Articles per tema Reial Madrid
El blog d'El món Suscripció al feed RSS
Les píndoles del món
Bones vacances, Mou
03/06/2011
Xavi Puig, periodista d’esports de RAC1
Ens hem trobat un Mourinho tranquil, relaxat… fins i tot simpàtic amb els nens que també han participat en l’entrevista. Conscient que encara queda molt perquè comenci la temporada i que, per tant, no té sentit escalfar l’ambient. No en trauria res. Un Mou hipòcrita quan diu que no el fa feliç que Valdano ja no hi sigui. Un Mourinho que continua parlant d’ell primer, d’ell després, i per acabar del Madrid. Fins i tot havent de reconèixer que el Barça va ser un just guanyador de la final de la Champions (ahir no va parlar de vergonya… no tocava… queda molt pel primer Madrid-Barça)… Aquesta nit Mourinho ha tornat a parlar. A Karanka li ha donat festa. Es reserva per quan el portuguès hagi de pitjar el botó de la tàctica que diu provocació. Anirà al TAS pels porqués… com si al TAS no tinguessin cap altra feina que estudiar recursos de Mourinho… Si a Contador li toca a l’agost, quan li toqui a Mou, amb una mica de sort ja estarà entrenant el Manchester United… Bones vacances Mou. Ens veiem a l’agost!
Les píndoles del món
Valdano
26/05/2011
Martí Perarnau, periodista
Al saló del xalet on viu, a la urbanització La Finca de Pozuelo de Alarcón, José Mourinho hi té dos trofeus: una reproducció en petit de la Copa del Rei guanyada a Mestalla i, des d’ahir, el cap dissecat de Jorge Valdano.
Destitució lògica, a la recerca d’una estructura clara, ferma i unívoca: tot el poder, finalment, en les mans del navegant portuguès, encara que per Florentino Pérez això hagi suposat tallar-se la mà esquerra. Confirmació pública d’una estructura que ja existia a la pràctica i que diposita el futur del Madrid en un entrenador que acostuma a pensar només en ell mateix. Moviment final per Florentino Pérez, que ja s’ha quedat sense fusibles ni armadures. En atorgar poders plenipotenciaris a Mourinho, tot es jugarà a una sola carta: o José guanya títols o Florentino tornarà a fotre el camp, la cua entre cames com ara fa cinc anys.
Nens del planter madridista es queixaven ahir al vespre, públicament, que el club s’hagi posat de forma definitiva en mans de Mourinho, que ara ja pot ben dir: “O jo o el diluvi”.
Les píndoles del món
Controlar i no tenir-les totes
23/02/2011
Jordi Costa, periodista d’Esports de RAC1
L’empat que el Reial Madrid va arrencar ahir al Lió és, objectivament, un magnífic resultat per afrontar la tornada amb totes les garanties de classificar-se per als quarts de final.
Sobretot si tenim en compte que els francesos van confirmar la dinàmica de les últimes temporades: sí, són un equip molt endreçat i molt treballador, però no tenen arguments ofensius per fer mal a un transatlàntic com el Reial Madrid. Això sí: les sensacions que van transmetre els blancs a la primera part no són precisament les d’uns aspirants a la dècima.
És difícil d’entendre que un equip que s’ha conjurat per trencar el malefici dels vuitens de final i que és tan superior tècnicament al seu rival sigui incapaç, no ja de generar ocasions de gol, sinó fins i tot de mantenir el partit sota control per estalviar-se angúnies.
Al final, el resultadisme acaba dictant que un Barça brillant a l’Emirates es va deixar tota la feina per la tornada, mentre que un Madrid grisíssim té els quarts a tocar.
I per si la cosa se’ls compliqués, Mourinho ja es va preparar el partit de tornada carregant durament contra l’àrbitre per un penal que es podia assenyalar de la mateixa manera que es podia considerar mans involuntàries. De vegades, un ja no sap si el portuguès ho controla tot o és que no les té totes.
Les píndoles del món
Sensacions
24/01/2011Martí Perarnau, periodista
Fa la sensació que al Madrid cada dia li està costant més treure els partits endavant. Només es tracta d’una sensació i les sensacions no guanyen partits. La realitat diu que, malgrat aquesta sensació, el Madrid segueix guanyant partits i ho segueix fent amb els mateixos jugadors titulars, com si la plantilla només tingués onze jugadors. Els resultats que aconsegueix Mourinho no es poden discutir, però el joc del seu equip sembla que s’embolica cada dia més i, també, dependre de manera excepcional del Xabi Alonso, l’únic jugador que és imprescindible i insubstituïble al Bernabéu.
