Articles per tema Zapatero
El blog d\'El món Suscripció al feed RSS
Les píndoles del món
Paguen els rics, però quins?
20/05/2010
Jordi Goula, periodista i economista
Encara que el vicepresident Chaves digui que no hi ha descoordinació al Govern, el fet que el president digui blanc i el ministre de Treball, negre, a mi em preocupa el desgavell. I per una vegada crec al president. De totes maneres, ahir el senyor Zapatero ens va deixar una mica encongits amb els seus jocs de paraules. A veure, estic segur que després dels retalls a les despeses socials, hi ha d’haver una pujada d’impostos, a més a més de l’IVA. Per ingresar més diners i per compensar, entre cometes, la mala passada que fa a funcionaris i pensionistes. Però, a qui afectarà? Vet aquí el misteri. El president va fer una menció literal a una classe social curiosa que es diu els “qui realment tenen”. Tenen què? Rendes? Patrimoni? No ho sabem. Les classes mitjanes poden estar tranquil·les va dir. Segur? Qui es per ell la classe mitjana? Em fa por, perquè encara recordo les barbaritats que va dir quan va retirar la bonificació als plans de pensions. Però, sabeu què em sorprèn? Que enmig de tanta faramalla ningú no parli d’acabar amb el frau fiscal.
Les píndoles del món
Els tutors
14/05/2010
Enric vila, periodista i historiador
M’agradaria saber de què van parlar Zapatero i els líders sindicals en la pantomima de reunió que van tenir ahir a la Moncloa. Si no fos que cal guardar les formes més valdria que els sindicats anessin a demanar hora a la Casa Blanca o a la magnífica oficina que la Cancellera Merkel té a Berlín, a peu de carrer, perquè els alemanys la puguin veure treballar.
Zapatero ja no és ningú. Si mai va tenir una política fa temps que se li va acabar el marge per aplicar-la. Si mai ha tingut autoritat fa temps que l’ha balafiada tota. Zapatero recorda aquests hereus escampa que si no acaben arruïnats, sota un pont, és perquè algú ha tingut la bona idea de prendre’ls el control del patrimoni familiar i donar-lo a un tutor. Parlar amb un home sense criteri ni paraula ni memòria, que només sap donar peixet i fugir de la realitat per evitar els conflictes i no afrontar els problemes, és com parlar amb una paret.
Els sindicats han acusat Zapatero de trencar els pactes i el president els ha respost que respecta la seva opinió, heus aquí resumida la història d’Espanya dels segles XIX i XX. Quan no hi ha prou intel·ligència i amor per donar consistència a un país, es passa del jocfloralisme polític als tancs i dels tancs al jocfloralisme polític sense solució de continuitat. Sort, sort que, amb la globalització, a Espanya li han sortit uns quants tutors.
Les píndoles del món
La nit i el dia
23/03/2010
Tian Riba, periodista
Per obra i gràcia d’uns senyors que encara no entenen que els periodistes han de fer de periodistes i els polítics de polítics, i que consti que a l’inrevés també ens ho hem d’aplicar, l’entrevista d’ahir a la nit de Terribas a Zapatero tenia més interès en la forma que en el fons. I, francament, el resultat era previsible.
D’entrada, hi ha pocs polítics que tinguin menys do de la paraula que el president de la Generalitat, que té altres virtuts, però no aquesta. Però és que, a més, si alguna cosa és Zapatero és, justament, que és un gran encantador de serps, un prestidigitador, un il.lusionista, encara que estigui en hores baixes. Al Mr Magorium de la Moncloa ja no li queden conills al barret, però encara que tingui el frac estripat, ha guanyat l’encant d’estar curtit en el “barullo”. Madrid no és Barcelona. Al petit Madrid del poder ja no hi ha aquella tensió que la derrota inesperada de l’11-M va fer aflorar entre blaus i vermells amb l’Estatut com a arma llancívola. Però la política espanyola és més ruda, més taurina, més llatina, més de brotxa grossa, a les tertúlies s’hi escup verí, tot el que no mata engreixa i una entrevista agressiva fa pessigolles. En canvi, a Catalunya ens l’agafem amb paper de fumar. La política catalana és luterana, calvinista, flamenca, cerimoniosa i, diguem-ho, al Parlament es tracta amb guant de seda les limitacions oratòries del president, no fos cas que s’acusi al cap de l’oposició de prepotent.
Montilla va cometre la gosadia de voler ser entrevistat quan els catalans encara estaven indignats per la gestió de la nevada i Zapatero ha vingut a Catalunya amb 4 milions d’aturats, sí, però la crisi també li ha servit per posar sordina a una carpeta catalana que ha quedat sota la pila i “vuelva usted mañana”. A més, Zapatero parlava envoltat d’una inversió milionària, el Sincrotró, i la traducció mental de la llengua materna a la de l’entrevista, que Montilla ha de fer sempre, li tocava aquesta vegada a l’entrevistadora. I això fa perdre dècimes d’agilitat mental.
