Articles per tema Zapatero
El blog d'El món Suscripció al feed RSS
Les píndoles del món
Fons i forma de la reforma
26/08/2011
Fidel Masreal, periodista de El Periódico
La decisió de Zapatero d’obrir el meló constitucional per fixar un sostre de dèficit ha sacsejat els partits, les institucions, els sindicats, i les xarxes i entitats socials. I és que la mesura és controvertida per moltes raons.
La primera, representa un nou gest de Zapatero al costat, o al servei, de la ortodòxia financera liberal que dicten els mercats i executa Alemanya. Per això al PSOE, al PSC i fins i tot als dirigents més socialdemòcrates de Convergència els sembla que Zapatero ha regalat a la dreta una mesura que, de retruc, ha deixat el seu succesor, Rubalcaba, amb un pam de nas. El candidat socialista s’havia mostrat clarament contrari a una reforma que ara ha negociat amb el PP. Evitar que la Constitució estableixi una xifra concreta com a límit del dèficit pot ser un mal menor en aquest cas.
El segon motiu de controvèrsia és el de les formes. Ara que es debat la necessitat d’aprofundir en la democràcia participativa, sembla excessiu que en dues setmanes i sense consultar els ciutadans es resolgui un canvi tan transcendental com és el de la Constitució. Un text que fins ara semblava intocable i que sens dubte necessita actualitzar-se, però no així.
Un tercer argument és el de l’autonomia financera. Si ens creiem l’autogovern de les autonomies, fer una reforma que no neix d’un pacte bàsic amb nacions com Catalunya i respecti la decisió del seu Parlament queda coix de legitimitat.
Per tot plegat, és temps perquè els diputats assumeixin la importància del moment i actuïn més que mai conscients que el seu vot limitarà futurs governs i els ciutadans pel que fa a les polítiques d’inversió pública.
Les píndoles del món
Zapatero cedeix
24/08/2011
Ferran Casas, periodista
Zapatero ha decidit que prefereix passar a la història com l’estadista que va fer els deures i no com el líder del PSOE que va possibilitar que, malgrat el seu adéu, el partit continués al poder. El darrer capítol és la reforma exprés de la Constitució per blindar el dèficit zero de les administracions que, al ritme de la música dels conservadors Merkel i Sarkozy, ha pactat amb el que, per decantació, el succeirà: Mariano Rajoy. Cal copiar els alemanys!, s’exclamen a Madrid els uns i els altres. Però de les seves lleis sobre federalisme o limitació del dèficit fiscal entre territoris no en volen ni sentir a parlar.
L’estabilitat pressupostària ja la va intentar el 2001 Aznar, aleshores amb una oposició rotunda del PSOE i de CiU, que la va portar al Constitucional amb l’argument de la invasió competencial, que ara sentim en boca de Francesc Homs però que sembla una anècdota a ulls de Josep Antoni Duran i Lleida.
Zapatero ha cedit, un cop més, a la pressió exterior i ha fet allò que fa anys que pregona el PP. Amb la reforma el marge per la política (els pressupostos i, per tant, l’endeutament són una eina política de primera magnitud) s’aprima i s’opta per una rigidesa extraordinària. Ha estat un president d’esquerres el que, a Espanya, enterra Keynes i l’equilibri cíclic dels comptes.
I, a més del fons, hi ha les formes. I aquestes també allunyen el PSOE de l’electorat d’esquerres. Una reforma exprés i sense debat d’un text que, segons tots els poders de l’estat, és sagrat i més delicat que un castell de cartes és, si més no, pintoresca. Per això la xarxa ja bull per votar la reforma el 20-N o, ja posats i des de Catalunya, decidir si volem seguir sent espanyols. I és que ens havien fet creure que canviar la Constitució era una cosa molt seriosa.
Les píndoles del món
Encomanem-nos al BCE
08/08/2011Ferran Casas, periodista
El setembre del 2008, quan la crisi ja feia estralls, Nicolas Sarkozy va voler exercir de líder mundial i va proclamar que calia “refundar el capitalisme”. La seva grandiloqüència va quedar, però, en uns ajustaments dels mercats que, com totes les reformes que s’han fet, han estat pedaços.
