Articles per tema Rajoy
El blog d'El món Suscripció al feed RSS
Les píndoles del món
Sant Tomàs i el ‘Massies’
28/03/2013
Tian Riba, periodista
Artur Mas podria sortir avui al balcó del Palau de la Generalitat i proclamar la independència. A algun guiri li faria gràcia l’espectacle, però el president faria el ridícul més espantós de la història de la humanitat. Això si no surt amb un embut al cap directament. Pot ser que tot aquest procés acabi amb una declaració unilateral, i serà més el 2016 que el 2014, però abans hi ha molta feina a fer, entre altres coses col·leccionar uns quants no i garantir que l’endemà algú al món reconeixerà el nou estat.
Però a la trista realitat s’han de pagar proveïdors, farmàcies, entitats socials i nòmines i encara que sigui molt valent dir que ningú t’ha d’imposar el dèficit, si ningú et dóna crèdit, i ningú te’l dóna, ja pots anar fent l’homenet o d’aprenent de Naomi Klein. El màxim expert en teoria de jocs del món es diu Andreu Mas-Colell, i el conseller minessoto sap que, quan es coopera, es treu més benefici.
El que seria irresponsable seria no parlar amb Don Tancredo si això ajuda a alleugerir el pes de la creu. Mentrestant, el sector esverat de l’estelada, i ERC en particular, pot anar fent com Sant Tomàs i posar el dit a la llaga cada deu minuts per creure’s el Massies. Però això pot ser esgotador. I més quan, com Quim Gutiérrez, els ciutadans ja han decidit que no els fa pànic travessar la via Laietana.
Les píndoles del món
La importància d’evitar l’abisme fiscal
02/01/2013
Jaume Viñas, periodista de Cinco Días
Evitar que els Estats Units quedin en un abisme fiscal i entrin en una recessió resulta fonamental per a tot el món però especialment per a economies vulnerables com l’espanyola o la catalana. Una crisi als Estats Units no només generaria una caiguda de les exportacions a escala mundial sinó que originaria una desconfiança en els mercats que perjudicaria sobretot territoris com Catalunya, que tenen greus problemes per accedir al finançament.
Fem una mica de memòria: Lehman Brothers va caure l’any 2008 i va marcar l’inici d’una crisi global però amb conseqüències desiguals. Al cap de dos anys de la fallida del gegant americà, el PIB dels Estats Units ja augmentava a ritmes del 2,4% i l’economia alemanya avançava al 4%. En canvi, Espanya i Catalunya avui continuen immerses en una duríssima recessió i tenen terribles dificultats per solucionar els seus desequilibris interns.
El Govern de Mariano Rajoy assegura que a finals d’aquest any començarem a veure la llum al final del túnel. Suposant, que ja és molt suposar, que les prediccions dela Moncloa fossin correctes, quedarien automàticament invalidades si els Estats Units caigués en el precipici fiscal. Per això resulten tan importants les decisions que es prenen a la Casa Blanca i a la Cambra de Representants. Diu el tòpic que quan Estats Units estossega, Europa agafa un refredat. I aquí ja fa temps que patim una pulmonia.
Les píndoles del món
Cartografia del 21-O
22/10/2012Tian Riba, periodista
Buscar una estratègia conjunta entre les tres nacions històriques de l’Estat més enllà d’idees folklòriques com aquell artefacte inestable de nom Galeuscat és una idea utòpica.
A Galícia arrasa el partir regionalista, que és com actua el PP a la terra de Fraga, i té una balança fiscal positiva.
A Euskadi, ETA ens va fer creure que els bascos eren més radicals del que són, i una pau tendra i l’esgotament del passat, demana ritmes diferents. De fet, el PNB vendria l’ànima al diable –o Catalunya a Espanya- a canvi de mantenir el concert. I imagino l’aristocràcia de Neguri amb menys ganes de plans Ibarretxe que les Torres Negres de fer un referèndum.
En canvi, Catalunya està ofegada. Aquí no hi ha hisenda pròpia i la classe mitjana amb qui CiU entronca com ningú, ha dit prou. Així que haurà de fer el seu propi camí. I aquí el gran encert de Mas és haver posat el conflicte al mapa del món.
