Via lliure

Escoltar

en directe a RAC1: -

i després
Patrocinador
Via lliure

El blog del Via lliure Suscripció al feed RSS

Prohibir llegir… a poc a poc

07/12/2014

Avui intentarem que sortiu del tobogan quàntic que se´ns menja el temps al desembre i recomanarem llibres per llegir a poc a poc.  Són reposats, contemplatius, nostàlgics, però cap d´ells lent.

llibres 1

1. Kitchen de Banana Yoshimoto.

Un llibre delicat i dolç que aborda el tema de la soledat i la mort. Passen coses, i coses força grosses… però hi ha una calma en la mirada dels personatges i en el ritme de les paraules que se t’enganxa. Tres personatges es troben compartint apartament, cadascú amb la seva història. I, incomprensiblement, tot això no és una enorme paranoia, sinó un relat dolç, molt sensorial, molt nostàlgic i estranyament tranquil·litzador.

Autor: Banana Yoshimoto

Any de publicació: 1988

Maridatge: té negre i pastís de poma

T’agradarà si t’agrada: l’escena del tramvia del viatge de Chihiro

Una cosa que mola saber: No us ho creureu, però Banana Yoshimoto, en realitat no es diu Banana, sinó Mahoko. Hi ha dos bons motius per al pseudònim. El primer: que és volgudament androgin. El segon: que li encanten les grans flors vermelles dels plataners.

Spoiler: La darrera paraula del llibre és “món”.

libre 2

2. El Desert dels Tàrtars de Dino Buzzati

Un llibre sobre tot el que passa quan durant molts anys no passa res de res. A més terrorífic et sembli, més fascinant et semblarà. Què té de terrorífic i de fascinant? Doncs que passa en un lloc terrorífic i fascinant: La fortalesa Bastiani, un emplaçament militar enmig del no-res que vigila una frontera que ja no existeix. Els personatges es passen el llibre sencer i la vida sencera esperant un atac tàrtar. Un atac del que no hi ha senyals, ni precedents… De fet ni tan sols hi ha  constància que els tàrtars hagin existit.  I tot i així, esperen. Voluntàriament i amb convicció cega. És increïble perquè l’acció del llibre és, principalment, narrar com No Passa Res de Res a la fortalesa.

Autor: Dino Buzzati

Any: 1940

T’agradarà si t’agrada: Atrapat en el temps explicat per Kafka

Maridatge: mistela. De vegades és un llibre amarg i no està de més contrastar amb alguna cosa dolça per veure a glopets petits.

Una cosa que mola saber: La portada original del llibre és un quadre pintat pel mateix autor. Mostra un oficial invisible (només li veiem la roba) i a fons, enmig del desert, un minúscul cavall negre.

Spoiler: la darreres paraules del llibre és: “Després, dins la foscor, sense que ningú no el vegi, somriu.”

libre 3 3. Home lent de J. M Coetzee

Home lent és un llibre sobre fer-se gran, un llibre d’una persona que es veu obligada a començar a anar a poc a poc. Està escrit en un equilibri molt complicat entre anar al gra i cuidar la prosa. No estalvia el dolor del protagonista, però tampoc s’hi recrea. Parla de la vida quotidiana, però passen moltes coses importants… L’amic J. M. Coetzee es diu en realitat John Maxwell Coetzee, és un senyor sudafricà nacionalitat australià i quan escriu fa total i completament el que li dona la gana. Llegiu-vos Home Lent si necessiteu frenar perquè és precisament el que es veu forçat a fer el protagonista: frenar quan perd una cama en un accident de bici, gairebé fregant els 60 anys. Llegiu-vos Home Lent si us acabeu d’enamorar de qui no toca i us és ben igual el que digui tothom. Llegiu-vos Home Lent en general, perquè és un llibre que mola molt i que no parareu de recomanar mai.

Autor: J. M. Coetzee

Any de publicació: 2005

Maridatge: una copa de pureta: brandy o cognac cars en got ample

T’agradarà si t’agrada: la serie Six feed under d’Allan Ball

Una cosa que mola saber: La tercera novel·la de J. M. Coeetzee es diu “Esperant els bàrbars” i és precisament un homenatge al Desert dels tàrtars de Dino Buzzati!

Spoiler: les tres darreres paraules del llibre són… “Esquerra, dreta, esquerra”.

libre 4

4. A la anti-recomanació d’avui,  Qui s’ha endut el meu formatge per a nens, una forma sorprenent de canviar i guanyar.

Però també tenim la versió infantil de El Secreto, ERES INCREIBLE, 10 formas de que la grandeza brille a traves de ti.

I fins i tot la segona part: NADA ME DETIENE, 10 MANERAS DE DESTACAR EN LA VIDA.

Les receptes de la Carbó… amb pinya

07/12/2014

Si sou dels que mengeu pinya per festes, podeu comprar-la una mica abans i preparar-ne algunes receptes. Per exemple, les que avui ens ha explicat la Mireia Carbó, a la secció de cuina amb en Pere Puigbert. Aquí les teniu!

PINYA

CREPS FARCIDES DE BRIE, PERNIL I PINYA

100 g de farina

1 ou

¼ l de llet

2 cullerades d’oli

Mantega

I per al farcit…

180 g de formatge brie

100 g de pernil del país

½ pinya petita

Com ho fem?

Per preparar les creps, bateu la farina, l’ou, la llet i l’oli amb la batedora elèctrica fins que no quedin grumolls. Deixeu reposar la barreja durant uns 30 minuts. Escalfeu en una paella una mica de mantega i aboqueu-hi a sobre una capa fina de la barreja anterior. Quan comenci a daurar-se, doneu-li la volta i deixeu que es faci per l’altre banda. Serviu les creps farcides amb uns talls de brie, pernil i uns dauets de pinya. Acabeu-les escalfant-les uns minuts de forn per tal que el formatge es desfaci.

SALMÓ AMB SALSA DE CODONYAT I ÀNIMA DE CÍTRIC AMB CANONETS DE FIGUES

4 lloms de salmó

200 g de codonyat

3 cebes

200 ml de brou de peix

½  llimona

Figues seques o prunes

Oli d’oliva

Sal

Com ho fem?

Talleu les cebes en juliana i coeu-les amb un raig d’oli d’oliva fins que siguin ben rosses. Afegiu-hi el codonyat a daus i el brou de peix. Remeneu fins aconseguir una salsa. Afegiu-hi la ratlladura de la ½ llimona. Salpebreu el salmó i marqueu-lo en una paella. Feu-li un xup-xup dins la salsa. Serviu el peix amb la salseta i uns minidaus de figues o pruna per damunt.