I tres anys després, d’allò al dilluns negre que, asseguren els analistes, ens espera avui a les borses, ara més útils com a termòmetre econòmic i polític que per recollir-hi dividends. Dilluns negre per més que ahir, en l’enèsim cataclisme, el Banc Central Europeu acordés comprar deute espanyol i italià per evitar que l’interès continuï pujant i aboqui al rescat dos grans estats de la Unió.
I mentre, a Catalunya i Espanya estem enfangats amb el debat sobre si cal o no l’avançament de l’avançament. Com si el problema fos només de Zapatero i les seves polítiques. Espanya, amb un govern que es reclama socialdemòcrata, va ara del bracet d’Itàlia, amb un executiu al qual no se li coneixen desviacions esquerranes. El problema és, doncs, global. A l’esquema dels que voldrien, si pogués ser, eleccions diumenge que ve hi falla alguna cosa.
Zapatero no ha fet els deures i no ha satisfet ningú. No ho ha fet perquè no n’ha sabut i ha dubtat, però també perquè el PP no ha estat generós. Si hi ha eleccions i el govern canvia, ho farà la política espanyola? Em temo que no. Encomanem-nos, doncs, al BCE.
Les píndoles del món
Eleccions anticipades
01/08/2011
Montse Oliva, delegada de l’Avui a Madrid
Rubalcaba i Rajoy esmolen els ganivets de cara a una campanya que serà molt llarga. Però més ho hauria estat si Zapatero hagués mantingut el seu objectiu d’esgotar la legislatura. Un cop Rubalcaba l’ha pogut convèncer que allargar l’agonia fins el 2012 només hauria servit per acabar formant part del grup mixt, Rubalcaba ara es prepara perquè Rajoy no s’instal·li a la Moncloa amb una clara majoria.
El candidat del PSOE veu força factible perdre, però amb dignitat, que a la pràctica significa evitar una baralla interna per fer-se amb la direcció del PSOE i barrar experiments com el que, l’any 2000, va suposar la irrupció d’un desconegut Zapatero. Per Rubalcaba ja serà tot un èxit que Rajoy s’estreni patint des del primer minut. Pel PSOE començarà la remuntada passat el 20N. Rajoy no té pressa per governar, perquè sap que com més es desintegri el PSOE, més difícilment podrà recuperar-se.
Rajoy necessita una oposició molt feble perquè és conscient que haurà de prendre decisions antipàtiques. I es que s’havia acostumat a veure passar la crisi sense haver-se de mullar per res.
Les píndoles del món
Al senyor Camps, amb tendresa i afecte
09/05/2011
Tian Riba, periodista
Doncs no, l’avi de Zapatero no li va transmetre tendresa i afecte, bàsicament perquè no el va conèixer mai. L’avi de Zapatero era militar i el 18 de juliol del 1936 es va negar a revoltar-se contra el govern democràtic de la República. I uns senyors molt tendres i afectuosos el van afusellar el 18 d’agost del 1936. L’avi de Zapatero és un del més de mig milió d’espanyols morts durant la Guerra Civil, 200.000 dels quals van ser represaliats lluny del camp de batalla, 150.000 dels quals en mans dels franquistes.
I no, senyor Camps, no tothom té la sort d’haver conegut els seus quatre avis. I alguns, sap per què? Perquè el subsòl d’Espanya és una gran fossa comuna de víctimes de la irracionalitat humana. I la irracionalitat hi va ser a banda i banda. Però els perdedors de la guerra no van tenir ni pau, ni pietat, ni perdó i durant anys van continuar patint un autèntic holocaust. I en la política espanyola i en alguns mitjans de comunicació n’hi ha que encara sembla que voldrien seguir amb l’extermini de les idees que no són les seves.
I no, l’avi de Zapatero no li va transmetre tendresa i afecte, però li va deixar un testament que és tota una lliçó: “Moro innocent i perdono”. I tot això, senyor Camps, no és per frivolitzar des de la política. Sap què? Vostè podria anar-se’n a casa, i l’hi dic amb molta tendresa i afecte.