Dit això, a Euskadi ,Bildu tibarà. I Urkullu vol un nou marc polític. Compartit, però un nou marc polític. I Catalunya ha perdut la paciència.
I si el Don Tancredo de la Moncloa tingués un mínim d’intel.ligència política, un cop salvat el cap faria alguna cosa més que demanar el rescat. I si el Rasputín de Ferraz fos tant astut, entendria que, paradoxalment, al PSOE, i de retruc al PSC, se li obre una oportunitat, i deixaria pas… per exemple a Carme Chacón.
I, o reformulen des de zero l’Estat per adaptar-lo com un guant a una realitat heterogènia.
O la realitat, tossuda, trencarà la cotilla.
Les píndoles del món
El govern dels milhomes
04/10/2012
Montse Oliva, delegada d’El Punt/Avui a Madrid
O bé és molt valent o bé està mort de por. Però està clar que Rajoy no deixa passar cap oportunitat per recordar tothom que se’l escolti que, si vol, pot fulminar demà mateix l’autogovern d’un territori que es negui a fer el que li ordeni l’Estat. El Ministeri d’Economia ha tornat a reproduir en un document per captar inversors el temut article 155 de la Constitució. I, curiosament, el fa públic l’endemà d’una conferència de presidents organitzada, precisament, per enviar un missatge tranquil·litzador a Brussel·les i als mercats: els territoris estan compromesos amb l’objectiu de dèficit, peti qui peti.
És evident que la cita territorial que pretenia vendre unitat i cohesió tenia una lectura molt més senzilla: ni el mateix Rajoy no es refia del que firma. El govern espanyol ja no sap que fer per resultar creïble i, davant la manca d’arguments que generin confiança, acostuma a recórrer a mètodes més bàsics: la pressió i l’amenaça. La qüestió, però, és que els mercats no es miren les lleis sinó els números. I fer-se el milhomes quan tothom ja ha descobert que ets un cagadubtes no sembla la millor manera de persuadir els inversors.
Les píndoles del món
Acord a Madrid, crítica a Barcelona
03/10/2012
Fidel Masreal, periodista
Artur Mas va inaugurar ahir una nova modalitat política: l’acord a Madrid, i la crítica a Barcelona. A la mateixa hora que el president deia sí, sense reserves, al document del Govern central en favor del compliment dels objectius de dèficit de totes les administracions, el portaveu del Govern col·leccionava desqualificacions sobre la política pressupostària de l’executiu de Mariano Rajoy.
A la mateixa hora que Mas acceptava un document que deixa pel 2014 qualsevol possible modificació del repartiment de l’austeritat entre Estat i autonomies, com reclama la Generalitat, el seu portaveu, i el seu conseller de Política Territorial deien que les inversions de l’Estat a Catalunya són una vergonya, que els comptes estatals fan por i recordaven que l’administració central descarrega bona part de l’esforç d’austeritat sobre les espatlles de les autonomies.
L’estratègia del president és clara: mantenir la col·laboració i el diàleg obert a l’Estat per no ser acusat de ser el que trenca ponts, i alhora no oblidar que estem en precampanya a Catalunya i, aquí sí, desmarcar-se del partit que fins fa quatre dies ha estat l’aliat de Convergència i Unió en política econòmica. Aquí i a Madrid.
Les píndoles del món
Anatomia d’un instant
21/09/2012Tian Riba, periodista
Quan fem l’anatomia d’aquest instant d’aquí a 25 anys veurem que la virtut d’aquest procés és que l’impulsa una generació desacomplexada i educada en democràcia i unes classes mitjanes que s’han afartat de pagar el marbre. I això ho ha entès el Financial Times, però és el que encara no han entès a Espanya. I el que encara no ha entès el PSC. El catalanisme, el gran motor transformador, és ara sobiranista.
I qui ho recull és el partit que millor ha sabut connectar amb aquesta mesocràcia que crida “independència!” al Camp Nou i penja una estelada al Liceu. I això és el que garanteix que l’embat va seriosament.
Això i que qui ho lidera és un home d’ordre, preparat i amb corbata que sap navegar entre l’oligarquia que s’arronsa i el sector esverat de l’estelada que estira. I ho fa a l’estil Pep. Mas desorienta perquè proposa, mesura els temps, les paraules i els fets i no fa victimisme.
