El món a RAC1

Escoltar

en directe a RAC1: Tu diràs amb Dani Senabre23:00 - 01:00

i després La competència
Patrocinador
El món a RAC1

El blog d'El món Suscripció al feed RSS

Veure tots

Articles per tema Nacho Martín Blanco

Les píndoles del món

Fer el mico al Parlament

30/10/2014

FotoNachoMartínNacho Martín Blanco, periodista

Lamentable l’espectacle d’ahir al Parlament de Catalunya quan un grup de sis persones, per no dir energúmens, delerosos del seu minut de glòria i amb una alarmant incapacitat per captenir-se adequadament, van haver de ser expulsats per la presidenta de la Cambra de resultes de les seves constants interrupcions durant la sessió de control al Govern. Al Parlament no s’hi va a fer el mico sinó a dialogar o a escoltar adaptant-se cadascú a les seves circumstàncies. Per rematar la feina, un dels expulsats es va acomiadar aixecant el braç amb un posat gairebé espasmòdic que si no era una salutació a la romana, un salut feixista, s’hi assemblava molt. És probable que l’home no sigui un feixista i que el seu moviment no fos altra cosa que un símptoma més de la seva evident manca de continència, perquè no hi ha dubte que la seva conducta, de principi a fi, va ser del tot impresentable. La seva actitud, però, perjudica les associacions en representació de les quals acudien al Parlament i mereix la reprovació de tots els partits, començant pel PP, que era qui convidava les esmentades associacions amb el benentès que hi enviessin algú amb cara i ulls.

Les píndoles del món

No hi haurà consulta

09/10/2014

FotoNachoMartínNacho Martín Blanco, periodista

Resulta inconcebible que, quan només falta un mes per al 9-N, els partits que li donen suport encara no hagin admès públicament el que saben amb tota seguretat: que no hi haurà consulta, ni referèndum ni res que se li assembli, més enllà d’un possible aplec independentista de caràcter reivindicatiu en la línia de les consultes populars encetades a Arenys de Munt el 2009 que cal recordar que van tenir una participació mitjana del voltant del 20% i a on només hi van participar els independentistes. És a dir, el màxim que pot passar és un acte d’autoafirmació independentista sense cap mena de validesa ni dintre d’Espanya ni en l’àmbit internacional, un pas més en aquesta política de tibantor calculada els costos de la qual en termes d’erosió de la convivència civil entre catalans i entre aquests i la resta dels espanyols són incalculables. És obvi que, almenys, per a CDC, ERC i la CUP el referèndum ha estat només una eina, un esquer per al reforçament d’una determinada opció política, la independència de Catalunya, en comptes d’un instrument per a la confirmació democràtica d’una opció consolidada en successives conteses electorals. Una vegada han aconseguit que el clima polític a Catalunya s’hagi tornat irrespirable, sembla que, ara sí, Artur Mas estar preparat per sucumbir a l’abraçada de l’ós d’ERC i s’immolarà presentant-se a unes eleccions amb un programa inequívocament independentista. Abans de fer-ho, això sí, necessitava embolicar la troca tot el possible, cremar els ponts de diàleg amb la resta d’Espanya i després presentar la independència com l’única sortida. Que Déu ens agafi confessats!

Les píndoles del món

Feta la trampa, feta la llei

02/10/2014

FotoNachoMartínNacho Martín Blanco, periodista

No cal llegir editorials de mitjans hostils per comprovar les contradiccions insalvables del procés. N’hi ha prou d’escoltar el missatge de la campanya institucional per al 9-N, que acaba amb una frase reveladora: “Recorda: el 9 de novembre tens una cita, tu decideixes.” Una consulta per decidir? És una contradicció en els termes. Una consulta és per opinar. Si es vol decidir s’ha de fer mitjançant un referèndum vinculant i, per cert, no com els que preveu la Constitució, que són consultius, cosa que el Govern de la Generalitat sembla que no ha entès quan insisteix a remarcar el caràcter consultiu d’allò que pretén fer el 9 de novembre per diferenciar-ho d’un referèndum. El nom no fa la cosa, i això és un referèndum encobert, per bé que matusserament, com ho demostren, entre altres coses, l’enganyosa pregunta encadenada, la mateixa campanya institucional o el nomenament ahir de la comissió de control per al 9-N desacatant la suspensió del Tribunal Constitucional. Un despropòsit darrere l’altre, amb el rebuscat objectiu de justificar la seva determinació de saltar-se la llei. I així volen construir un estat sota el lema de “Feta la trampa, feta la llei”.