Les píndoles del món
Zapatero comprèn Obama
05/05/2011
Josep Maria Brunet, periodista de La Vanguardia
Quan va guanyar les eleccions del 2004, l’actual president del Govern, José Luis Rodríguez Zapatero, va a dir allò d’“el poder no me cambiará”. Però passats uns quants anys queda clar que, un cop més, es confirma que el poder sí que canvia els polítics.
Va quedar de manifest ahir al Congrés en l’enfrontament que Zapatero va tenir amb el diputat d’Esquerra Unida Gaspar Llamazares. Aquest li va retreure que no hagi criticat la manera en què s’ha portat a terme l’operació que va conduir a l’eliminació del líder d’Al-Qaida, Ossama bin Laden.
I el president només va contestar que li hauria agradat que Bin Laden hagués estat detingut, en lloc de mort, però que ateses les circumstàncies, es podria comprendre com havien anat les coses.
El president Zapatero, per tant, és molt diferent d’aquell líder de l’oposició que criticava els sistemes amb què lluitava Bush contra el terrorisme.
Obama no ha fet ara coses gaire diferents, i amb l’aplaudiment del mateix PSOE que abans va ser tan crític amb els americans. Com deia el clàssic, viure per veure.
Les píndoles del món
Intel·ligència femenina
04/04/2011Tian Riba, periodista
El drama amb Zapatero és que va ser la gran esperança blanca d’una Espanya on Catalunya se sentís còmoda i que, de retruc, l’operació de l’Estatut ajudés a la pau al País Basc. Però li va agafar pànic demoscòpic i va començar a pensar en una gavina. I el pitjor és el dubte sobre si darrere hi havia cap substància més enllà de la política epidèrmica dels drets de nova generació, un cop va convertir el tarannà en trilerisme.
Al final ni la seva prodigiosa flor és capaç de rebrotar després de ser trepitjada per les botes d’una crisi que va negar com Sant Pere (Solbes) i que l’han deixat en mans d’una senyora conservadora de nom Angela Dorothea Merkel, en una conjunció planetària no prevista per Leire Pajín.
Ah! I ZP deixa en herència al PSC l’enèsim maldecap! Què ha de fer el PSC amb Chacón? Ajudar-la a guanyar les primàries? Imaginin que guanya. Això condiciona de manera decisiva l’enfocament del seu congrés. Es pot voler ser l’esquerra nacional o tornar a ser un partit central a Catalunya si a l’hora algú del PSC és el cap de cartell del PSOE? Es pot ser més autònom de Ferraz? O tenir un grup propi al Congrés? O sigui, algú del PSC és president o cap de l’oposició, però el PSC té un grup diferent i pot votar diferent al cap de files del PSOE, que és del PSC… Això sí que demana un cervell i intel·ligència femenina…
Entrevista d'actualitat
El govern reconeix que no s’ha explicat bé en l’aplicació dels 80 km/h
07/02/2011
El portaveu del govern, Francesc Homs, assegura que si la gent no ha entès la flexibilització dels 80km/h, és que “hi ha un problema de comunicació [...] i és responsabilitat meva”. Sobre la reunió Mas-Zapatero, Homs ha explicat que el govern exigirà a l’estat que posi diners de la seva part per millorar la situació financera del país. Continuar llegint
Les píndoles del món
Zapatero i l’elefant
11/01/2011
Marc Martínez Amat, cap de Política de RAC1
Aquest cop l’optimisme antropològic no salvarà José Luis Rodríguez Zapatero. L’estrella que s’atribuïa al president espanyol, que va guanyar pels pèls les primàries del PSOE i les eleccions, s’ha convertit en un forat negre.
Aquella agenda social reconfortada en superàvits públics que va dominar a la primera legislatura (amb un alto el foc frustrat d’ETA pel mig) s’ha convertit en aquesta segona part en un viacrucis de reformes imposades per Brussel·les que ha anul·lat qualsevol marge d’aparèixer com el president socialment sensible i amb tarannà dialogant.
Amb l’última carta forta que ha jugat Zapatero, la remodelació del govern, li ha sortit el tret per la culata perquè ha fet esclatar de ple el debat sobre qui el succeirà al capdavant del PSOE, alimentat per la figura incandescent de Rubalcaba.
