Versió RAC1
Ara, de 15 a 20 h
Versió RAC1
amb Toni Clapés
En Directe
I després, de 20 a 22:30 h
No ho sé
amb Anna Vallhonesta

Art: Le Corbusier i Danny Lion

Le Corbusier

“Un Atles de Paisatges Moderns”

Caixa Forum de Barcelona, fins 11 maig

És un acostament a Le Corbusier creador des de tots els seus vessants. El coneixem com un dels arquitectes i urbanistes més influents del segle XX, però també pintava, dissenyava, i feia mobiliari, que de fet són els seus orígens, i són el que el fa tan singular. Dibuixava i pintava diàriament.

És un recorregut molt interessant per la seva vida creativa, però plantejat des de l’inici i la mort, que són dos espais més íntims i que parlen molt del personatge: Des del seu neixament i estudis a la petita ciutat de la Suïssa francòfona Chaux-des-Fonds, fins a la platja de la Costa Blava on s’hi va construir una petita cabana.

Durant la seva vida va fer més de 400 projectes i va construir 75 edificis, a part de que va escriure moltíssima teoria, com el seu llibre de 1923 Cap a una arquitectura. Va fer fins a 40 llibres.

Però està molt bé veure en l’exposició les maquetes, els esbossos, tots els projectes importants que va preparar i que no es van acabar fent, però ell seguia projectant. Això és en el fons molta vida de l’arquitecte, el provar concursos, a veure si els guanyes. En el seu cas per exemple hi ha un projecte per fer una seu de la Societat de Nacions Unides al costat del Llac Leman a Ginebra, que no va guanyar. O el Palau dels Soviets, o altres a Alger i Brasil.

L’exposició posa l’accent en què quan ell projectava els edificis, tenia en compte el diàleg amb el paisatge, i això és molt important. Com fas les finestres per a què el paisatge entre dins de la casa, perquè la llum estigui dins. Hi ha les seves aquarel·les de paisatges muntanyosos.

Descarregueu el fulletó de l'exposició fent clic aquí .

.

Danny Lion

“The Bikeriders/Uptown”

Fundació Fotocolectània. Fins el dia 17 d’abril.

Ja vam parlar d’aquest fotògraf nordamericà fa uns mesos, quan aquesta fundació exposava una primera expo d’ell sobre la vida dels presos a Texas (Conversations with Dead).

És molt important en ell la seva implicació. Si aquí parla de motards nordamericans, doncs ell va viure amb ells, hi va conviure durant 4 anys, i per això fa les fotos que fa. Comparteix i s’implica amb la comunitat que retrata, com va fer amb els presos. Els seus treballs no són d’un parell de sessions, ho va fent amb el temps. Una dinàmica molt vàlida, la d’anar picant pedra, d’anar fent poc a poc, retratar algú durant anys, no voler “arribar i moldre”.

És utilitzar la fotografia com una excusa per explicar experiències. En aquest cas va estar amb ells del 63 al 67. Ho va començar a fer amb 21 anys, el comissari de l’Institut d’Art de Chicago li va escriure una carta dient que havia de tirar endavant aquell treball... no entenia 100% el que volia dir, però va continuar. I tot i ser rebutjat per 12 editors, el treball al final va veure la llum, dins la categoria d’ ”AVENTURA”, que em sembla magnífic.

Es nota moltíssim que és un referent perquè va ajudar a fixar una certa iconografia que ara ens resulta superfamiliar per la publicitat, un grup de rebels nordamericans, siguin presos, motards o adolescents de barris deprimits que tenen una atracció i un magnetisme que s’ha mitificat i reproduït i immortalitzat en els mitjans.

Diu que volia fer fotografies per ser breu i intensament conscient de la existència tan real i important com la teva, d’aquells ciutadans. Amb una càmera a la mà, vol estar a prop de la gent, física però també emocionalment.

.