Prohibit llegir… sobre països imaginaris

26/11/2014

Aquí teniu la selecció de llibres que ens ha fet la Raquel Loscos sobre altres llocs. O altres no-llocs: ciutats fictícies, països inventats i espais abstractes en general.

RAQUEL portada 1

1.  Les ciutats Invisibles d’Italo Calvino.

Poc més de 150 pàgines i un munt d’imatges precioses a dins, que un cop l’has llegit t’acompanyen per sempre. Kublai Kan (rei dels tàrtars i amo d’un emorme imperi en decadència) i Marco Polo (viatger professional i venedor de fum també professional), en ple segle XIII,  prenent el vermut a la terrassa del Palau del senyor Kan, i conversant sobre les ciutats remotes de l’imperi que Marco Polo ha descobert als seus viatges. El llenguatge és tan precís i les imatges tan clares que veus aquestes ciutats com si les tinguessis davant.

Autor: Italo Calvino

Any de publicació: 1972

Maridatge: vermut amb vi blanc, que és el que beuen els venecians com Marco Polo a l’hora del vermut des de l’imperi austrohongarès

T’agradarà si t’agrada: les guies de viatges i les il·lusions òptiques

Una cosa que mola saber: Marco Polo i Kublai Kan van ser interlocutors reals cap allà pels volts del mil dos-cents i pico. I si fem cas a les memòries de Marco Polo, en va ser fins i tot el seu conseller.

L’spoiler: Les darreres paraules del llibre són: “Buscar i reconèixer, qui i què, enmig de l’infern no és infern i fer-ho durar i donar-li espai”.


RAQUEL portada 2

2. Espècies d’Espais, de Georges Perec

El primer capítol diserta sobre què vol dir l’espai  “pàgina”. El segon, sobre l’espai “llit”. El tercer, sobre la cambra. I així endavant: l’apartament, l’immoble, el carrer, el barri, la ciutat, el camp, el país, Europa, el món, i l’espai en general. L’autor és un autèntic marcià que veu les coses des d’un punt de vista completament marcià. Per a que us feu una idea: Aquest home és l’autor del palíndrom més llarg que és coneix, de més cinc mil caràcters.

Autor: Georges Perec

Any de publicació: 1974

Maridatge: un gintònic dels cars

T’agradarà si t’agraden: l’arquitectura explicada per Monty Pyton

una cosa que mola saber: Al final del llibre hi ha un glossari de les paraules que només han sortit una vegada al llibre, i que és tan surrealista

com el llibre sencer. Per si vols saber on del llibre surten paraules com entrepà, nebodeta, tissores per les ungles o  son lleuger.

Spoiler: Les darreres paraules del llibre són: … un solc, un rastre, una marca, o alguns signes.


650_AL71549.jpg

3. La història interminable de Michael Ende

La història interminable passa a dos països, un més imaginari que l’altre. El menys imaginari és un lloc on fa fred, on hi ha escoles i llibreries i on els nens es poden dir Bastian. I el més imaginari és un lloc els deserts són jardins, on pots ser de color verd i on les emperadrius canvien de nom o moren. Un es diu Fantasia i l’altre no ho sabem, pel que en realitat no sé quin dels dos és més imaginari! Si teniu aprop lectors més joves enganyeu-los per llegir-la junts i la gaudireu un munt, perquè és d’aquells llibres que pots llegir entre els deu i els deu mil anys.  Cada capítol és una lletra de l’abecedari. I la peli es queda a la lletra M!

Autor: Michael Enden

Any: 1979

T’agradarà si t’agrada: Els contes de fades hardcore

Maridatge: Jo, amb el fred que passa el pobre prota, me la llegiria amb una tassa de consomé, encara que tingui poc glamur. Per compensar amb una mica de classe, crec que és un llibre que dóna per fumar en pipa.

Una cosa que mola saber: La història interminable havia de ser un relat de  poc més de cent pàgines, i en va acabar tenint el quatriple, en concret 434. Conten que l’argument de la novel·la va atrapar també el seu autor, que igual que el seu personatge, no acabava de trobar la manera de sortir de Fantasia.

Spoiler: les darreres paraules del llibre són:  “però això és una altra història que hauria de ser contada en una altra ocasió”.

PROHIBIT LLEGIR portada 4

4. I per acabar… el títol que la Raquel ens ha desrecomanat: WHAT’S YOUR POO TELLING YOU.

El tema interessant. I el títol immillorable, perquè rima! Però el que realment fa la carambola és que existeix una segona part: WHAT’S MY PEE TELLING ME: Què m’està dient el meu pixum. El primer és més seriós, amb descripcions concretes sobre cada tipus de deposició i quin diagnòstic sobre la nostra salut podem extreure, i el segon és una mica més festiu, proclamant que al pipi hi ha la clau del nostre benestar i felicitat. Incomprensiblement encara no existeixen en català, així que oients amb visió de negoci, jo crec que poden ser un boom al Nadal, i no ho dic en broma.

Les receptes de la Carbó… amb llimona

23/11/2014

Avui hem parlat de llimones amb el pagès Pere Puigbert i la cuinera Mireia Carbó. A partir d’ara, i per demanda popular, penjarem les receptes de la Mireia en aquest blog i d’aquesta manera us podreu posar a prova sense excuses. Davantal, foc i… som-hi!

LLIMONES 2

CREMA DE LLIMONA

… també dita Lemon Curd si voleu semblar més sofisticats.

2 o 3 llimones grosses i tendres (150 ml de suc aprox.)

2 ous

150 g de sucre

100 g de mantega

Com ho fem?

Bateu els ous i reserveu-los. En una cassola, desfeu la mantega i el sucre al bany maria  i afegiu-hi el suc de llimona i la pell ratllada. Remeneu fins que el sucre sigui ben fos. Sense deixar de remenar, afegiu a la cassola els ous i deixeu-ho coure tot uns 15 minuts més. Coleu-ho i reserveu-ho.

CUIXETES DE POLLASTRE AMB SALSA DE SOJA I LLIMONES

4 cuixes de pollastre

2 llimones

2 cullerades de sucre

50 ml de salsa de soja

Oli d’oliva, sal i pebre

Com ho fem?

Traieu la pell del pollastre i talleu-ne les cuixes per la meitat. Escalfeu el forn a 200-250 graus amb l’escalfor de dalt i de baix. En una plata de forn col.loqueu els talls de carn salpebrats, amb un raig d’oli ben generós. Coeu el pollastre al forn fins que estigui enrossit, tombant-lo de tant en tant. Dins el got mesurador mesureu i barregeu la salsa de soja amb el suc de les llimones, la pell d’una llimona ratllada i el sucre. Remeneu-ho amb l’ajuda d’una cullera fins que el sucre es dissolgui. Un cop el pollastre tingui el color desitjat afegiu la salsa sobre les cuixes, abaxeu el forn a 170 graus, continueu  la cocció durant uns 20 minuts més, vigilant que no es cremi.

