Articles per tema teatre
El blog d'El món Suscripció al feed RSS
-
http://www.racalacarta.com/download.php?file=1128%2011h%20(Dilluns%2028-11-11)%20Entrevista%20(Sergi%20Lopez%20i%20Jorge%20Pico%20).mp3
López i Picó, suposo?
Emès el Dilluns 28-11-11
30/40, Livingstone és el nou espectacle de Sergi López i Jorge Picó. Després de l’èxit de Non solum ara estrenen al Temporada Alta una proposta que barreja humor, tennis i antropologia i que, tal com assegura López, “no et dóna opció a fer comparacions amb Non solum".
Les píndoles del món
http://www.racalacarta.com/audio/el_mon_a_rac1/1128%2011h%20(Dilluns%2028-11-11)%20Entrevista%20(Sergi%20Lopez%20i%20Jorge%20Pico%20).mp3 Descarrega-te'l Un dia ‘Grease’
16/11/2011
Xavi Pardo, periodista de RAC1
El retard amb què comença una estrena és directament proporcional al nombre de famosos que hi ha convidats. I la funció ahir va començar mitja hora tard. N’hi havia tants que es va fer un embús al photocall: famosos fent cua per deixar-se fotografiar. Gent del món del futbol, com el porter del United, David De Gea, del món de la faràndula com Jordi González o Merche Mar, i per descomptat! Triunfitos! Soroya, Chipper, Elena Gadel… Venien a fer costat a d’altres exconcursants, com la protagonista del musical, Edurne. O Iván Santos, que amb el seu número del “Greased lightnin” semblava estar revivint una gala d’OT. Ara, que tant li fa d’on vinguin, perquè un dels més justets és Jordi Coll, un Danny Zucko gens creïble, i aquest no ve de la factoria de Gestmusic. Coreografies impecables, molt de llum i color, i poca substància. Són els ingredients d’un musical terriblement comercial que inaugura un teatre descaradament comercial. La cúpula de Las Arenas sembla més aviat un cinema, dels de crispetes i refresc XXL, però pitjor, perquè el bar és dins mateix de la sala. Ah, i com als cinemes, les crispetes continuen cares.
-
http://www.racalacarta.com/download.php?file=1115%2011h%20(Dimarts%2015-11-11)%20Entrevista%20(Grease%20).mp3
‘Grease’ canta en català
Emès el Dimarts 15-11-11
Grease s'estrena a La Cúpula de Las Arenas quatre anys després de triomfar al Victòria. Coco Comín, Manu Guix i Diana Roig han reconegut que es recupera perquè "va marxar amb plenitud". En aquesta ocasió Grease també es podrà veure en català i Comín ha apuntat que preparar el canvi idiomàtic "és tant difícil com demanar-li a un futbolista que canviï de cama". Guix ha assegurat que el repte és com "omplir un Sant Jordi a la setmana".
Les píndoles del món
http://www.racalacarta.com/audio/el_mon_a_rac1/1115%2011h%20(Dimarts%2015-11-11)%20Entrevista%20(Grease%20).mp3 Descarrega-te'l La pell a tires
25/10/2011Xavi Pardo, periodista de cultura de RAC1
Que em pengin si Qui té por de Virginia Woolf? no és un dels grans èxits de la temporada. Ho té tot per arrasar: un text d’una potència aclaparadora, un director que s’ha guanyat a pols el prestigi que té, i un repartiment de primera fila. És cert, no sempre els millors ingredients fan un bon plat, però en aquesta ocasió el Romea ens serveix a taula una autèntica delicadesa. Emma Vilarasau i Pere Arquillué interpreten el matrimoni protagonista de la peça, una parella que s’odia i que s’estima, incapaç de demostrar el seu amor sense escopir-se la bilis a la cara. Tots dos s’hi deixen la pell, mentre se l’arrenquen a tires. Coneixen a la perfecció tots i cadascun dels punts febles del seu adversari, i saben com posar el dit a la llaga amb una precisió gairebé quirúrgica. Ivan Benet i Mireia Aixalà són els convidats, que es veuran arrossegats per l’espiral d’odi dels seus amfitrions. Tot servit amb la mà experta de Daniel Veronese, un amant de la veritat a l’escenari, que ha trobat en el text d’Edward Albee una mina de possibilitats. Prepareu forquilla i ganivet i no tingueu por, ni de Virginia Woolf ni d’atipar-vos amb aquesta delícia.