Zapatero ha perdut el control de l’agenda, i això el converteix en un vaixell a la deriva.
Explica George Lakoff a No pensis en un elefant que si l’adversari aconsegueix imposar el seu marc conceptual (l’elefant en qüestió), un ja ha begut oli, perquè inevitablement hi acabarà enredat.
Per més optimisme que hi posi, per més que expressi confiança en la remuntada i incredulitat en les enquestes, per molt que esquivi la pregunta de si continuarà, ja no pot defugir el debat successori. Zapatero no se’n sortirà per més que demani al PSOE que no pensi en un elefant.
Les píndoles del món
Paguen els rics, però quins?
20/05/2010
Jordi Goula, periodista i economista
Encara que el vicepresident Chaves digui que no hi ha descoordinació al Govern, el fet que el president digui blanc i el ministre de Treball, negre, a mi em preocupa el desgavell. I per una vegada crec al president. De totes maneres, ahir el senyor Zapatero ens va deixar una mica encongits amb els seus jocs de paraules. A veure, estic segur que després dels retalls a les despeses socials, hi ha d’haver una pujada d’impostos, a més a més de l’IVA. Per ingresar més diners i per compensar, entre cometes, la mala passada que fa a funcionaris i pensionistes. Però, a qui afectarà? Vet aquí el misteri. El president va fer una menció literal a una classe social curiosa que es diu els “qui realment tenen”. Tenen què? Rendes? Patrimoni? No ho sabem. Les classes mitjanes poden estar tranquil·les va dir. Segur? Qui es per ell la classe mitjana? Em fa por, perquè encara recordo les barbaritats que va dir quan va retirar la bonificació als plans de pensions. Però, sabeu què em sorprèn? Que enmig de tanta faramalla ningú no parli d’acabar amb el frau fiscal.
Les píndoles del món
Els tutors
14/05/2010
Enric vila, periodista i historiador
M’agradaria saber de què van parlar Zapatero i els líders sindicals en la pantomima de reunió que van tenir ahir a la Moncloa. Si no fos que cal guardar les formes més valdria que els sindicats anessin a demanar hora a la Casa Blanca o a la magnífica oficina que la Cancellera Merkel té a Berlín, a peu de carrer, perquè els alemanys la puguin veure treballar.
Zapatero ja no és ningú. Si mai va tenir una política fa temps que se li va acabar el marge per aplicar-la. Si mai ha tingut autoritat fa temps que l’ha balafiada tota. Zapatero recorda aquests hereus escampa que si no acaben arruïnats, sota un pont, és perquè algú ha tingut la bona idea de prendre’ls el control del patrimoni familiar i donar-lo a un tutor. Parlar amb un home sense criteri ni paraula ni memòria, que només sap donar peixet i fugir de la realitat per evitar els conflictes i no afrontar els problemes, és com parlar amb una paret.
Els sindicats han acusat Zapatero de trencar els pactes i el president els ha respost que respecta la seva opinió, heus aquí resumida la història d’Espanya dels segles XIX i XX. Quan no hi ha prou intel·ligència i amor per donar consistència a un país, es passa del jocfloralisme polític als tancs i dels tancs al jocfloralisme polític sense solució de continuitat. Sort, sort que, amb la globalització, a Espanya li han sortit uns quants tutors.
Les píndoles del món
La nit i el dia
23/03/2010Tian Riba, periodista
Per obra i gràcia d’uns senyors que encara no entenen que els periodistes han de fer de periodistes i els polítics de polítics, i que consti que a l’inrevés també ens ho hem d’aplicar, l’entrevista d’ahir a la nit de Terribas a Zapatero tenia més interès en la forma que en el fons. I, francament, el resultat era previsible.
