Articles per tema tripartit
El blog d'El món Suscripció al feed RSS
Entrevista d'actualitat
Carod veu sensat que ERC no marxi del govern i esgoti la legislatura
22/07/2010
El vicepresident de la Generalitat, Josep-Lluís Carod-Rovira, creu que si ERC deixés el tripartit, mai més tornaria a formar part de cap altre govern. També ha carregat contra el PSC per votar una cosa al Parlament i la inversa al Congrés. Continuar llegint
Les píndoles del món
Llum al final del túnel
11/03/2010
Quim Torrent, periodista del diari Avui
Em sembla que el tripartit no és conscient de l’immens desgavell que ha contribuït a crear a les comarques gironines. Mentre els portaveus d’Esquerra i Iniciativa es barallaven amb José Montilla sobre la conveniència o no de la MAT, més de 100.000 gironins continuaven sense llum i deixats de la mà de Déu.
Mentre el president defensava una MAT que amb tres anys i mig ha estat incapaç de construir, els alcaldes de Lloret, Tordera o Vidreres s’esbatussaven amb els responsables d’Endesa perquè els enviessin grups electrògens.
I mentre el president avalava l’actuació de Saura i Boada, els hotelers de la Costa Brava es buscaven la vida perquè tenien més de 20.000 turistes passant fred als seus hotels.
El tripartit s’ha construït una mena de Matrix dins dels despatxos. Un món paral·lel on la crisi no és tan greu, els incendis no cremen tan com sembla i les apagades elèctriques no ho són tant si no afecten Barcelona. Però la Catalunya real, expressió que tan li agrada al president, fa temps que va amb espelmes per trobar la llum al final del túnel.
Les píndoles del món
La mà estesa de Montilla
24/02/2010
Marc Martínez Amat, cap de política de RAC1
José Montilla ha decidit deixar de veure la crisi només com un perill pel govern (per qualsevol govern) i i avui se la plantejarà també com una oportunitat per guanyar la centralitat. Fins ara el tripartit l’ha combatut amb més gestió que discurs, i això li ha permès passar més desapercebut i deixar que tots els focus se centrin en Madrid.
L’ocasió l’ha aprofitat Convergència i Unió, que va marcar un gol fa dues setmanes col·locant-se al mig del PSOE i el PP amb la bandera del pacte d’estat i el seny català. Ara Montilla intentarà recomposar aquesta imatge oferint la mà estesa: si CiU l’accepta, es quedarà sense marge per fer oposició sobre la crisi; però si CiU la rebutja, el tripartit farà aparèixer Artur Mas com a una oposició extrema i antipàtica, més amoïnada pels vots que per fer pinya amb el govern.
Davant d’aquesta estratègia, la de Mas es basarà a reclamar coherència: si existeix la via catalana, com diu el tripartit, que es faci sentir a Madrid, que és on es talla el bacallà en la lluita contra la crisi. Per això, Mas intentarà posar Montilla contra les cordes perquè faci costat o no a les mesures de Zapatero. Si això va així, l’èxit de Montilla passarà per veure fins a quin punt es mulla amb la política econòmica del govern amic, més aviat desprestigiada.
Entrevista d'actualitat
“Maragall hauria de dimitir”
11/02/2010http://www.racalacarta.com/video_mon/100211_Sanchez_Camacho.flv
La presidenta del PP català, Alícia Sánchez-Camacho, ha aconsellat al conseller Maragall que, si creu que el govern cansa la gent, el millor que podria fer és “dimitir i demanar que es convoquin eleccions”. Sobre la poca presència del català al cinema, diu que “no li preocupa” que el seu fill no pugui veure Tiana y el sapo en català. Continuar llegint
Les píndoles del món
El Tripartit està que trina
11/02/2010
Marta Lasalas, periodista
El saben aquell que diu que hi ha un del PSC, un d’Esquerra i un d’Iniciativa que decideixen fer un govern i acaben provocant fatiga. Doncs no és broma. El Tripartit està que trina. Però avui el soroll a la plaça de St. Jaume no sona com sempre. La nota discordant no la dóna el paquet d’Esquerra ni la contestatària Iniciativa. Avui, el més cridaner és la inquietud que remou el PSC. El PSC dels alcaldes que no s’avenen a quadrar-se dins els límits de les vegueries. El PSC de Castells que aprofita la roda de prema del govern per deixar la política econòmica de Zapatero com un drap brut. O el PSC del conseller d’educació, que de bon matí, tot prenent un cafè, posa el Tripartit i els socialistes catalans potes enlaire.
El conseller té, a més, la importància de dir-se Ernest i Maragall. I el seu discurs em sona familiar, no només quan escandalitza el personal abocant la fatiga que segons les enquestes amenaça triturar la fórmula del govern català. Em sona familiar sobretot quan carrega sobre les estructures internes dels partits, endogàmiques i amb tendència a l’autoreproducció. Em sona familiar quan reclama al grup parlamentari propi a Madrid, quan li venta una bofetada a la ministra invisible, Carme Chacón i quan exhigeix vehemència per defensar l’Estatut. No improvitza. És un discurs llegit i molt pensat.
Hi ha inquietut al Tripartit, però a més aquest cop hi ha moviments sísmics sobre l’asfalt del carrer Nicaragua.