Entrevista
http://www.racalacarta.com/audio/el_mon_a_rac1/1115%2011h%20(Dimarts%2015-11-11)%20Entrevista%20(Grease%20).mp3 Descarrega-te'l Canes, cataractes i Rock & Roll
12/10/2011
“Forever Young” és un musical de comèdia on l’any 2050 7 avis ens demostren que la joventut no té res a veure amb l’edat i quan apareix el rocker que porten dins interpreten alguns dels grans clàssics de la música. Els vells rockers no es moren mai i des del 20 de setembre podeu trobar-los al Teatre Poliorama de Barcelona. Aquest matí ens han visitat el Jacobo Dicenta, la Dulcinea Juárez, el Ruben Yuste i el Marc García Rami, quatre d’aquests rockers.
Les píndoles del món
http://www.racalacarta.com/audio/el_mon_a_rac1/1115%2011h%20(Dimarts%2015-11-11)%20Entrevista%20(Grease%20).mp3 Descarrega-te'l A les barricades!
30/09/2011Xavi Pardo, periodista de Cultura de RAC1
Ambient de gala per l’estrena de Los miserables, amb una platea a vessar de “famoseo”. Actors, per descomptat, com Jordi Bosch, Abel Folk, Mercè Sampietro o Emma Vilarasau, esportistes com Ricky Rubio i polítics que s’apunten a totes, com Joan Laporta, a qui ja vam veure a l’estrena de Chicago. El personatge més important, però, va aparèixer a l’escenari just abans dels primers compassos per agrair, en català, la presència del públic. Era el compositor Claude-Michel Schönberg en persona, l’autor d’aquest musical i d’una partitura que és un autèntic regal per a les orelles. Magnífica posada en escena de Los miserables, on només hi trobem a faltar el giratori de l’original. Els qui l’hagin vist a Londres sabran que aquesta meravella escenogràfica és gairebé un personatge més de l’espectacle. A banda d’això, una orquestra en plena forma i uns intèrprets de nivell, especialment Gerónimo Rauch, un Jean Valjean amb una veu prodigiosa, capaç de complir amb escreix les exigències vocals del seu paper. No cal dir gran cosa més: visita obligada per als amants del gènere musical.
Les píndoles del món
http://www.racalacarta.com/audio/el_mon_a_rac1/1115%2011h%20(Dimarts%2015-11-11)%20Entrevista%20(Grease%20).mp3 Descarrega-te'l Chicago és de les dones
23/09/2011Xavi Pardo, periodista de RAC1
La producció de Chicago que s’instal·la al Tívoli de Barcelona té molt poc a envejar a la que encara es pot veure a l’Ambassador de Broadway. És el que passa amb aquests musicals de franquícia, que tots acaben sent rèpliques exactes en què només canvien l’idioma i els intèrprets. Per tant, si l’original està bé, molt s’han de torçar les coses perquè la rèplica no llueixi. Així que parlem del repartiment. Un elenc en què les dones guanyen clarament la partida. D’una banda, tenim actors qüestionables, com Manuel Rodríguez, un Billy Flynn que ens fa enyorar el Richard Gere de la pel·lícula, i fins i tot actors molt qüestionables, com Fedor de Pablos, que fa el paper d’Amos, el marit calçasses. A l’altre platet de la balança hi tenim dues actrius espectaculars. María Blanco, una Roxy Hart enlluernadora, i sobretot la potentíssima Marta Ribera, una Velma Kelly que hipnotitza amb la seva veu i encara més amb els seus moviments de cames. Perquè aquest és un dels punts forts de Chicago, unes coreografies que deixen amb la boca oberta. Més pros que contres per un espectacle que val la pena veure.
