Articles per tema PP
El blog d'El món Suscripció al feed RSS
Les píndoles del món
Absoluta o absolutista?
21/11/2011
Carles Torras, periodista i col·laborador de RAC1
Gestionar les victòries no és gens fàcil. I ahir el Partit Popular ho va intentar fer amb mesura i amb contenció. Es pot dir que Mariano Rajoy va intentar imprimir a la celebració el seu caràcter moderat. Ara no es tracta d’espantar ningú ni de ferir cap susceptibilitat. Això sí, en la comparaixença davant dels mitjans no es va estar de dir que no perdrà el temps en foteses com els particularismes regionals.
“La diversitat -va dir- ens enriqueix, però l’hem de nuar sota un principi de solidaritat per fer front coordinadament a les exigències que ens planteja aquesta nova situació.” No sembla precisament una proclama autonomista, sinó més aviat tot el contrari.
I això, malgrat els bons resultats de nacionalistes bascos i catalans. Veurem ara com es concreten aquests desitjos i previsions. de moment ens hem quedat amb la sensació d’haver viscut una victòria tranquil·la. I confiar que la majoria absoluta no serà absolutista.
Les píndoles del món
El presoner del cel
21/11/2011
Tian Riba, periodista
El PP no ha guanyat a Catalunya ni per incompareixença del rival. Ni amb 700.000 potencials votants del PSC que es van quedar a casa acceptant resignadament que ara és el torn de Rajoy ni amb una CiU amb les tisores a la mà, el PP no és capaç de superar el seu sostre a Catalunya. L’Estat de les autonomies ha generat un fort regionalisme en el PP i el PSOE, però a Catalunya no n’hi ha prou. A Catalunya hi ha un sentiment nacional que el PP no és capaç de recollir i la prima de risc i les tensions de tresoria no han generat una amnèsia col·lectiva tan bèstia que faci oblidar l’Estatut i la llengua.
Hi havia ahir a l’hotel Gran Marina un sentiment agredolç quan Sánchez-Camacho i Fernández Díaz van parlar davant d’un decorat amb un cel blau. Pel resultat a Catalunya i perquè, manllevant Ruiz-Zafón, Rajoy i els seus són ara presoners d’aquest cel. Han arribat on volien amb set anys de retard. I igual que Mas va trobar Ítaca pobra, pot ser que Rajoy comenci a veure tècnics per tot arreu, com el nen de l’anunci de Gas Natural, que li dictin el que ha de fer. I encara haurà de passar pel cementiri de la política oblidada, mirar el mapa d’Euskadi i Catalunya, i actuar en conseqüència. Perquè les coses, ni aquí, ni al País Basc, són com les hauria trobat si el 2004 un tal Acebes no hagués mentit a tots els habitants de l’ara pell de blau.
Les píndoles del món
Enquestes embogides
14/11/2011
Marta Lasalas, periodista
Qui ho havia de dir? Rajoy, tot i conservar la seva valoració més aviat trista, ha fet embogir les enquestes i ja supera amb escreix els 183 escons de Jose María Aznar. Els sondejos vaticinen que el pànic a la crisi ha fulminat el discurs de la por a la dreta.
Darrere, a molta distància, intenta mantenir el tipus Rubalcaba. L’electorat socialista ha optat per hivernar davant les inclemències de la crisi i deixar caure el seu candidat per sota els 125 diputats de Joaquín Almunia. Se’n recorden? Aquell de la mirada neta que va tocar el dos la nit electoral de l’any 2000 després de quedar escombrat per la majoria absoluta d’Aznar. Aquella nit, el PSOE va encetar una travessia pel desert. Més o menys com la que programen a partir de diumenge vinent a la seu de Ferraz on ja tornen a preparar camells, i cantimplores…
Però atenció que a Catalunya aguanta Carme Chacón. Les enquestes li auguren una caiguda en picat fins a un perillós empat tècnic, però encara li reserven la primera plaça. Amb aquesta posició en tindria prou per intentar conquerir la cúpula del PSOE. No obstant això, la cosa no queda prou clara i hi ha nervis. Això explicaria el vídeo de les retallades i la velocitat amb què la ministra ha passat el mort al caporal de torn.
Rere Chacón, Duran i Lleida sua la cansalada per mantenir el segon lloc frec a frec amb el popular Fernández. Si Duran quedar tercer podria tenir efectes interns a CiU, en què es juga un pols entre el discurs del pragmatisme de Duran i les veus sobiranistes de Convergència.
