Articles per tema Tian Riba
El blog d'El món Suscripció al feed RSS
Sant Tomàs i el ‘Massies’
28/03/2013Artur Mas podria sortir avui al balcó del Palau de la Generalitat i proclamar la independència. A algun guiri li faria gràcia l’espectacle, però el president faria el ridícul més espantós de la història de la humanitat. Això si no surt amb un embut al cap directament. Pot ser que tot aquest procés acabi amb una declaració unilateral, i serà més el 2016 que el 2014, però abans hi ha molta feina a fer, entre altres coses col·leccionar uns quants no i garantir que l’endemà algú al món reconeixerà el nou estat.
Però a la trista realitat s’han de pagar proveïdors, farmàcies, entitats socials i nòmines i encara que sigui molt valent dir que ningú t’ha d’imposar el dèficit, si ningú et dóna crèdit, i ningú te’l dóna, ja pots anar fent l’homenet o d’aprenent de Naomi Klein. El màxim expert en teoria de jocs del món es diu Andreu Mas-Colell, i el conseller minessoto sap que, quan es coopera, es treu més benefici.
El que seria irresponsable seria no parlar amb Don Tancredo si això ajuda a alleugerir el pes de la creu. Mentrestant, el sector esverat de l’estelada, i ERC en particular, pot anar fent com Sant Tomàs i posar el dit a la llaga cada deu minuts per creure’s el Massies. Però això pot ser esgotador. I més quan, com Quim Gutiérrez, els ciutadans ja han decidit que no els fa pànic travessar la via Laietana.
L’oxitocina de Patrícia Mas
02/10/2012L’admirat Sebastià Serrano diu que l’11 de setembre pels carrers de Barcelona va baixar una riuada d’oxitocina. I mantenir aquest alliberament de l’hormona de la felicitat i tocar de peus a terra com resa el timó que té Artur Mas al seu despatx no és feina fàcil.
I, justament, un dels mèrits del president és aconseguir l’equilibri que satisfaci els de l’estelada, els empresaris i el Bismarck de la Franja i que no generi anticossos entre els partidaris del no.
Una clau és que Mas no ha caigut del cavall com Sant Pau, sinó que ha viscut la mateixa evolució que les sogres que preparen els canelons.
L’altra, és que davant d’un repte èpic hi aplica l’econometria i transmet la sensació que ja ha previst totes les variables de futur i les seves respostes. Un Macià vestit amb el seny ordenador de Prat de la Riba. Prudent dins de la determinació, realista dins de l’èpica, serè dins de l’apassionament, valent dins de la gravetat.
Mas no és un independentista clàssic, i no només pel bany de color i les celles depilades, sinó perquè ha sabut canviar el llenguatge i el to, cosa que encara fa més ridícul el fantasma del cavall de Pavía reencarnat en diari. A veure si el pare ha de cridar a l’exèrcit perquè la nena se’n vagi a viure amb el promès.
Hem sigut un preàmbul, un accent i una oxitocina. Ara es veu que també som Patrícia Mas.
‘The village’
28/09/2012Michael Night Shyamalan explica a The village la història dels veïns d’un poble de Pennsilvània acollonits per uns suposats monstres que habiten al bosc que envolta el llogaret. I la manera de salvar-se és que ningú travessi el bosc ni provoqui els monstres ensenyant el color vermell.
I d’això va la pel·lícula dels últims 17 dies. D’uns senyors que han decidit travessar el bosc i d’uns altres que esgrimeixen la Constitució com una simple superstició per mantenir una seguretat il·lusòria basada en la por.
Podem buscar arguments econòmics. Hutchinson ha inaugurat una terminal al port on ha invertit una milionada i encara espera els accessos que el Ministeri de Foment va prometre el 2002. Això sí, la ministra i el rei, a tallar la cinta a la velocitat del llebrer. Des d’ahir, el senyor Cheng de la multinacional xinesa, és un ferm defensor de l’autodeterminació.
