.
Aquesta setmana el director del Sónar, Ricard Robles, ens ha proposat que escoltem la música de diverses dones que tenen molta personalitat.
Aquí les teniu:
Grimes. El seu nom real és Claire Boucher, és canadenca i ha estat una de les grans revelacions del passat 2012 amb el seu segon àlbum oficial, titulat “Visions”. Tot i la seva joventut (24 anys), ja porta temps composant i produïnt les seves cançons, cada cop més properes a un pop d’arquitectura electrònica i sempre amb un so molt contemporani.
.
[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=1FH-q0I1fJY[/youtube]
.
Samaris . Tot i que el nom faci pensar en una cantant solista, en realitat Samaris són tres noies: Jófridur Akadóttir (veus), Áslaug Rún Magnúsdóttir (clarinet) i Kári Steinpórsson (electrònica). Fan una música molt especial, misteriosa però també accessible. El seu primer disc, amb només 3 cançons, va guanyar el premi Kraumur Award el 2011, que reconeix el millor llançament discogràfic de l’any a Islàndia. Des de llavors han tret un EP i ja preparen el següent, del que esperem toquin ja algunes cançons a Sónar Reykjavík.
.
[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=_pKuzdMFE8k[/youtube]
.
Jessie Ware . El cas de la Jessie Ware és curiós i alhora paradigmàtic, ja que té un peu a l’underground (ha col.laborat amb molts artistes de l’escena de la bass music britànica, com Joker, Disclosure, o SBTRKT) i un altre al mainstream (el seu primer hit, “Wildest Moments”, era força comercial, i ja l’han comparat amb Adele). En certa manera, és una espècie de reinvención de Sade en clau moderna, una diva soul escorada cap el pop. Té una veu portentosa i ha sabut envoltar-se de productors amb molt de talent pel seu primer disc, “Devotion”, a mig camí entre el pop apte per les ràdio-fòrmules i les noves corrents de ball que imperen al Londres actual.
.
.
Azealia Bank. A l’Azealia li passa una mica el mateix que a Jessie Ware, però traslladat als Estats Units i amb una aureola d’estrella encara més pronunciada, més provocadora i, en certa manera, més gamberra. Azealia és un producte del carrer, no una diva dels estudis de grabación. El seu so és decidament electrònic, agressiu, molt influït pel hip-hop, i per les mans de productors molt importants de l’actualitat, com Diplo o Hudson Mohawke, entre d’altres. És molt jove (21 anys) i ha pujat com l’espuma molt ràpid, només amb dos singles d’èxit publicats fins ara, sobretot “212”, que és una bomba. Tothom està esperant amb expectació el seu primer disc, que ja s’hauria d’haver publicat a finals de l’ay passat i que ha anat retrassant succesivament per causes poc explicades que només fan que augmentar el seu grau de divisme.
.
.
Grimes. . Grimes. es presenta com un grup, però en realitat és el vehicle personal de Grimes. , una britànica d’origen pakistaní una mica més veterana que la resta de noies de les que estem parlant avui, amb més de 30 anys ja. És multi-instrumentista (toca piano, guitarra, arpa i altres instruments), té els seus origens artístics en l’art multimèdia i és probablemente per això que ha demostrat exhibit des dels els seus inicis al 2007 un talent especial per les composicions de pop d’esquema clàssic però de so molt contemporani. Això és precisament el que podem trobar al eu últim treball, “The Haunted Man”, que ha aparegut a gairebé totes les llistes del millor de l’any.
.
.
Grimes. . Òbviament, no estem parlant d'una banda emergent, però si probablement d'una de les primeres bandes on hi havia més d'una dona: dos en concret, Grimes. yGrimes. . La seva trajectòria, llarguíssima, arranca a finals dels anys 60, al Regne Unit, i abarca quasi trenta anys, fins a desaparèixer a meitat dels anys 90. Aquests any, tornen als escenaris i és una de les gran atraccions de la temporada, un retorn que satisfà vàries generacions d'afeccionats al pop, el blues, el rock i la barreja particular, sempre avançada al seu temps, que varen fer de tots els estils.
.