Les fotos dels oients del #9Nrac1

09/11/2014

El 9 de novembre de 2014 serà un dia que ens quedarà a la memòria en imatges. Gràcies a tots els que heu enviat les vostres fotografies amb l’etiqueta #9Nrac1! Des de les 6h del matí i fins ben entrada la nit, tots els oients ens heu ajudat a fer un programa especial que ara ja no és només de so, sinó també d’imatges.

Les receptes de la Carbó… amb moniato

07/10/2014

moniatos

PASTISSETS DE MONIATO

Massa:

600 g de farina

250 ml d’oli d’oliva

125 ml de moscatell

50 ml d’anís sec

Farcit:

2 moniatos mitjanets (uns 2oo g)

125 gr de sucre

1 pell de llimona

1 polsim de canyella

Per empolvorar:
sucre
canyella en pols
Com fem el farcit?
Primer s’han de coure els moniatos amb pell, coberts d’aigua, fins que siguin tendres. Pelar-los. Dins un cassó petit, xafeu i  barregeu-ne la polpa amb el sucre , un polsim de canyella, poseu-ho a foc suau i no pareu de remenar per tal de desfer-ne el sucre. Reserveu i deixeu referedar.
Com fem la massa?

Barregeu els líquids i afegiu-los sobre la farina. Treballeu la massa fins aconseguir fer-ne una pilota. Feu-ne petites porcions, estireu-les entre dos papers de forn i farciu els pastissets. Coeu-los al forn ja calent, a 180ºC,  fins que agafin color. Serviu-los empolvorats amb sucre i canyella mòlta.

DOLÇ DE MONIATOS AL GRATEN

4 moniatos, 200 g de sucre, 2 ous, 1 branca de canyella

Com ho fem?

Peleu els moniatos i feu-los coure dins una olla coberts d’aigua amb 100 g de sucre i la branca de canyella. Quan siguin tous escorreu-los del almívar i aixafeu-los amb una punta de forquilla fins aconseguir un puré. Barregeu el puré amb els 2 rovells d’ou i disposeu aquesta preparació dins de quatre cassoletes de fang (o una gran). Munteu les clares amb els 100 g de sucre restant. Col·loqueu aquest merenga sobre les cassoletes.Gratineu al forn, ja calent, a 180ºC i serviu ràpidament.

Prohibit llegir… per lligar

27/09/2014

Prohibit Llegir, la secció de llibres basada en la primera premissa de la Psicologia inversa: obliga’m a no fer-ho i ho faré. A Prohibit llegir no només llegim per vici, sinó també amb finalitats concretes i força ambicioses. Avui… per lligar! Com es pot fer servir un llibre per lligar? Doncs triant-lo amb tota la intenció i deixant-li’l a la persona amb qui volem lligar. Per què és millor deixar un llibre per lligar que regalar un llibre per lligar? Perquè si el deixes te l’han de tornar i estan obligats a llegir-se’l en un període de temps relativament curt, dir-te què li ha semblat, quedar amb tu per tornar-te’l.

loscos 1

1. Els narradors de la nit, de Rafik Shami

Els narradors de la nit és un llibre que et fa sentir en comunió amb tots els pobles mediterranis que hi hagi, siguis de Mataró, o de Damasc, com és el cas de l’autor i dels personatges. Per què mola deixar Els narradors de la nit a una persona a la que et vols lligar? Perquè és una absoluta i completa delícia de llibre. És com un llibre de relats curts, però alhora és una novel·la. És tipus “nines russes”, es va desplegant en un munt de mini-històries, des d’anècdotes quotidianes fins a contes de fades ultrasofisticats, passant per històries autobiogràfiques, inzellades de la realitat política del món árab… i sempre sense perdre el fil de la història principal. Els protagonistes són  vuit senyors siris que ronden la setantena, amics de tota la vida, que s’han de reunir durant set nits seguides per explicar la millor història que coneguin. També és bo deixar-lo perquè l’autor no és súper conegut: és possible que li descobreixis tu; perquè passa com l’aigua, el que va molt bé si no estàs molt segur de si la persona amb qui vols lligar llegeix molt o poc; i perquè és un llibre que et posa de molt bon rotllo, cosa que ens interessa per a la la persona amb qui tenim intencions afectivo-sensuals.

Autor: Rafik Shami

Any de publicació: 1989

Maridatge: té amb menta i pipa d’aigua. 

T’agradarà si t’agrada: Aladín explicat per Michael Ende/ Emir Kusturika i els germans Grim

Una cosa que mola saber: si no el vols fer servir per lligar, el pots fer servir per iniciar joves lectors: és un llibre fantàstic per llegir en família.

L’spoiler: Les darreres paraules del llibre són: “una altra ocasió”.

loscos 22. SNUFF de Chuck Palahniuk

Una novel·la sobre el rodatge d’una pel·lícula porno absolutament delirant. I a més escrita pel senyor que va escriure el Club de la Lucha. Snuff és un perfecte “desenquistador” de relacions d’amistat: és impossible no llegir-lo sense parlar de sexe.  Però com és tan bèstia i tan animal que és impossible que ens prenguin per cursis ni se us veurà el llautó. Tracta del següent: una gran reina del porno a punt de jubilar-se vol rodar la pel·lícula culminant de la seva carrera: una pel·lícula on superi el récord mundial de direm “trobades sexuals consecutives”. Farà 600 còpules amb 600 homes diferents. I la història està explicada per:  el senyor 600, el senyor 72, el senyor 137, i l’assistent personal de l’actriu…

Autor: Chuk Palahniuk

Any de publicació: 2009

Maridatge: Jo no beuria ni menjaria res. Per si se us posa malament.

T’agradarà si t’agrada: Trainspoting amb personatges de twin peaks

Una cosa que mola saber: Chuck Palahniuk té una de les comunitats més grans de seguidors d’un escriptor a la xarxa. Són molts i estan força pirats. S’autodenominen “La secta”, i una de les coses divertides que fan és anar a les lectures en veu alta de fragments del darrer llibre del Chuck per a simular (o no simular) desmais. A la lectura del relat curt “Tripes”, es van desmaiar 35 persones. A la darrera ja han estat 60.

Spoiler: Les darreres paraules del llibre són: “algú em miri i em vegi”.

loscos 33. Vidas Escritas de Javier Marías

És un llibre preciós escrit així com escriu Javier Marías, amb aquesta capacitat de triar de totes les paraules de l’univers la millor en cada moment. Però sobretot és un llibre preciós per a la gent que li agraden els llibres: Vidas escritas són fragments biogràfics mínims de grans escriptors, o simplement detalls dels seus caràcters, a partir dels que construeix tot el retrat del personatge. I tots els retrats ens porten a la mateixa conclusió: els grans escriptors estan tots com una campana. Vidas escritas és molt útil per lligar amb persones que han llegit tanta “alta literatura” d’aquesta que no ens atrevim a deixar-los cap llibre.