Però, al final, autodeterminació significa llibertat, i llibertat significa triar el propi camí cap a la felicitat. I el dret a la felicitat existeix. Tanta mofa que es va fer d’Iniciativa quan ho volia posar a l’Estatut i ara resulta que aquesta és la clau. I som això, un poble a la recerca de la felicitat mentre uns senyors ens avisen que no ensenyem cap peça de color vermell que, si no, vindrà el papus. Fins que baixi algú de “nord enllà” i els clavi un calbot per cafres.
‘All-in’ a la història
26/09/2012Definitivament Artur Mas només sortirà d’aquesta com a heroi o com a màrtir. I posant-se data de caducitat encara subratlla més el seu all-in a la història.
Mas no és un populista que hagi enfollit. Desorienta, justament, perquè és coherent. Ja va arribar a president després d’intentar un pacte amb Espanya i, arran d’aquella fracàs, va formular el dret a decidir. El carrer i els calaixos buits ho han accelerat, però tot estava al full de ruta de la generació freedom que l’envolta.
Mas no ha enfollit. Al contrari. Assumeix una gran responsabilitat.
Perquè pot portar el país a la llibertat, però també sap que hi ha el risc d’assimilació si fracassa. I no és en va que mesuri el llenguatge ni que posi l’accent en la cohesió social.
Ens han tocat viure uns temps d’enorme transcendència històrica. I, per tant, la responsabilitat també la tenen Navarro, Camacho, Junqueras, Bertran o Rivera. I la tenim els periodistes i la té el conjunt de la societat i tots i cadascú de nosaltres. I la tenen també els partits, els mitjans i els ciutadans espanyols. Perquè és l’hora del diàleg i de la democràcia.
Anatomia d’un instant
21/09/2012Quan fem l’anatomia d’aquest instant d’aquí a 25 anys veurem que la virtut d’aquest procés és que l’impulsa una generació desacomplexada i educada en democràcia i unes classes mitjanes que s’han afartat de pagar el marbre. I això ho ha entès el Financial Times, però és el que encara no han entès a Espanya. I el que encara no ha entès el PSC. El catalanisme, el gran motor transformador, és ara sobiranista.
I qui ho recull és el partit que millor ha sabut connectar amb aquesta mesocràcia que crida “independència!” al Camp Nou i penja una estelada al Liceu. I això és el que garanteix que l’embat va seriosament.
Això i que qui ho lidera és un home d’ordre, preparat i amb corbata que sap navegar entre l’oligarquia que s’arronsa i el sector esverat de l’estelada que estira. I ho fa a l’estil Pep. Mas desorienta perquè proposa, mesura els temps, les paraules i els fets i no fa victimisme.
I Espanya oblida el context. Una Europa de sobiranies compartides. La Unió Europea i els Estats Units no s’hi han girat d’esquena. Ara Mas sap que ha de fusionar la legitimitat del carrer amb la del Parlament.
I que aquí l’àrbitre no és cap rei. L’àrbitre és Europa.
Crisi
19/07/2012El món ha canviat. Europa i els Estats Units ja no són les úniques potències econòmiques. I part de l’angoixa europea es deu a no voler acceptar que s’han acabat els privilegis. I el dolor a Espanya es deu que no volem reconèixer que haurem de viure d’acord amb les nostres possibilitats, i no com a nous rics.
La bombolla ha tapat una transformació del món que ja estava en marxa. I gran part dels problemes d’opinió pública del PSOE, primer, i del PP, ara, es deuen a la seva falta de valentia per alertar que això passaria. I, per això, ZP, abans, i Rajoy, després, van trigar tant a prendre mesures.
La crisi política és tant greu com l’econòmica. Estar a punt de suspendre pagaments, que vol dir que mai més ningú no et deixarà diners, i ser incapaços d’articular un pacte d’estat inhabilita els líders espanyols.
I solucionar el dèficit apujant els impostos perquè recapti més el govern estatal i fer retallar a les comunitats, que són les que paguen la sanitat i l’educació, inhabiliten Rajoy en particular.
Crèdit ve de creure. Els mercats i la Merkel poden ser el dimoni escuat i els anglesos uns perversos conspiradors. Però la veritat pot ser tan senzilla i avorrida com que els prestadors no es creuen un país que té com a nou símbol l’avió de Juanola Ripollés, una escultura de mig milió d’euros en un aeroport sense avions.