Les píndoles del món
http://www.racalacarta.com/audio/el_mon_a_rac1/1115%2011h%20(Dimarts%2015-11-11)%20Entrevista%20(Grease%20).mp3 Descarrega-te'l Els fantasmes del Romea
07/09/2011Xavi Pardo, periodista de RAC1
Durant algun moment de l’obra un dels personatges diu que per viure s’han de tenir collons, i no només rascar-se’ls. Doncs Julio Manrique en té. I ben posats. Per estrenar-se com a director artístic del Romea no se li ha acudit res més que muntar una obra de creació: tancar-se en una sala d’assaig amb els seus còmplices habituals i veure què en sortia. El resultat és Llum de guàrdia, un espectacle que se’n fot del teatre però que sobretot parla de fantasmes. Dels de debò, com el de la Margarida Xirgu, que, segons diuen, es passeja pel Romea, i no és conya, però sobretot dels metafòrics, dels fantasmes que tots anem arrossegant i que ens compliquen tant la vida. De fet, els personatges de Llum de guàrdia no són més que fantasmes sense llençol, gent que viu la vida d’esma, completament perduts, reprimint les pors i els fracassos. I aquest és un dels grans encerts de l’obra: haver trobat una galeria de personatges tan reals que fa mal, sobretot els d’Ivan Benet i Cristina Genebat, esplèndids. A banda d’això, al muntatge li passa una mica el mateix, que a vegades sembla que avanci sense direcció, però el conjunt està ben resolt. Llarga vida a Manrique i al seu projecte. Per si no us ho heu mirat, aquest any, al Romea, ens espera una gran temporada de teatre.
Entrevista
http://www.racalacarta.com/audio/el_mon_a_rac1/1115%2011h%20(Dimarts%2015-11-11)%20Entrevista%20(Grease%20).mp3 Descarrega-te'l Julieta Serrano: “M’agradaria tornar a treballar amb Almodóvar”
30/08/2011
Julieta Serrano ha dedicat tota la vida a la interpretació, actriu de raça, catalana però establerta a Madrid des de fa gairebé 50 anys, ha estat un dels primers i grans referents de l’anomenat Univers Almodóvar. Amb una trajectòria llarguíssima i brillant, ha treballat amb els millors en teatre, cinema i televisió. I a partir del 7 de setembre la podrem veure al Teatre Goya de Barcelona al costat d’un altre dels grans de l’escena en l’adaptació teatral de la novel·la La sonrisa etrusca, de José Luis Sampredro. Continuar llegint
Entrevista
http://www.racalacarta.com/audio/el_mon_a_rac1/1115%2011h%20(Dimarts%2015-11-11)%20Entrevista%20(Grease%20).mp3 Descarrega-te'l Be: “Al teatre que es fa a Catalunya li manca risc i missatge”
08/08/2011
És vilanoví, encara no ha fet els 40 anys, però ja aconseguit estrenar una de les obres de teatre que ha escrit a Praga. Autor i també director va fer el gran salt internacional amb la seva obra Origami, guanyadora del premi Born de teatre ara fa uns anys. Avui passa per El món a RAC1, Carlos Be. Continuar llegint
Les píndoles del món
http://www.racalacarta.com/audio/el_mon_a_rac1/1115%2011h%20(Dimarts%2015-11-11)%20Entrevista%20(Grease%20).mp3 Descarrega-te'l La hipocresia d’ara i sempre