Autor: Javier Marías

Any: 1992

T’agradarà si t’agrada: El retrat de Dorian Gray, Sherlock Holmes, Il Gatopardo, Lolita, El cor de les tenebres i una pila de grans títols de la literatura.

Maridatge: cognac i bombons de xocolata

Una cosa que mola saber: Aquest senyor, Javier Marías, es rei d’una illa que es diu “Kingdom on Redonda”, que és una illa deshabitada al costat d’Antigua, al mar del Carib, i que va passant d’un escriptor a un altre. Poseu Kingdom of Redonda al google i ja veureu què us surt!

Spoiler: les darreres paraules del llibre són: “intentem, com a mínim, divertir-nos com vells”.

loscos 4

4. L´antirrecomanació: Enciclopedia gráfica femenina EVA, El arte de ser mujer.

Una enciclopèdia del 1968, de 5 volums: Bellesa, Elegància, Vida sexual, Llar i família i Vida social. Solucions reals a problemes de la vida quotidiana de la dona del segle XIX.

Tanquem el Canvia Lliure!

20/07/2014

Aquest dilluns 6 d’octubre Condis ha entregat els 500kgs d’aliments a la Fundació Rosa Oriol amb els que ha col.laborat a la cadena d’intercanvis solidaris del Canvia Lliure. Com sabeu, aquesta cadena era el leit-motiv d’una secció arrencada al setembre d’ara fa un any pel periodista Albert Vico dins del programa Via lliure. Consistia en oferir un producte, servei o experiència que, qui volgués, podia canviar per qualsevol altre producte, servei o experiència. Vam començar oferint una samarreta de RAC1 signada pels tots els presentadors de la casa i, al llarg de nou intercanvis, vam passar un ordinador de sobretaula, un lot d’objectes vintage, una hora de gravació en un estudi professional, un sitar de la Índia o un violí. Finalment la cadena de supermercats Condis va voler tancar la temporada donant mitja tona d’aliments a canvi d’un quadre pintat i signat per l´humorista Andreu Buenafuente. La consellera delegada del Grup Condis, Pilar Condal, ha fet entrega dels aliments a Sor Lucía Caram, responsable de la Fundació Rosa Oriol, aquest mateix dilluns. Tal com explica la germana, els propers dies es repartiran tota aquests aliments entre les famílies més necessitades que ajuda l’entitat.

DSCN2004

DSCN2000

DSCN1999

Mix de cuina

Receptes amb tomàquets, de la Mireia Carbó

19/07/2014

Coca Anne (’La cuina salvavides’, de la Mireia Carboó):

Ingredients,

1 làmina de pasta de full
150gr. de formatge Cheddar tallat en llesques fines
4 o 5 tomàquets, ben bonics, madurs però sencers al tacte
4 cullerades de mostassa (la Mireia recomana la tipus Dijon, és la que utilitzem).
Orenga o alfàbrega (nosaltres utilitzem orenga provinent de la Illa de Creta, “toma ya!”)
Sal

Preparació,

1. Escalfar el forn a 200 graus (amb l’escalfor de dalt i de baix).
2. Rentar els tomàquets i tallar-los amb rodanxes regulars de ½ centímetre, aproximadament.
3. Sobre la llauna del forn, posar un paper de forn o d’alumini untat amb una mica d’oli i col·locar la pasta de full. Punxar-la amb la forquilla per tal de que no es bufi.
4. Amb l’ajuda d’una cullera, escampar una capa fina de mostassa damunt de tota la pasta de full.
5. Sobre la mostassa col·locar el formatge cobrint tota la superfície de la pasta de full, i sobre aquest posar les rodanxes de tomàquet d’una manera endreçada i bonica.
6. empolvar amb una mica de sal i orenga.
7. coure al forn ja calent durant uns 20 o 30 minuts fins que la base sigui ben cuita.

.

AMANIDA DE BACALLÀ A LA VINAGRETA DE TOMÀQUET I XAMPINYONS

Ingredients per a 4 persones
- 1 enciam llarg o al gust
- 8 tomàquets madurs
- 400 g de bacallà esqueixat
- 100 g d’olives negres
- 250 g de xampinyons laminats
- Vinagre
- Oli d’oliva
- Sal
Elaboració
Renteu i talleu l’enciam i barregeu-ho amb el bacallà esqueixat i les olives negres.
Condimenteu l’amanida amb la vinagreta que aconseguirem ratllant els tomàquets amb per un rallador fi afegint oli d’oliva, sal, un rajolí de vinagre i els xampinyons laminats.

.

PENNE RIGATE AMB SALSA DE TOMÀQUETS CONFITATS, ANXOVES I TÀPERES

Ingredients per a 4 persones
- 400 g de pasta
- 8 tomàquets
- 2 alls
- 3 anxoves
- 1 cullerada de tàperes
- Oli d’oliva
- Julivert fresc
- Sal
Elaboració
Escaldeu uns minuts els tomàquets per tal de poder pelar-los amb més facilitat. Traieu-ne les llavors i talleu-los a octaus.
Peleu i talleu els alls a làmines fines. Piqueu les anxoves i les tàperes.
En una paella, poseu els tomàquets i els alls i cobriu-los amb oli d’oliva. Deixeu-ho coure a foc molt lent .
Quan els tomàquets s’hagin cuit formant una salsa homogènia, afegiu les tàperes, les anxoves i el julivert picat. Deixeu-ho tot junt a foc lent uns minuts més.
Bulliu la pasta en aigua abundant i sal.
Quan la pasta estigui al dente, escorreu-la i barregeu-la amb la preparació anterior i serviu-la de seguida.
.

SOPA DE TOMÀQUET I LLAGOSTINS
Ingredients per a 4 persones
½ pebrot vermell
1 pebrot verd
1 ceba
3 gra d’alls
1 kg de tomàquets de pera
200 gr. pa
1 l brou de pollastre
12 llagostins
menta fresca

Preparació del plat

Feu  un sofregit amb els gra d’ alls , la ceba i el pebrots.
Afegiu el tomàquet ratlls i sofregiu-lo uns minuts.
Una vegada estigui a punt incorporeu el pa, doneu unes voltes i incorporeu el brou. Deixeu-ho coure durant 20 minuts.
Tres minuts abans d’acabar  afegireu  la menta. Reserveu.
Serviu amb els llagostins bullits i pelats, i la menta picada.
Si voleu una sopa més fina passeu-la per al colador xinès.

