Josep Gimeno.
Vas acceptar la proposta de seguir la campanya electoral amb molta il·lusió i encara amb més responsabilitat. Ha estat la primera vegada que has pogut informar d’una cita electoral. Has seguit un partit i la seva candidata arreu de Catalunya: Girona, Tarragona, Lleida, Reus, Santa Perpètua, Terrassa, Sabadell, Viladecans, Tortosa, Reus, Granollers, Sant Cugat i alguna altra localitat que ara no recordes. Has fet molts quilòmetres i has passat un munt d’hores a l’autocar. Has dormit molt poc i has hagut d’elevar la dosi de cafeïna diària: t’has llevat cada dia ben d’hora i has anat a dormir massa tard. A més, has dinat i sopat malament sovint… I, sobretot, has hagut d’escoltar gairebé sempre el mateix discurs de la candidata –“sisplau, un titular nou, Chacón”, repeties mentalment al mateix temps que la resta de periodistes– i molt poques vegades li has pogut fer preguntes. Tot ha estat molt dur, però, en el dia de reflexió, fas balanç i t’adones que t’ho has passat la mar de bé i que encara queda la nit electoral per gaudir de la teva feina. La prova del cotó no enganya: t’agrada el periodisme i ja no pots fer-hi res. Algú ja va dir que no hi ha ningú més afortunat que aquell que fa coincidir devoció i professió. Acabes d’escriure aquest article i penses que tenia molta raó.

Mònica Jofre.
El candidat de CiU ja va dir al seu bloc que el plató de TV3 on van fer el debat dels cinc candidats catalans era gèlid; hi feia tant fred, diu Duran, que era com un iglú. Les conseqüències van ser nefastes per a ell: va anul·lar tots els actes durant dos dies i a més, el van haver de revifar amb una samarreta interior, una manta a les cames i un calefactor als peus. Una experiència que, com hem vist durant la visita al Parc Tecnològic del Vallès, no vol que es torni a repetir. I si no, fixeu-vos en la fotografia que ha fet la nostra companya Marta Pérez… Amb tot, haig de dir que els periodistes no ens arribava ni una mica d’aire calent, i us puc assegurar que l’ambient potser no era àrtic, però sí força gèlid!

Carme Orra.
Hi ha dies que tens la sensació que acaben igual que han començat. El dia engega a Lleida, passejant amb Carod i la plana major d’Esquerra amb el cap de llista, Joan Ridao, inclòs. Fan campanya de carrer, d’aquella de tota la vida: saluden la gent, els donen octavetes d’Esquerra i facísimils d’un bitllet de 2.622 euros (el que cada català regala a l’any a l’Estat, diuen). Som al Carrer Major i… ens topem amb l’estand que els del PSC hi han col·locat. “Va, va, va”, li diuen uns quants periodistes a Carod. I ell, que està en la seva salsa respon: “Collons, i tant!”. I vinga, engega: la pobra noia s’ha de sentir, que, per molt que sigui de la Catalunya optimista aquells calés els hi roben igual i agafa el bitllet amb resignació. Carod, però, continua amb la seva croada per conquerir l’escó que els republicans es disputen amb el PP a la demarcació de Lleida i dóna un dels tríptics que diuen “A Lleida tu decideixes: ERC o PP” a un noi. I el jove li etziba: “I no hi ha res entremig?”.

Està clar que aquesta és la batalla de Lleida. Els republicans per una banda, i els populars per l’altra. La caravana de periodistes sortim de dinar del centre de Lleida. I, en un dels carrers més cèntrics de la ciutat… qui ens trobem? Daniel Sirera! Ell també vol aquest escó. I ha anat a la capital del Segrià a fer una roda de premsa. Fa temps passejant-se pel centre. La trobada és divertida, té el seu punt de gràcia, per què no dir-ho, el seu punt de morbo… i si no, fixeu-vos en les sigles de la carpeta que té just al costat. Ens acomiadem. Sirera ens desitja “sort”, però ho matisa: “menys a Girona i a Lleida”. Ha quedat clar.

De Lleida a Rubí, la ciutat del candidat Ridao. El míting s’ha acabat i els periodistes estem esperant que l’autobús de campanya ens reculli. Estem esperant al carrer, just el moment que apareix un altre autobús: el que torna a casa els simpatitzants del PSC que avui han anat a veure Zapatero i González al Sant Jordi. Un dels periodistes de la nostra caravana ha agafat una bandera d’Esquerra. I els provoca: comença a sacsejar la bandera. Els psoecialistes no es tallen un pèl i ells també aixequen la seva. La conclusió del company periodista, però, és: “la meva és més grossa”.

Jordi Armenteras i Josep Gimeno.
La fita semblava complicada, difícil… desafecció cap als polítics, enquestes que diuen que cap polític català aprova, ascens del PP a Catalunya. El PSC i el PSOE havien llogat el Palau Blaugrana per fer-hi un dels mítings més importants de la campanya. La sorpresa de la setmana passada va ser l’anunci que n’havien canviat la ubicació pel Palau Sant Jordi. La diferència és notable: es passa d’un aforament de gairebé 10.000 persones a un de més de 20.000. A més, han habilitat el pavelló annex amb pantalles gegants i els socialistes diuen que hi ha 28.000 persones, de moment.

