons oposats
26/04/2012Martí Perarnau, periodista
Les paradoxes del futbol s’han fet un fart de riure aquestes dues últimes nits. De la final Barça-Madrid s’ha acabat en un Bayern-Chelsea farcit de reservistes. Però el més paradoxal no és que hagin perdut els dos millors equips del moment, sinó que ho han fet explotant al màxim la manera de jugar de cadascú. El Barça es va plantar a l’àrea anglesa i va moure la pilota fins a marejar-la. Quan ho tenia tot a favor per ser a Munic no va voler administrar el seu avantatge i va preferir continuar atacant. Va morir per no voler especular.
El Madrid ha mort per la causa contrària: per voler especular. És el que acostuma a fer quan es troba en situació favorable. En un quart d’hora tenia llest el bitllet per la final i va decidir fer-se enrere per protegir el botí. Ho va fer ja molts cops enguany i gairebé sempre li va sortir malament. Ahir nit també. És curiosa aquesta doble eliminació: l’un ha caigut per massa agosarat; l’altre per massa poruc. L’un per voler tota la pilota; l’altre per no voler-la ni en pintura. Son dos móns oposats.
Les píndoles del món
Derrotes
23/04/2012Martí Perarnau, periodista
En aquests quatre anys, el Barça haurà jugat uns 250 partits i les derrotes es podran comptar amb els dits de les dues mans, més o menys. No seran només els títols aconseguits: 13 de moment i dos més amb opcions, sinó sobre tot el petit nombre de derrotes. L’Iniesta feia 55 partits que no perdia. El Camp Nou no havia vist perdre en Lliga des del setembre de 2010. Senyors, això és molt gran. És clar que aquest Barça té defectes i comet errades i pateix mancances. I que hi ha nits més fosques i dies més espessos, però el seu nivell d’excel·lència futbolística està fora de normes. Ha perdut un títol contra qui més mal fa i en el lloc que menys es desitjava. Però avui ja és dempeus disposat a seguir lluitant pels altres dos pels quals competeix. Quan siguem grans podrem dir que vàrem veure un equip de llegenda i per explicar-ho en tindrem prou dient que gairebé no perdia mai.
Les píndoles del món
Muntanya russa
18/04/2012Martí Perarnau, periodista
Fa moltes setmanes que el Madrid juga a fer la viu-viu amb els seus partits. Fins ara l’ha anat salvant un Cristiano Ronaldo ferotge davant de porteria i l’ambició que mai li falta a un equip amb tanta història al darrere. Però no només ha ensopegat a la Lliga, fins al punt que ha permès que el Barça li esbufegui al clatell, sinó que està jugant amb foc amb la Champions.
El pitjor que va fer ahir a Munic no va ser perdre per 2 a 1 que, al cap i a la fi, no es un resultat que sentenciï res en cap sentit. El pitjor que deixa és la sensació que és molt fort en les seves fortaleses, però molt feble en les seves febleses. Sap fabricar-se un gol del no-res, però també és molt capaç d’autodestruir-se en pocs instants. Un equip al damunt d’una muntanya russa, molt extremista, força inestable. Capaç de tot, del millor i del pitjor.
Les píndoles del món
Històric
16/04/2012Martí Perarnau, periodista
Si ho mirem amb fredor, el Madrid segueix tenint un avantatge notable i suficient a la Lliga i Barça i Madrid tenen molts números per trobar-se a la final de la Champions el 19 de maig. Però la realitat sempre s’entesta a dur la contrària als pronòstics de paper. I la realitat dels pròxims 10 dies és molt dura i intensa per als dos equips que ara mateix tenen la jerarquia europea. Deu dies infernals que ningú sap com acabaran, per més que ens hi escarrassem: pot passar de tot i trobar-nos amb els resultats més inversemblants.
El que us vull plantejar ara no és cap pronòstic, sinó un pensament: si el Barça remunta aquesta lliga i arriba a la final de Champions novament, aleshores direm segur (tornarem a dir) que estem davant d’un equip històric i llegendari. Però i si no ho aconsegueix? I si el Madrid guanya la Lliga i el Chelsea elimina el Barça? No seguirà sent un equip històric i llegendari? Per mi sí. I per vosaltres?