I per acabar-ho de rematar, molt referèndum, però als catalans encara ens encanta que ens donin copets a l’esquena i ens diguin que Messi és un fora de sèrie… i millor persona. Vinga talante!
Les píndoles del món
El futur de les pensions
23/02/2010
Fidel Masreal, redactor de societat de El Periódico
En matèria de pensions el Govern Espanyol va amb el pas canviat. N’hi ha prou amb recordar que fa ben pocs mesos el Ministre de Treball, Celestino Corbacho, posava al governador del Banc d’Espanya, Miguel Ángel Ordóñez, de jugar amb la tranquilitat dels espanyols quan advertia que el sistema de pensions no està garantit a llarg termini.
Ara és el mateix govern el que impulsa el retard de l’edat de jubilació advertint que a la llarga el sistema no s’aguanta. I la manera d’obrir el debat ha estat també confusa, cacofònica, amb marxes enrere, com la idea inicial d’elevar els anys cotitzats que es tindrien en compte en el futur per pagar les pensions. Per això ahir Corbacho va rebre un rebuig contundent al Congrés de part dels nombrosos partits que formen el pacte de Toledo i per això avui s’enfronta a la mobilització sindical.
El to dialogant del ministre ahir i les noves paraules de Zapatero el cap de setmana en un míting assegurant que no farà retalls socials per sortir de la crisi, segurament no seran suficients si no es mullen i fan propostes concretes i no llencen globus sonda.
Poden aprofitar una idea dels partits que integren el Pacte de Toledo i dels que entenen sobre pensions i sobre sociologia: reformes al sistema de pensions cal fer-ne. Ara es tracta d’explicar a qui afectaran i justificar-ho, mullar-se vaja.
Les píndoles del món
Les cartes estan massa marcades
11/02/2010Fidel Masreal, redactor de societat de El Periódico
Ni Rajoy ni Zapatero faran cap pacte d’estat plegats, ni CiU salvarà el govern central. Les cartes estan ja massa marcades i el joc està servit des de fa temps a Madrid. D’una banda, Zapatero manté el seu ADN, no ho pot evitar. Ha de governar a cop d’anunci, d’improvisació… Com ahir mateix, quan va afirmar que som a punt de sortir de la recessió. Estén la mà als pactes però acceptarà propostes del PP que l’enfrontin amb els sindicats.
D’altra banda, Rajoy només espera que la greu crisi política i d’atur faci caure el govern per si sol i no l’ajudarà gens en política econòmica. Ni concretarà gaire una alternativa que pugui ser impopular i desviï l’atenció. En part, és un enfrontament normal i legítim. Som davant de models diferents d’entendre l’economia. Menys mal! Perquè, si no, en base a què triaríem entre diverses opcions.
El que sí s’agraïria, per respecte a milers i milers d’aturats i aturades, que el govern abandoni els triomfalismes i les rectificacions, i que l’oposició tingui seny, concreti, i no confongui atac al govern amb generar encara més desconfiança als mercats, sobretot, internacionals. I que CiU vigili amb l’equidistància, perquè oferir pacte d’estat a Zapatero per quedar com a moderat i amb sentit d’estat, quan a Madrid tot sovint vota al costat del PP en política fiscal i laboral, just quan se sap que Duran s’ha reunit amb Rajoy, esdevé un exercici d’equilibrisme extrem.
Les píndoles del món
Temps de pregàries
05/02/2010
Montse Oliva, delegada del diari Avui a Madrid
L’enquesta del CIS segueix confirmant que la crisi econòmica i el desgavell organitzatiu del govern socialista li estan passant factura al projecte de Zapatero. No és estrany que un agnòstic com ell ahir no li fes cap mena d’angúnia pregar perquè s’acabi el degoteig diari d’aturats. Ja que les seves receptes està clar que no funcionen, pot ser ha pensat que com a última opció haurà de recórrer a Déu perquè l’ajudi allà on no arriben ni la vice-presidenta Salgado ni els ministres Corbacho i Sebastián.
Però si algú resa aquests dies, i amb ganes, és Mariano Rajoy. Prega perquè enquestes com la del CIS no s’equivoquin i, sobretot, prega perquè les oracions de Zapatero no obtinguin cap mena de resposta d’aquí a que se celebrin les properes eleccions generals. Rajoy, però, sap que no n’hi ha prou amb resar i esperar. Abans, haurà de ser capaç de desterrar els dimonis interns que s’han ben instal·lat dins el PP si el que vol és resultar una opció creïble de cara l’electorat.
Les píndoles del món
La compareixença espanyola a Davos
29/01/2010
Marta Lasalas, periodista
Deu ser molt dur haver de comparèixer a Davos l’endemà que els gurus de l’economia mundial assenyalessin Espanya com un dels ulls d’huracà que amenaça engegar a dida la zona euro.
Deu ser complicat deixar-s’hi caure dos dies després que el Fons Monetari Internacional insisteixi que l’economia espanyola serà l’última del club dels països desenvolupats a sortir de la crisi i que, a més, ho farà amb un any de retard.
