Articles per tema Montilla
El blog d'El món Suscripció al feed RSS
Les píndoles del món
Desafecció: i ara què?
02/09/2011
Ferran Casas, periodista
La reforma estiuenca i exprés de la Constitució ha deixat CiU en fora de joc. Duran intenta, in extremis, que li acceptin algunes peticions que facin possible moderar el rebuig de la federació. Però més enllà dels jocs de mans, al fons hi queda la voluntat del PSOE i el PP de fer-s’ho sols, de deixar enrere el romanticisme dels pactes multipartits de la Transició. La cosa no està per bromes i han posat la directa.
En aquests darrers anys, els de l’esgotament del model autonòmic, el paradigma ha canviat i una part de CiU ho ha entès. Bona prova en són les declaracions d’Artur Mas, que va avisar que pel trencall que pren la política espanyola i els seus protagonistes, Catalunya i Espanya s’allunyen. Un discurs que no dista gens del del seu antecessor en el càrrec, José Montilla, que ja va advertir d’una desafecció catalana creixent a les portes de la sentència del Constitucional sobre l’Estatut.
La sentència i les seves càrregues de profunditat van evidenciar que Montilla no se’l van prendre seriosament. A la capital de l’Estat tothom sabia que, malgrat les amenaces, el seu partit, el PSC, està políticament desarmat al Congrés. Si la reforma exprés de la Constitució es confirma, la nova CiU, la del dret a decidir i el sentit d’estat català, haurà d’actuar i fer-ho visible a Madrid. I li caldrà munició nova i més eficaç.
Les píndoles del món
El gran fracàs del PSC
05/10/2010
Tian Riba, periodista
Diu el president Montilla que en la Catalunya del 2010 perd sentit la idea d’una única força que vulgui ser-ho tot i representar-ho tot, perquè la Catalunya actual no té res a veure amb la Catalunya del 1980. És vigent, doncs el pal de paller amb que Jordi Pujol va inventar la fórmula de la Coca-Cola?
Montilla té raó en part. Catalunya és ara una societat molt més complexa.
Ara bé, també és veritat que CiU li ha guanyat la partida al PSC en la voluntat de ser el gran partit central. I aquest és el gran fracàs dels socialistes. La lògica diu que un cop arribes al poder, encara que sigui traient la llengua, ho tens tot a favor per esdevenir el partit de referència. I el PSC ha estat incapaç de ser-ho en set anys de govern, entre d’altres coses, sí president, pel guirigall que ha sigut a vegades el tripartit.
Segurament cap partit ho pot representar tot. CiU no ho fa. Però la piconadora demoscòpica demostra que l’invent de Pujol és vigent 30 anys després i que CiU ha sabut millor que ningú ser la síntesi entre dretes i esquerres, poble i ciutat, independentistes i regionalistes.
Les píndoles del món
La nit i el dia
23/03/2010Tian Riba, periodista
Per obra i gràcia d’uns senyors que encara no entenen que els periodistes han de fer de periodistes i els polítics de polítics, i que consti que a l’inrevés també ens ho hem d’aplicar, l’entrevista d’ahir a la nit de Terribas a Zapatero tenia més interès en la forma que en el fons. I, francament, el resultat era previsible.
D’entrada, hi ha pocs polítics que tinguin menys do de la paraula que el president de la Generalitat, que té altres virtuts, però no aquesta. Però és que, a més, si alguna cosa és Zapatero és, justament, que és un gran encantador de serps, un prestidigitador, un il.lusionista, encara que estigui en hores baixes. Al Mr Magorium de la Moncloa ja no li queden conills al barret, però encara que tingui el frac estripat, ha guanyat l’encant d’estar curtit en el “barullo”. Madrid no és Barcelona. Al petit Madrid del poder ja no hi ha aquella tensió que la derrota inesperada de l’11-M va fer aflorar entre blaus i vermells amb l’Estatut com a arma llancívola. Però la política espanyola és més ruda, més taurina, més llatina, més de brotxa grossa, a les tertúlies s’hi escup verí, tot el que no mata engreixa i una entrevista agressiva fa pessigolles. En canvi, a Catalunya ens l’agafem amb paper de fumar. La política catalana és luterana, calvinista, flamenca, cerimoniosa i, diguem-ho, al Parlament es tracta amb guant de seda les limitacions oratòries del president, no fos cas que s’acusi al cap de l’oposició de prepotent.