D’entrada, hi ha pocs polítics que tinguin menys do de la paraula que el president de la Generalitat, que té altres virtuts, però no aquesta. Però és que, a més, si alguna cosa és Zapatero és, justament, que és un gran encantador de serps, un prestidigitador, un il.lusionista, encara que estigui en hores baixes. Al Mr Magorium de la Moncloa ja no li queden conills al barret, però encara que tingui el frac estripat, ha guanyat l’encant d’estar curtit en el “barullo”. Madrid no és Barcelona. Al petit Madrid del poder ja no hi ha aquella tensió que la derrota inesperada de l’11-M va fer aflorar entre blaus i vermells amb l’Estatut com a arma llancívola. Però la política espanyola és més ruda, més taurina, més llatina, més de brotxa grossa, a les tertúlies s’hi escup verí, tot el que no mata engreixa i una entrevista agressiva fa pessigolles. En canvi, a Catalunya ens l’agafem amb paper de fumar. La política catalana és luterana, calvinista, flamenca, cerimoniosa i, diguem-ho, al Parlament es tracta amb guant de seda les limitacions oratòries del president, no fos cas que s’acusi al cap de l’oposició de prepotent.
Montilla va cometre la gosadia de voler ser entrevistat quan els catalans encara estaven indignats per la gestió de la nevada i Zapatero ha vingut a Catalunya amb 4 milions d’aturats, sí, però la crisi també li ha servit per posar sordina a una carpeta catalana que ha quedat sota la pila i “vuelva usted mañana”. A més, Zapatero parlava envoltat d’una inversió milionària, el Sincrotró, i la traducció mental de la llengua materna a la de l’entrevista, que Montilla ha de fer sempre, li tocava aquesta vegada a l’entrevistadora. I això fa perdre dècimes d’agilitat mental.
I per acabar-ho de rematar, molt referèndum, però als catalans encara ens encanta que ens donin copets a l’esquena i ens diguin que Messi és un fora de sèrie… i millor persona. Vinga talante!
Les píndoles del món
El futur de les pensions
23/02/2010
Fidel Masreal, redactor de societat de El Periódico
En matèria de pensions el Govern Espanyol va amb el pas canviat. N’hi ha prou amb recordar que fa ben pocs mesos el Ministre de Treball, Celestino Corbacho, posava al governador del Banc d’Espanya, Miguel Ángel Ordóñez, de jugar amb la tranquilitat dels espanyols quan advertia que el sistema de pensions no està garantit a llarg termini.
Ara és el mateix govern el que impulsa el retard de l’edat de jubilació advertint que a la llarga el sistema no s’aguanta. I la manera d’obrir el debat ha estat també confusa, cacofònica, amb marxes enrere, com la idea inicial d’elevar els anys cotitzats que es tindrien en compte en el futur per pagar les pensions. Per això ahir Corbacho va rebre un rebuig contundent al Congrés de part dels nombrosos partits que formen el pacte de Toledo i per això avui s’enfronta a la mobilització sindical.
El to dialogant del ministre ahir i les noves paraules de Zapatero el cap de setmana en un míting assegurant que no farà retalls socials per sortir de la crisi, segurament no seran suficients si no es mullen i fan propostes concretes i no llencen globus sonda.
Poden aprofitar una idea dels partits que integren el Pacte de Toledo i dels que entenen sobre pensions i sobre sociologia: reformes al sistema de pensions cal fer-ne. Ara es tracta d’explicar a qui afectaran i justificar-ho, mullar-se vaja.
Les píndoles del món
Les cartes estan massa marcades
11/02/2010Fidel Masreal, redactor de societat de El Periódico
Ni Rajoy ni Zapatero faran cap pacte d’estat plegats, ni CiU salvarà el govern central. Les cartes estan ja massa marcades i el joc està servit des de fa temps a Madrid. D’una banda, Zapatero manté el seu ADN, no ho pot evitar. Ha de governar a cop d’anunci, d’improvisació… Com ahir mateix, quan va afirmar que som a punt de sortir de la recessió. Estén la mà als pactes però acceptarà propostes del PP que l’enfrontin amb els sindicats.
D’altra banda, Rajoy només espera que la greu crisi política i d’atur faci caure el govern per si sol i no l’ajudarà gens en política econòmica. Ni concretarà gaire una alternativa que pugui ser impopular i desviï l’atenció. En part, és un enfrontament normal i legítim. Som davant de models diferents d’entendre l’economia. Menys mal! Perquè, si no, en base a què triaríem entre diverses opcions.