Les píndoles del món
En forma
26/03/2012Martí Perarnau, periodista
El Barça es troba en la posició que somniava fa un mes: ha retallat punts a un Madrid neguitós i esverat i retroba totes les bones sensacions pròpies. En Pep Guardiola pot estar content: tret d’Abidal i dels lesionats té tothom pràcticament a punt per l’esprint final i una cosa més: l’equip no té dubtes. Sap què cal fer en cada ocasió, tant els dies bonics i còmodes com els dies complicats i durs, com dissabte a Mallorca, on tot semblava bufar en contra.
Aquest Barça, per damunt de la seva immensa qualitat, ha adquirit una virtut imprescindible: la capacitat de competir com un equip madur, al qual no li afecten els accidents del camí. Passi el que passi, ells segueixen ben agafats a la pilota i l’estil de joc, dos companys inseparables. Aquest final de temporada del Barça promet noves nits de glòria.
Les píndoles del món
Futbol
22/03/2012Martí Perarnau, periodista
Pendents de saber si la impenetrabilitat de la matèria segueix existint i si la transmutació alquímica ha esdevingut real, ens quedarem amb el fet que l’impossible s’ha convertit en possible i amb tendència cap a probable.
Al mateix temps que el periodisme ha aconseguit anar més avall del nivell argumentari de la barra de bar, el futbol va col·locant cadascú més a prop d’on es mereix. Quan el Real Madrid jugava un futbol associatiu, directe però associatiu, va aconseguir marxar lluny del Barça. Quan s’ha girat la truita i el Barça ha tornat a ser el mestre del joc posicional i el Madrid ha retrocedit als seus fonaments de la temporada passada, la distància s’està reduint a tota velocitat.
Serà el futbol qui dictarà sentència al final. Hi ha tant soroll i tants mals de queixals al voltant de la gespa que aquesta realitat tan senzilla s’oblida sovint. No seran el arbitres ni els realitzadors de televisió els que atorgaran el títol. Serà el futbol. I ara per ara hi ha diferència.
Les píndoles del món
Ben tornats
19/03/2012Martí Perarnau, periodista
Arriba la primavera i el Barça es guarneix. La foscor dels mesos d’hivern queda enrere, com les lesions i els maldecaps, si és que ens podem abstreure per un moment del drama de l’Abidal. Arriba la primavera i torna el Barça en la seva autèntica magnitud; en la dinàmica de la fluïdesa i el joc col·lectiu i, al mateix temps, l’onze de gala comença a construir-se i els grans objectius del curs, que enguany se centraran en la Champions (o potser també en la Lliga?), comencen a adquirir la solidesa dels somnis possibles.
Encara queden serrells per arreglar, com l’estat de forma del Gerard Piqué, però la resta ja està gairebé a punt pel tram final. Entre els que tornen de lesions i els qui s’acaben de posar en forma encara fan falta 10 dies més perquè la maquinària rutlli al 100%. Però ja hi són. Ben tornats.
Les píndoles del món
Titulars
12/03/2012Martí Perarnau, periodista
Els qui vulguin jugar la Champions s’hauran de guanyar el lloc cada diumenge a la Lliga. Aquest és el missatge que traspua en Pep Guardiola: encara que el títol de Lliga és cada cop més lluny, vol que el seu equip segueixi lluitant com si fos possible conquerir-lo. I d’aquesta lluita n’escollirà els jugadors que barallaran per la Champions. És la seva manera de generar tensió competitiva en un equip que podria tenir la temptació de deixar-se anar els caps de setmana per centrar-se només en les nits europees.
En Guardiola no vol això. Sap que en aquest nivell tan elitista de competició, afluixar una mica el ritme pot significar la perdició. No hi ha hagut encara cap guanyador de Champions que hagi aconseguit repetir l’any següent del seu triomf. Aquest és el repte de l’entrenador del Barça. Trencar aquesta estadística negativa i per aconseguir-ho necessita una dinàmica guanyadora i sostenible. Per això es mostra tan exigent dins i fora del camp.