Som una mamella
16/07/2012T’agrada fer un gintònic amb els amics? Jugues a pàdel? T’escapes a la Costa Brava o a la Cerdanya? Aleshores, no ets un ciutadà, ets una mamella!
Perdoneu la caricatura, però el que vull dir és que ser de classe aspiracional, mitjaneta o mitjana i ser català és avui una ruïna i una humiliació.
Ja no som una nació. Som una mamella.
Tota aquesta massa de gent que treballa amb el somni d’enriquir-se i amb la por de ser pobre, aquest ciutadà honrat que ja entén que no es pot estirar més el braç que la màniga i està disposat a fer sacrificis, aquests als qui com més es pren, més treballen per compensar el que se’ls pren, són els que paguen la crisi amb els seus impostos. I això passa aquí, a Espanya i a tot el món.
Però, si a més ets català, veus com ens espolien, ens fan retallar i ens amenacen d’intervenció, aleshores aquesta gran mamella, aquesta reserva inesgotable a la qual van munyint a base de peatges, impostos directes i impostos indirectes, la prudent mesocràcia catalana, n’acaba fins als nassos del sistema, dels paràsits dels sistema, dels espavilats que hi ha per baix i per dalt, i fins als nassos d’Espanya.
Perdonin, eh? Però n’estem fins als ous de ser una mamella.
Benjanim Button cap a la cartilla de racionament
27/06/2012Com és possible que en l’era en què un xaval amb una gorra de beisbol girada al revés pot piratejar 24.000 documents secrets del Pentàgon, els nostres governs no puguin tenir a punt un sistema informàtic que detecti si algú ja ha arribat al topall del copagament i els jubilats i els malalts crònics no hagin d’avançar els diners? Doncs perquè no vivim en un país normal amb lleialtat institucional. Si totes les administracions es creguessin que són Estat, ja tindrien les dades encreuades, els sistemes serien compatibles i estalviaríem maldecaps. Cosa impossible en la lògica metròpoli-colònia.
Vivim en un estat artificial en què els ciutadans avalem els bancs i donem crèdit al govern a un 0% d’interès. I formem part d’una nació espoliada fiscalment, en què paguem tres vegades la sanitat i en què, a sobre, ens maltracten amb amenaces de genocidi lingüístic.
Les justificacions ja només les han de buscar els que volen tornar a l’”España de los Botejara”. Aquella en què Alfredo Amestoy presentava “35 millones de españoles mirando la peseta”. Si ens quedem, sempre podem demanar reemetre aquell programa en què l’home del serrell i la veu de nas ajudava a estalviar a l’hora de comprar productes bàsics com el pa, perquè si seguim aquest curiós cas de Benjamin Button economicotemporal arribarem fins a la cartilla de racionament. I encara falta l’IVA.
Alcázar i Tapioca
05/06/2012El símbol del Regne d’Espanya en la dècada prodigiosa va ser el Porsche Cayenne. Ara recordem amb pudor aquells temps dels 4×4 per portar els nens a l’escola, els camps de golf, els TGV amb 9 passatgers i els aeroports amb eco. No ens vam agradar, ens diem.
Però, compte, perquè correm el perill que en el futur recordem també amb vergonya la dècada horrorosa que va venir després. Amnistia fiscal per als tramposos, partits incapaços de posar-se d’acord mentre ens morim d’angoixa, el rei fent l’indio, la màxima autoritat judicial passant els caps de setmana a Marbella amb diner públic, els futbolistes cobrant a preu d’or i els bancs convertint els estalvis de la llibreta del Super3 en un fons a perpetuïtat engalipant els clients amb impunitat.
I correm el risc de recordar la reacció a la crisi com el moment vergonyós en què vam limitar l’assistència sanitària als sense papers que tan bé ens van anar quan fèiem anar la formigonera, trepitjant, com amb la reforma laboral, la sacrosanta Constitució que només vam canviar pel dogma del dèficit públic. I recordarem que un poble d’una regió subvencionada va triar toros en lloc de feina. És igual si governa el general Alcázar o el general Tapioca. És el regne de la pandereta del Sala i Martín. I el de la cabra, Basté, el de la cabra.