Montilla va cometre la gosadia de voler ser entrevistat quan els catalans encara estaven indignats per la gestió de la nevada i Zapatero ha vingut a Catalunya amb 4 milions d’aturats, sí, però la crisi també li ha servit per posar sordina a una carpeta catalana que ha quedat sota la pila i “vuelva usted mañana”. A més, Zapatero parlava envoltat d’una inversió milionària, el Sincrotró, i la traducció mental de la llengua materna a la de l’entrevista, que Montilla ha de fer sempre, li tocava aquesta vegada a l’entrevistadora. I això fa perdre dècimes d’agilitat mental.
I per acabar-ho de rematar, molt referèndum, però als catalans encara ens encanta que ens donin copets a l’esquena i ens diguin que Messi és un fora de sèrie… i millor persona. Vinga talante!
Una entrevista sense química
22/03/2010
L’entrevista de Mònica Terribas al president Montilla ha estat analitzada per en Sergi Pàmies. Tot i la controvèrsia, per en Pàmies l’entrevista no va resoldre els dubtes de l’audiència. Continuar llegint
Les píndoles del món
Descobrint Montilla
16/03/2010
Marc Martínez Amat, cap de Política de RAC1
Explica José Zaragoza en la biografia Descobrint Montilla que el primer secretari dels socialistes no és capaç de mentir, i que no perdona la mentida. Deu ser per això que el president va preferir ahir xiular fins a 3 vegades abans que donar una resposta quan Mònica Terribas li va preguntar si Joan Saura li ha posat mai la dimissió sobre la taula.
Montilla sap que la seva imatge és més forta que la del seu govern, i per això va intentar reforçar en l’entrevista la seva autoritat amb un to més presidencialista: “Si no hi ha dimissions, no és perquè el president no les pugui forçar als socis, sinó perquè no creu que n’hi hagi d’haver”. “Amb la MAT no passa res perquè hi hagi discrepàncies dins del tripartit, perquè el que compta és la voluntat del president perquè es faci”.
A l’hora de la veritat, però, Montilla va haver de trampejar l’embestida i admetre errors en la gestió de la nevada de la setmana passada i en l’incendi d’Horta (per cert, amb un assajat to emotiu inclòs). Errors sense més conseqüència. Són aquells gripaus que s’ha d’empassar el qui governa, i encara més qui ho fa en coalició.
I és que el president també va deixar clares quines són les seves cartes: no farà canvis en el govern, no avançarà les eleccions, i de cap manera veu la sociovergència. Els destins del tripartit i el de José Montilla van lligats.
Les píndoles del món
Llum al final del túnel
11/03/2010
Quim Torrent, periodista del diari Avui
Em sembla que el tripartit no és conscient de l’immens desgavell que ha contribuït a crear a les comarques gironines. Mentre els portaveus d’Esquerra i Iniciativa es barallaven amb José Montilla sobre la conveniència o no de la MAT, més de 100.000 gironins continuaven sense llum i deixats de la mà de Déu.
Mentre el president defensava una MAT que amb tres anys i mig ha estat incapaç de construir, els alcaldes de Lloret, Tordera o Vidreres s’esbatussaven amb els responsables d’Endesa perquè els enviessin grups electrògens.
I mentre el president avalava l’actuació de Saura i Boada, els hotelers de la Costa Brava es buscaven la vida perquè tenien més de 20.000 turistes passant fred als seus hotels.