Les sensacions també ens diuen que el Barça està gestionant bé el complicat mes de gener. Està fent rotacions, donant minuts als suplents i carregant les piles dels titulars. Aquesta bona gestió no garanteix ser més ràpid, però significa un bon punt de sortida per a l’esprint final.
Les píndoles del món
Antropofàgia
27/09/2010Martí Perarnau, periodista
A Madrid està sonant la hora d’esmolar les eines. Uns dies per afaitar Higuaín o Xabi Alonso; d’altres per pelar Sergio Ramos o Khedira; i fins i tot Cristiano Ronaldo, intocable l’any passat però que ha perdut la unanimitat del Bernabéu, on el run-run està creixent. Afaitats els jugadors, s’acosta el moment de l’entrenador, un personatge curiós que pretén perllongar els partits més enllà dels noranta minuts per tal de ficar-hi cullerada.
La premsa de Madrid, que com tothom sap es carnívora, ja no escriu de Mourinho amb ordinador sinó amb ganivet i forquilla, disposats a negar-li els 100 dies de cortesia habituals. Aquest és un costum molt madridista: menjar-se les postres abans dels aperitius. A Pellegrini se’l van cruspir al mes d’agost sense ni deixar-l’ho aterrar a Valdebebas, però aquells mateixos “carpantes” ja recordaven ahir que Pellegrini ho feia molt millor que Mourinho es miri per on es miri: pels punts, pels gols o per l’espectacle. Tot això em fa imaginar una perversió esgarrifadora: potser no son carnívors, sinó antropòfags.
Les píndoles del món
Voluntat
19/04/2010Martí Perarnau, periodista
La Lliga ha deixat de ser un duel futbolístic per convertir-se en un desafiament de voluntats. A veure qui frena abans. A veure qui s’arruga a un metre de l’abisme. A veure qui afluixa per culpa de la tensió, els nervis o la pressió competitiva. Ara ja no es futbol, ni estil de joc o qüestions tàctiques. La Lliga ja no es disputa en estadis verds i plens, sinó en un espai fosc i solitari: el cervell dels jugadors de Barça i Madrid, allà on es reuneixen tots els dimonis per engarrotar muscles i esperits.
Guanyarà la Lliga qui millor sàpiga espantar aquests dimonis i gestionar la pressió. Qui mantingui la voluntat de vèncer per damunt de les casualitats del futbol o les peripècies del joc. Per dir-ho d’una manera més entenedora: molt més important que dur un punt d’avantatge és la voluntat ferma de no deixar-ne escapar cap més dels 15 que queden per disputar. Ara ja no és el futbol: és la voluntat la que competeix.
Les píndoles del món
A mig gas
12/04/2010Martí Perarnau, periodista
El millor que es pot dir es que el Barça no va fer un gran partit. No el va fer perquè no hi va haver necessitat. En va tenir prou amb jugar mitja part “a la italiana” mitjançant la guardiolada de posar Alves d’extrem i desconcertar Pellegrini i els seus jugadors que s’havien entrenat tota la setmana amb una idea i a l’hora de la veritat, va en Pep i els hi canvia tot. Patatam, clatellada inicial i cables creuats. El Barça surt amb cinc defenses i el Madrid es queda amb un pam de nas, els seus davanters en vaga de fam, el mig del camp col·lapsat, sense saber si l’ascensor pujava o baixava.
Suficient per matar el partit i confirmar que mentre no canvi de forma radical, el Madrid només estarà capacitat per guanyar títols a les portades del diaris amics mentre el Barça els continuarà guanyant al camp com dissabte, on tant sols va fer el que necessitava: dos golets i cap a casa. Si hagués calgut hauria canviat de marxa i hagués fet molta més sang. Però no va fer ni falta i això es el pitjor que es pot dir del Madrid: que el Barça el va guanyar com qui despatxa un tràmit burocràtic.