La Palma d’Or i el Gaudí d’Honor
29/05/2012Ja sabem què passa quan el president d’un club diu que no pensa destituir l’entrenador, oi? El futbol sempre és un bon mirall d’un país. Doncs Zapatero, a més d’altres quixotades, va dir que el sistema financer espanyol era el més sòlid del món… I, ara, Rajoy diu que la banca no serà rescatada per Europa… Com diu el clàssic alemany “no hase falta desir nada más”.
I si Rajoy es resisteix és perquè el Madrid del poder aspira que, a 500 euros per barba, menors inclosos, paguem el forat, i després algun amic se’l quedi sanejat. I, esclar, si el rescata Europa, i Bankia acaba sent alemanya, ningú de la llotja del Bernabéu farà cap pelotazo.
Però és que Don Tancredo no ha entès res quan Espanya s’enfonsa i no genera confiança en els creditors perquè menteix sobre els comptes públics i sobre els números dels bancs i l’home apareix, al cap de cinc mesos, fent una roda de premsa… a la seu del partit (!)… i donant la culpa als grecs.
Els ciutadans esperen explicacions en prime time i que es demanin responsabilitats. Però aquí pots mentir i arruïnar vides, i retirar-te a escriure les memòries, al Senat o a gaudir d’una pensió milionària. I, compte. Bankia s’emporta la Palma d’Or del festival, però el Gaudí d’Honor de la connivència de l’elit politicoeconòmica és per a Catalunya Caixa. I ningú no ha desfilat tampoc pel Parlament. Que aquí francescpujolegem molt, però hem oblidat, per exemple, la nostra cova d’Ali Babà, situada al carrer Sant Pere Més Alt, concretament?
La lliçó de l’oncle Jaime
23/05/2012Esperanza Aguirre Gil de Biedma no veu de codi penal mentir sobre els comptes públics ni ser la responsable política de la gran pedra a la sabata de l’economia hispana, però sí imitar Curro Savoy.
Cortina de fum? Potser. Però, sobretot, oposició al PP dins del PP. La lideressa assumeix sense manies el mateix discurs que la Fundación para la Defensa de la Nación Española. Denaes. L’entitat que va portar als tribunals Pepe Rubianes. Denaes. Una entitat amb Vidal-Quadras i Amando de Miguel de patrons que vol “articular una ofensiva contra los que han decidido socavar los cimientos de España”. Una fundació subvencionada per la Comunitat i presidida pel fatxa Santiago Abascal, foragitat amb Maria San Gil del PP basc i que l’Espe va recol·locar com a director de l’Agència de Protecció de Dades de Madrid. Que no és un mal lloc per tenir les dades dels qui volen “socavar los cimientos de España”.
El Mundo, EsRadio, Denaes, Espe i la prima de risc. Vet aquí l’autèntica pinça que li vol posar a Rajoy cara de Papandreu. Catalunya és instrumental, com sempre, encara que amb la seva còlera Aguirre posi benzina a un partit d’alt risc on només hi falta la Falange desfilant al ritme que marca la justícia.
Però per molta tàctica del calamar, amb el desastre que ha muntat, ara Aguirre sabrà, com va saber l’oncle Jaime, que la vida va seriosament, però no ho comences a entendre fins més tard.
El jardí de les Hespèrides
17/05/2012Som la nostra biografia. Artur Mas era passats els 40 anys un Madelman que hauria pogut aparèixer a les enciclopèdies com un conseller en cap efímer. Però vet aquí que als seus 56 anys, Lord Farquard, el príncep guapo de Shrek, ha patit una metamorfosi, prèvia travessa del desert i desengany estatutari, que l’ha convertit en un Hèrcules, en un Hèracles, si volen, ara que estem tots tan grecs, afrontant els seus particulars dos treballs.
Dues proves hercúlies. Hèracles Mas ha de matar al lleó de Nemea, aquest dèficit i aquesta crisi que amenacen amb la fallida de l’autogovern i de l’estat del benestar. I, sobretot, ha d’aconseguir les pomes del jardí de les Hespèrides.