El tripartit s’ha construït una mena de Matrix dins dels despatxos. Un món paral·lel on la crisi no és tan greu, els incendis no cremen tan com sembla i les apagades elèctriques no ho són tant si no afecten Barcelona. Però la Catalunya real, expressió que tan li agrada al president, fa temps que va amb espelmes per trobar la llum al final del túnel.
Les píndoles del món
La mà estesa de Montilla
24/02/2010Marc Martínez Amat, cap de política de RAC1
José Montilla ha decidit deixar de veure la crisi només com un perill pel govern (per qualsevol govern) i i avui se la plantejarà també com una oportunitat per guanyar la centralitat. Fins ara el tripartit l’ha combatut amb més gestió que discurs, i això li ha permès passar més desapercebut i deixar que tots els focus se centrin en Madrid.
L’ocasió l’ha aprofitat Convergència i Unió, que va marcar un gol fa dues setmanes col·locant-se al mig del PSOE i el PP amb la bandera del pacte d’estat i el seny català. Ara Montilla intentarà recomposar aquesta imatge oferint la mà estesa: si CiU l’accepta, es quedarà sense marge per fer oposició sobre la crisi; però si CiU la rebutja, el tripartit farà aparèixer Artur Mas com a una oposició extrema i antipàtica, més amoïnada pels vots que per fer pinya amb el govern.
Davant d’aquesta estratègia, la de Mas es basarà a reclamar coherència: si existeix la via catalana, com diu el tripartit, que es faci sentir a Madrid, que és on es talla el bacallà en la lluita contra la crisi. Per això, Mas intentarà posar Montilla contra les cordes perquè faci costat o no a les mesures de Zapatero. Si això va així, l’èxit de Montilla passarà per veure fins a quin punt es mulla amb la política econòmica del govern amic, més aviat desprestigiada.
Les píndoles del món
Tancat en fals
16/02/2010
Fidel Masreal, redactor de societat de El Periódico
Què passaria si un ministre de Zapatero digués que fa temps que el seu Govern va renunciar a encarnar un projecte integral de país? Seria tal la pressió política i mediàtica que dimitiria o a les poques hores seria cessat fulminantment. Aquí en canvi no passa res, un cop més no passa res, més enllà del minuet de Maragall rectificant, posant el càrrec a disposició del President i que Montilla no li accepti la dimissió.
Però sí que passa.Passa que Maragall segueix pensant el que pensa, i molt més que es calla. Passa que hi ha un sector catalanista al PSC que, fart d’intentar donar la batalla interna sense èxit ni suports, ha decidit donar la batalla externa, a risc de donar munició gratuita a Convergència i Unió. Passa que hi ha consellers que feliciten en privat a Maragall però no en públic. Passa que no consta que el conseller Castells, que va defensar-lo, hagi també rectificat. Passa que l’aparell del PSC no vol autocrítica i menys en precampanya. Passa que, com a d’altres partits, als socialistes mai els sembla bon moment parlar de regenerar a fons la relació amb la societat. I potser serà la societat la que els regenerarà a ells.
Les píndoles del món
La bombolla de la cultura del no
26/01/2010Quim Torrent, periodista del diari Avui
Si tot l’any electoral ha de ser com els darrers dies estem arreglats. El debat que s’ha organitzat a l’entorn de la candidatura d’Ascó té molt poc a veure amb el model energètic i massa a veure amb què abans de final d’any hi hauran eleccions.
Ho demostra el fet que José Montilla intentés evitar parlar-ne, com fa sempre amb els temes més espinosos. I també ho demostra que CiU amenaci amb expulsar l’alcalde i els regidors d’Ascó.
El problema és que en aquest país cap polític és capaç de dir les coses pel seu nom. Vivim atrapats en la bombolla de la cultura del no. No a les nuclears i no a la Mat. Però amb què farem funcionar les calefaccions i els aires condicionats? Em temo que amb les renovables no n’hi ha prou.
És molt fàcil inaugurar aeroports, rebre el traspàs de Rodalies o anunciar grans inversions, però els bons governants també han de saber gestionar els cementiris nuclears, els abocadors o les narcosales.