Entrevista d'actualitat
“És un vídeo de perdedors. S’ha de retirar per demagog i per mal gust”
10/11/2011
La candidata del PP a Madrid, Soraya Sáenz de Santamaria, ha carregat contra el vídeo de la campanya del PSC. Ha estat així d’explícita demanant la seva retirada: “és un vídeo de perdedors, demagog i de mal gust”. També ha parlat del programa polític del PP i de la possibilitat que sigui vicepresidenta de Mariano Rajoy. Continuar llegint
Les píndoles del món
Rubalcaba esgarrapa
08/11/2011
Jordi Barbeta, cap de Política de La Vanguardia
A mi em sembla que del debat d’ahir en va treure més rendibilitat Rubalcaba que Rajoy. Però el candidat del PP no va perdre ni un sol vot. Així que, tot queda igual si fa no fa.
Malgrat que el candidat socialista lluitava contra la manca de credibilitat, va saber atacar Rajoy per tots els segments del mercat electoral: els treballadors, els aturats, els pensionistes, els mestres, els sanitaris, les dones, els homosexuals… Els va citar tots específicament mentre Rajoy deia una i altra vegada que això està molt malament i que cal un canvi.
Estic convençut que molts que van veure el debat, i que estaven empipats amb el PSOE, i amb raó, potser es van repensar la idea que tenien de no anar a votar. I consti que Rubalcaba va cometre un error garrafal: va parlar d’una manera que admetia, sense adonar-se’n, que guanyarà el seu rival.
I dit tot això, des de Catalunya estant, a mi em va semblar tot molt llunyà. Com si no parlessin de mi. Ni amb mi.
Les píndoles del món
‘Cuéntame’
08/11/2011Tian Riba, periodista
Basté, t’haig de demanar disculpes perquè em van demanar que seguís el cara a cara, però la tele de casa es va espatllar i a gairebé tot arreu feien Cuéntame. Sortia un plató, tronat, amb dos senyors amb barba i un amb bigoti que saludava en portuguès, càmeres estàtiques, mala il·luminació. I, esclar, no crec que això costi mig milió d’euros i que fos el famós debat…
Un dels dos senyors amb barba era un tal Rodríguez Rubalcaba. Nerviós, mal maquillat, amb la corbata torta i la mirada trista i una llum zenital sobre la calba i que feia d’oposició del seu propi govern i d’oposició de l’oposició i que se sabia tot el programa del seu oponent.
I l’altre senyor amb barba era un senyor una mica mandrós que no se sabia ni el seu propi programa , que llegia uns papers tota l’estona i que es veu que va portar la llum i el telèfon a Galícia i que serà president fent de Don Tancredo. O sigui, quieto parao.
Fins i tot al final del programa va sonar una sintonia tan antiga, tan antiga, que vaig esperar a veure si començava El hombre y la tierra amb l’amigo Félix.
Alexandre Deulofeu era un amic de Salvador Dalí que va escriure La matemàtica de la història. Deia que els imperis duren 550 anys i que, per tant, el Regne d’Espanya es desintegrarà el 2029. Ahir vaig començar a pensar que potser té raó.
Les píndoles del món
El que no es diu
08/11/2011
Fidel Masreal, periodista d’El Periódico
Probablement els aturats que ahir van veure el debat no tenen gaires motius per a l’optimisme. El candidat del partit que governa, Rubalcaba, va dedicar més temps a preguntar sobre el programa de Rajoy que a detallar el seu. I Rajoy va mantenir l’ambigüitat calculada sobre les seves receptes. Només en una cosa, al final, van coincidir: continuaran sent temps difícils.
Malgrat tot, hi va haver pinzellades de dos models. El de Rubalcaba, injecció pública europea per reanimar l’economia. El de Rajoy, reducció de la despesa i reforma laboral inconcreta sota la idea de la flexibilitat.
Des del punt de vista tàctic, Rubalcaba va començar fort, però es va perdre en la reiteració dels atacs, que es van transformar en cops de puny a l’aire. I Rajoy es va defensar bé fins a passar al contraatac, recordant les desigualtats creixents durant els anys de govern del PSOE.
Apunt final: tan important o més en aquests casos és el que no es diu. I ahir, en més de cent minuts, no es va parlar gens del problema territorial espanyol, i molt poc de recerca i innovació, de fonts d’energia, de pobresa, de corrupció, de relaciones internacionals i de la desafecció creixent de la ciutadania respecte al sistema polític.
Les píndoles del món
Desafecció: i ara què?
