Web, Android i iOS. Gratuita.

És una mena de xarxa social destinada als passatgers d’avió que desitgin retrobar aquella persona que van conèixer a un vol i no n’han tornat a saber res, o senzillament, aquella persona que els va causar una especial impressió.

L’aplicació funciona amb un enginy de cerca del vol concret a partir del número de vol, la data o el destí. un cop localitzat, es pot deixar un missatge a l’espai propi d’aquest vol. Si hi ha sort, la persona corresponent ho veurà i hi podrà deixar una resposta (que quedarà notificada per mail).

Pinche aquí para ver el vídeo

–

iDrinkSmart

iOS. 0,89 €.

Calculadora de taxa d’alcoholèmia en funció de les dades biomètriques, de la quantitat de menjar ingerit i del temps que fa que has begut. Cal posar l’alcohol ingerit i l’aplicació calcula el grau d’alcohol en sang que tens i el temps que ha de passar perquè l’alcohol quedi metabolitzat.

Pinche aquí para ver el vídeo

Una bona alternativa per Android és Breathalyzer.

–

Pinche aquí para ver el vídeo

Primer álbum d’un duet de Brooklyin (NYC) que ha sorprès a tothom, posicionant-se com un dels millors discos d’electro-pop downtempo de la temporada. Una promesa a seguir molt de prop. És un álbum sobri i exquisit, amb una sòlida formació musical.

Artista: Beacon

Àlbum: The Ways We Separate

Tema 1: Bring You Back

Pinche aquí para ver el vídeo

–

Major Lazer

Nou i esperadíssim àlbum de la formació liderada per Diplo, un dels Dj’s i productors nordamericans més versàtils i imprevisibles, amb un ull sempre posat em musiques de ball d’altres latituts. Major Lazer mama directament del reggae i el dancehall de Jamaica, inclou tocs de hip-hop i compta amb la participació de inmuerables col.laboradors. És un dels discos de la temporada.

Artista: Major Lazer

Álbum: Free the Universe

Tema 2: Get Free

Pinche aquí para ver el vídeo

–

!!! (Chick Chick Chick)

Nou álbum de la banda californiana que va nèixer fa quasi 20 anys i continua en plena vigència i sota la influència del vigorós power funk de finals dels 70 i els 80, essència del seu so sempre actualitzat, però mai radicalment alterat.

Artista: !!!

Àlbum: THR!!!ER

Tema 3: One Girl / One Boy

Pinche aquí para ver el vídeo

–

Joe Crespúsculo

Nova entrega d’un dels artistes catalans més inclassificables: hereu de influències diverses, que van del rock experimental al techno-pop, ha decidit em aquest álbum desplegar la seva vessant més ballable. Aquest tema és uma de les millors cançons fetes aqui al 2013.

Artista: Joe Crespúsculo

Àlbum: Baile de Magos

Tema 4: Mi Fábrica de Baile

Pinche aquí para ver el vídeo

–

AlunaGeorge

Duet britànic de moda i gran promesa de la nova música de ball que reuneix influències pop i una particular visió dels ritmes trencats de la música negra de club més innovadora. Primer àlbum a l’espera i gran cançó d’avançament.

Artista: AlunaGeorge

Àlbum: Body Music

Tema 5: Attracting Flies

Pinche aquí para ver el vídeo

–

Disclosure

Un altre duet britànic destinats a la glòria. Són joves, ambiciosos i tenen un enorme talent per revifar i posar al dia la millor música negra de ball. El tema està inclòs en una recopilación anomenada Traxx, que reuneix el millor del garage, la vessant més soul de la música house.

Artista: Disclosure

Àlbum: TRAXX: The House That Garage Built

Tema 6: Boiling

Pinche aquí para ver el vídeo

Després d’acabar Moulin Rouge, Luhrmann va fer un viatge pel Transiberià. Ell pensava que seria una experiència molt romàntica i interessant, però en realitat no va ser així. En el seu equipatge portava un iPod amb dos audiollibres i un d’ells era El gran Gatsby. Va prendre vi i va començar a escoltar-lo al llit. Es va adormir, i quan es va despertar va mirar per la finestra, i va quedar enlluernat per la nit més màgica que havia vist a la seva vida. Va ser llavors, al bell mig dels boscos de Sibèria, quan va decidir que adaptaria El gran Gatsby.