Però el que fa més vergonya de tot plegat és que un cop més l’Estat demostri que a Catalunya mana més Zapatero que Montilla.
Les píndoles del món
La carta de Montilla
07/01/2010
Marta Lasalas, periodista
Home! President Montilla! Està molt bé això de demanar unitat de la societat catalana en suport a l’Estatut, però tampoc estaria malament que expliqués una mica més per a què fer. Què vol fer amb el nostre suport? Quina mena de rèplica prepara al TC? Fins on pensa arribar?
No pot demanar un xec en blanc als ciutadans de Catalunya per fer costat a una resposta que ningú s’ensuma per on passarà. No seria el primer cop que ens queden amb un pam de nas. No seria el primer cop que els catalans surten massivament al carrer per expressar indignació i exigir un tracte equitatiu i a l’endemà constaten que ningú, absolutament ningú, es dóna per assabentat. Tampoc seria el primer cop que se’ns anuncia un gest magnífic i grandiloqüent, un trencament de majories, un ves a saber què… i al final, res de res. La frustració que això provoca és només comparable al dramàtic ridícul que fem davant la resta de l’Estat. Molt soroll per a no res i cada cop més afeblits.
La unitat ja la té, president. Però ens comencem a témer que només reclama aquesta unitat per exhibir-la com una força dissuasòria davant Madrid. Aquesta història també ens la coneixem. Les entitats a les que vostè apel·la ja s’han retratat. Els diaris que van firmar l’editorial conjunta, també. Ara, president li toca retratar-se a vostè.
Les píndoles del món
Les eleccions al Parlament
31/12/2009Tian Riba, periodista
Quan Xavi Coral i Espartac Peran es mengin el raïm des de la torre Agbar començarà el compte enrere per la mare de totes les batalles, les eleccions al Parlament. Per això sobrava la part electoralista del discurs institucional de cap d’any del president Montilla, perquè ja hi haurà temps per la campanya electoral. El problema és que al tripartit l’ha perdut una mena de complexe del retrovisor durant sis anys. Montilla ha aconseguit en el supermercat de la política ser una marca més ben valorada que el tripartit, però ara caldrà veure si en té prou sent, com diu Zapatero, previsible en una lluita pel centre en què CiU ha demostrat ser més hàbil com a catch on party o, sense tanta pedanteria, de captar vots d’aquí i d’allà fent la puta Ramoneta o, tal com diu el president Montilla, amagant amb falses dreceres. Fins ara Mas no n’ha tingut prou però ara, a Montilla, potser li falla la crossa d’ERC.
Les píndoles del món
L’espanyol de l’any
02/12/2009Tian Riba, periodista
A Espanya no ho saben, però el seu millor aliat a Catalunya es diu José Montilla, per molt que el vulguin fer passat per un perillós nacionalista. I el seu segon millor aliat es diu Estatut. I quan Montilla defensa l’Estatut defensa Espanya, o almenys una determinada concepció d’Espanya. Igual que fan els diaris, alguns sense voler.
Però a Espanya no ho saben, no entenen res i no escolten. I el PP la prefereix trencada abans que plural.
Montilla, amb el suport inestimable dels diaris catalans, també els nacionalistes i independentistes, ha iniciat una ofensiva per platós, mar i aire, per salvar Espanya i està dient, sobretot al PSOE, que si no eviten una sentència adversa del TC, el projecte d’Espanya entrarà en una crisi de conseqüències imprevisibles. I de retruc, no ens enganyem, hi perdrà el poder del PSC.
I el PSC té molt clar, com diu Iceta, que el seu projecte estava en perill perquè una part de la premsa del Madrid del poder tenia la batalla del TC guanyada. I el president intenta fer veure a Zapatero, si encara té capacitat d’escoltar, que Espanya no és Madrid i que una altra Espanya és possible. Si escoltessin, l’Abc el faria ‘español del año’
Les píndoles del món
La imatge de Montilla
06/10/2009
Enric sierra, cap de La Vanguardia Digital
Un amic expert en assessoria d’imatge em preguntava ahir qui li feia aquesta feina al president Montilla. Ho deia sincerament, amoïnat pel president de qui no dubta de la seva capacitat de treball però a qui suspendria per la imatge poc engrescadora que transmet. I ahir, en l’entrevista amb Jordi Basté, no va ser una excepció.