02/09/2011
Ferran Casas, periodista
La reforma estiuenca i exprés de la Constitució ha deixat CiU en fora de joc. Duran intenta, in extremis, que li acceptin algunes peticions que facin possible moderar el rebuig de la federació. Però més enllà dels jocs de mans, al fons hi queda la voluntat del PSOE i el PP de fer-s’ho sols, de deixar enrere el romanticisme dels pactes multipartits de la Transició. La cosa no està per bromes i han posat la directa.
En aquests darrers anys, els de l’esgotament del model autonòmic, el paradigma ha canviat i una part de CiU ho ha entès. Bona prova en són les declaracions d’Artur Mas, que va avisar que pel trencall que pren la política espanyola i els seus protagonistes, Catalunya i Espanya s’allunyen. Un discurs que no dista gens del del seu antecessor en el càrrec, José Montilla, que ja va advertir d’una desafecció catalana creixent a les portes de la sentència del Constitucional sobre l’Estatut.
La sentència i les seves càrregues de profunditat van evidenciar que Montilla no se’l van prendre seriosament. A la capital de l’Estat tothom sabia que, malgrat les amenaces, el seu partit, el PSC, està políticament desarmat al Congrés. Si la reforma exprés de la Constitució es confirma, la nova CiU, la del dret a decidir i el sentit d’estat català, haurà d’actuar i fer-ho visible a Madrid. I li caldrà munició nova i més eficaç.
Entrevista d'actualitat
“Hi ha urgència en tot el que s’està fent”
30/08/2011
El ministre de la Presidència, Ramón Jáuregui, ha admès que “era necessari” fer aquesta reforma de la Constitució perquè “les turbulències que s’han produït a l’agost no s’han acabat i es poden repetir”. Jáuregui ha afirmat que el partit està molt “unit” tot i alguna discrepància “puntual”. Per últim, el ministre ha assegurat que “no entén” que CiU estigui “en divergència”. Continuar llegint
Les píndoles del món
Fons i forma de la reforma
26/08/2011Fidel Masreal, periodista de El Periódico
La decisió de Zapatero d’obrir el meló constitucional per fixar un sostre de dèficit ha sacsejat els partits, les institucions, els sindicats, i les xarxes i entitats socials. I és que la mesura és controvertida per moltes raons.
La primera, representa un nou gest de Zapatero al costat, o al servei, de la ortodòxia financera liberal que dicten els mercats i executa Alemanya. Per això al PSOE, al PSC i fins i tot als dirigents més socialdemòcrates de Convergència els sembla que Zapatero ha regalat a la dreta una mesura que, de retruc, ha deixat el seu succesor, Rubalcaba, amb un pam de nas. El candidat socialista s’havia mostrat clarament contrari a una reforma que ara ha negociat amb el PP. Evitar que la Constitució estableixi una xifra concreta com a límit del dèficit pot ser un mal menor en aquest cas.
El segon motiu de controvèrsia és el de les formes. Ara que es debat la necessitat d’aprofundir en la democràcia participativa, sembla excessiu que en dues setmanes i sense consultar els ciutadans es resolgui un canvi tan transcendental com és el de la Constitució. Un text que fins ara semblava intocable i que sens dubte necessita actualitzar-se, però no així.
Un tercer argument és el de l’autonomia financera. Si ens creiem l’autogovern de les autonomies, fer una reforma que no neix d’un pacte bàsic amb nacions com Catalunya i respecti la decisió del seu Parlament queda coix de legitimitat.
Per tot plegat, és temps perquè els diputats assumeixin la importància del moment i actuïn més que mai conscients que el seu vot limitarà futurs governs i els ciutadans pel que fa a les polítiques d’inversió pública.
Entrevista d'actualitat
La reforma de la Constitució, a debat
24/08/2011
Avui hem parlat de l’acord del PP i el POSE per reformar la Constitució per incloure un article que limitarà a gairebé zero el dèficit públic de totes les institucions públiques. Ho hem fet amb Joan Tardà, diputat d’ERC al Congrés, i amb Pere Macías, portaveu adjunt de Convergència i Unió al Congrés. Continuar llegint
Les píndoles del món
Encomanem-nos al BCE
08/08/2011Ferran Casas, periodista
El setembre del 2008, quan la crisi ja feia estralls, Nicolas Sarkozy va voler exercir de líder mundial i va proclamar que calia “refundar el capitalisme”. La seva grandiloqüència va quedar, però, en uns ajustaments dels mercats que, com totes les reformes que s’han fet, han estat pedaços.