06/05/2011Xavi Pardo, periodista de RAC1
El Misantrop retrata el que molt sovint, per no dir sempre, passa després d’una estrena. Al vestíbul del teatre tot són floretes i bones paraules, però quan els actors o el director es tomben d’esquena, els elogis es converteixen en punyals. En aquest cas, però, ni ha calgut exhibir somriures falsos, perquè la feina de Georges Lavaudant permet, o fins i tot mereix, un elogi sincer. El seu Misantrop és refrescant, amb una posada en escena atrevida i captivadora, tant que fins i tot els canvis d’escena es fan mirar. L’aposta del director francès ha estat actualitzar la peça de Molière o, més ben dit, fer-la atemporal. Un detall que s’aprecia fàcilment amb el vestuari: les americanes conviuen amb els vestits d’època, i enmig de tot plegat el protagonsita es passeja amb uniforme de líder nord-coreà. Aquesta barreja contribueix a subratllar la vigència del clàssic. O és que la falsedat i la hipocresia són patrimoni exclusiu del segle XVII? I al savoir faire de Lavaudant cal sumar-hi l’ofici d’un repartiment ple de pesos pesants com el mateix Jordi Boixaderas. Interpretacions un pèl exagerades però que encaixen en el to de la peça. I que consti que aquesta crítica és sincera…
Entrevista
http://www.racalacarta.com/audio/el_mon_a_rac1/1115%2011h%20(Dimarts%2015-11-11)%20Entrevista%20(Grease%20).mp3 Descarrega-te'l Setanta personatges en un
29/04/2011
Carlos Latre presenta l’espectacle Yes, we Spain basat en una hipotètica visita d’Obama a l’estat espanyol que revoluciona el món polític, social i cultural. Latre representa, sol dalt l’escenari, fins a setanta personatges diferents. Amb ell també hem repassat les seves interpretacions al Polònia i el Crackòvia.
Les píndoles del món
http://www.racalacarta.com/audio/el_mon_a_rac1/1115%2011h%20(Dimarts%2015-11-11)%20Entrevista%20(Grease%20).mp3 Descarrega-te'l Simbiosi
29/04/2011Xavi Pardo, periodista de RAC1
Caín & Caín és el que passa quan dos talents tan diferents però alhora tan complementaris com els d’Eduard Fernández i Pep Ramis es tanquen a treballar plegats amb ganes de jugar, amb ganes l’un de l’altre. El resultat és aquest muntatge inclassificable, que ni és una obra de text ni és una peça de dansa. Cap dels dos artistes ha intentat dur l’aigua al seu molí, simplement s’han deixat arrossegar per aquesta simbiosi còmplice i a veure què surt. Pep Ramis, la meitat de Mal Pelo, ho diu en un moment de l’espectacle: “La situació bàsica d’aquesta història és que no passa una merda”. I és veritat: passar, passar… no hi passa res. Però al mateix temps l’obra és plena d’idees: el destí, l’exili, la culpa. Tot plegat amb el rerefons del mite bíblic de Caín i Abel. Aquí, però, només hi trobarem l’assassí, aquest Caín desterrat, insomne, sol amb ell mateix (per tant, Caín… i Caín). L’excel·lent treball dels dos intèrprets i de tot el conjunt, des de l’escenografia fins a la il·luminació, fan d’aquesta raresa escènica una proposta intensa i estimulant.