I Espanya oblida el context. Una Europa de sobiranies compartides. La Unió Europea i els Estats Units no s’hi han girat d’esquena. Ara Mas sap que ha de fusionar la legitimitat del carrer amb la del Parlament.
I que aquí l’àrbitre no és cap rei. L’àrbitre és Europa.
Les píndoles del món
Flaire d’urnes
21/09/2012
Iñaki Ellakuría, periodista de La Vanguardia
La política d’hostilitat en què viuen instal·lades des de fa temps Catalunya i Espanya avança amb moltes escenificacions i molt de càlcul electoralista. L’esperada reunió de la Moncloa va concloure com marcava un guió escrit fa dies i que beneficiarà a les urnes tant Mas com Rajoy. El president de la Generalitat torna de Madrid amb el “no” de Rajoy com a principal reclam per obtenir la desitjada majoria absoluta.
Una manera de desempallegar-se d’Alícia Sánchez-Camacho. CiU ha trobat en el legítim clam sobiranista l’excusa que tapa qualsevol altra qüestió, i aconseguirà tancar la legislatura sense que es parli de les retallades, el deute, l’atur, la corrupció, el fracàs escolar… Tampoc li va del tot malament al PP català, que somia en els 21 diputats i potser a convertir-se en la segona força al Parlament, superant un PSC que encara s’ha d’aclarir sobre què és això del federalisme asimètric.
Rajoy ja busca al bagul dels records aznaristes els discursos més patriòtics. D’entrada ahir va enviar un missatge de fermesa als sectors més durs del PP, aquests que han perdut Esperanza. Rajoy ara pot encarar les imminents eleccions basques i gallegues amb una mica més d’aire, ja que del rescat d’Espanya i dels homes de negre sembla que ningú se’n recorda, de moment. El problema el tindran quan les urnes parlin i Mas i Rajoy es quedin sense mes coartades i el PIB del 2012 es contregui un 1,4%. Potser aparcaran per fi la política de l’escenificació i s’asseuran a negociar seriosament per treure’ns d’aquest embolic econòmic.
Les píndoles del món
La reunió Mas-Rajoy
20/09/2012
Marta Lasalas, periodista
L’hemicicle del Congrés va exposar ahir les entranyes més autèntiques d’aquesta Espanya que s’amaga rere la Constitució per evitar respondre als ciutadans que l’interpel·len. L’endemà que el rei canviés el Bribón per les xarxes i enfilés la proa d’internauta contra les reivindicacions catalanes, el ple va tenir un full de ruta més que clar, descarnat. La diputada d’UPyD, Rosa Díez, va apel·lar sense embuts a l’article 155 de la Constitució, allò amb què pretén deixar l’autogovern sec com una arengada, mentre dibuixava als peus de Rajoy les línies vermelles que la dreta més recalcitrant mai li permetrà trepitjar. El convergent Macias va fer evidents els suports amb què compta Catalunya a l’Estat convertint Vicente del Bosque en guru de l’independentisme. Atenció! El mateix Del Bosque amb qui Angela Merkel ha confessat que voldria compartir un sopar.
I Rajoy? Rajoy va enviar dos missatges. D’una banda, va renovar disciplinadament el compromís de fer respectar la Constitució si cal i, tot seguit, vestint-se de mestre tites, va renyar el Govern català amb displicència de mestre fatigat. Rajoy no només va enterrar sota un no intransigent i implacable la crida del Parlament per abordar el pacte fiscal, sinó que, a més, va menystenir tant la reivindicació d’un milió i mig de catalans per l’estat propi com la vocació radicalment democràtica del president Mas de recollir la veu dels ciutadans. Ni una esquerda de dubte, ni una oportunitat per al diàleg, aquesta és l’Espanya que avui rebrà Mas a la Moncloa. El resultat està cantat.
Les píndoles del món
Misteriosa Esperanza
18/09/2012 Montse Oliva, delegada d’El Punt/Avui a Madrid
Aguirre se’n va deixant un munt d’interrogants i una única certesa: ho fa en un dels moments més crítics per a Mariano Rajoy. Ella mateixa s’ha encarregat d’envoltar l’adéu d’un ambient de misteri gens habitual en una dirigent que si alguna cosa té és que sempre se la veu venir d’una hora lluny. L’argument d’una salut delicada i el de la necessitat de gaudir més de la família podrien resultar irrefutables si no fos perquè en els darrers temps la lideressa havia procurat fer més ostentós que discrepa de gairebé tot el que fa el president espanyol.