I tres anys després, d’allò al dilluns negre que, asseguren els analistes, ens espera avui a les borses, ara més útils com a termòmetre econòmic i polític que per recollir-hi dividends. Dilluns negre per més que ahir, en l’enèsim cataclisme, el Banc Central Europeu acordés comprar deute espanyol i italià per evitar que l’interès continuï pujant i aboqui al rescat dos grans estats de la Unió.
I mentre, a Catalunya i Espanya estem enfangats amb el debat sobre si cal o no l’avançament de l’avançament. Com si el problema fos només de Zapatero i les seves polítiques. Espanya, amb un govern que es reclama socialdemòcrata, va ara del bracet d’Itàlia, amb un executiu al qual no se li coneixen desviacions esquerranes. El problema és, doncs, global. A l’esquema dels que voldrien, si pogués ser, eleccions diumenge que ve hi falla alguna cosa.
Zapatero no ha fet els deures i no ha satisfet ningú. No ho ha fet perquè no n’ha sabut i ha dubtat, però també perquè el PP no ha estat generós. Si hi ha eleccions i el govern canvia, ho farà la política espanyola? Em temo que no. Encomanem-nos, doncs, al BCE.
Entrevista d'actualitat
“Prefereixo un pacte amb el PSOE que un grup propi sense contingut”
02/08/2011
El president del grup parlamentari del PSC, Joaquim Nadal, ha negat avui a una entrevista a El Món a RAC1 que “el PSC visqui una situació d’interinatge” i ha admès que “no tenia cap sentit convocar un nou Congrés” abans del 20N. Nadal ha dit que manté “oberta la porta a unes primàries si hi ha més d’un candidat”, però ha postulat Carme Chacón com a cap de llista per Barcelona. Continuar llegint
Entrevista d'actualitat
Activada la precampanya pel 20-N
01/08/2011
L’anunci d’eleccions anticipades per part de l’encara president del govern espanyol, José Luís Rodríguez Zapatero, ha fet mobilitzar els partis polítics de cara a la cita electoral del 20 de novembre. En mig del bipartidisme espanyol entre Rajoy i Rubalcaba també hi participa CiU, que intenta guanyar terreny a Madrid. De tot plegat n’hem parlat avui amb Antonio Hernando, vicecoordinador del comitè electoral del PSOE i amb Marta Llorens, directora de campanya de CiU. Continuar llegint
Entrevista d'actualitat
Duran: “L’electorat entén i entendria un pacte amb el PP”
25/07/2011
Ho ha afirmat el secretari general de CiU, Josep Antoni Duran i Lleida, que ha defensat les negociacions amb els populars perquè “en pot sortir una cosa positiva”. Duran i Lleida diu, però, que “ningú s’inquieti” perquè “no vol ser ministre i ha afirmat que l’”objectiu no és entrar al Govern, és el pacte fiscal”. Continuar llegint
Les píndoles del món
Mariano l’estruç
18/07/2011Tian Riba, periodista
Diu la mitologia popular que l’estruç amaga el cap dins la sorra al primer senyal de perill. Tàctica no demostrada i altament ineficaç que està portant a terme Mariano Rajoy Brey, el registrador de la propietat de Pontevedra que aspira, resignat, a ser president del govern espanyol.
És curiós. Sembla com si Rajoy hagi de ser a la Moncloa perquè no hi ha més remei, ni per ell ni per a la resta dels mortals que habitem el Regne d’Espanya. Bé, perquè no hi ha més remei i perquè un dia, que maleeix en la intimitat, en aquella intimitat en què parla català, Aznar el va assenyalar amb el dit.
Perquè lideratge, el que se’n diu lideratge, exerceix més aviat el de deixar fer i deixar passar. Què farà aquest home quan hagi de prendre una decisió d’emergència al capdavant del govern? Deixar que escampi? Confiar en una mà invisible estil Adam Smith que guiï els esdeveniments?
Al final els cadàvers de l’armari es podreixen i més ara amb aquesta calor. Rajoy podia haver posat fi a la sensació que els governs deixen créixer bingueros al seu voltant i fer net amb el Pajares i l’Esteso de l’aznarato, però va lligar la seva sort a la de Camps quan la còlera d’Aguirre li volia tallar el cap en el congrés de València. I, esclar, tots dos es deuen estimar un ou.