RECEPTES DELS OIENTS

La meva recepta és una coca vegetal.
Nosatres el que fem és compra una coca d’oli i la obrim per la meitat. A una planxa agafem i hi fem una mica de carbassó i asbergínia el just sense quq quedi gaire fregit.
Llavors pelem una o dues pastanagues i també li donem un toc de planxa perquè agafi un toc dolç.
Per omplir la coca la obrim per la meitat com un entrepà i hi posem el carbassó, l’asbergínia i les pastanagues, finalment hi posem unes rodanxetes de tomàquet. Tanquem la coca li donem un toc de planxa i ens queda una coca dolça, salada, calenta i fresca.

Felicitats pel programa

Marc Garnacho

———

Amanida freda de mongeta tendra i tomàquet:

Bullim al dente la mongeta tendra

Pelem els tomàquets i els tallem a daus petits

Col·loquem en una safata la mongeta tendra i per sobre el tomàquet.

Ho amanim amb sal i oli

I bon profit

S’hi pot afegir tonyina, ou dur, olives farcides

Yolanda olmos

Vilafranca del penedes

———–

A casa en mengem molt de tomaquet i de moltes maneres..

Per exemple, piquen el tomaquet i amb un bon oli d’oliva i sal no li cal res mes.. La mare afegeix all tallat a trocets i tambe esta bonissim… Tambe li podem afegir tonyina i molt bo…

Pero la recepta que us vull explicar es la truita de tomaquet, me la va explicar una amiga i em va sorprendre.. A la paella ceba i tomaquet i despres afegim l’ou i molt bona..

Salutacions i felicitats pel programa!

Verónica

——–

Us envio una recepta molt fàcil, ràpida i boníssima amb tomàquet, un clàssic de la cuina italiana: La bruschetta al pomodoro. El secret està en la qualitat dels ingredients.

Ingredients:

pa de pagès artesà (amb cos, amb molta molla)
tomàquets madurs ben sabrosos (per exemple, els cor de bou)
oli extra verge d’oliva
unes fulles d’alfàbrega fresca
all
sal i pebre

Preparació:

Rentar els tomàquets i tallar-los a dauets.
Posar-los en un bol i amanir-los amb un bon raig d’oli d’oliva extra verge, sal i pebre.
Afegir les fulles d’alfàbrega rentades i trencades en trossets amb les mans. Deixar-ho reposar uns 10 minuts, de manera que els gustos s’amalgamin bé.
Torrar les llesques de pa de pagès, per les dues bandes.
Untar les llesques amb l’all i posar-hi per sobre els dauets de tomàquets.
Servir quan el pa estigui encara calent.

És una recepta ben senzilla, però perfecta com aperitiu o entrant per obrir gana. D’èxit assegurat!!!!!

Bon estiu!!!!

Cristina
——

Recomanacions

Viatges, amb Marc Serena: MELBOURNE

13/07/2014

És Melbourne una ciutat bonica de veure o de viure-hi?

Les dues coses, potser és perquè n’estic enamorat però diria que ho té tot:

- és una ciutat segura

- té un bon clima

- molts parcs, jardins, llocs on jugar i fer esport

- bones escoles, bons hospitals, sanitat pública, infraestructures, bon transport públic (excepte als afores) i un aeroport internacional

- Problemes? Trobar casa és car

Amb això dels pisos cars s’assembla a Barcelona!

Diuen que és la Nova York d’Austràlia, però això veus que és un tòpic de seguida que arribes a la ciutat. En tot cas és la gran ciutat del país juntament amb Sidney. De Sidney diuen que és la pel·lícula i Melbourne, el llibre. Més profunda, més culta. El què és depriment és Canberra, que és la capital d’Austràlia, que la van crear perquè les dues grans ciutats no es barallessin.

Primer motiu per creuar el món i anar a Melbourne

Pels museus, biblioteques i centres culturals. Depèn quan hi aneu trobareu una exposició o una altra. Si sabeu anglès us podeu comprar el Time Out, que surt cada mes. I no t’ho acabes.

Molts museus són gratuïts i tenen un nivell increïble. Si podeu veure alguna cosa d’art aborigen australià, al·lucinareu… perquè una barreja d’art contemporani i de llenguatge del desert impressionant.

Però on heu de passar segur és a la biblioteca de l’estat de Victoria on us hi faran una visita guiada gratuïta i us explicaran com és un edifici on s’hi guarden dos milions de llibres. Hi ha internet gratuït, consoles amb videojocs, una sala d’escacs i un petit cafè per a dinar-hi o anar-hi a lligar fantàstic. Que els cafès que hi ha a teatres, biblioteques o cafè-llibreria sempre hi ha un ambient especial.

sofisticada, universitària, lluminosa, pràctica, interessant…

Està a diversos rànquings de la millor ciutat del món on viure-hi, o sigui que no m’ho faig tot jo sol.

Et pots moure amb tramvia, passejar pel riu Yarra, és espaiosa, pots descobrir el seu entorn natural… Jo hi vaig anar que feia una calor descomunal, pot ser un dels llocs amb més temperatura del planeta segons quan hi vagis… Però tenen una platja increïble: de fet la marca de banyadors més sexis per a homes és justament australiana, Aussie Bum, que ara han fet el bikini per a home, que és bàsicament un banyador amb un llacet aquí al costat.

És Melbourne una ciutat també multicultural?

Si, i cada vegada més. Austràlia és a prop d’Àsia i ho demostra el seu Chinatown, que té les clàssiques portes de color vermell a l’entrada. Al segle 19, van descobrir que hi havia or i van venir molts miners xinesos a fer fortuna. Ara hi ha un museu que explica la història al Chinatown i Austràlia segueix sent un dels principals exportadors del món.

Què hi podem fer al Chinatown de Melbourne?

És un bon lloc per dinar o per menjar-hi amb restaurants xinesos i asiàtics.

I també, si podeu anar-hi un gener o febrer, veure com tota la ciutat celebra l’any nou xinès amb molta passió.

Hi ha immigrants de tot el món a Melbourne?

Ells presumeixen justament d’això, de tenir gent de 140 països diferents. Els xinesos és una de les comunitats destacades però també hi ha molts italians, concentrats sobretot a Lygon Street.

També hi ha molts grecs, es creu que la comunitat més important de grecs fora de Grècia que hi ha al món, i vietnamites.

Els restaurants més econòmics són els vietnamites i n’hi ha molts. A més hi ha una cosa curiosa és que molta gent de Vietnam es diu Nguyen de cognom. Doncs bé, al llistin telefònic de Melbourne el primer cognom és Smith i el segon ja és Nguyen.

El millor és adonar-se com aquesta diversitat, a Austràlia es considera una virtut, un enriquiment, la salsa de la vida.. I no com una amenaça, allò dels de fora/els de casa i totes aquestes visions tant limitades i limitants del món i de la vida que a vegades ens trobem per aquí.