Les píndoles del món
http://www.racalacarta.com/audio/el_mon_a_rac1/1115%2011h%20(Dimarts%2015-11-11)%20Entrevista%20(Grease%20).mp3 Descarrega-te'l Un vell, conegut Benet i Jornet
15/04/2011Xavi Pardo, periodista de RAC1
Benet i Jornet és el pare de molts dramaturgs que avui estrenen amb èxit. Posar en escena la seva primera obra, aquella que ell va desar en un calaix convençut que havia fet un bunyol, era un acte de justícia, i més si es vesteix l’ocasió com un homenatge, ara que en Papitu ha fet 70 anys. I Sergi Belbel li ha fet un bon regal: un muntatge construït amb mans expertes i amb molt d’ofici, amb bones interpretacions i una escenografia esplèndida, que recrea els terrats d’uns quants pisos atrotinats del barri del Raval de Barcelona, la Barcelona del 1962. De fet, l’obra és també un exercici de memòria històrica, però d’aquella memòria quotidiana, de les petites coses. Alguns espectadors hauran marxat a casa amb blaus després de tants cops de colze còmplices: “Mira, mira, renten la roba amb OMO!”, o “escolta, és el consultori de la Francis!”… Vaja, una obra que farà les delícies de les tietes del Nacional. Repescar Una vella, coneguda olor també ha permès que Benet i Jornet es tregui una espina que duia clavada des de fa dècades. Quan es va representar per primera vegada, els crítics i molts espectadors van interpretar el final de l’obra d’una manera molt diferent a la que ell havia pensat. Ara, l’autor hi ha afegit una escena que esvaeix qualsevol dubte. Tot i que ara, després de tants Benets i Jornets, potser ja no caldria. O algú encara pensa que el Papitu és un autor de finals feliços?
Les píndoles del món
http://www.racalacarta.com/audio/el_mon_a_rac1/1115%2011h%20(Dimarts%2015-11-11)%20Entrevista%20(Grease%20).mp3 Descarrega-te'l Molt soroll per no res
25/03/2011Xavi Pardo, periodista de RAC1
Si ahir entre el públic de l’estrena hi havia els advocats d’E-Cristians, segur que van trobar motius per denunciar el TNC. És el que passa quan hi ha sentència abans del judici. Com ja s’ha dit tantes vegades, l’obra passa en un local de sexe per a homes, ple a vessar de capellans i mastega-rosaris que de dia veneren el Papa, però de nit prefereixen agenollar-se davant d’altres coses. I si hi anaven predisposats a escandalitzar-se, no els deuen haver faltat motius. M’agradaria haver-los vist la cara quan, a l’escenari, tres homes es pixen damunt d’un altre mentre canta el Virolai. Quan un jove, vestit només amb la bandera vaticana, cau del tamboret de tan col·locat que va. O quan la catequista (la famosa catequista drogada) abandona Déu per quedar-se a treballar al local i acaba posant pinces d’estendre als mugrons del client més fidel. I és precisament amb pinces que s’aguanta aquesta obra. Avui en dia això no escandalitza ningú, tret dels més reprimits. El problema no és aquest. El problema és que, més enllà d’això, no hi ha res. Gang Bang és una obra massa pretensiosa, que vol parlar d’una crisi de valors i que toca moltes tecles, però sense èxit. I que necessita urgentment unes bones tisores. No de les que censuren, sinó de les que milloren un muntatge. On era la provocació? Jo només he vist una mala obra de teatre.
Entrevista
http://www.racalacarta.com/audio/el_mon_a_rac1/1115%2011h%20(Dimarts%2015-11-11)%20Entrevista%20(Grease%20).mp3 Descarrega-te'l “Per mi escriure és un hobby”
16/03/2011
L’actor i escriptor Roger Coma ens ha presentat He conegut una noia, la seva segona novel·la. L’acció transcorre entre Madrid i Barcelona i la protagonitzen un actor i una amiga que viu un capítol de desamor. Coma ha reconegut que la figura de l’actor té tocs autobiogràfics. De la seva faceta d’actor assegura que “prefereix la tele” i que “Les veus del Pamano l’ha impactat com a experiència”.
