El món a RAC1

http://www.racalacarta.com/audio/el_mon_a_rac1/0126%2008h%20(Dijous%2026-01-12)%20El%20davantal%20(%20).mp3 Descarrega-te'l O ens escalfem tots o…

Enric Vila, periodista

Quan era jove i mirava el Persones humanes hi havia una frase del Miquimoto que em feia riure molt. Deia: “O ens escalfem tots o llancem l’estufa al riu”. Ara trobo que és el lema que hauria de presidir el país. “O ens escalfem tots o llancem l’estufa al riu”, vol dir que tant el president Mas com els Sindicats haurien de vigilar de no fer la feina bruta a Espanya, que és qui ens roba. Si per una vegada aconseguíssim no llençar l’estufa al riu, com al 1936, o com al 1919, o com al 1909 -o com a la Guerra dels Segadors-, seria extraordinari. Si els funcionaris comprenguessin que els seus sous estan i han estat sempre en mans de la política econòmica de Madrid; si els Mossos veiessin que per pressionar el govern de debò el que han de fer és amenaçar de parlar només en català; si el govern deixés de confondre la Generalitat amb Catalunya per acontentar quatre vividors i parlés encara més clar, aniríem molt millor. Un país és un sistema de justícia i això vol dir que perquè els de dalt se sentin segurs els de sota també s’hi han de sentir. En els països normals les relacions entre rics i pobres són verticals i això facilita les negociacions. Però a Catalunya les relacions són triangulars, com al billar, perquè sempre hi ha Madrid per atiar el foc en un sentit o un altre. Per això les crisis són imprevisibles i només se sap que els especuladors no hi perden mai i que la pitjor part la reben sempre els del mig.

http://www.racalacarta.com/audio/el_mon_a_rac1/0126%2008h%20(Dijous%2026-01-12)%20El%20davantal%20(%20).mp3 Descarrega-te'l “Sense tu, jo no puc”

Maiol Roger, periodista d’El País

L’amor adolescent és molt  maco, i si no, que ho preguntin a Convergència i Unió i el Partit Popular. S’agraden, i era qüestió de temps que es fessin un petó. Però ells, vinga a embolicar la troca i fer veure que només es miraven furtivament, sense pactar. Avui a l’hora del pati, al Parlament, han quedat per fer-se un petó, tramitar els pressupostos. Serà un petó innocent, una abstenció, però un primer pas per la relació.

L’amor  de Convergència i el PP ha passat moltes etapes. De l’acarmelament del Majestic al “ja no t’estic” del notari. Ara volen tornar a començar, i fer les coses bé. A l’assignatura de Consell de Política Fiscal i Financera Mas-Colell fa de bon nen amb el professor Montoro. I per les hores lliures Convergència ha guardat el joc del pacte fiscal per jugar a la responsabilitat, que li agrada més al PP.  Després dels primers petons entre els dos partits, Artur Mas i Mariano Rajoy, quedaran per parlar, i declarar-se en secret amor polític. Rajoy és el més guapo de la classe, però tenir a CiU al costat li va bé. A Mas la relació amb Alícia Sánchez-Camacho no el convenç tant, però va necessitat dels petons parlamentaris. Avui CiU agafarà els pressupostos, s’aproparà a la orella del PP, i li cantarà la cançó de moda pels adolescents: Sense tu, jo no puc.

http://www.racalacarta.com/audio/el_mon_a_rac1/0126%2008h%20(Dijous%2026-01-12)%20El%20davantal%20(%20).mp3 Descarrega-te'l El Sant Sudari

Tian Riba, periodista

Deia Manuel Vázquez Montalbán que el futbol és una religió a la recerca d’un Déu. I si el creador de Pepe Carvalho no ens hagués deixat en aquell aeroport de Bangkok sabria que el fill de Déu s’ha fet home petitó entre els homes i que el seu nom és Leo Messi.

No és estrany, doncs, que de la mateixa manera que Himmler va pujar a Montserrat la tarda del 23 d’octubre del 1940 a buscar el Sant Greal, creient que la muntanya era el Montsalvat de què parlava el Parsifal de Wagner, ahir, encarnats en Indiana Jones, ens poséssim a buscar com bojos el calze sagrat. O, millor dit, el Sant Sudari del barcelonisme en què s’ha convertit el tovalló de paper que, diu la llegenda, va inocular a Leo la sang davídica de Joan Gamper.

Hi ha dues cites que ajuden a entendre el vodevil.

La primera: “Quan arribaren a Jerusalem, Jesús va entrar al recinte del temple i es posà a treure els qui hi compraven i venien, va bolcar les taules dels canvistes i les parades dels venedors de coloms, i no permetia que ningú traginés res per dins el recinte del temple”. Marc 11,15-16, sobre l’expulsió dels mercaders del temple.