Mas proclama la seva solitud, però hàbilment i a la pujoliana manera lliga la seva sort a la de Catalunya perquè el país el segueixi en un terreny desconegut. Mai fins ara el partit catalanista majoritari ha tingut tan clar que cal anar a un pols definitiu amb Espanya. I, com que el president descarta fer el ridícul, només té dues opcions. Ser màrtir i morir en l’intent. O ser heroi. Que vol dir recollir el fruit daurat del jardí de les Hespèrides que li donaria la immortalitat.
Duel de trilers
16/05/2012Estic tan en contra de la tercera tisorada d’Artur Mas com el mateix Artur Mas, que hi està tan en contra que en realitat no ha retallat gran cosa. A veure, si no, si algú em sap dir d’on surten els 1.500 milions anunciats ahir pel president, si resulta que cap dels anuncis està quantificat.
La rebaixa dels sous dels funcionaris ja estava anunciada, la disminució de transferències a les empreses públiques i els acomiadaments no tenen xifres, no sabem quina és la retallada en les subvencions, ni en què consisteix l’alentiment de l’obra pública, ni es pot saber si es podran vendre edificis i a quin preu, la privatització d’autopistes ja estava anunciada i ja es veurà si es pot fer, i el mateix portaveu Homs va dir que les mesures que obliga el govern central en educació i sanitat no estalvien més de 150 milions. Per tant, pensen retallar 1.500 milions fent pagar una matrícula als nanos que facin FP?
No. Més aviat em temo que Mas ha pensat que si el govern espanyol fa el triler amb un dèficit que no complirà de conya, ell també té dret a amagar la boleta. I al desembre… uuuui al desembre! Al desembre pot ser que s’hagi acabat el món, segons els maies.
El mite d’un sol poble
14/05/2012Duran irrita els independentistes perquè malgrat que és un catalanista partidari del dret a l’autodeterminació és conscient que hi ha una bombolla de diferent gradació catalanista, que inclou des de talibans defensor de la Catalunya pura a l’endogàmia políticoperiodística que viu a Matrix i que Twitter amplifica. Els anticatalanistes ens acusen de dibuixar una Catalunya oficial que no és la real i ens emprenyem. Però, hem parat a preguntar-nos si tenen raó, en part, encara que no sigui pels motius que ells creuen?
Si els polítics es miressin cada dia els índex d’audiència de les teles hi veurien una Catalunya més real que la de les enquestes. Hi ha un 20% d’audiència on el catalanisme sociològic se sent còmode, però la resta viu en un altre univers de referents. Hem creat el mite d’un sol poble i, en canvi, som un país més descosit del que pensem.
Als Estats Units et diuen la taxa d’atur de negres, blancs, asiàtics o hispans. Ens atrevim aquí a publicar l’origen dels qui estan a l’atur? Aquest és el país de la tieta, de la tia i de Mohamed Jordi, però també d’uns anacionals nihilistes que no saben ni que ho són. Què passaria en un procés d’independència? Deixarien de ser anacionals? I què serien? La crisi accelera el procés i l’inflama, però hi ha molt camí a fer. I Duran ho sap.
L’Europa del BCE o l’Europa dels cafès
08/05/2012Diu Jonas Jonasson, el pare de L’avi de cent anys que es va escapar per la finestra, que les grans bromes de la història ensenyen a no repetir-les. Algú hauria de fer llegir amb urgència a Angela Merkel les històries de l’idiota polític de l’Allan Karlsson a veure si aprèn que un tractat vergonyós imposat a Alemanya després de la Primera Guerra Mundial va ser la gènesi del nazisme. I que ara un tracte vergonyós d’Alemanya als seus suposats socis del club europeu ha donat ales al sonat de Nikos Michaloliakos.
Però tots els governs i els partits clàssics d’Europa, inclosa Sepharad, haurien de fer una reflexió sobre per què l’incomparable prosperitat ha donat pas al fantasma del nacionalisme d’extrema dreta intolerant que recorre tot el Vell Continent.