Melbourne, una ciutat on hi podem entrar i sortir a través d’una carretera preciosa: la Great Ocean Road…

Passa ben a prop del mar i podeu llogar un cotxe i fer un viatge de tres dies fins a Adelaide, anant parant a diversos punts d’interès.

Serà una bona excursió amb molta pau, un contrast amb Melbourne, on si voleu també trobareu multituds, encara no acaben de ser excessives:

- en podeu trobar si aneu a veure una cursa de cavalls, que els encanta

- o si visiteu el mercat reina Victòria, que porta el nom de la reina anglesa del segle 19 perquè els australians segueixen tenint encara la monarquia anglesa com a pròpia.

En tot cas, al allà hi trobareu uns dels mercats a l’aire lliure més important de l’hemisferi sud amb 600 paradetes.

Hi roba però també menjar procedent de tot el món i també local, com cues de cangur, que és el símbol del país i que es cruspeixen de manera habitual perquè en tenen milions d’exemplars pel país. També mengen cocodril i emú, que és una mena d’estruç

I si ens agrada l’art?

- l’altre lloc interessant és un carrer empedrat sense cotxes, Hosier Lane, amb molt art urbà i instal·lacions al carrer espontànies, moltes vegades d’alt contingut polític. El què s’hi pot veure a les parets va canviant contínuament i us emportarem una estampada única

Música

Recomanacions musicals de @ricardroblesm, codirector del Sónar

12/07/2014

Coldplay

Sense abandonar el seu to èpic tan característic, efectiu de vegades, empalagós molts cops, Chris Martin i els seus companys han decidit fer un pas endavant amb aquest nou disc. Segons com, tal com tenen acostumats als seus fans, pot ser també un salt al buit. Coldplay han fet un àlbum estèticament ambiciós, han aprofundit en el vessant electrònic i han desaccelerat el ritme en molts dels talls. Un exercici d’experimentació amb les seves possibilitats i limitacions, però un disc recomanable finalment.

Artista: Coldplay

Tema 2:  Midnight

Àlbum: Ghost Stories (2014)

Imagen de previsualización de YouTube

.

Todd Terje

Aquest noruec de barba prominent porta ja uns quants anys facturant joies de cosmic disco i house lent que s’han convertit en autèntics hits a tot el món. És un d’aquells productors que ha donat amb la clau i converteix en or tot el que toca. Aquest any per fi ha publicat el seu esperadíssim primer LP, “It’s Album Time!” (el sentit de l’humor és un dels seus forts) que inclou una versió molt curiosa d’un tema de Robert Palmer cantada ni més ni menys que per Bryan Ferry (de Roxy Music).

Artista: Todd Terje

Tema 6: Johnny and Mary (feat. Bryan Ferry)

Àlbum: It’s Album Time (2014)

Imagen de previsualización de YouTube

.

Morrissey

Torna Morrissey i sembla que en bona forma. De l’àlbum, que surt el proper dilluns dia 14, s’han avançat quatre temes, plens de la millor energia pop tant particularíssima que ha caracteritzat les seves millors obres. El tema escollit, “Istanbul” no deixa de recordar a The Smiths.

Artista: Morrissey

Tema 5:  Istanbul

Álbum: World Peace is None of Your Business

Imagen de previsualización de YouTube

.

Eels

Projecte personalíssim de Mark Oliver Everett, únic membre estable de la banda, mestre de cerimònies absolut de tota la seva obra. Eels ha experimentat al llarg de la seva carrera amb quasi totes les cares del pop; capriciós i irregular, té un CV ple de moments brillants, que passen del lirisme al soroll i a la pura experimentació orquestral. El seu darrer álbum és un exercici de intimisme, eminentment acústic i destinat a orelles atentes i poc amants d’excessos.

Artista: Eels

Tema 4: Thanks I Guess

Àlbum: The Cautionary Tales of Mark Oliver Everett (2014)

Imagen de previsualización de YouTube

.

Sílvia Pérez Cruz & Raül Fernández

Una de les joies que destaca amb llum i caràcter propi en el panorama artístic local: l’àlbum de la Sílvia Pérez Cruz amb el Raül Fernández és una mina inesgotable d’or i diamants. Allunyats de tendencies i corrents estètics, fugint d’oportunismes i d’oportunitats, dos dels músics més sòlids i versàtils que tenim al país s’uneixen per fer d’aquest ‘Granada’ el disc de versions més imponent que escoltarem en molt de temps. Dos intèrprets prodigiosos.

Artista: Sílvia Pérez Cruz & Raül Fernández

Tema 3: Mercè

Álbum: Granada (2014)

Imagen de previsualización de YouTube

Royksopp & Robyn

La cantant sueca i el duet noruec, amb sòlides i llargues carreres per separat, es tornen a reunir per fer un dels discos de pop electrònic més brillants de l’any. Únicament cinc cançons, totes elaboradíssimes, que van del mid-tempo al hit orientat directament a la pista de ball. En el terreny del pop sintètic els nòrdics tenen la mà trencada.

Artista: Rokysopp & Robyn

Tema 1:  Monument

Álbum: Do It Again (2014)

Imagen de previsualización de YouTube

Mix de cuina

Receptes amb albergínies, amb Mireia Carbó

05/07/2014

MANDONGUILLES DE PEIX AMB CREMA D’ALBERGÍNIES I IOGURT A LA MENTA

Ingredients per a 4 persones:

-       500 g de peix blanc congelat

-       100 g de gambes pelades

-       2 llesques de pa de motlle sense crosta

-       Llet

-       Julivert

-       Sal

-       Pebre

-       Farina

-       Oli d’oliva

Per a la crema d’albergínies:

-       1 albergínia gran

-       1 iogurt grec

-       3 fulles de menta

-       1 rajolí de suc de llimona

-       Sal

-       Pebre

Elaboració:

Per a la crema d’albergínies: Coeu l’albergínia al microones, durant uns 15 minuts, a màxima potència, fins que sigui ben tendre. Peleu-la.

Tritureu la polpa amb el iogurt, la menta, el suc de llimona, sal i pebre.

Piqueu el peix menut amb un robot de cuina. Talleu les gambes petites.

Remulleu les llesques de pa amb una mica de llet.

Barregeu el peix i les gambes, amb sal, pebre, julivert picat i les llesques humitejades en llet. Remeneu-ho fins aconseguir una textura homogènia.

Feu-ne boletes, enfarineu-les i fregiu-les.

Serviu les mandonguilles acompanyades de la crema freda o calenta.

Podeu servir les mandonguilles sobre rodanxes de patata cuita al microones.