Les píndoles del món

La Diada nacionalista de Catalunya

12/09/2014

FotoNachoMartínNacho Martín Blanco, periodista

La manifestació en forma de ve baixa d’ahir va ser un èxit de participació, sens dubte. No és fàcil treure al carrer tants centenars de milers de persones a favor d’una causa política, per bé que el suport descarat de les administracions públiques i dels mitjans de comunicació públics catalans ha estat determinant. Però, sigui com sigui, s’ha de felicitar els organitzadors. Han aconseguit el seu objectiu. Ara bé, l’èxit és dels independentistes i només d’ells.
No va ser, com alguns pretenen, un èxit de tot Catalunya, sinó més aviat un fracàs de la convivència entre catalans i d’aquests amb la resta dels espanyols. La independència suposaria excloure de la catalanitat una part molt significativa de la ciutadania de Catalunya que no hi vol renunciar. La d’ahir no va ser una diada nacional, sinó una diada nacionalista, independentista, esperonada per un seguit de senyals impropis d’una societat oberta i postmoderna allunyada de la dialèctica mesquina de bons i dolents: començant per la maldestra propaganda dels mitjans públics que paguem tots els catalans, botiflers i vigatans per utilitzar la seva terminologia; discursos institucionals de caràcter indiscutiblement irrespectuós i excloent amb els catalans que ens sentim tant catalans com espanyols. L’escenografia del Fossar de les Moreres, on no s’enterra cap traïdor; els poemes de Pitarra; les apel·lacions a la desobediència civil evocant l’exemple de Martin Luther King com si Catalunya fos un apartheid. En definitiva, una diada asfixiant per a tots aquells que tenim una altra manera de sentir-nos catalans. Potser algun dia els seus promotors s’adonaran del mal que han fet a aquest país generant divisions anacròniques amb la seva grollera adaptació del passat.

Les píndoles del món

Multituds i legalitat democràtica

01/09/2014

FotoNachoMartínNacho Martín Blanco, periodista

Més enllà del cansament que, legítimament, senten molts catalans pel fet d’haver de viure en un país avesat a un excés d’exaltació patriòtica, és previsible que l’aplec del proper Onze de Setembre sigui un èxit d’assistència. A hores d’ara ja hi ha més de 300.000 inscrits i de ben segur que n’hi haurà més, perquè és evident que, d’independentistes, a Catalunya n’hi ha molts. De fet, és possible que, lluny de ser una mostra més o menys representativa del moviment independentista, hi vagin tots en pes, cosa que, a la pràctica, només pot servir per demostrar la seva resoluda adhesió a la causa. En tot cas, aplegar al carrer una multitud semblant no està a l’abast de tothom, i és per això que podem considerar per endavant que la convocatòria serà un èxit. Ara bé, una cosa és treure multituds al carrer i una altra, molt diferent, intentar reemplaçar el nostre entramat d’institucions deliberatives pel clam de les multituds; això no és democràcia, com tampoc no ho és defensar que la voluntat d’un poble està per sobre de la llei. Això només podria derivar en conflicte i frustració.

Les píndoles del món

L’aventurisme de Mas i els seus assessors

15/04/2014

FotoNachoMartínNacho Martín Blanco, periodista

Tant se val el que digui Brussel·les, ara resulta que el Consell Assessor per a la Transició Nacional diu en el seu darrer informe que el més probable és que en cas de secessió de Catalunya la Unió Europea endegaria un procés ad hoc per afavorir l’entrada gairebé immediata del nou estat català a la Unió. S’esmenta la flexibilitat que la Unió ha demostrat a l’hora de resoldre problemes similars, com ara els de la reunificació d’Alemanya i de la sortida de Groenlàndia de la Unió encara que no de Dinamarca. Qualsevol jurista rigorós sap que cap d’aquests casos té res a veure amb el cas d’una hipotètica secessió d’una part d’un estat membre. Perquè en cap dels dos casos hi va haver una ampliació del nombre d’estats membres, cosa que sí que resultaria necessària en cas de secessió de Catalunya. El fet és que l’adhesió d’un nou estat requereix, entre altres coses, una modificació dels tractats que ha de ser aprovada per unanimitat de tots els estats membres, exigència en qualsevol cas indefugible i, d’altra banda, absolutament inassolible en cas d’una declaració unilateral de resultes d’unes eleccions plebiscitàries com planteja el president Mas. Això sí, en aquest cas seria l’aventurisme imprudent del president Mas i els seus assessors, i no Espanya ni la Unió Europea, la causa de la nostra exclusió. Sobre aquest tema els catalans ens mereixem informació seriosa i responsable i no pamflets propagandístics.

