El món a RAC1

Del No-Do al ‘Telediario’

Salvador Cot, director de Nació Digital

Manuel Fraga era un símbol, fonamentalment perquè a ell mateix li agradava ser-ho. Sempre va manar i sempre va ser protagonista i així va passar del No-Do al Telediario amb la mateixa facilitat que es banyava a Palomares o muntava un exèrcit de gaiters en honor seu.

I com que Fraga era un símbol de la impunitat del franquisme també es va convertir en l’emblema secret dels que volien jutjar la dictadura. Dels que mai no van renunciar a una sanció, ni que fos moral, pels crims contra la humanitat i per la voluntat de genocidi contra cultures senceres del general Franco i els seus homes.

I jo crec que els més demòcrates són els que més lamenten la mort de Fraga. Una mort sense càstig. Per a la dreta cavernària, en canvi, aquest traspàs plàcid té el mateix valor triomfal que l’últim comunicat de guerra.

Ara que ja l’han investit

Iu Forn, periodista de l’Ara

I després del debat d’investidura, què tenim? Què, què tenim?

La concreció brutal de Rajoy sobre com resoldrà la crisi… o no… o depèn… De tot el que va exposar, el tema que més debat ha generat és el dels festius i els ponts. Queda clar, doncs, que el que ens preocupa realment és la crisi… o no… o depèn.

Esquerra Republicana es mereix un immens “us felicito fills”. Cap dels tres diputats va disposar d’un sol segon (però és que ni un) en una tribuna d’oradors per on, menys la figura de cera d’Urdangarin, hi va passar tota mena de personal.

El PNB ha tornat a demostrar que la B de les seves sigles significa bola, que va a la seva bola.

Amaiur al final va abstenir-se. La justificació és tan elaborada que l’adjunten amb un llibre d’instruccions.

CiU ha aconseguit que algun periodista hagi pronosticat amb rotunditat que sabia del cert que votaria sí a Rajoy, que votaria no i que s’abstindria. Ei, i sense moure un múscul (el periodista).

El nou PSOE de Rubalcaba va estar mmm… bé, va estar, sí… Ah, però, va ser-hi?

I he deixat pel final el més important: ja sé a qui s’assembla el nou president del Congrés, Jesus Posada!!! És clavat a Fernando Romay!!!

Sí, oi?

Rajoy en estat pur

Fidel Masreal, periodista d’El Periódico

Ni ahir, quan presentava el seu programa de govern, va ser possible veure concretar a Mariano Rajoy com pensa aconseguir eixugar més de 16.500 milions d’euros del pressupost públic per complir amb la nova bíblia política, la reducció del dèficit.

La seva intenció, com sempre, és la de passar sense fer soroll. Evitant el xoc. L’exemple més clar, amb les reivindicacions d’autogovern català. Com els boxadors, Rajoy va abraçar-se constantment a les coincidències amb Duran i Lleida en política econòmica per evitar haver de parlar gaire sobre la fractura de relaciones Catalunya-Espanya.

Però no només això. Si ell mateix va començar el seu discurs comprometent-se a ser transparent, ahir tenia una bona ocasió de ser-ho. Per concretar, per exemple, si apujarà impostos com l’IVA, que afecten més a qui menys té. O si farà caure part del pes de la retallada en els funcionaris, com està passant a Catalunya. O si quan parla d’administració única ho diu en favor de la de l’Estat o esta pensant que les autonomies o ajuntaments tinguin més pes, acompanyat d’un finançament més just. O si quan ahir va prometre  millorar el servei de dependència això és compatible amb el que va dir fa poc que no podria pagar-la.

Massa incògnites i la temença que per resoldre-les haurem d’esperar més al Butlletí Oficial de l’Estat que als debats parlamentaris.

Espanya una, i no 51

Tian Riba, periodista

Si Espanya fos una i no 51 -o 17 o quatre o tres, com vulguin-, el discurs d’investidura de Mariano Rajoy Brey seria correcte. El material per millorar la situació econòmica és el necessari. Ara cal veure si per refer la casa, l’arquitecte, el paleta, l’electricista i la resta d’operaris treballen fins o si comencen a fer les parets tortes. Si juguen a fúmbol, que diria Ángel María Villar, o juguen a futbol. O sigui, que Mariano ha de deixar de fer de Don Tancredo i baixar a l’arena.

Si Espanya fos una i no 51 –o 17 o quatre o tres- seria de sentit comú racionalitzar les administracions. Perquè, cert, Espanya no pot ser 51, ni 17. Però resulta que això del Regne d’Espanya sí que és una empresa de tres socis. Un que va a la seva, un que hi posa el capital, però que ni el saluden ni el deixen decidir, i un que mana. L’únic avantatge és que el que mana ara, almenys diu les coses a la cara, i no amaga la boleta com Mister Magorium.