La segona és de l’entrenador escocès Tommy Docherty: “Hi ha tanta política al futbol, que Henry Kissinger no hauria durat ni dos dies al Manchester United”. Al Barça, el sinistre secretari d’Estat de Nixon no dura ni cinc minuts.

Paraula de Leo. Amén.

http://www.racalacarta.com/audio/el_mon_a_rac1/0126%2008h%20(Dijous%2026-01-12)%20El%20davantal%20(%20).mp3 Descarrega-te'l Els límits dels equilibris

Fidel Masreal, periodista d‘El Periodico

Per una banda, el conseller d’Economia creu que la pujada de l’impost de la renda anunciada pel Govern de Rajoy pot asfixiar Catalunya. Per l’altra, Convergència i Unió no votarà demà en contra del reial decret llei que inclou aquest augment de l’IRPF.

Per una banda, Mas-Colell confia en la paraula del nou executiu del PP pel que fa a pagaments a Catalunya com el dels ja famosos 759 milions de l’Estatut. Però, per l’altra, el nou ministre d’Economia ja apunta que s’imposaran per llei estrictes instruments de control als pressupostos autonòmics.

Per una banda, el conseller se sorprèn perquè Rajoy hagi apujat l’IRPF i no l’IVA, però per l’altra combrega de fons amb la filosofia, amb la doctrina de la reducció radical del dèficit, costi el que costi.

En una paraula: equilibris, no aliens que la setmana vinent el Govern de Mas ha de superar el debat pressupostari i, ara per ara, només el PP és previsible que li doni suport a la segona fase d’ajustaments per al 2012. Un any en què veurem on poden arribar els equilibris de Mas entre un full de ruta propi que parla de transició nacional i una realitat que el porta de moment a anar del bracet del PP en gairebé tota la política econòmica.

http://www.racalacarta.com/audio/el_mon_rac1/0105%2011h%20(Dijous%2005-01-12)%20Apunts%20imprescindibles%20(%20).mp3 Descarrega-te'l Valle-Inclán es va quedar curt

Tian Riba, periodista

De veritat que intento fer de coach de mi mateix i recórrer als clàssics per pensar que si ens llevem ben d’hora, ben d’hora, i ens posem a pencar som imparables. I m’irrita el victimisme paranoic segons el qual cada dia hi ha algú a Madrid que es lleva pensant a quin ull posarà el dit que els marca el camí. De veritat, hi poso molt bona fe.

Però quan veig que aquí som els cosins de Zumosol de les retallades tot i que fa tres dècades que ens espolien el 9% de la nostra riquesa cada any i que, a sobre, el senyor Lehman Brothers amic de Lord Voldemort Aznar que fa de ministre d’Economia d’un govern morós té el morro de donar lliçons anunciant que ens tutel.larà el pressupost, no sé si dedicar-me al ioga i anar murmurant “om” o sortir al terrat de casa amb una camisa de força i un embut al cap a proclamar jo mateix la independència.

Si volen controlar el dèficit, liquidin la ruïna del cafè per a tothom que irresponsablement van atiar per aigualir l’autonomia catalana i basca a base d’inventar comunitats, banderes i himnes en regions amb presidents que han acabat fent, fins i tot, discursos de cap d’any televisats dignes de l’esperpent que va parir un senyor, de Pontevedra, per cert, que encara es va quedar curt retratant com de grotesc pot ser això que en diuen España, amb ñ. Aquesta gent, que si poden, acabaran enviant a Messi al Madrid per decret. I nosaltres ens ho quedarem mirant amb cara de babaus i ens donarem una altra oportunitat.

http://www.racalacarta.com/audio/el_mon_rac1/0105%2011h%20(Dijous%2005-01-12)%20Apunts%20imprescindibles%20(%20).mp3 Descarrega-te'l Segon cop de falç en sis dies

Josep Soler, director de l’Institut d’Estudis Financers

Tot just estàvem recuperant l’alè del paquet de mesures de divendres passat i ja ens avisen d’una altra ràfega de metralladora per a la nit de Reis vinent.

A aquest ritme, tots els analistes, inversors i opositors que estan de vacances, quan tornin es trobaran la feina feta.

Aquest és un govern que feia tants mesos que tenia guanyades les eleccions que ha pogut planificar l’estratègia, els continguts i el tempo amb gran detall.

La dreta mediàtica dura i els socialistes a la desbandada no troben arguments consistents per a la crítica als ajustos i aquest dijous tampoc els trobaran. Es tracta, amb tots els matisos que es vulgui, de fer el que cal per tallar l’hemorràgia, fer baixar una febre desbocada i recuperar el pols gairebé perdut del pacient. Un cop a l’UVI, ja estabilitzat, serà el moment de les transfusions, les vitamines i la lenta recuperació.

Mentrestant, i amb tota la pena del contribuent, l’excusa d’haver trencat la promesa electoral no s’aguanta. Estem, afortunadament, en una democràcia representativa en la qual els governs no s’escullen per jurar-nos amor etern, sinó per governar, i de vegades amb mala bava.