Compte quan situem una burocràcia econòmica digna de Kafka per sobre de la política. Quan la política no actua de manera responsable i després tracta els ciutadans com a súbdits als quals es pot enganyar i ofegar. Quan es trenquen els pactes que han permès la pau social de l’estat del benestar. Compte quan fem dependre el futur d’Europa del dogma d’una xifra de dèficit i del Banc Central Europeu i no de l’humanisme laic mamat als cafès que van de Lisboa a Copenhaguen.
Estevets contra uns gegants de ferro
04/05/2012El senyor De Guindos, expert en germans des que va passar per Lehman Brothers, deu pensar que els catalans vam matar Abel, i que per això estem condemnats a viure a l’Est de l’Edèn com Caïm. Resulta que a Euskadi tenen la clau i la caixa i poden presumir que la seva sanitat seguirà atenent els sense papers i, aquí, el fill de Déu fet entrenador i el dit que ens indica el nou camí han d’anunciar una marató per la pobresa mentre el ministre ens diu que entre germans no hem de ser gelosos.
O sigui, que el problema no és haver regalat 289.000 milions en 24 anys als nostres estimats germans, sinó que no tenim accés al crèdit. Només el guanya en cinisme el doble d’Arévalo amb qui competeix en eufemismes.
I, mentre, el president transvestit en acordionista del metro que demana, “sisplau un euro” perquè pitjor seria robar, diu que s’han d’eliminar organismes que no superin una prova d’utilitat. Bingo! Comencem per alguns ministeris i 14 autonomies. Seria bo obrir aquest meló si no fos que des d’allò de l’Estatut perdem un llençol a cada bugada.
A Espanya han vist l’auca en què vivim. La del senyor Esteve de CiU i el Ramonet d’ERC. La dels deliris del Cambó amb faldilles de Blanes. La del sosoman terrassenc, més hooligan d’Hollande que del pacte fiscal. Condemnats a ser un exèrcit de petits Estevets amb cara de Bill Murray afartats de mesura i ordre lluitant com Quixots amb la seva llança contra uns gegants de ferro anomenats peatges.
Classe mitjana amb cara de tonto
30/04/2012Convergència té l’ADN de partit d’ordre i l’ànima freedom for Catalonia i això explica que Francesc Homs se senti proper a l’estat d’ànim del #novullpagar, però que, alhora, el seu govern amenaci amb multes desproporcionades basant-se en una llei franquista. Una discussió amb si mateix molt pròpia de CiU… i dels propis catalans.
Efectivament, CiU és el partit que millor ha sabut sintonitzar amb la classe mitjana… la mateixa que n’està fins als nassos de pagar, que se n’ha afartat de ser tractada com els indígenes d’una colònia i que està desenganyada del seu propi establishment.
Enlloc de fer notes pròpies d’un bomber piròman, que surti el govern amb el president d’Abertis, assessor seu, per cert, i ens presentin ben detallats els números de les autopistes. A veure si ja estan amortitzades o “la Caixa” i Don Florentino mereixen continuar cobrant.
I, sobretot, que recordin que els indignats de la ruta no són estudiants d’antropologia ni neoanarquistes. Són aquest senyor o aquesta senyora que es lleva ben d’hora, ben d’hora i sense retrets, que ara ens escolta des del cotxe i que darrerament se n’ha adonat que li queda la cara de tonto més sovint que abans.
Rebel·lió a bord
25/04/2012Si no ho he entès malament, i no ho he entès malament, paguem més que ningú, l’Estat ens espolia, fixa un límit de dèficit impossible de complir a qui carrega amb els cost dels pilars de l’estat del benestar i, a sobre, amenaça d’intervenció a la Generalitat. Olé, tu.
Sabeu què? Que espero que ningú demani mai més explicacions als independentistes. Els qui han de buscar arguments i justificacions són els qui volen mantenir aquesta relació vergonyosa.
La manifestació del 10 de juliol va tenir com a resposta paradoxal un pacte amb els qui van portar l’autogovern al corredor de la mort. La idea era explorar si hi havia alguna possibilitat d’esmenar la retallada per la via del que ara en diem sobirania fiscal. Artur Mas va fixar un tempo de la legislatura, però els pressupostos de Rajoy són tota una declaració d’intencions.
