El món a RAC1

Doncs digui-ho de pressa

Tian Riba, periodista

Doncs senyor Alfredo Pérez Rubalcaba si vostè té la fórmula per crear ocupació faci el favor de dir-la, perquè a Espanya hi ha gairebé 5 milions d’aturats i 600.000 a Catalunya. Vostè se n’adona que si resulta que al govern de Zapatero hi havia un senyor que tenia la fórmula màgica per aturar la sagnia de l’atur, i no ho deia, el que hauríem de fer no és aplaudir i córrer a votar-lo, sinó portar-lo davant dels tribunals?

Rubalcaba és un dels polítics més hàbils i llestos d’Espanya, capaç de dir una cosa i la contrària sense despentinar-se. És un felipista que va sobreviure al zapaterisme. Ell va portar ZP a la Moncloa amb un SMS i la dreta li té pànic perquè creu que és el diable. Ell solet va resoldre la negociació de l’Estatut deixant asseguts a terra, i amb un somriure als llavis, als hipnotitzats polítics catalans. I ell ha liderat el principi del final d’ETA. Però, ah, amic! una cosa és fer esgrima dialèctica i ser el segon plenipotenciari i l’altra ser cap de cartell i haver de fer propostes. Ser candidat té molt de Gary Cooper, d’estar sol davant del perill, com quan corria els cent metres.

I aleshores passa que patines. Si vostè, candidat Rubalcaba, sap com crear ocupació, no s’esperi a les eleccions i faci el favor de dir-ho a Zapatero. O és que ens enganya i sap perfectament que guanyi vostè o guanyi el registrador de la propietat de Pontevedra hauran de fer, exactament, la mateixa política econòmica?

Lakoff ha mort

Tian Riba, periodista

No sóc l’oracle de Delfos ni la pitonissa Lola. Es pot pensar que quan en política algú com Marcel·lí Iglesias diu que “amb tota rotunditat” no hi haurà eleccions anticipades, està dient que ja hi pots pujar de peus que les eleccions seran a la tardor. No ho sé. Però segur que seran… quan li convinguin a Alfredo Pérez Rubalcaba. Quan li convinguin o quan menys malament li vagi en funció de l’economia, de les enquestes i de les ganes que en tinguin el PNB i CiU.

I pot ser que el peix estigui tot venut, però compte, perquè el votant del PSOE ha castigat, sobretot, l’abdicació de la política i la contradicció ideològica d’un ZP que no pot defensar amb credibilitat les seves pròpies reformes. Però Rubalcaba en fa, de política. I de la Gran Bretanya ens arriba una pista. El Blue Labour. El socialisme blau. Diu el nou gurú Maurice Glasman que la classe mitjana, la que fa guanyar eleccions i no acampa a les places, s’ha impregnat del missatge econòmic i social del liberalisme i està forçant la renovació liberal de la socialdemocràcia.

I Rubalcaba es pot presentar criticant alhora el neoliberalisme i la cultura de la dependència, no avergonyir-se de les reformes en clau liberal fetes i pescar en el gran banc del centredreta, a més de girar al conservadorisme en algunes polítiques com immigració i seguretat. Aquestes que han permès al PP fer forat en els cinturons industrials de Barcelona i Madrid. Lakoff, el conseller espiritual de  capçalera de Zapatero, ha mort. I si resulta que ara sí que toca pensar en una gavina?

La renúncia de Carme Chacón

Josep Maria Brunet, periodista de La Vanguardia

Carme Chacón  ha renunciat a ser la candidata del PSOE a la presidència del govern de l’Estat perquè no li quedava més remei. Aquests dies les pressions per concentrar tot el poder socialista en el vicepresident Rubalcaba han estat enormes. La raó última que el PSOE s’ho vulgui jugar tot a una carta, la de Rubalcaba, és en el resultats electorals de diumenge passat. La patacada dels socialistes va ser tan forta que fer ara unes primàries els semblava, a quasi tots, una barbaritat, una pèrdua de temps, un suïcidi col·lectiu. I la veritat és que veure el vicepresident enfrontat amb la ministra de Defensa del mateix govern hauria pogut derivar en un espectacle.

Però Carme Chacón no ha perdut el temps. Fins ara, la seva imatge pública més recordada era la de quan va prendre possessió del Ministeri de Defensa dient allò de “capitán, mande firmes”. Ara, la seva imatge renunciant a la candidatura i dient que ho fa per generositat cap al seu partit serà encara més recordada.

Carme Chacón ha fet un pas enrere, però es reserva per la segona ronda, quan el PSOE hagi perdut probablement la partida de les eleccions generals de l’any que ve i hagi d’apostar per una renovació a fons. Chacón seguirà sent una dirigent jove i no s’haurà cremat.

‘Celtiberia Show’

Tian Riba, periodista

Zapatero va escriure el seu epitafi quan a la campanya del 2008 va voler dissimular que estaven davant d’una crisi de magnituds tràgiques. Es va enganyar a si mateix, va perdre un temps decisiu, la repartidora es va sobreescalfar i el 9 de maig de fa un any, dia d’Europa, per cert, va quedar en mans de Merkel. Allà es va acabar el zapaterisme.

Fa tres anys, malgrat que els ciutadans no són ases i ja veien la crisi, encara van preferir el PSOE que legislava costums hedonistes a un PP que feia mandra al crit d’Espanya s’enfonsa. Però el registrador de la propietat gallec ha imposat formes moderades i l’electorat de ZP acampa ara indignat per les places i ha abandonat les urnes, mentre Rasputín intriga per liquidar les restes del naufragi de la socialdemocràcia guai que la nena de Felipe vol heretar.