Si Espanya fos una i no 51 –o 17 o quatre o tres- el registrador de la propietat duria el camí correcte. Però Espanya és un Estat i tres nacions. I, o Rajoy recorda el mapa electoral, o n’hi ha dos que xocaran violentament contra la panxa de l’esperit amb bigoti del campió mundial d’abdominals.

http://www.racalacarta.com/audio/el_mon_a_rac1/1129%2008h%20(Dimarts%2029-11-11)%20El%20davantal%20(%20).mp3 Descarrega-te'l Wait and see

Fidel Masreal, periodista d’El Periódico

Quan José María Aznar va guanyar les eleccions amb majoria absoluta l’any 2000, el president Pujol va fer servir una expressió que va fer fortuna, per definir l’actitud que tindria al respecte: “wait and see”, esperar i veure. Pujol es marcava com a objectiu el pacte fiscal i millores en l’autogovern. Poc després, va ordenar votar la investidura d’Aznar sense res a canvi i  depenent del PP al Parlament de Catalunya.

El president Mas diu que no vol repetir la història. D’entrada mantindrà el “wait and see” amb Rajoy però no vol quedar atrapat pel PP català si Alícia Sánchez-Camacho posa un preu inassumible a la col·laboració. Per això a CiU pensen en alternatives com Esquerra, que ja s’ha ofert, o fins i tot en el PSC, segons quin sigui el resultat del congrés dels socialistes catalans el desembre. La darrera carta, amb un PSC enfonsat, seria avançar les eleccions.

Tanmateix, i mirant cap a Madrid, Mas i Duran ahir semblaven ja virar cap al pragmatisme del Pujol del 2000. No votaran a favor de la investidura de Rajoy i per una col·laboració estable, que ningú els ha demanat encara per cert, la condició seria el pacte fiscal. Però tota la resta CiU està disposat a ser-hi. Hauran d’anar amb compte de no quedar atrapats en una teranyina popular, aquí i allà, que al president Pujol li va costar molt cara.

http://www.racalacarta.com/audio/el_mon_a_rac1/1129%2008h%20(Dimarts%2029-11-11)%20El%20davantal%20(%20).mp3 Descarrega-te'l Absoluta o absolutista?

Carles Torras, periodista i col·laborador de RAC1

Gestionar les victòries no és gens fàcil. I ahir el Partit Popular ho va intentar fer amb mesura i amb contenció. Es pot dir que Mariano Rajoy va intentar imprimir a la celebració el seu caràcter moderat. Ara no es tracta d’espantar ningú ni de ferir cap susceptibilitat. Això sí, en la comparaixença davant dels mitjans no es va estar de dir que no perdrà el temps en foteses com els particularismes regionals.

“La diversitat -va dir- ens enriqueix, però l’hem de nuar sota un principi de solidaritat per fer front coordinadament a les exigències que ens planteja aquesta nova situació.” No sembla precisament una proclama autonomista, sinó més aviat tot el contrari.

I això, malgrat els bons resultats de nacionalistes bascos i catalans. Veurem ara com es concreten aquests desitjos i previsions. de moment ens hem quedat amb la sensació d’haver viscut una victòria tranquil·la. I confiar que la majoria absoluta no serà absolutista.

http://www.racalacarta.com/audio/el_mon_a_rac1/1129%2008h%20(Dimarts%2029-11-11)%20El%20davantal%20(%20).mp3 Descarrega-te'l El presoner del cel

Tian Riba, periodista

El PP no ha guanyat a Catalunya ni per incompareixença del rival. Ni amb 700.000 potencials votants del PSC que es van quedar a casa acceptant resignadament que ara és el torn de Rajoy ni amb una CiU amb les tisores a la mà, el PP no és capaç de superar el seu sostre a Catalunya. L’Estat de les autonomies ha generat un fort regionalisme en el PP i el PSOE, però a Catalunya no n’hi ha prou. A Catalunya hi ha un sentiment nacional que el PP no és capaç de recollir i la prima de risc i les tensions de tresoria no han generat una amnèsia col·lectiva tan bèstia que faci oblidar l’Estatut i la llengua.

Hi havia ahir a l’hotel Gran Marina un sentiment agredolç quan Sánchez-Camacho i Fernández Díaz van parlar davant d’un decorat amb un cel blau. Pel resultat a Catalunya i perquè, manllevant Ruiz-Zafón, Rajoy i els seus són ara presoners d’aquest cel. Han arribat on volien amb set anys de retard. I igual que Mas va trobar Ítaca pobra, pot ser que Rajoy comenci a veure tècnics per tot arreu, com el nen de l’anunci de Gas Natural, que li dictin el que ha de fer. I encara haurà de passar pel cementiri de la política oblidada, mirar el mapa d’Euskadi i Catalunya, i actuar en conseqüència. Perquè les coses, ni aquí, ni al País Basc, són com les hauria trobat si el 2004 un tal Acebes no hagués mentit a tots els habitants de l’ara pell de blau.