Les píndoles del món
Pactes a la tarragonina
09/06/2011Marta Lasalas, periodista
La teoria funciona en política fins que topa de morros amb la crua realitat. Ballesteros ha guanyat a Tarragona i Carnicer al Vendrell i aspiren a governar. De fet, és la lògica que CiU ens ven amb l’inefable García Albiol. Doncs no sempre. I per què? Primer, i bàsic, per la pròpia idiosincràsia de les municipals en què la dinàmica local pot pesar més que el partit.
En el cas de Tarragona, CiU va prendre l’alcaldia al PSC l’any 89 amb una dolorosa moció de censura. El convergent Joan Miquel Nadal s’hi va instal·lar durant 18 anys, fins que va plegar al 2007, fart que l’oposició li busqués les pessigolles. Poc després, Ballesteros es proclamava alcalde i s’enfilava a la galeria de grans esperances del PSC. Però el 22 de maig el socialista no va aconseguir majoria absoluta i de nou convergents i populars saliven somiant descavalcar-lo.
El cas del Vendrell era més inexplicable. Carnicer, mà dreta de Castells a Economia, s’ha vist amenaçat per un injustificable acord de CiU i Plataforma per Catalunya, una entesa que no es pot explicar explicar ni als racons més foscos de la política municipal.
Finalment, és evident que ha perjudicat als candidats socialistes la negativa del PSC a la petició d’ajut de Mas per aprovar els pressupostos. Montilla dirigeix els fils del seu partit des de les atrotinades ombres de l’aparell socialista. I la seva consigna és clara: deixar CiU en braços del PP. De moment, però, el revés de Montilla a Mas amenaça de petar a la cara de dirigents com Ballesteros que és, per cert, un nom crític amb l’actual direcció socialista.
Les píndoles del món
Si pots, tu fot-li
08/06/2011
Salvador Cot, director de Nació digital
El 7 de novembre de 2006, una setmana més tard de les eleccions, José Montilla, Josep-Lluís Carod-Rovira i Joan Saura van presentar al Parlament el que van batejar -sense cap èxit, per cert- com a Entesa Nacional pel Progrés. Les negociacions havien durat, només, una setmana i desbancaven, d’un cop, el partit més votat i amb més escons de la presidència de la Generalitat. El PSC, a més, no havia dubtat a contradir els criteris del PSOE.
Aquella jugada va impregnar profundament tota la política catalana d’un principi ben senzill, que es resumeix en “si pots, tu fot-li”. Una guia ètica que intenten aplicar, al peu de la lletra, els candidats convergents a Tarragona i el Vendrell, sense cap problema a seure al despatx de l’alcaldia amb el suport de qui sigui -Plataforma per Catalunya inclosa- i al marge del partit més votat.
I, naturalment, aquí és on es juga la credibilitat de la direcció nacional de CiU. Només per l’alcaldia del Vendrell, Anglada ja s’ha vist amb cor d’amenaçar el partit del president de la Generalitat. O sigui que anem bé, per aquest camí.
Entrevista d'actualitat
Ferran Falcó: “Albiol serà alcalde de Badalona per omissió de tots”
26/05/2011
El candidat de CiU a Badalona reconeix que Xavier Garcia Albiol “té ara més números de ser alcalde que de no ser-ho” i ha admès que “potser el que cal és deixar-lo governar per demostrar que és un patata”. I ha afegit que “si Albiol acaba d’alcalde serà perquè tenim un PSC molt desorientat” que, segons Ferran Falcó, “encara no s’han adonat dels resultats electorals”. Continuar llegint
Les píndoles del món
Els populars governaran a Badalona
25/05/2011
Enric Sierra, cap de redacció de La Vanguardia
Hi ha molta incomoditat a Badalona després del resultat de les eleccions municipals. Xavier Garcia Albiol, el candidat políticament incorrecte, ha guanyat les eleccions perquè una majoria de badalonins li han comprat el seu missatge, presumptament racista i xenòfob, que ara la justícia haurà de determinar si és delictiu per provocar l’odi i la discriminació. L’operació de Garcia Albiol ha tingut èxit electoral i ha frenat la irrupció de Plataforma per Catalunya a la tercera ciutat de Catalunya. Una vegada més, sobta que un partit d’ordre i que aspira a governar Espanya caigui en discursos que trepitgen constantment les línies vermelles de la convivència. La resta dels partits amb representació al Consistori de Badalona podrien evitar que fos l’alcalde, però això no passarà perquè l’única cosa que els uneix és el rebuig a la política d’immigració del PP. Així que els populars governaran a Badalona amb les maneres “lepenistes” del seu candidat i… que tremolin els immigrants.
%s1 / %s2