El PP guanyarà les eleccions. ZP està amortitzat. Entres a Ferraz i has de sortir corrents perquè volen els ganivets. D’acord. Però tot això no vol dir que Zapatero no tingui dret a esgotar el mandat. Aquí acabem de fer unes eleccions i ja en demanem unes altres. Sempre accelerats. Sempre amb ansietat. La situació és greu. Però no hem quedat que qui marca les reformes és Europa? Doncs tant és que les faci Zapatero com aquell PP que fent de Pep Bou va bufar la bombolla immobiliària i ha preferit que Espanya s’enfonsi de veritat a buscar cap acord d’estat.

Execució pública

Montse Oliva, delegada del diari Avui a Madrid

El PSOE està de dol i les primàries són una festa. Així que l’alternativa que s’ofereix és molt senzilla: executem a Zapatero al mig de la plaça pública i coronem Rubalcaba com el nou líder. Després del congrés ja vindran les primàries, però sense una Chacón que intenti fer ombra al candidat que més s’ajusta als interessos de la cúpula socialista.

L’operació no sembla del tot improvisada. Ja fa temps que dirigents del PSOE  havien reclamat a Zapatero que renunciés al lideratge del partit. Però el president espanyol va decidir aferrar-se a la secretaria general. Ara, els mateixos que fa quatre dies li reien totes les gràcies, no només no assumeixen cap responsabilitat en la desfeta electoral, sinó que pretenen tallar-li el cap al líder i confiar que el seu substitut sigui prou generós per mantenir-los.

Així que el pretext que les primàries arriben en mal moment perquè donarien una imatge de lluita interna que no convé és simplement això, una excusa. Un congrés ni s’organitza en quatre dies, ni tanca les ferides sagnants. Però sí que garanteix que el pastís es reparteixi entre els de sempre i que els forasters, ni el tastin. Tant si hi ha congrés com si hi ha primàries, Chacón ara està obligada a presentar-se. Una altra cosa, però, és que en aquest joc de poders, les cartes estan marcades.

Clatellada a Zapatero

José Maria Brunet, periodista de La Vanguàrdia

Zapatero va jugar fort amb les primàries de Madrid, i ha perdut. La derrota de la seva candidata, Trinidad Jiménez, a mans d’un dirigent que fa dos mesos era un desconegut, Tomás Gómez, tindrà conseqüències pel PSOE i pel seu secretari general. Ja es parla obertament d’una nova etapa, la del post-Zapatero. Potser és massa aviat per anar tan lluny. Tot depèn de si el líder socialista es vol presentar o no a les properes eleccions.
Però la veritat es que ho té negre. La vaga de la setmana passada no va ser general, però li va fer mal. Segueixen sense crear-se llocs de treball i la gent no veu que les coses puguin començar a anar millor ni a curt ni a mig termini. A Zapatero se li acaba el temps. Les primàries de Madrid poden ser un símbol de la seva decadència tant o més fort que si es tractés d’una votació parlamentària. Ell va voler donar un cop efectista a Madrid i els seus propis militants li han dit que no. Aquesta vegada, li costarà refer-se, perquè la clatellada es forta i ve de dintre.

Zapatero l’imprevisible

Jordi Barbeta, cap de Política de La Vanguàrdia

Ja va dir Maragall que posats a buscar un polític imprevisible, Zapatero era el campió. Primer va ser el governant més d’esquerres que ningú. Amb la crisi, està aplicant polítiques de dreta que mai ningú s’havia atrevit abans. Ara, el seu maldecap principal és la cotització del deute espanyol i, per això, veurà avui els principals taurons del planeta: des de George Soros als directius de Morgan Stanley, Prudential o Goldman Sachs. I com que Zapatero és un home a qui li agrada el risc, ahir, va erigir-se en el Robin Hood universal i va reclamar un impost per cada transacció financera internacional. Podria haver-ho dit fa uns dies, però va dir-ho ahir. Serà perquè li va demanar Sarkozy? A Sarkozy li diu sempre a tot que sí, però és que li deu alguns favors. En canvi, al rei del Marroc, que no para de fer-li la guitza, li riu també totes les gràcies. Li promet que no donaran suport al referèndum al Sàhara. Tanta por li tenen que, ahir, quan es va reunir, fins i tot es va oblidar la bandera d’Espanya i va quedar només la d’en Mohamed.

El govern de Zapatero ha guanyat temps

Fidel Masreal, periodista i escriptor

Fa dues setmanes estava amb l’aigua al coll per missatges contradictoris, solitud política i indicadors interns i externs nefastos pel que fa a la situació econòmica.

Avui l’ atur segueix creixent però, gràcies a la ‘operació Palau de Zurbano’, ha aconseguit prendre la iniciativa, la qual cosa en la política actual és part mateix de la victòria.

Una política que es fa a cops d’imatge, que tant li agraden al president del govern, que acaba de canviar de cap de Comunicació.

Objectivament, el principi d’acord del Govern amb els partits per tirar endavant mesures com l’ IVA reduït per a obres de rehabilitació d’habitatges, préstecs directes del ICO a les petites i mitjanes empreses i un major comprimís de la morositat, sense ser qüestions menors, no és res més que el està fent el PSOE al Congrés durant tota la legislatura: buscar aliances amb uns i altres per navegar en la crisi davant el nord incert i la falta de majoria absoluta i

Però si això mateix es fa ara amb la solemnitat del palau de Zurbano, la presència de tres ministres i les fotos mediàtiques, es pot aconseguir el que en política i economia és tan necessari com els continguts: imatge de consens i d’acord, ni que sigui en temes relativament menors, perquè de pacte d’Estat PSOE-PP no n’hi haurà, perquè les seves posicions sobre impostos, mercat laboral o energia són allunyades però sobretot perquè el PP no vol i el PSOE no cedirà en tot per a que el PP s’apuntés el mèrit de l’hipotètic acord.