El món a RAC1

El rescat no serà suficient

Jaume Viñas, periodista de Cinco Días

Primer va ser el rescat, després el rescat suau i ara arriba el rescat fantasma. Més enllà del jocs semàntics que tant agraden al Govern de Mariano Rajoy, resulta evident que l’Estat sol·licitarà formalment adherir-se al fons d’ajuda europeu per reduir el cost de finançament i tranquil·litzar els mercats.

Amb independència que Espanya rebi o no els diners de l’ajuda, la petició per sumar-se al fons de la Unió Europea reduirà temporalment la crisis de deute públic però no la crisi econòmica. El pas que donarà Rajoy  tindrà contrapartides. Alemanya exigirà noves garanties que l’Estat espanyol complirà els límits de dèficit públic.

I això significa més austeritat. Avui és més improbable que ahir que les pensions augmentin al ritme de la inflació real. I, per al 2013, cal esperar noves pujades d’impostos i més retallades.

La política d’austeritat extrema agreuja la crisi econòmica i fins i tot el Fons Monetari Internacional recomana donar més temps per complir l’objectiu de dèficit. És cert que el sector públic no pot seguir gastant 90.000 milions més dels que ingressa. Però reduir el dèficit a la meitat en dos anys com exigeix Alemanya en plena recessió és un suïcidi. I els mercats tampoc deixen diners als morts.

No són conspiracions, són disbarats

Josep Soler, director de l’Institut d’Estudis Financers

No ha estat cap conspiració de Wall Street i dels guardians del dòlar. No ha estat cap fruit dels especuladors sempre disposats a apostar contra els dèbils. No ha estat tampoc la gasiveria de l’odiada Sra. Merkel, ni la maldat dels que volen posar fi a un estat de benestar que volem que ens paguin els altres.

Ha estat, bàsicament, un cúmul de despropòsits i d’incompetència dels responsables polítics de Madrid i de Brussel·les. Des que dissabte s’escenificà un acord, potser de bona voluntat, però sense ni lletra gran ni lletra petita, han anat apareixent tots els detalls i condicions que, o no se sabien o s’amagaven.

Com peres madures han caigut les conclusions de l’Eurostat sobre el deute i el dèficit, la confirmació que tot rescat és intervenció i , com no pot ser d’altra manera, les agències de qualificació arribant a la festa amb rebaixes que deixen al deute i als bancs espanyols a nivells de saldo.

I és que lluny de generar un cercle virtuós ens enfonsem en el viciós. El rescat dels bancs crea més deute i més dèficit públic que exigirà més austeritat. I, per tant, més anys de vaques magres que debilitaran encara més els bancs que potser requeriran altres rescats i sant tornem-hi. No són conspiracions, són disbarats.

Qui pagarà el rescat?

Josep Oliver, catedràtic d’Economia de la UAB

El rescat de part de la banca espanyola genera dubtes a l’interior del país, amb especial respecte de qui se’n farà càrrec del cost, quin serà el seu impacte sobre dèficit i deute, i fins a quin punt implicarà noves condicions d’ajust.

Pel que fa a qui en pagarà el cost, dependrà del preu recuperat pel FROB un cop la crisi hagi passat i les entitats, ara intervingudes, s’hagin venut al sector privat. El seu impacte sobre dèficit serà modest, atès que només hi computen en els interessos, mentre que en deute implicarà un augment, d’aproximadament entre 5 i 8 punts del PIB, depenent del volum de crèdit de mandat.

Finalment sobre les noves condicions d’ajust, les macroeconòmiques: l’augment de l’IVA, la jubilació i altres, ja estan sobre la taula des que la comissió ens va permetre posposar fins al 2014 l’assoliment del 3% de dèficit.

En l’àmbit extern, els mercats no estan encara tranquils. Amb la banca francesa i italiana, juntament amb la d’Àustria i d’altres països sota pressió, fins que Grècia no s’estabilitzi i se sàpiga el volum final de recursos que ha demandat el Govern espanyol, serà difícil que la prima de risc es redueixi sensiblement. Caldrà esperar encara algunes setmanes.

Transparència i condicions

Fidel Masreal, periodista d’El Periódico

Quan avui un treballador va al banc a demanar un crèdit de 10.000 euros, les condicions que li posen per concedir-li els diners són força dures.

Quan els bancs espanyols necessiten un crèdit de 100.000 milions d’euros de diner públic, el primer que haurien de fer els responsables polítics és fixar unes condicions més que estrictes.

Entre aquestes condicions n’hi ha tres que semblen de sentit comú: que comenci a fluir el crèdit, que es depurin responsabilitats per la nefasta gestió financera i que en cap cas es tornin a produir vergonyosos episodis d’indemnitzacions milionàries a exdirectius de bancs que han fet fallida.

A canvi d’això, tenim tot el contrari. No es preveu que flueixi el crèdit perquè el rescat anirà a les provisions per pèrdues dels bancs. No es veu que els responsables governamentals tinguin gaire interès a investigar què han fet els bancs.

I el més pervers de tot és que de condicions, sí que n’hi haurà, però no per als bancs, sinó per als ciutadans. Es parla de la pujada de l’IVA, que no és un impost progressiu, i de retallades als sous públics.

Però, un cop més, tot això són suposicions perquè segueix sense oferir-se la informació clara, exhaustiva i transparent del que està passant. Mentrestant, visca el futbol!