Les píndoles del món

El Congrés desactiva l’artifici sobiranista

09/04/2014

FotoNachoMartínNacho Martín Blanco, periodista

Com era d’esperar, ahir el Congrés de Diputats va rebutjar la proposta del Parlament de Catalunya que demanava la delegació de la competència per convocar un referèndum sobre la secessió de Catalunya. Els mateixos impulsors sabien que la seva proposta era inacceptable sobretot perquè, com molt bé va explicar el president Rajoy, la competència per convocar referèndums és per la seva pròpia naturalesa indelegable, però també perquè el propòsit de la proposició xoca frontalment amb dos principis fonamentals de la nostra Constitució com són l’article 1.2, que diu que la sobirania nacional resideix en el conjunt del poble espanyol, i l’article 2, que parla de la indissoluble unitat de la nació espanyola. Perquè convé desfer d’una vegada l’engany: el dret d’autodeterminació és, tal com diu Rubalcaba, un dret concebut per marxar i no per quedar-se, però per alguna abstrusa raó els seus impulsors continuen presentant-lo com el bàlsam de Ferabràs per a la solució de tots els problemes. De fet, Marta Rovira, inusitadament neguitosa, va arribar a dir que la millor manera de treballar per al futur dels nostres fills és votar, com si el referèndum fos per si mateix la solució als problemes dels catalans, com si fos per se una finalitat quan és obvi que és només un artifici per proclamar la independència.

Les píndoles del món

Anteposar l’amor al deure

11/02/2014

FotoNachoMartínNacho Martín Blanco, periodista

La declaració evasiva de la infanta dissabte passat no porta cap llum a una qüestió que cada dia que passa erosiona més la seva pròpia credibilitat i, el que és més greu, en general la de la monarquia, una institució basada en el monopoli de la prefectura de l’Estat per una família, que per aquesta raó hauria de ser modèlica. De fet, se suposa que el desprestigi de la Corona era precisament el que intentava evitar el Rei quan l’any 2006 va aconsellar Urdangarín que, “per raons d’imatge”, deixés la seva feina a l’Institut Nóos. Doncs bé, deixant de banda nombroses inconsistències i admetent la coartada de l’amor i la confiança al seu marit, queda clar que no preguntant al seu pare el perquè del seu consell a Urdangarín la infanta va anteposar l’amor al deure, a risc de perjudicar greument la institució. És per això que, a parer meu, la infanta hauria de renunciar als seus drets successoris per no seguir danyant la institució.
D’altra banda, l’esperada declaració de la infanta ens ha deixat, no cal dir-ho, nous episodis de filtracions judicials als mitjans de comunicació, que tornen a posar sobre la taula el debat sobre els límits de la llibertat de premsa. Les imatges de la infanta declarant no aporten absolutament res des del punt de vista informatiu, i per tant haurien de ser sobreres si no fos perquè en aquest país allò que és accessori preval massa sovint contra el que és essencial.

Les píndoles del món

El cap de la no-oposició

29/01/2014

FotoNachoMartínNacho Martín Blanco, periodista

El politòleg italià Gianfranco Pasquino diu que, d’una banda, “l’oposició té el deure de competir amb el govern demostrant que és un govern alternatiu” i, de l’altra, que “cap govern ha de demanar a l’oposició que el deixi governar, sinó demostrar que sap fer-ho”. Malauradament, a la Catalunya hipotecada per l’anomenat “procés sobiranista” ni l’oposició, amb la seva condescendència, demostra ser un govern alternatiu ni el govern, amb la seva inoperància, demostra saber governar. Totes dues coses s’han posat de manifest les darreres setmanes en les respectives entrevistes a TV3 amb el president Mas i, ahir, amb el teòric cap de l’oposició, Oriol Junqueras. Mentre parlava, però, el líder d’ERC, que va dir que confia, vol i necessita confiar en el president Mas, semblava que demanés permís al Govern per exercir l’oposició, per exemple quan molt tímidament va qüestionar l’aposta pel Barcelona World. Per cert, que mentre parlava d’aquest tema, Junqueras va desmuntar de passada el seu habitual argumentari quan va dir que Barcelona era una ciutat molt atractiva per les seves grans infraestructures, ports, aeroports, etc. Però no havíem quedat que érem una colònia espoliada? En què quedem, senyor Junqueras?