Aguirre fa temps que se sent personalment esgotada i políticament desplaçada. Els seus grans rivals copen els càrrecs de la Moncloa i això l’obliga a fer l’esforç periòdic de sortir amb un estirabot per mantenir la quota de protagonisme a la premsa. Fa un any i escaig que va guanyar unes eleccions per golejada, però ara ja començava a ressentir-se de la crisi. I el seu orgull no li permet anar-se’n per la porta del darrere. Això sí, generosa ella, ha deixat un últim regal a Rajoy: la seva mà dreta, Ignacio González, serà el nou president de la comunitat. I el líder del PP, que no el pot veure ni en pintura, se l’haurà d’empassar. Perquè ara no es pot permetre obrir un nou front de batalla.
Les píndoles del món
Inflexió de matinada
29/06/2012
Jordi Goula, economista i periodista de La Vanguardia
Sempre havíem dit que l’atzucac on s’havia dut la situació financera d’Espanya era una bomba de rellotgeria per a l’euro i per a Europa. Es deia que potser duraria fins que Espanya estés a tocar del precipici. Doncs bé, sembla que ahir hi vàrem arribar. Amb la prima de risc disparada i el bo a 10 anys altra vegada en el 7%, la situació era totalment insostenible.
Tres mesures claus decidides amb nocturnitat poden capgirar la situació. Per a mi, la més important a curt termini és la de poder frenar l’especulació, mitjançant la flexibilització en la compra de deute pels fons de rescat. Com als escacs, l’amenaça és mes forta que la jugada i cal pensar en aquesta decisió, no com una mesura d’alt cost, sinó sobretot dissuasiva per l’especulació que no para de forçar la prima de risc. La segona és el fet que els fons de rescat puguin recapitalitzar directament els bancs. Això comporta que els fons es convertiran en part en propietaris dels bancs on entrin, la qual cosa implica responsabilitat directa i, per tant, que Europa prengui mesures més dures per controlar-los i calgui crear un organisme supervisor del BCE. I la tercera és que aquests diners prestats a la banca no tinguin preferència sobre la resta del deute, un punt necessari per no deixar precisament aquest deute restant com a deute de segona divisió.
Perquè tot això pogués passar, ahir ningú no donava ni un duro. Cal pensar que l’actitud decidida i les amenaces de Monti i Rajoy han estat decisives com, per descomptat, el terreny que han anat abonant els francesos des que va guanyar François Hollande. També l’FMI havia parlat molt d’aquesta necessitat. I no oblidem tampoc el gran interès que hi tenia Obama.
Bé, unes quantes hores després de la decisió no es pot dir gaire més, perquè ara caldrà anar veient com s’escriu la lletra petita. Però, en principi, cal veure el canvi radical d’Europa envers Espanya i Itàlia com un primer pas necessari –veurem si suficient- per trencar una dinàmica que ens portava, senzillament, cap a la destrucció.
Les píndoles del món
L’IVA
26/06/2012Jordi Goula, economista i periodista de La Vanguardia
Sembla que aquesta vegada va de bo. Brusel·les i l’FMI venen insistint en què Espanya ha de pujar l’IVA des de fa temps, ja que som un dels països que més baix el tenen -18%- i es d’efectes inmediats sobre la recaptació. Fins ara Rajoy i Montoro han jurat i perjurat que no el tocarien, però està clar que aquí podem cridar molt, però qui realment diu el què s’ha de fer és molt lluny de Madrid. El que des d’ahir al vespre s’ha escampat és que en una primera fase el ministeri d’Hisenda estudia pujar els tipus reduïts i supereduïts, que els tenim al 8 i al 4%, respectivament. En els supereduïts sí que podem tocar el moll de l’os, ja que en la seva majoria són articles de primera necessitat, i vivim uns moments que ahir definia el vicepresident del Banc dels aliments com d’”arribada al límit”.