En tot cas, periodísticament parlant, ens hem trobat els dos companys que seguim Chacón i Zapatero. En Josep Gimeno i en Jordi Armenteras.

Observeu la panoràmica del Sant Jordi perquè fa patxoca.

Mònica Jofre.
Avui, penúltim dia de campanya, ens ha acompanyat l’Itake Koichi a la visita que hem fet al Parc Tecnològic del Vallès. És un periodista nipó, corresponsal a França del segon diari més important del Japó, el “The Asahi Shimbun”. Per aquestes eleccions, el diari ha decidit enviar-lo a l’Estat espanyol perquè expliqui als lectors japonesos les interioritats electorals. La gràcia és que vol enfocar les cròniques des de la visió d’un partit petit que, segons ens ha dit, pot decidir el govern espanyol. Com us podeu imaginar això ha fet molta gràcia a tots els periodistes i sobretot al Duran, que l’ha saludat i li ha explicat unes quantes coses.

A tots nosaltres el que ens ha sorprès més és l’enorme informació que tenia l’Itake (això no és estrany quan parlem d’un japonès) sobre el partit i sobre l’Estat espanyol. La seva gran incògnita era saber què obtindrà CiU si entra al govern central…. Bé, a molts de nosaltres també ens agradaria saber-ho!

Foto: Marta Pérez

Marta Luján.
Ara que ja ens hem acostumat a dormir poques hores, a visitar dos llocs diferents en un dia, a menjar poc i a deshora, a anar en autocar i a moltes coses més… ara s’acaba. Ara que la síndrome d’Estocolm ha arribat al seu punt àlgid, que fins i tot estaven a punt de convence’ns perquè els votéssim (o no)… ara no volem que s’acabi. Per als passarells com jo, que no havíem fet mai cap campanya, sap molt de greu imaginar que la teva vida passarà a ser avorrida i monòtona com ho era abans de començar. De fet, no recordo com era la meva vida abans de fer campanya. Llevar-se i anar a dormir cada dia a la mateixa hora, dinar i sopar sempre al mateix lloc… No, no vull. M’hi nego. Ara només queda la recta final, els dies en què s’organitzen sopars amb tots aquells amb qui has compartit de tot. I quan dic tot, no vull dir “tot”. Vull dir gairebé tot. I es canvien telèfons i adreces de correu electrònic i… però en el fons saps que mai més, en cap roda de premsa, hi serem tots un altre cop. Així que, gaudirem del poc que queda i fins aviat!

Jordi Armenteras.
Els mítings ja no són els que eren. El que abans eren un parell de polítics o tres adreçant-se a una munió de gent s’ha convertit en un xou que dura una hora i mitja i que inclou una mica de tot. El plat estrella dels mítings socialistes per tot Espanya és Zapatero, òbviament, telonejat del candidat al congrés de la província de torn, el president regional si s’escau i algun alcalde. Però això només és el tram final.

El PSOE ha estat de sort i gairebé ha mort d’èxit. Cada dia hi ha centenars de militants que s’han quedat fora dels pavellons, velòdroms i places de toros perquè no hi cabia ni una agulla. Tota aquesta gent s’ha d’escalfar i motivar, i l’èxit o no es demostra quan comencen a aparèixer les onades que improvisa el públic a les grades.

Música, vídeos, anuncis socialistes i percussió. Sí, percussió: un invent d’un grup de sis persones que surten amb ampolles de Coca-cola de dos litres buides i barrils de petroli. Si les orelles us aguanten, aquí teniu un fragment de l’actuació i alguna foto perquè us hi recreeu. El grup en qüestió es diu TOOM -PAK, i al YouTube també en trobareu vídeos. És molt interessant, el que han inventat, si no se n’han de veure 15 actuacions en 15 dies.

Josep Gimeno.
Carme Chacón ha passat avui per RAC1. Jordi Basté l’ha entrevistada al seu programa. D’aquesta trobada, en podreu treure diverses coses: d’una banda, podreu saber més detalls personals de la candidata; de l’altra, també podreu conèixer les opinions i els pronòstics de Chacón per a les eleccions.

Pels que no tinguin tant de temps, en faig un resum. Chacón dixit:

- “A Catalunya no es multa ningú per retolar en espanyol.”

- “Si creix l’abstenció, el PSOE podria guanyar en vots, però el PP en escons.”

Jordi Armenteras.
Sobren les paraules.

Mònica Jofre.
Aquest és el lema dels periodistes que seguim la campanya de CiU. Ja fa més de deu dies que voltem per Catalunya, sí, sí… voltant i l’esgotament va creixent. Tot i això, avui traient les forces de no sé on, ha tocat seguir l’entrevista que Jordi Basté ha fet a Josep Antoni Duran i Lleida. Per problemes de logística, l’entrevistat no era físicament a l’estudi, però això no ha evitat que poguéssim fer el format d’aquest cicle d’entrevistes electorals. Doncs bé, aquí la teniu… Perquè la pugueu escoltar. Sobretot, no us perdeu el xiuxiueig de Duran i Lleida quan es pensa que no se’l sent. Sembla estrany que els polítics no hagin entès que els micròfons juguen males passades…