Les píndoles del món

Els díscols redoblen el seu desafiament

20/01/2014

FotoNachoMartínNacho Martín Blanco, periodista

Els diputats rebels del PSC es mantenen ferms en el seu desafiament a la direcció del partit, que després de la votació de dijous passat al Parlament els exigia que, per honradesa i per coherència, abandonessin el seu escó abans de la mitjanit d’ahir. Encara que, per llei, no estan obligats a fer-ho, perquè l’escó no és del partit sinó del diputat, és evident que, en un sistema electoral com el nostre de llistes tancades i bloquejades, en què per bé o per mal l’elector no només no pot elegir candidats de diferents partits en unes eleccions sinó que ni tan sols pot alterar l’ordre de la llista fixat pel partit de la seva elecció, el partit –en aquest cas, el PSC- és generalment el factor determinant en la decisió del votant. El trencament dels díscols amb la direcció del partit en una votació tan enganyosa com estèril, i que només beneficia l’estratègia independentista, reforça una mica la posició rupturista de CiU i ERC, però afebleix molt l’aposta del PSC de Pere Navarro per la concòrdia i l’acord amb el Govern espanyol, una aposta, per cert, més fidel que cap altra als valors de la millor tradició del catalanisme no nacionalista.

Les píndoles del món

El joc dels disbarats de la política catalana

08/01/2014

FotoNachoMartínNacho Martín Blanco, periodista

La política del Govern d’ençà de la pírrica victòria de CiU a les darreres eleccions autonòmiques ha consistit essencialment a jugar amb el sentit de les paraules, dels sentiments i de les institucions, entre altres coses. Ahir, el president Mas en va tornar a fer mostra en el seu discurs per fer balanç de l’any passat i prospectiva del que ens espera al 2014. Va deixar clar que aquest any continuarà el joc de posar en dubte constantment la legitimitat democràtica de les institucions de l’Estat; de denigrar la democràcia d’un Estat de Dret com Espanya apel·lant a un suposat principi de “radicalitat democràtica”; de plantejar la independència de Catalunya com un conflicte entre Catalunya i Espanya tot ocultant la seva principal conseqüència, que és la divisió de la societat catalana; de concebre la política com un espai virtual de plantejaments i projectes que no tenen res a veure amb la realitat que ens envolta i fer propostes contradictòries en si mateixes com ara les preguntes de la consulta il·legal que pretén portar a terme. Tant de bo el 2014 sigui l’any en què els catalans comencem a alliberar-nos de les limitacions, les fantasies i les inevitables frustracions d’aquest joc dels disbarats.

Les píndoles del món

El desafiament de Mas

13/12/2013

FotoNachoMartínNacho Martín Blanco, periodista

Si no fos perquè qui pren la decisió i l’anuncia a so de bombo i platerets no és el president d’una comunitat de veïns ni d’una junta de compensació, sinó que és el president de la Generalitat, és a dir, el màxim representant de l’Estat espanyol a Catalunya, l’anunci d’ahir no hauria de tenir cap rellevància, perquè no passaria de ser una fanfarronada, un brindis al sol d’algú que anuncia que farà alguna cosa que sap positivament que no pot fer. Però ahir el president de la Generalitat va solemnitzar el seu desafiament a l’estat de dret anunciant la data de la consulta i la pregunta, que no preguntes perquè a la pràctica, i tracamanyes a banda, les dues signifiquen el mateix. És veritat que alguns dels coautors de la pregunta encadenada han reconegut que la subscriuen tal com està formulada perquè saben que no es podrà fer, però llavors no s’entén que ni tan sols hagin estat capaços de presentar una pregunta homologable des del punt de vista del dret internacional, encara que només fos per fer la viu-viu. S’ha d’admetre, això sí, que com a colofó a la proverbial tendència al joc de paraules del partit que governa Catalunya, és insuperable, però és inevitable interpretar-ho com el cant del cigne d’un partit en altre temps vigorós però avui dia desdibuixat i a mercè d’ERC.