Les píndoles del món
Competir
05/03/2012Martí Perarnau, periodista
Mentre l’entorn, la premsa, els directius i en Gerard Piqué es dediquen a les actuacions arbitrals, en Guardiola i els seus xicots van demostrar dissabte que no estan disposats a rendir-se en una Lliga que tenen gairebé perduda. Dissabte ho tenien tot disposat per la rendició: tot bufava en contra, era la situació perfecte per llançar la tovallola, per dedicar-se a competicions amb més glamur o menys complicacions. I en aquell moment, aquests jugadors, fins i tot en inferioritat numèrica i gairebé anímica, van demostrar que no pensaven rendir-se, sinó lluitar fins al final, tot i que el final sembli estar escrit i ben escrit.
Aquesta és una grandesa impagable en un esportista: competir i no rendir-se mai. Fins ara, el Barça d’en Pep ha estat gran en la victòria, amb el vent a favor i la joia als llavis. Ara, també ho és quan tots els elements bufen en contra convocant una dimissió que l’equip no pensa acceptar de cap manera. La mesura autèntica d’un esportista no es percep els dies de glòria, sinó aquells en què tot convida a dimitir i tu segueixes lluitant com si res.
Les píndoles del món
Fam
20/02/2012Martí Perarnau, periodista
Com si li haguessin donat corda, el rellotge ha tornat a marcar l’hora puntualment. Per quart any consecutiu, el període que va de gener fins a mitjans de febrer ha estat fosc i dur per les cames blaugrana. Però els finals de febrer han marcat sempre, en la era Guardiola, l’inici d’una primavera futbolística que ahir va semblar començar novament.
A més de grans actuacions individuals, la majoria d’elles motivades per una excel·lent posada en acció col·lectiva, aquesta pallissa al València té el regust d’un missatge clar de l’equip cap al seu entrenador: si en Pep Guardiola tenia dubtes, si és que en tenia, ahir nit els va poder esborrar. El seus jugadors li van dir damunt la gespa que tenen fam i ganes de seguir fent història.
Les píndoles del món
Ja ho deia jo…
13/02/2012Martí Perarnau, periodista
La confraria del “ja ho deia jo” ha iniciat la processó. D’aquesta manera, confirmarem que no hi ha mur més sòlid que el dels prejudicis i els tòpics, ni impostor més gran que el triomf continuat. L’esport no és guanyar sempre. Diria més: l’esport és més aviat perdre que guanyar, per raons numèriques, estadístiques, físiques, tècniques i emocionals. L’esport és competir i intentar guanyar, però sabent que al teu camí hi haurà derrotes certes i, de vegades, fins i tot no imaginades.
La de Pamplona, que atorga gairebé la lliga a un gran Reial Madrid, té la virtut que reflecteix alguns dels reptes immediats, d’entre els quals sobresurt recuperar algunes vaques sagrades que estan molt i molt lluny del seu nivell mitjà. Jugadors com Piqué, Alves o Messi, cadascú per raons diferents, estan fora de forma i són tan necessaris com la recuperació dels lesionats. A més de la voluntat indubtable de l’entrenador, per lluitar per la Champions caldrà recuperar una bona part de la columna vertebral de l’equip. I no trigar a fer-ho.
Les píndoles del món
Aire
06/02/2012Martí Perarnau, periodista
El darrer quart d’hora del Barça-Reial Societat va ser un catàleg d’”ai, ai ,ais”, aquell vell crit del barcelonisme tan popular abans que en Cruyff canviés la història del club. Però els primers 75 minuts, malgrat l’absència de les vaques sagrades, va mostrar el Barça dels bons temps, el de l’associació i el joc mastegat. Sembla poca cosa, però després d’un gener ple de sotracs, l’equip necessitava retrobar-se amb si mateix, amb les seves certeses i creences.
A València ja va fer un pas endavant i dissabte un altre de més gran en el camí del retrobament. Aquests són bons senyals que l’afició ha de valorar més que els ensurts. A l’esport no sempre es pot ser excels com els àngels i fins i tot els millors han d’agafar oxigen de vegades per tornar a arrencar amb més força. Sembla que ens trobem en un d’aquells punts. El d’agafar aire.
%s1 / %s2