Una puja del tipus reduït, per la seva banda, afecta els preus del nucli del consum, amb aliments, productes sanitaris, hostaleria, construcció o transport. Queda a l’aire –com tantes coses en aquests moments- quins seran els escollits i quina la puja que finalment tindran. Però una cosa és ben certa: tocar el consum, quan ja porta tres anys de davallada, és un cop baix molt dur per una economia en recessió com la nostra.
Les píndoles del món
L’any que ve hi haurà debat
21/06/2012Montse Oliva, delegada d’El Punt/Avui a Madrid
Mariano Rajoy està massa ocupat i no té temps per a romanços. Presentar-se al Congrés per explicar el forat de Bankia, les conseqüències reals del rescat, o bé per què la prima de risc no es tranquil·litza ni suggerint que abans d’acabar l’any l’IVA s’enfilarà fins als núvols és perdre el temps. Això només interessa a l’oposició, un grapat de tafaners que no saben com omplir les hores mortes i que es dediquen a criticar la feina dels que sí que treballen. S’oblida que darrere cada escó, incloent-hi el seu, hi ha ciutadans que exigeixen la veritat. No demanen bones notícies. A hores d’ara es conformen a saber de quin mal han de morir.
L’al·lèrgia de Rajoy a donar la cara i, sobretot, a oferir un relat coherent que suporti una jornada sencera seria motiu d’estudi si no s’haguessin retallat tant les ajudes a la investigació. De fet, potser és al revés, i s’equivoquen els que acusen Rajoy de covard per haver suprimit l’avaluació a què cada any se sotmet l’executiu.
Han estat sis mesos tan intensos que un debat de política general és un format massa pobre perquè el PP hi pugui desplegar tota la seva obra de govern. Rajoy és previsor i reserva forces. Amb una situació de vertigen com l’actual segur que l’any vinent hi haurà debat. La qüestió és: serà de política general o serà d’investidura?
Les píndoles del món
Govern vs. BCE
15/06/2012
Ramon Rovira, periodista
A vegades sembla que els que ens governen són una caterva de nihilistes convençuts. Ja saben, aquell pensament que defensa la destrucció radical de les estructures sense plantejar alternatives. Només així es pot entendre la cadena d’errors i la contumàcia amb què els repeteixen els responsables dels executius europeus. Perquè, després de cinc anys de crisi, de la intervenció de quatre països, i de viure permanentment al costat de l’abisme, encara no s’han adonat que aquí rebrà fins i tot l’apuntador?
Mentre la cancellera Angela Merkel observa com un Neró modern el foc que crema als seus veïns, no veu que ja té les flames a la porta de casa?
Els pegats tipus rescat s’ha demostrat que són inútils per fer front a la magnitud de l’epidèmia. Aquí calen decisions globals, dràstiques, definitives. Cal un Banc Central Europeu que actuï com un veritable banc central, a l’estil de la Reserva Federal Nord-americana, capaç d’intervenir per frenar les esbojarrades claus dels interessos del deute, crear uns eurobons que dilueixin el risc país i impulsar una major integració fiscal i bancària. Però per a això, cal tenir coratge polític, visió a mitjà termini, generositat, carisma, i idees clares. Valors a la baixa en un continent regit per la política de campanar de volada gallinàcia.
Entrevista d'actualitat
Josep Soler: “Rajoy signa sense saber ni els interessos ni el termini”
11/06/2012
El director de l’Institut d’Estudis Financers, Josep Soler, considera una “desesperació del govern espanyol “haver signat un préstec sense saber ni quan haurà de pagar d’interessos, ni quan haurà de tornar els diners”. Soler també dóna per fet que, després del rescat del sistema financer, Europa controlarà de prop les decisions de l’executiu espanyol perquè, diu, “ningú obre una línia de crèdit sense estar segur de com es gastaran els diners”.
-
http://www.racalacarta.com/download.php?file=0611%2011h%20(Dilluns%2011-06-12)%20Apunts%20imprescindibles%20(%20).mp3
“España no es Uganda”
Emès el “España no es Uganda”. El diari també publica la resposta de De Guindos als ministres de Finances europeus.
La frase és contundent. Mariano Rajoy va instar Luis de Guindos a forçar la negociació amb l’Eurogrup, aquest dissabte a la tarda. Segons El Mundo, Rajoy li hauria enviat un SMS on li deia: “España no es Uganda”. El diari també publica la resposta de De Guindos als ministres de Finances europeus.