El que sí s’agraïria, per respecte a milers i milers d’aturats i aturades, que el govern abandoni els triomfalismes i les rectificacions, i que l’oposició tingui seny, concreti, i no confongui atac al govern amb generar encara més desconfiança als mercats, sobretot, internacionals. I que CiU vigili amb l’equidistància, perquè oferir pacte d’estat a Zapatero per quedar com a moderat i amb sentit d’estat, quan a Madrid tot sovint vota al costat del PP en política fiscal i laboral, just quan se sap que Duran s’ha reunit amb Rajoy, esdevé un exercici d’equilibrisme extrem.
Les píndoles del món
Temps de pregàries
05/02/2010Montse Oliva, delegada del diari Avui a Madrid
L’enquesta del CIS segueix confirmant que la crisi econòmica i el desgavell organitzatiu del govern socialista li estan passant factura al projecte de Zapatero. No és estrany que un agnòstic com ell ahir no li fes cap mena d’angúnia pregar perquè s’acabi el degoteig diari d’aturats. Ja que les seves receptes està clar que no funcionen, pot ser ha pensat que com a última opció haurà de recórrer a Déu perquè l’ajudi allà on no arriben ni la vice-presidenta Salgado ni els ministres Corbacho i Sebastián.
Però si algú resa aquests dies, i amb ganes, és Mariano Rajoy. Prega perquè enquestes com la del CIS no s’equivoquin i, sobretot, prega perquè les oracions de Zapatero no obtinguin cap mena de resposta d’aquí a que se celebrin les properes eleccions generals. Rajoy, però, sap que no n’hi ha prou amb resar i esperar. Abans, haurà de ser capaç de desterrar els dimonis interns que s’han ben instal·lat dins el PP si el que vol és resultar una opció creïble de cara l’electorat.
Les píndoles del món
La compareixença espanyola a Davos
29/01/2010
Marta Lasalas, periodista
Deu ser molt dur haver de comparèixer a Davos l’endemà que els gurus de l’economia mundial assenyalessin Espanya com un dels ulls d’huracà que amenaça engegar a dida la zona euro.
Deu ser complicat deixar-s’hi caure dos dies després que el Fons Monetari Internacional insisteixi que l’economia espanyola serà l’última del club dels països desenvolupats a sortir de la crisi i que, a més, ho farà amb un any de retard.
Deu ser un autèntic vertigen aguantar el tipus davant el bo i millor de l’economia mundial quan els hackers han aconseguit que el rostre de Zapatero a Europa sigui el de Mr. Bean. Quan no és cap secret que tot el bagatge econòmic del president espanyol se sustenta damunt dues tardes de classes encaixades amb calçador a l’agenda. Quan hi ha autèntica preocupació a Europa perquè el dèficit d’Espanya engalta xifres que posen els pèls de punta i la llista de l’atur es cada vegada més llarga.
Però, el que és important, com deia el president Tarradellas és ser conscient que en política es pot fer de tot menys el ridícul. I a vegades això obliga a certa humilitat. A vegades saber estar a l’alçada consisteix a saber escoltar. I, en el cas de Davos, consisteix sobretot a tenir ben present que l’últim que es pot aspirar a vendre entre la seva elitista neu són sopars de duro.
Les píndoles del món
La bombolla de la cultura del no
26/01/2010
Quim Torrent, periodista del diari Avui
Si tot l’any electoral ha de ser com els darrers dies estem arreglats. El debat que s’ha organitzat a l’entorn de la candidatura d’Ascó té molt poc a veure amb el model energètic i massa a veure amb què abans de final d’any hi hauran eleccions.
Ho demostra el fet que José Montilla intentés evitar parlar-ne, com fa sempre amb els temes més espinosos. I també ho demostra que CiU amenaci amb expulsar l’alcalde i els regidors d’Ascó.
El problema és que en aquest país cap polític és capaç de dir les coses pel seu nom. Vivim atrapats en la bombolla de la cultura del no. No a les nuclears i no a la Mat. Però amb què farem funcionar les calefaccions i els aires condicionats? Em temo que amb les renovables no n’hi ha prou.
És molt fàcil inaugurar aeroports, rebre el traspàs de Rodalies o anunciar grans inversions, però els bons governants també han de saber gestionar els cementiris nuclears, els abocadors o les narcosales.