Les píndoles del món
http://www.racalacarta.com/audio/el_mon_a_rac1/1115%2011h%20(Dimarts%2015-11-11)%20Entrevista%20(Grease%20).mp3 Descarrega-te'l Elles ballen soles
11/03/2011Xavi Pardo, periodista de RAC1
Anna Lizaran és una força de la natura. Algú ho havia de dir. Bé, en aquest cas, hi ha algú que no pensi així? Després de veure-la convertida en una mare tirànica i ingovernable a Agost, en una de les millors interpretacions de la seva carrera, a Dues dones que ballen hi trobem una Lizaran fràgil, geniüda però tendra, ben humana, que remuga quan la seva filla li entafora a casa una dona per fer-hi les feines, però que acabarà apreciant-la, fins al punt que no sabrà passar sense ella. Aquesta dona és Alícia Pérez, una amargada, com diu ella mateixa, tot i que seria més apropiat parlar d’una dona ferida, vençuda. Les misèries de totes dues, unes misèries que accepten amb naturalitat i resignació, aniran quedant al descobert a mesura que creen un vincle indestructible. Però la història és el punt més feble de l’obra: absolutament previsible i amb tons de serial de televisió. Per alguna cosa Benet i Jornet és el pare de la telenovel·la a casa nostra. Però ben mirat, no ho era, Agost, una telenovel·la? Per bona que fos! Algú ho havia de dir…
Entrevista
http://www.racalacarta.com/audio/el_mon_a_rac1/1115%2011h%20(Dimarts%2015-11-11)%20Entrevista%20(Grease%20).mp3 Descarrega-te'l Un actor anomenat desig
02/02/2011
Àlex Casanovas és un dels actors de l’obra Un tranvia llamado deseo que es pot veure a Madrid. L’actor català comparteix escenari amb Vicky Peña, Ariadna Gil i Roberto Álamo. Amb Casanovas hem parlat de la seva feina sota la direcció de Mario Gas i la seva trajectòria professional forjada al món del cinema i la televisió.
Les píndoles del món
http://www.racalacarta.com/audio/el_mon_a_rac1/1115%2011h%20(Dimarts%2015-11-11)%20Entrevista%20(Grease%20).mp3 Descarrega-te'l I si ho tirem tot a terra?
12/01/2011Xavi Pardo, periodista de RAC1
Al final tot se’n va a fer punyetes. Tant li fa que parlem d’un projecte arquitectònic com d’alimentar una família. Sobre el plànol tot funciona, però després arriba la realitat i s’ho carrega. Un missatge de tot menys optimista que en l’últim muntatge de Julio Manrique pren forma en el personatge de Leo Black. Pere Arquillué és un arquitecte enfonsat en una crisi com una casa de pagès. I segur que una casa de pagès mal construïda. Un dels seus projectes arquitectònics li està caient a trossos, i per si no n’hi hagués prou amb les esquerdes físiques, en té d’emocionals, amb una família que podríem dir, pateix d’aluminosi. En fi, que totes li ponen.
L’arquitecte és el segon muntatge de gran format que dirigeix Julio Manrique, després de les males crítiques que va rebre amb L’hort dels cirerers. Ara torna al que se li dóna millor, els autors contemporanis, amb un text de l’escocès David Greig, pràcticament desconegut, aquí. No cal dir que se’n surt molt millor que amb Txèkhov, però tampoc acaba de tenir el ganxo dels seus primers muntatges. Probablement, però, el problema és més del text que de la posada en escena, ben dirigida i amb bones interpretacions. Sobretot la del jove Pol López, que amb L’arquitecte confirma que el seu gran paper a American buffalo, també sota les ordres de Manrique, no era una flor d’estiu.
Entrevista
http://www.racalacarta.com/audio/el_mon_a_rac1/1115%2011h%20(Dimarts%2015-11-11)%20Entrevista%20(Grease%20).mp3 Descarrega-te'l Bon olfacte per a l’èxit
13/12/2010
No és el primer musical sobre Gerónimo Stilton però és el millor. Almenys això és el que diuen Àngel Llàcer (director), Manu Guix (compositor) i Enric Cambray (Scribacchinus Scribacchius), però també alguns dels oients que han pogut assistir a les representacions prèvies a l’estrena i que han sortit de les representacions entusiasmats. El cert és que l’obra ho té tot per triomfar: un personatge infantil d’èxit mundial, un gènere de moda com el musical, cançons que enganxen i una estrena nadalenca.
%s1 / %s2