Les píndoles del món
http://www.racalacarta.com/audio/el_mon_a_rac1/0611%2011h%20(Dilluns%2011-06-12)%20Apunts%20imprescindibles%20(%20).mp3 Descarrega-te'l El rescat a la banca
11/06/2012Jordi Goula, economista i periodista de La Vanguardia
Finalment, hi ha hagut rescat a la banca. Cal dir d’entrada que tan se val com l’anomenem, perquè un rescat sempre és una canalització de diner fresc amb unes contrapartides més o menys importants. La diferència entre el nostre i els anteriors, com el grec o el portugués, és que només afecta la banca i, de moment, no al deute. Això fa que s’hagi dit que es un “rescat suau” i que no hi hauràn exigències més enllà dels bancs que es recapitalitzin per aquesta via. Jo afegiria que condicionants directes, potser no, però indirectes, ja ho veurem a mesura que es vagi escribint la lletra petita. Bé, dit això, crec que tal i com ha anat, ha estat un mal menor i necessari en una situació que s’havia fet insostenible per les pressions d’uns politics europeus que no volien que el problema financer espanyol pugués encavalcar-se amb un hipotètic “no” a l’euro de Grècia el diumenge vinent. Penso, per altra banda, que és un pas en la bona direcció, ja que, a més de ser més solvent, l’entitat que rebi diners estarà sotmesa a un control com fins ara no ha tingut, la qual cosa, després d’un festival com el de Bankia, no em sembla gens malament, què voleu que us digui. No oblidem, però, que és només un primer pas i que, probablement, encara ens esperen sorpreses
Les píndoles del món
http://www.racalacarta.com/audio/el_mon_a_rac1/0611%2011h%20(Dilluns%2011-06-12)%20Apunts%20imprescindibles%20(%20).mp3 Descarrega-te'l La Palma d’Or i el Gaudí d’Honor
29/05/2012Tian Riba, periodista
Ja sabem què passa quan el president d’un club diu que no pensa destituir l’entrenador, oi? El futbol sempre és un bon mirall d’un país. Doncs Zapatero, a més d’altres quixotades, va dir que el sistema financer espanyol era el més sòlid del món… I, ara, Rajoy diu que la banca no serà rescatada per Europa… Com diu el clàssic alemany “no hase falta desir nada más”.
I si Rajoy es resisteix és perquè el Madrid del poder aspira que, a 500 euros per barba, menors inclosos, paguem el forat, i després algun amic se’l quedi sanejat. I, esclar, si el rescata Europa, i Bankia acaba sent alemanya, ningú de la llotja del Bernabéu farà cap pelotazo.
Però és que Don Tancredo no ha entès res quan Espanya s’enfonsa i no genera confiança en els creditors perquè menteix sobre els comptes públics i sobre els números dels bancs i l’home apareix, al cap de cinc mesos, fent una roda de premsa… a la seu del partit (!)… i donant la culpa als grecs.
Els ciutadans esperen explicacions en prime time i que es demanin responsabilitats. Però aquí pots mentir i arruïnar vides, i retirar-te a escriure les memòries, al Senat o a gaudir d’una pensió milionària. I, compte. Bankia s’emporta la Palma d’Or del festival, però el Gaudí d’Honor de la connivència de l’elit politicoeconòmica és per a Catalunya Caixa. I ningú no ha desfilat tampoc pel Parlament. Que aquí francescpujolegem molt, però hem oblidat, per exemple, la nostra cova d’Ali Babà, situada al carrer Sant Pere Més Alt, concretament?