Deu ser un autèntic vertigen aguantar el tipus davant el bo i millor de l’economia mundial quan els hackers han aconseguit que el rostre de Zapatero a Europa sigui el de Mr. Bean. Quan no és cap secret que tot el bagatge econòmic del president espanyol se sustenta damunt dues tardes de classes encaixades amb calçador a l’agenda. Quan hi ha autèntica preocupació a Europa perquè el dèficit d’Espanya engalta xifres que posen els pèls de punta i la llista de l’atur es cada vegada més llarga.
Però, el que és important, com deia el president Tarradellas és ser conscient que en política es pot fer de tot menys el ridícul. I a vegades això obliga a certa humilitat. A vegades saber estar a l’alçada consisteix a saber escoltar. I, en el cas de Davos, consisteix sobretot a tenir ben present que l’últim que es pot aspirar a vendre entre la seva elitista neu són sopars de duro.
Les píndoles del món
La bombolla de la cultura del no
26/01/2010
Quim Torrent, periodista del diari Avui
Si tot l’any electoral ha de ser com els darrers dies estem arreglats. El debat que s’ha organitzat a l’entorn de la candidatura d’Ascó té molt poc a veure amb el model energètic i massa a veure amb què abans de final d’any hi hauran eleccions.
Ho demostra el fet que José Montilla intentés evitar parlar-ne, com fa sempre amb els temes més espinosos. I també ho demostra que CiU amenaci amb expulsar l’alcalde i els regidors d’Ascó.
El problema és que en aquest país cap polític és capaç de dir les coses pel seu nom. Vivim atrapats en la bombolla de la cultura del no. No a les nuclears i no a la Mat. Però amb què farem funcionar les calefaccions i els aires condicionats? Em temo que amb les renovables no n’hi ha prou.
És molt fàcil inaugurar aeroports, rebre el traspàs de Rodalies o anunciar grans inversions, però els bons governants també han de saber gestionar els cementiris nuclears, els abocadors o les narcosales.
Però el que fa més vergonya de tot plegat és que un cop més l’Estat demostri que a Catalunya mana més Zapatero que Montilla.
Les píndoles del món
Krishnamurti
22/01/2010Tian Riba, periodista
Els casos Millet, Gürtel i Pretòria ja havien esclatat.
Però… Zapatero a Brussel.les parlant de Vic en l’acting menys creïble de la història de la política.
Un govern que no sap explicar, sis mesos després, que va passar en l’incendi d’Horta de Sant Joan.
Un alcalde que es treu del barret la proposta d’uns jocs d’hivern a la que vol ser capital del Mediterrani, demostrant, això sí, que Barcelona és una ciutat creativa.
Un conseller que diu públicament que això dels Jocs està molt bé, però en privat ho troba una fantasmada.
Un govern que no es posa d’acord en si Ascó ha de tenir cementiri nuclear.
Un altre govern, un organisme del qual es queixa que l’SGAE és un monopoli, però ampara legalment als seus vampirs.
Home, no m’estranya que la insatisfacció política sigui la segona preocupació dels ciutadans. I com que, pel que es veu, els polítics segueixen creient que la roca cau per una muntanya per culpa de la roca, i no de la muntanya, haurem de seguir els consells del mestre Krishnamurti: un grup d’individus inconscients té poc valor, un grup d’individus conscients (i es veu que cada cop són més) és un exèrcit. Pacífic i democràtic, és clar.
Doncs aquest exercit pacífic és el que ha de fer canviar les coses. Si no, la primera preocupació dels catalans, acabarem sent els ciutadans mateixos. I no parlo només d’eleccions, parlo també d’arromangar-se per enviar a la política els millors elements i recuperar-ne el prestigi. Els polítics no són aliens apareguts per generació espontània, són ciutadans, recordem-ho per si de cas.
Les píndoles del món
Barajas y cierra España
13/01/2010Quim Torrent, periodista del diari Avui
Al PSOE no li fa falta el Constitucional per tallar les ales a Catalunya. Zapatero en té prou amb elements com José Blanco. El ministre de Foment és un espavilat. Traspassa primer les Rodalies, que encara que era un mandat estatutari ha costat Deú i ajuda. I després, presenta un model de gestió del Prat que podria signar el mateix José María Aznar.
El que proposa Blanco és només un vernís perquè el sistema d’aeroports espanyols no sembli tan centralitzat com és. Als països civilitzats és normal que l’aeroport d’Atlanta competeixi amb el de Denver. O fins i tot que els aeroports de Londres es robin la clientela entre ells. Però a l’Espanya de Zapatero és impossible que el Prat i Barajas competeixin en igualtat de condicions.
Que ningú s’enganyi, això dels aeroports és com les seleccions esportives. Mentre siguem dins d’aquest estat, mai hi haurà un Catalunya-Espanya. I per anar a Tokio, Washington o Shangai haurem de fer escala a Barajas. Del Santiago y cierra España de la Reconquista al Barajas y cierra España de Zapatero. Hi coses que no canvien ni amb mil anys.
%s1 / %s2
