El món a RAC1

L’estratègia de la demonització

Tian Riba, periodista

No sé si el PSC volia ofendre la intel·ligència dels votants o adreçar-se a ciutadans a qui no considera prou intel·ligents. I no sé quina de les dues coses és més lamentable. Però recórrer a la demagògia durant tantes campanyes, apel·lant a la por per aconseguir vots, té aquestes coses. Que un dia patines greument.

Un partit amb la tradició del PSC, amb la importància que ha tingut i ha de tenir, no pot acusar o ni tan sols insinuar que amb un govern de CiU o del PP hi ha el risc que mori gent. No pot posar en dubte la professionalitat dels treballadors de la sanitat i no pot generar més incertesa i inseguretat en molta gent que ja està prou angoixada i atemorida.

És veritat que amb la salut no s’hi juga, que com més inversió, més garanties de salvar vides, que mai n’hi ha prou i que és necessari pressionar perquè les retallades o ajustos es facin on cal i on no afectin la qualitat del sistema. Però, demonitzant l’adversari, en lloc de carregar-se de raons, les perden.

Que s’ho pensin bé, que s’acabi la campanya ja, que el PSC faci el congrés i s’orienti una miqueta, i que recordin que el PSOE deu 1.000 milions a la Generalitat i que cada segon volen 500 euros cap a Madrid que ens estalviaria patir les tisores.

El PSC se l’ha de jugar

Maiol Roger, periodista d’El País

No ens enganyem: José Zaragoza, cap de campanya del Partit dels Socialistes, mai guanyarà un premi a la subtilesa. Sempre ferotge, al seu últim anunci l’encerta: desconcerta Convergència i Unió i remou la campanya. Els partits s’han de moure: la imatge propera al totalitarisme d’esquerres que ha triat Convergència espanta. La còpia d’Ikea que fa Esquerra amb la seva “República del Sí” es queda en un intent de broma. I el Partit Popular té el mateix cartell que fa vint anys. En el seu cas és lògic: el programa també és de fa vint anys.

Els socialistes se l’han de jugar: tenen l’electorat desmobilitzat i la patacada pot ser històrica. El PSC aparca la comparació infantil amb el PP per passar a una estratègia més dura. L’anunci marca clarament el missatge que es vol reforçar. És punyent i cru, però fa reflexionar. Exagerat? Les campanyes electorals es basen en l’exageració, i el secret és saber posar-hi el punt just. Convergència en té experiència: recorden el polèmic DVD amb què va dinamitar la campanya del 2006? La federació es va passar de frenada. El repte del PSC és haver fregat el límit sense haver-lo superat. Tots els partits han jugat a aquest joc alguna vegada. Qui estigui lliure de pecat, que tiri la primera pedra.

Socialistes

Martí Perarnau, periodista

La participació de dos milions de simpatitzants en les primàries socialistes franceses suposa quelcom més que un cop d’efecte: significa un pas important en el trencament de les velles estructures de ferro dels partits. Partits polítics de pocs militants, però molt fidels. Tan fidels que acostumen a tancar els partits a pany i forrellat, com si en fossin els masovers de la finca.

La participació milionària en les primàries trenca aquest búnquer i precipita el Partit Socialista Francés en la modernitat líquida. Ara bé, els manca el més important: un relat actualitzat. La socialdemocràcia europea segueix ancorada en les seves antigues idees del segle passat. No hi ha hagut actualització enlloc i, per més aire fresc que aportin els simpatitzants, el globus no pot enlairar-se si les idees no connecten amb la realitat. Aquesta és la tasca pendent de tot el socialisme europeu i seria una errada greu que a França o aquí els responsables socialistes es quedin tan sols amb l’aire fresc. Sense idees potents i renovades, només serà una altra bombolla.

Les condicions de Ros

Marta Lasalas, periodista

Segur que no és pel seu doctorat en informàtica, però Àngel Ros és un polític que sap tocar moltes tecles alhora. Allò que se’n diu un polític transversal. Tampoc cal atribuir-ho a una recompensa celestial per la seva fe de missa diària, però ningú pot negar que l’alcalde de Lleida representa un oasi d’èxit en el ressec panorama electoral del PSC. Des de fa uns mesos aquests dos ingredients, la transversalitat i l’èxit, l’ha convertit en l’home de moda al carrer Nicaragua. La gran esperança blanca d’un PSC desorientat, ensopit i mancat de lideratge.

I al final Ros ha deixat clar que està disposat a entrar en el joc. Però no de qualsevol manera. El partit el necessita i, per tant, pot posar condicions. Res de conformar-se amb un simple cartell electoral. També vol liderar. No cal ser un primer secretari Rotenmeyer com Montilla, però tampoc un president tipus gerro de flors com Isidre Molas. A més ho vol tot ben consensuat. No hi ha d’haver ball de bastons socialistes. L’alcalde exigeix unitat i consens.

De moment, té el suport –i la protecció- d’alguns dels pesos pesants del famós aparell socialista, un autèntic tallafocs davant qualsevol recel del PSOE. I compta també amb la simpatia de la cada cop més inquieta i alarmada ànima catalanista. Fins i tot ha rebut la benedicció de l’exmilitant però sempre referent socialista Pasqual Maragall. No és poc per començar.

El PSC de la marmota

Marta Lasalas, periodista

Ja hi som un altre cop. Com una maledicció. El PSC ha tornat a votar al Congrés una proposta que Catalunya defensa amb dents i ungles. Ha tornat a votar en contra de reclamar al govern Zapatero els 1.450 milions del famós fons de competitivitat. I ho ha fet amb un ‘no’ tan rodó com el que ho ha fet amb el català a Europa.

La veritat és que el tema cansa. Ja no fa ni gràcia la conyeta del ‘Dia de la marmota’. A diferència de la versió de Hollywood, sempre es repeteix al Congrés exactament igual. El PSC sotmès a la disciplina de grup s’acaba empassant el gripau i caient de quatre grapes al parany que li paren els rivals. El PSOE sempre impermeable, el PNB insolidari, el PP fent de PP, i Catalunya sempre acaba apareixent políticament dividida.

De debò que cansa, i acaba fent forat. Només cal mirar l’última enquesta del CEO. El PSC n’hauria de passar una còpia al PSOE. Li pot passar les pàgines que constaten a quina velocitat creix la desafecció dels catalans sobre Espanya. I també què queda d’allò que fins fa quatre anys era el graner de vots del PSOE a Catalunya. Segons les enquestes el famós tic català que frenava el PP s’està ensorrant.

Ahir una part del graner se’l cruspia amb delit la mateixa marmota que té atrapat el PSC en una absurda i frustrant disciplina que el sotmet a un PSOE massa indiferent a Catalunya.

Vet aquí la paradoxa.