Però el que fa més vergonya de tot plegat és que un cop més l’Estat demostri que a Catalunya mana més Zapatero que Montilla.
Les píndoles del món
Krishnamurti
22/01/2010Tian Riba, periodista
Els casos Millet, Gürtel i Pretòria ja havien esclatat.
Però… Zapatero a Brussel.les parlant de Vic en l’acting menys creïble de la història de la política.
Un govern que no sap explicar, sis mesos després, que va passar en l’incendi d’Horta de Sant Joan.
Un alcalde que es treu del barret la proposta d’uns jocs d’hivern a la que vol ser capital del Mediterrani, demostrant, això sí, que Barcelona és una ciutat creativa.
Un conseller que diu públicament que això dels Jocs està molt bé, però en privat ho troba una fantasmada.
Un govern que no es posa d’acord en si Ascó ha de tenir cementiri nuclear.
Un altre govern, un organisme del qual es queixa que l’SGAE és un monopoli, però ampara legalment als seus vampirs.
Home, no m’estranya que la insatisfacció política sigui la segona preocupació dels ciutadans. I com que, pel que es veu, els polítics segueixen creient que la roca cau per una muntanya per culpa de la roca, i no de la muntanya, haurem de seguir els consells del mestre Krishnamurti: un grup d’individus inconscients té poc valor, un grup d’individus conscients (i es veu que cada cop són més) és un exèrcit. Pacífic i democràtic, és clar.
Doncs aquest exercit pacífic és el que ha de fer canviar les coses. Si no, la primera preocupació dels catalans, acabarem sent els ciutadans mateixos. I no parlo només d’eleccions, parlo també d’arromangar-se per enviar a la política els millors elements i recuperar-ne el prestigi. Els polítics no són aliens apareguts per generació espontània, són ciutadans, recordem-ho per si de cas.
Les píndoles del món
Barajas y cierra España
13/01/2010Quim Torrent, periodista del diari Avui
Al PSOE no li fa falta el Constitucional per tallar les ales a Catalunya. Zapatero en té prou amb elements com José Blanco. El ministre de Foment és un espavilat. Traspassa primer les Rodalies, que encara que era un mandat estatutari ha costat Deú i ajuda. I després, presenta un model de gestió del Prat que podria signar el mateix José María Aznar.
El que proposa Blanco és només un vernís perquè el sistema d’aeroports espanyols no sembli tan centralitzat com és. Als països civilitzats és normal que l’aeroport d’Atlanta competeixi amb el de Denver. O fins i tot que els aeroports de Londres es robin la clientela entre ells. Però a l’Espanya de Zapatero és impossible que el Prat i Barajas competeixin en igualtat de condicions.
Que ningú s’enganyi, això dels aeroports és com les seleccions esportives. Mentre siguem dins d’aquest estat, mai hi haurà un Catalunya-Espanya. I per anar a Tokio, Washington o Shangai haurem de fer escala a Barajas. Del Santiago y cierra España de la Reconquista al Barajas y cierra España de Zapatero. Hi coses que no canvien ni amb mil anys.
Les píndoles del món
Les eleccions al Parlament
31/12/2009Tian Riba, periodista
Quan Xavi Coral i Espartac Peran es mengin el raïm des de la torre Agbar començarà el compte enrere per la mare de totes les batalles, les eleccions al Parlament. Per això sobrava la part electoralista del discurs institucional de cap d’any del president Montilla, perquè ja hi haurà temps per la campanya electoral. El problema és que al tripartit l’ha perdut una mena de complexe del retrovisor durant sis anys. Montilla ha aconseguit en el supermercat de la política ser una marca més ben valorada que el tripartit, però ara caldrà veure si en té prou sent, com diu Zapatero, previsible en una lluita pel centre en què CiU ha demostrat ser més hàbil com a catch on party o, sense tanta pedanteria, de captar vots d’aquí i d’allà fent la puta Ramoneta o, tal com diu el president Montilla, amagant amb falses dreceres. Fins ara Mas no n’ha tingut prou però ara, a Montilla, potser li falla la crossa d’ERC.
%s1 / %s2