En profunditat
El model galàctic fa aigües
12/03/2010
I ja es pot considerar un fracàs després d’haver quedat eliminat de la Champions, el que significa que deixarà d’ingressar uns 70 milions d’euros, i deixa l’economia blanca en una dificil situació com ha explicat l’economista de l’IESE, Xavier Vives. Continuar llegint
Les píndoles del món
Florentino
12/03/2010Xavi Puig, cap d’esports de RAC1
Florentino Pérez és una de les fortunes de l’Estat espanyol. Té uns ingressos anuals o mensuals, que la majoria de mortals no veurem mai en tota la nostra vida. I es pensa que el món del futbol funciona fent opes hostils cap a altres empreses, també conegudes com a clubs, i adquirint els millors productes de la competència. Un model, el de gastar i gastar, on la vessant econòmica supera l’esportiva. On no cal preguntar a l’entrenador si un jugador li encaixa o no amb la seva manera de jugar… el més important és completar la col·lecció de cromos, que l’àlbum quedi ben maco… Gastar-se gairebé 300 quilos i acollir la final de la Champions a casa comporta un grau de pressió que té molts més números de conduir-te al fracàs que a la glòria. I el millor de tot plegat és que no n’aprenen… i que la solució per l’any que ve, ja són més noms a la llista ( Ribéry, Silva, Villa)… mentre Florentino va arrencant fulls del calendari i veu com s’apropa el 22 de maig. Serà dissabte i es jugarà la final de la Lliga de Campions al Santiago Bernabeu. L’Ésser Superior voldria desaparèixer, i saltar del vaixell com ja va fer el febrer del 2006. El Vaixell de la prepotència. El vaixell més car del món no arribarà a port.
Les píndoles del món
Punt d’inflexió 2010
11/03/2010Jordi Costa, redactor d’esports de RAC1
Nova patacada del Reial Madrid i, tot i que ja comença a semblar una tradició, no té res a veure amb la de l’Alcorcón i ni tan sols amb les cinc anteriors que els blancs havien patit als vuitens de final de la Champions.
Aquesta suposa un daltabaix a tots els nivells a la casa blanca perquè fa fracassar un projecte faraònic de més de 200 milions d’euros en fitxatges, i condemna el vestidor galàctic a intentar aixecar-se sabent que facin el que facin d’aquí al maig, fins i tot si acabessin guanyant la Lliga, els serviria de ben poc.
El Reial Madrid va tenir ocasions per remuntar l’eliminatòria a la primera part però va acabar caient a la segona, víctima de la reacció de la banqueta lionesa, de l’ansietat i la pressió de saber que no podien faltar a la final que organitzen i, sobretot, de la prepotència que destil·laven els blancs en tots els seus comportaments previs al partit.
Pel Barça, aquesta temporada el punt d’inflexió no vindrà de Mallorca sinó de Madrid, perquè ja se sap que els vasos comuniquen i que els dubtes d’ahir són l’eufòria d’avui. I sense haver jugat.
Ara toca administrar la situació amb la determinació d’aprofitar l’oportunitat històrica de caminar cap a la final del 22 de maig al Bernabeu sabent que cada pas propi és una tortura institucional per a l’etern rival.
El cor barcelonista demana obviar la Lliga, però el cap exigeix prudència i sobretot humilitat: no fos cas que l’Stuttgart es converteixi en el nostre Lió.
Les píndoles del món
Casillas
05/10/2009Martí Perarnau, periodista i escriptor
Havia de ser una Lliga de dos i potser ho serà: potser el segon serà el Sevilla, un equip que es vesteix pels peus, que sap el que vol. Que torna a ser el gran Sevilla que li va pispar la Supercopa europea a aquell Barça de Ronaldinho que ja s’havia adormit al llorers.
La Lliga havia de ser un duel Barça-Madrid perquè així ho deien els pressupostos, massa gruixuts com per repartir el pastís amb ningú més. Però vet aquí que allà al sud hi ha un equip que no pensa igual i en pocs anys i molta vista ha construït un futbol potser no massa brillant, però guanyador. Va passar un sotrac molt fort amb la mort d’Antonio Puerta i la marxa de Juande Ramos, però s’ha refet i anit va atropellar el Madrid galàctic, que torna a ser Casillas, Casillas i més Casillas.
No serà una Lliga fàcil. El Barça té el més important: un estil concret de joc que li serveix d’aixopluc quan les coses van mal dades. I com el Sevilla, la convicció ferma de que l’equip està per damunt de les individualitats. El Madrid és justament tot el contrari.
%s1 / %s2