.

alb emoji-2-690x385

PLATILLO D’OUS AMB ALBERGÍNIES I PERNIL

Ingredients per a 4 persones

2 albergínies

200 g de xampinyons

8 talls de pernil

4 ous

1 all i julivert.

Preparació del plat:

1.Coeu les albergínies.

2.Pinteu quatre cassoletes amb l’all.

3.Saltegeu els xampinyons amb l’all picat i el julivert.

4.Poseu-hi dos talls de pernil per cassola en forma de creu. Afegiu les albergínies, els xampinyons i l’ou.

5.Tanqueu el farcit amb el pernil amb l’ajut d’un escuradents.

6.Fiqueu-ho al forn.

FLAMETS D’ALBERGÍNIES I ANXOVES

-       3 albergínies (300 g de polpa, ja netes, aproximadament)

-       6 anxoves

-       125 g de mató

-       2 ous

-       100 ml de nata líquida

-       Mantega

-       Pebre

-       Sal

Preparació del plat:

1.    Escaliveu les albergínies i peleu-les. Peseu la polpa, si ens passem una mica o falten uns grams no passa res.

2.    Dins un bol, tritureu amb la batedora elèctrica, les albergínies junt amb les anxoves, el mató, la nata i els ous. Afegiu-hi una punteta de sal i pebre.

3.    Ompliu amb la barreja els motlles individuals prèviament untats amb mantega. Normalment n’haurien de sortir uns 4 però pot variar segons la mida de les flameres.

4.    Coeu-los al bany maria, és a dir, dins una safata que pugui anar al fon, amb aigua,  a 150ºC, i millor només amb l’escalfor de baix. Els courem durant uns 45 minuts aproximadament, però com sempre n’haureu de comprovar la cocció, doncs el temps pot variar segons el forn i de la mida dels motllos.

Cinema

Cinema, amb @blaimorell: ‘Open windows’ i ‘Bajo la misma estrella’

05/07/2014

.

Open Windows

Es tracta de la tercera pel·lícula del director espanyol Nacho Vigalondo després de Los cronocrímenes i Extraterrestre. També va rebre una nominació a l’Oscar al millor curtmetratge amb 7:35 de la mañana.

Vigalondo va conéixer Elijah Wood al Festival de Cinema Fantàstic d’Austin. El protagonista d’El Senyor dels Anells se li va apropar i li va preguntar si era el director de Los cronocrímenes. Des de llavors tenien clar que treballarien plegats. I així ha estat.

La co-protagonista del film, Sacha Grey, és una exactriu porno que ha treballat amb Steven Soderbergh a The Girlfriend Experience.

La postproducció del film es va allargar gairebé un any, especialment per la dificultat de la gestió de tants senyals simultànis de video, de la que no hi ha precedent a la història del cinema. I és que ha hagut de rodar quatre vegades més de metratge: unes 9 hores en total que es poden veure simultàniament en diverses finestres que s’obren i es tanquen en la pantalla d’un portàtil durant 90 minuts.

Han utilitzat dotze tipus de càmeres diferents: webcams, tauletes, mòbils, de seguretat, de trànsit, satèl·lits, càmeres de cap,… I s’ha hagut de crear un software específicament dissenyat per poder coordinar les finestres a la pantalla.

Nick (Elijah Wood) és un noi amb sort. Aquesta nit coneixerà Jill Goddard (Sasha Grey), l’actriu més excitant del moment. Jill està promocionant la seva última pel·lícula, Dark Sky, i Nick ha guanyat un sopar amb ella, en un concurs per la web. No obstant això, rep una trucada d’un tipus, Chord (Neil Maskell), que l’informa que el sopar ha estat cancel·lat i li confessa que és culpa de la capritxosa actriu. Chord, en compensació, i demostrant unes increïbles habilitats com hacker, li ofereix a Nick l’accés per poder espiar Jill durant la resta de la nit, des del seu propi portàtil, de formes que cap altre fan podria somiar mai. Però una terrible veritat comença a revelar-se. Tot sembla ser un muntatge ideat per Chord, en què Nick és la peça d’un pla molt més gran.

Direcció: Nacho Vigalondo.

Intèrprets: Elijah Wood, Sacha Grey, Neil Maskell, Adam Quintero, Iván González, Brain Elder, Ulysses Lopez, Rachel Arieff, Nacho Vigalondo, Jaime Olías.

Imagen de previsualización de YouTube

.

Bajo la misma estrella

És l’adaptació al cinema de la novel·la de John Green del mateix títol que ha venut milions d’exemplars a tot el món. L’ha dirigida Josh Boone, que va debutar al cinema amb l’estupenda Un invierno en la playa.

L’any 2000 Green treballava com a capellà a un hospital infantil, i allà volia escriure un relat sobre joves que fossin com els que va conéixer allà. L’amistat que va fer amb una jove anomenada Esther Earl, que va morir als 16 anys el 2010 i a qui va decicar el llibre, el va ajudar a definir els personatges.

Abans fins i tot d’acabar-la, Green va rebre una trucada de Hollywood interessant-se pels drets del llibre. En un principi es va mostrat reticent, però al final va acceptar. Green va assistir habitualment al rodatge, i els va ajudar amb la seva opinió sobre si aquella escena funcionava o no.

Shailene Woodley, a la qual vam veure com a filla de George Clooney a Los descendientes, tenia tantes ganes d’interpretar el paper que va enviar un correu a John Green per comentar-li que li havia agradat molt el llibre i perquè havia d’interpretar a Hazel. Així que va seure amb els executius de l’estudi i els productors, i els va suplicar que si calia podia fer d’ajudant personal o extra, però que havia de formar part del projecte. Després de provar 150 actrius pel paper, quan li va tocar a la Shailene, als deu segons Josh Boone tenia ben clar que ella seria Hazel.

Hazel Grace Lancaster (Shailene Woodley) té setze anys. Alternativament estima i suporta als seus pares que, en ocasions, arriben a adorar-la amb excés. Hazel està boja per un jove, Gus Waters (Ansel Elgort) que sembla igualment boig per ella. A mesura que van intimant, Hazel i Gus comparteixen els temors que acompanyen al seu estat de salut, a més del seu amor pels llibres, inclòs el favorit per excel·lència de Hazel, An Imperial Affliction. En nombroses ocasions ha tractat, sense èxit, posar-se en contacte amb Peter Van Houten (Willem Dafoe), l’autor del llibre, que porta una vida retirada. Quan Gus aconsegueix arribar a Van Houten a través de l’ajudant de l’escriptor, el resultat, que el deixa estupefacte, és una invitació per a conèixer l’autor a Amsterdam. Gus està decidit a portar-se a Hazel en una odissea que donarà resposta a cada pregunta que haja fet mai sobre un llibre que tant ha suposat per a ella. Però les respostes que busca no provenen de Peter Van Houten. Neixen de viure una gran aventura que Hazel comparteix amb algú de qui no té por estar enamorada; algú que els ha donat als dos el que ella anomena “una mica d’infinitud”, un “per sempre” dins dels seus comptats dies.