Les píndoles del món
Confrontació, que no enfrontament
01/02/2010
Tian Riba, periodista
Els mitjans de comunicació i els ciutadans hem fet la feina de confrontació, que no enfrontament, amb el govern, com corresopon, en aquest cas, al govern tripartit. Època que ha coincidit amb la més alta desafecció de la política i dels polítics que hi ha hagut mai en democràcia. Ara bé, si l’alternativa és una Convergència i Unió, a qui tant critica el PSC, li acaben tremolant les cames amb Ascó sense tan sols ser al govern, o un Reagrupament, que havia de regenerar la política, i a la primera de canvi ha caigut en els pitjors vicis que criticava és perquè s’ho facin mirar tots plegats. I en el cas concret de Reagrupament és per començar a pensar que, si vas en una autopista i tots els cotxes van contra direcció, potser qui va en contra direcció, en realitat, ets tu. Carretero va trencar el tripartit de Maragall impulsant el No d’Esquerra a l’Estatut, va trencar Esquerra per tot arreu, i ara ha trencat la seva pròpia joguina. A veure si resultarà que el Dragon Kahn no era el tripartit, sino que era Carretero. Escrivia Pere Martí aquest diumenge a l’Avui que potser Joan Laporta provoca una fisió nuclear en el sobiranisme per després fusionar-lo. Vista l’experiència, val més que no dinamitin res més.
Les píndoles del món
L’impost de successions
17/12/2009
Jordi Goula, economista i periodista de La Vanguardia
Perdoneu que us ho digui tan clar. El principi d’acord al que ha arribat el tripartit rebaixant els màxims exents de l’impost de succesions em sembla una presa de pèl per a la ciutadania de Catalunya. No en tenim prou amb tot el que ens cau des de fora i recordo només el dèficit fiscal -del que ja ningú en parla, perquè estem encegats amb la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut- que des de dins també mirem de complicar-nos la vida.
L’impost de succesions hauria d’estar com a la majoria de comunitats i si no es vol deixar a zero, posar el maxim exent molt més alt del que ara es vol fer.
En definitiva, a qui afecta aquesta absurda decisió no es a la gent més rica, com ho volen justificar. Els rics ja tenen els seus vehicles societaris per no pagar i els empresaris familiars- sortosament- també. Així doncs, a qui realment s’està castigant es a la classe mitjana que rep per a tot arreu. Però que els hi haurem fet? Per què el PSC i Esquerra cedeixen a aquesta pretensió demagògica dels ecosocialistes? Senyors del govern, no ens parlin més de desafecció. Ja en tenim prou!
Les píndoles del món
Hi havia una vegada
17/11/2009
Enric Vila, periodista i historiador
El paquet de mesures que ha anunciat el govern per continuar traient suc de l’escandalós cas Millet, lluny de restablir la confiança dels catalans en les institucions, l’afeblirà encara més. Un dels factors que ha desgastat més la política els últims anys, ha estat la fe del tripartit en la propaganda. La política s’ha de notar; anunciar-la tant és contraproduent. Quan les paraules fan més soroll que els fets, el que tens és un efecte Unió Soviètica o Plaza de Oriente, un teatre abjecte i desmoralitzant. Tothom sap que, en el cas Millet, no ha fallat la llei, sinó el sistema de complicitats. Tothom sap que amb un altre context polític i la mateixa llei, Millet s’hauria picat els dits amb el primer joc de mans. S’imaginen un lladre de gua blanc arreglant el sistema de seguretat d’una joieria? Doncs això em suggereix tota aquesta prosopopeia sobre el finançament dels partits. El problema de Catalunya no és la llei, sinó la manca de poder polític i la misèria moral amb què s’exerceix el poc que es té. És una dita popular que l’única cosa que corromp més que el poder és la manca de poder. Si els polítics volen realment restablir la nostra confiança, que deixin de tractar-nos com criatures. Per menjar-me la sopa jo ja fa anys que no necessito que em facin l’avió. Una vegada vaig llegir un conte sobre el meu ofici que feia així: Hi havia una vegada un escriptor -que escrivia. Doncs bé: hi havia una vegada un govern -que governava.
Les píndoles del món
El debat més difícil
29/09/2009Quim Torrent, redactor de política del diari Avui
Qui havia de dir fa només dos mesos i mig que el president Montilla s’enfrontaria al que possiblement serà el debat de política general més difícil de la legislatura. El 12 de juliol passat, el sí d’Esquerra al nou model de finançament donava al president el salconduit per esgotar la legislatura. El segon tripartit va viure possiblement els seus dies més dolços exhibint una cohesió mai vista fins llavors.
Passa, però, que la realitat és tossuda i el vaixell comandat per Montilla veu com les onades creixen de mida. La crisi econòmica fa difícil que es pugui parlar d’obra de govern. Els encerts en la gestió d’alguns departaments com el de Política Territorial o Educació no tapen els despropòsits de Treball, Universitats o Interior. Mig milió de persones fent cua a l’Inem i l’absència d’un model econòmic són suficient munició perquè
Artur Mas surti com a favorit en aquest debat.
Per si això fos poc, internament l’efecte Arenys li complica les coses a Montilla. A un any de les eleccions és impossible que Esquerra no marqui paquet sobiranista. Si no vol veure com els pitjors pronòstics de les
enquestes es consoliden, Joan Puigcercós ha de començar a explicar-nos què vol ser quan sigui gran. Ni que sigui a costa de tornar a posar en dubte la cohesió del tripartit.
%s1 / %s2