Aquest país va tan coix que el nostre equip de futbol és més que un club i quan s’esvaeix la màgia ens sentim més fràgils que mai. Però així com el Pep ha canviat a l’afició del Barça, com a país estem farts de celebrar derrotes i ja no ens acontentaran amb quatre besses. El “no vull pagar els peatges” i l’assaig d’insubmissió fiscal no són simples anècdotes i el president Mas, tan amant de les metàfores marineres, ha de prendre nota d’aquesta rebel.lió a bord perquè podem arribar al paradís però, sense aigua, ens morirem de set pel camí.
‘El crit’ o ‘La llibertat guiant el poble’
23/04/2012El 2 de maig se subhasta a Nova York una versió d’El crit de Munch, quadre convertit al cap d’un segle en el símbol de l’angoixa que comporta aquesta crisi. Angoixa que la senyoreta Rottenmeier ha incrementat de manera tossuda posant en perill la idea d’Europa com a model social, polític i democràtic a base d’aplicar a la resta de països el seu particular Tractat de Versalles, oblidant que aquest tracte humiliant va ser el germen del pitjor drama del segle XX. I si ho trobeu exagerat, mireu l’exemple de Marine Le Pen.
La crisi europea no és només econòmica. Ho és també, i sobretot, política, democràtica i de model social. Però la culpa no és només d’Angela Dorothea Merkel, sinó de la gran majoria de dirigents nacionals i comunitaris que s’han revelat com uns inútils i que han fet el ridícul plegant-se al diktat de Frankfurt i a les urgències dels seus bancs. La zona euro necessita reformes i no només aquesta obsessió pel dèficit que porta al carreró sense sortida, no ja de la recessió, sinó de la gran depressió.
I ara la gran esperança contra el papanatisme merkelià (Barbeta dixit) és un increïble home normal francès i socialista del qual s’espera que lideri la recerca d’un pla de rellançament econòmic que ens reconciliï amb la idea d’Europa dels cafès de Steiner i ens allunyi del temor a un capítol final per implosió econòmica. Els francesos han de triar la icona a la segona volta: ‘El crit’ de Munch o ‘La llibertat guiant el poble’.
El Coronel Tapiocca de la Zarzuela
16/04/2012Quan el Rei va abatre l’ós Mitrofan, un plantígrad rus al qual havien emborratxat amb vodka, als pocs que van demanar explicacions els van tractar de friquis. Eren dies de festa i d’una societat de baix cost anestesiada i desideologitzada per la bombolla del crèdit i la teleporqueria. Però amb el safari a Botswana del Coronel Tapiocca de la Zarzuela la ràbia ha esclatat als cafès i al twitter. Perquè aquesta crisi ens ha canviat. I ells encara no se n’han assabentat.
Perquè la indignació amb l’avi de Froilà és només l’expressió visible del cabreig d’uns ciutadans que ens tornem a interessar per la cosa pública i que ja no volem ser súbdits. Però ni d’una família desestructurada, ni de la Merkel, ni de Brussel·les, ni dels mercats, ni de ningú. Aquests dies fan al cinema una versió kitsch de Blancaneu. Quan la reina, Julia Roberts, vol celebrar una festa i veu que no té diners, què fa? Recapta més impostos al poble empobrit. Què ha fet el govern d’Espanya? Què ha fet el govern de Catalunya? Com la madrastra de la Blancaneu.
El rei se’n va a caçar paquiderms a Botswana mentre anem de pet al corralito i ha de plegar. Però els partits mantenen cementiris d’elefants, administracions i xiringuitos que fan d’oficines de col·locació d’amics, coneguts i saludats. I, sobretot, són incapaços d’enfilar un gran pacte d’Estat, que tampoc a Catalunya és capaç de liderar CiU, més preocupada per controlar la tele que d’un acord com el que reclamen Rafael Nadal i el sentit comú. I, compte, perquè d’aquestes irresponsabilitats en neixen populismes perillosos.