Direcció: Josh Boone.

Intèrprets: Shailene Woodley, Ansel Elgort, Nat Wolff, Laura Dern, Sam Trammell, Willem Dafoe, Mike Birbiglia.

Imagen de previsualización de YouTube

.

Recomanacions

Hotels, amb @crisgaggioli: L’habitació encantada del Parador de Cardona

05/07/2014

Pels que busqueu emocions fortes, què us semblaria dormir en una habitació amb fantasma? Al Parador de Cardona en teniu una.

El Parador mereix una visita per si sol. El castell té una llarga història d´històries, perquè el van aixecar els Ducs de Cardona per defensar la seva mina de sal. Amb el temps s´ha recuperat com a Parador i ara és un allotjament imponent de parets de pedra, alts sostres i vistes espectaculars.

Però avui hi anirem a passar por…

Per trobar el fantasma hem d´anar a l´habitació 712. És una estança no gaire gran, però suficient per deixar-hi les coses amb prou espai, seure a l´escriptori a escriure alguna cosa i moure´s dues persones. A l´hotel no us asseguren que el fantasma us vingui a veure mentre dormiu, però no seríeu els primers que el veuen. Els primers que van començar a notar coses van ser els paletes i treballadors de les obres, quan es restaurava el castell a mitjans dels 70: sentien sorolls estranys, cops, coses que es movien… A partir d´aquí els fenomens no han parat. Les dones de fer feines asseguren haver vist aigua al bany quan a l´habitació no s´hi allotjava ningú i fins i tot haver sentit veus. Hi ha clients que han baixat esperitats a recepció a mitjanit amb les maletes llestes per marxar, nadons que ploren en entrar i gossos que no volen ni accedir-hi. El més habitual, però, acostumen a ser els sorolls a l´habitació de dalt… dada curiosa si tenim en compte que sobre la 712 no hi ha cap pis.

Si voleu posar-lo a prova, aneu-hi a passar una nit. Podeu fer-ho a partir de 95€. Trobareu més informació a parador.es/Cardona.

Imagen de previsualización de YouTube

Cinema

Cinema, amb @blaimorell: “El sueño de Ellis” i “Tokarev”

28/06/2014

El sueño de Ellis

És la nova proposta del director nordamericà James Gray, responsable de films com La otra cara del crimen, La noche es nuestra o Two Lovers.

L’origen de la història està en la seva pròpia família. Els seus avis eren ucraïnesos, i quan ell era petit li van explicar moltes històries sobre l’illa d’Ellis, el punt d’entrada per a tots aquells estrangers que venien atrets pel somni americà, el d’una vida millor i noves opotunitats. Aquest fet, i que el seu besavi matern fos el propietari d’un restaurant per on passaven tota mena d’homes poc recomanables, entre ells un proxeneta, va acabar donant peu a El sueño de Ellis.

La pel·lícula, ambientada l’any 1921, explica la història de dues germanes, Ewa (Marion Cotillard) i Magda, en el seu fracàs per deixar el país que els va veure néixer, Polònia, a la recerca d’un futur millor a la terra promesa de Nova York. La sort no acompanya a les noies que, tot just trepitjar el sòl americà, es troben amb un gran impediment. En arribar a l’illa d’Ellis, Magda és posada en quarantena després de detectar-li tuberculosi, el que provoca la seva separació. Ewa, entristida, sola i desemparada, vaga pels carrers de Manhattan fins a caure en les xarxes de Bruno (Joaquin Phoenix), aparentment un home encantador, que finalment resulta ser un cobdiciós xulo sense escrúpols. Ewa, pressionada per aconseguir els diners necessaris per pagar les medicines a la seva germana, només veu una sortida possible: vendre el seu cos. L’arribada del mag Orlando (Jeremy Renner), cosí del proxeneta, suposa per a ella un petit raig de llum en la seva fosca vida i l’oportunitat perfecta per escapar del malson viscut durant aquests mesos, però Bruno i la seva gelosia no la deixaran marxar tan fàcilment.

Direcció: James Gray.

Intèrprets: Marion Cotillard, Joaquin Phoenix, Jeremy Renner, Dagmara Dominczyk, Angela Sarafyan, Antoni Corone, Jicky Schnee.

Imagen de previsualización de YouTube

.

Tokarev

Es tracta del debut del director espanyol Paco Cabezas en el cinema americà. Fins ara només havia dirigit dues cintes aquí: Aparecidos i Carne de neón, a més de trebllar a guions d’altres directors.

De fet, va ser aquesta darrera la que li va obrir les portes a Hollywood, ja que quan Nicolas Cage la va veure, va decidir que volia treballar amb ell.

Per això, Cabezas va haver de viatjar a Las Vegas per conéixer l’actor, en un viatge que Cabezas defineix com un dels moments més surrealistes de la seva vida.

Mentre estaven rodant una baralla -n’hi ha unes quantes a la pel·lícula-, es va escoltar un soroll molt fort, i resulta que era el director de fotografia Andrzej Sekula (Pulp Fiction), que havia caigut cap enrere amb la càmera a sobre.

Després de sortir de la presó, el criminal Paul Maguire (Nicolas Cage) és un home nou. Reformat i amb la intenció d’encaminar la seva vida, torna a casa per reunir-se amb la seva filla. Però la desolació i la còlera s’apoderaran d’ell quan s’adoni que la seva petita ha estat segrestada per la màfia russa. Amb ànim de venjança, reuneix el seu antic equip per a una última missió. En el seu camí per rescatar la jove, emprendrà paral·lelament una lluita personal contra els qui s’atreveixen a trencar d’aquesta manera la llei. No hi ha regles ni normes, només la seva pròpia visió de la justícia i el seu afany per la supervivència de la seva família. Entre l’espasa i la paret, buscarà i trobarà la forma d’ignorar el que s’hauria de fer i actuar d’acord amb les seves pròpies normes morals. Gangsters armats fins a les dents s’interposen entre ell i la seva filla, però no serà suficient per fer el que calgui per tal de rescatar-la i donar-los una lliçó.

Direcció: Paco Cabezas.

Intèrprets: Nicolas Cage, Rachel Nichols, Peter Stormare, Danny Glover, Max Ryan, Michael McGrady, Pavel Lychnikoff, Aubrey Peeples, Max Fowler, Elena Sanchez, Judd Lormand, Sarah Ann Schultz, Paul Sampson.

Imagen de previsualización de YouTube

%s1 / %s2