Les píndoles del món

El simposi de la vergonya

12/12/2013

FotoNachoMartínNacho Martín Blanco, periodista

El títol del simposi Espanya contra Catalunya és en si mateix un escàndol, una autèntica ignomínia! Per la seva manifesta voluntat d’atiar la confrontació amb la resta d’Espanya, per la seva manca de rigor històric i per la seva falta de respecte per l’obra dels més reconeguts hispanistes com ara Pierre Vilar, J.H. Elliot, que recentment va titllar de barbaritat el simposi, i, sobretot, de Jaume Vicens Vives. No es tracta ara de dir que les relacions entre Catalunya i la resta d’Espanya han anat sempre com una seda, perquè hi hagut alts i baixos com a tot arreu, però sí que és moment de demanar als nostres historiadors sinceritat i responsabilitat, i que evitin l’agitació i la propaganda amb finalitats polítiques, que és exactament el que traspua el títol del simposi que avui comença a l’Institut d’Estudis Catalans. S’oblida que, per bé o per mal, l’Espanya d’avui, com la d’ahir, és obra i responsabilitat de tots, i per descomptat també dels catalans, o sigui que el títol del simposi és en definitiva una vergonyosa contradicció en els termes. El ministre Margallo l’ha definit de primera com una “flagrant falsificació de la història” i, recordant les paraules de Tatiana Tolstoi, ha conclòs que “el passat comença a ser impredictible”. Ni més ni menys.

Les píndoles del món

La sentència d’Estrasburg i el principi d’humanitat

22/10/2013

FotoNachoMartínNacho Martín Blanco, periodista

Convé recordar que, en contra del que s’afanyen a dir els advocats de l’etarra Inés del Río, la sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) no deroga l’anomenada “doctrina Parot” ni posa en dubte el compromís de l’Estat espanyol en la defensa i la protecció dels drets humans i de les llibertats fonamentals. La sentència tampoc no diu enlloc que la doctrina Parot sigui contrària a la Convenció Europea de Drets Humans, sinó que, per bé o per mal, el Tribunal d’Estrasburg interpreta que en el cas concret d’Inés del Río l’aplicació de l’esmentada doctrina es fa de manera retroactiva vulnerant l’article 7 i, de retop, el 5.1 d’aquesta convenció. No és, per tant, una esmena a la totalitat atès que, al cap i a la fi, la sentència no qüestiona la manera de computar les penes de la doctrina Parot, que descansa sobre la base que l’autor de les diverses infraccions comeses ha de complir totes o la major part de les penes imposades, i que no es pot igualar concedint el mateix tractament punitiu a l’autor d’un sol delicte que al criminal en sèrie que té sobre les espatlles un ampli historial delictiu. La sentència serà d’aplicació en el cas concret de Del Río, que tot i haver assassinat vint-i-quatre persones només haurà passat 23 anys a la presó, i en els dels reclusos que estiguin exactament en la mateixa situació que ella, és a dir, aquells a qui abans de l’arribada de la doctrina Parot ja se’ls hagués notificat la data de la seva excarceració. La sentència, en tot cas, s’ha de respectar, però no cal dir que el principi d’humanitat estarà sempre al costat de les víctimes i no dels victimaris.

Les píndoles del món

María Dolores de Cospedal

24/09/2013

FotoNachoMartínNacho Martín Blanco, periodista

Té tota la raó la secretària general del PP, María Dolores de Cospedal, quan diu que “no s’entén una Espanya sense Catalunya”. Espanya és una gran obra col·lectiva, amb les seves grandeses i misèries, en què els catalans han tingut una participació decisiva, amb figures tan senyeres com ara Gaspar de Portolà, Antoni de Capmany, Jaume Balmes, el general Prim i tants i tants personatges que al llarg de la història han fet de la catalanitat part indissociable de l’espanyolitat. És un contrasentit que federalistes i confederalistes, que volen canviar l’Estat però sense trencar-lo, s’aliïn amb els independentistes, l’objectiu dels quals és precisament dissoldre els llaços de solidaritat i el marc de convivència entre els catalans i la resta dels espanyols. La majoria dels catalans ens sentim tant catalans com espanyols i no volem renunciar ni a una cosa ni a l’altra. Per això és imprescindible que els partidaris de la continuïtat de Catalunya dins d’Espanya, catalans i espanyols no catalans, siguem capaços de reforçar el nostre projecte suggestiu de vida en comú del qual parlava Ortega, una comunitat de propòsits, d’anhels i de grans utilitats per al conjunt dels espanyols.

%s1 / %s2