Però, com en tot a la vida, ens hem de quedar amb el missatge i Montilla va dir coses interessants. Va demanar celeritat a la justícia envers l’escàndol del Palau de la Música i, al migdia, el jutge enviava a Fèlix Millet la citació per declarar. Causa-efecte o casualitat? El president també va parlar sobre el dia en què convocarà les pròximes eleccions catalanes i la notícia va saltar per passiva, ja que no va descartar que els comicis es facin un dia laborable que és quan, diuen els experts, li aniria millor als interessos del PSC. Veurem què passa, però a priori i en plena crisi econòmica, no sembla recomanable que el país pari de treballar quatre hores per anar a votar.
Les píndoles del món
L’últim debat abans de les eleccions
01/10/2009<img class="alignleft size-full wp-image-29365" src="http://rac1.org/elmon/files/2009/10/marc_mart
Les píndoles del món
“Lo toma o lo deja”
30/09/2009Tian Riba, periodista
“Yo soy así, así seguiré, nunca cambiaré”, cantava Alaska i no sabem si ho canta el president Montilla a la dutxa, però podria ser. Montilla va presentar ahir en l’últim debat de política general de la legislatura les seves credencials per repetir al capdavant del govern en les eleccions que ell mateix convocarà d’aquí a una any.
Des que en el debat d’investidura del novembre del 2006, va exposar la seva concepció de la política com una cosa tant realista com fer el que és necessari en les circumstàncies de cada moment -no més, però tampoc menys-, el líder del PSC no ha enganyat a ningú. Es podrà estar d’acord amb ell o no, però el seu discurs és d’una coherència que tira enrera, i això no és poc en els temps que corren.
Al president li compraries un cotxe de segona mà o el deixaries de cangur dels teus fills. Potser disfrutarien més amb les aventures supercalifragilisticoespialidoses del ‘chiqui parc’ de Joan Puigcercós, però amb el tiet Montilla no sortirien malcriats, perquè no els compraria un regal abans d’obrir el primer. Aquestes són les seves credencials i com
diria Jordi Hurtado, “lo toma o lo deja”. I em temo que el problema d’Artur Mas és que, en el fons, ell i Montilla no són tant diferents com a oferta electoral.
Les píndoles del món
El debat més difícil
29/09/2009Quim Torrent, redactor de política del diari Avui
Qui havia de dir fa només dos mesos i mig que el president Montilla s’enfrontaria al que possiblement serà el debat de política general més difícil de la legislatura. El 12 de juliol passat, el sí d’Esquerra al nou model de finançament donava al president el salconduit per esgotar la legislatura. El segon tripartit va viure possiblement els seus dies més dolços exhibint una cohesió mai vista fins llavors.
Passa, però, que la realitat és tossuda i el vaixell comandat per Montilla veu com les onades creixen de mida. La crisi econòmica fa difícil que es pugui parlar d’obra de govern. Els encerts en la gestió d’alguns departaments com el de Política Territorial o Educació no tapen els despropòsits de Treball, Universitats o Interior. Mig milió de persones fent cua a l’Inem i l’absència d’un model econòmic són suficient munició perquè
Artur Mas surti com a favorit en aquest debat.
Per si això fos poc, internament l’efecte Arenys li complica les coses a Montilla. A un any de les eleccions és impossible que Esquerra no marqui paquet sobiranista. Si no vol veure com els pitjors pronòstics de les
enquestes es consoliden, Joan Puigcercós ha de començar a explicar-nos què vol ser quan sigui gran. Ni que sigui a costa de tornar a posar en dubte la cohesió del tripartit.
%s1 / %s2