Les píndoles del món
http://www.racalacarta.com/audio/el_mon_a_rac1/0611%2011h%20(Dilluns%2011-06-12)%20Apunts%20imprescindibles%20(%20).mp3 Descarrega-te'l Rajoy i Merkel
21/05/2012Jordi Goula, economista i periodista de La Vanguardia
El senyor Rajoy està content perquè la senyora Merkel ha donat suport a la reforma financera. Em sembla bé. Però es tracta d’un suport oficial o si voleu simbòlic, perquè ja veurem què diu si les dues empreses independents que han d’auditar bancs i caixes -per ordre indirecta seva, no ho oblidem- troben alguna cosa que no li fa el pes. Una possibilitat, per altra banda, per la qual no m’hi jugaria ni un pèsol. El que més em sobta, però, del senyor Rajoy –potser és una conseqüència del poder- és la seva facilitat per reviscolar i posar-se a donar lliçons als altres. “Caldria que tots els bancs d’Europa fessin el mateix exercici de transparència que els nostres”, ha vingut a dir. Sense voler, em recorda massa allò que repetien les autoritats de fa quatre anys quan asseguraven que el nostre sistema financer era el millor del món i que el mecanisme de control implantat pel Banc d’Espanya era modèlic i fins i tot pensaven copiar-lo no sé quants països. Es veu que som així. Ni amb l’obligació de ser auditats per forans, ni amb el Banc d’Espanya fet un drap brut perquè no se’l creuen, som capaços de fer autocrítica i un exercici d’humilitat, que bona falta faria.
Les píndoles del món
http://www.racalacarta.com/audio/el_mon_a_rac1/0611%2011h%20(Dilluns%2011-06-12)%20Apunts%20imprescindibles%20(%20).mp3 Descarrega-te'l ‘Esperanza y cierra España’
11/04/2012
Maiol Roger, periodista d’El País
La descoordinació comunicativa d’aquest govern és tal que Rajoy ha hagut d’aprendre a fer la volteta màgica de Xavi per esquivar els periodistes; cada ministre diu el que bonament li passa pel cap i Esperanza Aguirre té l’oportunitat d’estendre les plomes i demostrar el seu poder.
El que va fer ahir la presidenta madrilenya no és més que llençar un globus sonda. Obrir un debat que sura fa temps a les tertúlies de la ultradreta i que el Partit Popular, tard o d’hora, provarà. A Rajoy, de moment, no li interessa. Mentre pugui plorar a Europa amb el “despilfarro” de les autonomies estarà tranquil. Si sanitat i educació tornen a ser competències de l’Estat, el Govern no podrà fer-se trampes al solitari amb el dèficit i carregar el mort a les autonomies. El mort, que es quedi on és.
Si la política espanyola fos un esport, serien 17 jugadors i sempre perdria Catalunya. El cafè per a tothom va néixer per evitar privilegis per a catalans i bascos i així pot morir. Perquè per molt que a Rajoy ara no li interessi perdre el comodí autonòmic, acabarà pensant molt més la cançoneta de l’“España es una y no cincuenta y una” que un cert sentit de la racionalitat. La recentralització ha començat. Davant de la “Esperanza y cierra España”, Catalunya només té una opció: obrir-se.
Les píndoles del món
http://www.racalacarta.com/audio/el_mon_a_rac1/0611%2011h%20(Dilluns%2011-06-12)%20Apunts%20imprescindibles%20(%20).mp3 Descarrega-te'l Escenari de malson
11/04/2012Jordi Goula, economista i periodista de La Vanguardia
Ja tenim la prima de risc a 435 punts. La rendibilitat del bo a 10 anys al 6% i l’Ibex per sota dels 7.500 punts. Un escenari financer de veritable malson. Suposo que per intentar frenar el malestar dels mercats, el president Rajoy es va treure abans d’ahir de la màniga un retall suplementari de 10.000 milions d’euros dedicat a la sanitat i l’educació. Doncs bé, els mercats -sempre els mercats- no li han fet ni cas. Sembla que no se’l creuen. Ni la forma de generar ingressos prevista al pressupost ni la de gastar-los. Per acabar-ho d’adobar, el nerviosisme del govern de Madrid -palès amb declaracions contradictòries entre Guindos, Montoro, Esperanza Aguirre i Rajoy- no ajuda gens ni mica a portar tranquil·litat enlloc. De totes maneres, del batibull de paraules d’ahir, em quedo amb les contundents de l’Esperanza Aguirre, que recomanava que justícia, educació i sanitat tornin de les autonomies a Madrid, que així ens estalviarem 48.000 milions d’euros. Qui s’hi pot negar? Evidentment, no ha dit ni com ho ha calculat ni quins tripijocs ha fet, però em quedo amb la música recentralitzadora de fons. Una música que anirà augmentant de volum en els propers mesos. Temps al temps.
%s1 / %s2