Som a començament dels bojos anys 20, i Nick Carraway, un aspirant a escriptor, decideix deixar el mig oest americà per traslladar-se a Nova York, una ciutat per viure totes les experiències del món, on el jazz, la beguda i les festes estan a l’ordre del dia. Allà podrà viure la seva pròpia versió del somni americà, ara que ha acabat la Primera Guerra Mundial i tot és alegria i l’economia va cap amunt. De fet, allà viu la seva cosina Daisy, que està casada amb Tom Buchanan, un home molt gelós i a la vegada un faldiller. Serà en una de les moltes festes que s’organitzen en aquell moment on coneixerà en Jay Gatsby, un misteriós milionari que en el passat va viure una història d’amor amb la Daisy, i que munta les millors festes de la ciutat, on corre l’alcohol i assisteix la crème de la crème de la societat. Però no serà l’única persona que coneix: també es trobarà amb la Jordan Parker, una golfista amb al que iniciarà un flirteig, i amb la Myrtle Wilson, una dona casada que també caurà als seus braços. Què poc s’imaginava en Tom quan va arribar que viuria una història d’amors, enganys i traïcions com aquesta…

Direcció: Baz Luhrmann.

Intèrprets: Leonardo DiCaprio, Tobey Maguire, Carey Mulligan, Joel Edgerton, Isla Fisher, Jason Clarke, Elizabeth Debicki, Amitabh Bachchan, Jack Thompson.

Pinche aquí para ver el vídeo

–

Kauwboy

Es el debut al llargmetratge de ficció del documentalista holandés Boudewijn Koole. Conscient que el projecte podia suposar un punt i apart dins la seva carrera, Koole va voler cuidar molt el guió, i va estar durant cinc anys treballant-lo abans de donar la història a un productor. I quan va ser així, a través d’un projecte holandés de desenvolupament de talents, en poc temps va poder començar el rodatge.

La cinta va ser seleccionada per Holanda com a candidata a millor pel·lícula de parla no anglesa als Oscars d’aquest any.

En absència de la seva mare, Jojo viu amb el seu pare, Ronald, que treballa com a vigilant de seguretat. Un bon dia es troba un petit ocell, però com el seu pare no vol animals a casa, ha de mantenir-lo ocult a ulls del seu progenitor. Quan parla amb la seva mare per telèfon, prefereix no explicar-li res, ja que el petit ocell serà la sorpresa que li farà pel seu aniversari. Ara bé, haurà d’anar en compte amb el seu pare, molt afectat per l’absència de la mare del Jojo.

Direcció: Boudewijn Koole.

Intèrprets: Rick Lens, Loek Peters, Susan Radder, Cahit Ölmez, Ricky Koole.

Pinche aquí para ver el vídeo

Recordem què és un brunch: ve de les paraules angleses Breakfast i Lunch i és com un 2×1. Menges a les 11h – 12h i és un esmorzar consistent (cafè, torradetes, cereals, pastissos… ous, embotit…). Vindria a ser un esmorzar de forquilla, però el concepte ve del món anglosaxó i té uns plats estrella determinats.

La primera vegada que es va fer servir aquest terme va ser el 1896, en una revista anglesa. La clase alta britànica solia donar festa als seus servents el diumenge. Aquests, abans de marxar, deixaven preparat un buffet que podia servir tant per l’esmorzar com pel dinar.

El blog l’escriu la Clàudia, una noia que viu a Barcelona i un dia volia fer un brunch. Va estar buscant per Internet i va pensar que seria pràctic que hi hagués un bloc que recollís tots els llocs de la ciutat on trobar-hi un brunch.

Així que va decidir escriure’l ella.

Si aneu a l’apartat Directori trobareu tots els locals que ha visitat fins ara, separats per barris.

• El Born : Alsur Café
• Eixample Esquerre : El Brunch&Cake del carrer Enric Granados 19. Petit local, on es veu que fan un brunch molt bo.
• Gràcia : El Timeline (carrer Providència 3). Pots demanar un menú de 15 euros que inclou un plat acompanat de pancakes, torrades, cafè i mimosa (cava amb suc de taronja).

Hi trobareu l’adreça, quins dies fan Brunch i de quina hora a quina hora, quant costa, si hi ha o no música de fons, si hi ha o no terrassa, si sol haver-hi molt soroll… Fotos del local i del que va menjar i un text amb la seva experiència personal.

Apartat de receptes.

De moment hi ha tres receptes, però em consta que ben aviat en penjarà més.

Hi ha les receptes de tres clàssics del Brunch:

• Ous benedict (pa, cansalada i ou. Amb salsa holandesa per sobre: ou, mantega i llimona o vi blanc)
• Pancakes
• French Toast (pa remullat en ous, llet, canyella… amb sucre i el que vulguis a sobre (plàtan, mascarpone, mel, melmelada,

També organitzen tallers de Brunch, amb la idea de que serveixin també per practicar una llengua: n’han fet en anglès i en castellà. N’aniran afegint més.

–

Tobuushi

A Hiratsuka,  no gaire lluny de Tòquio, hi viu l’ISAAC ZAMORA, un català, de Badalona, que treballa com a dissenyador gràfic. Treballa en una empresa d’allà, està casat amb una japonesa i té dos fills.

Té un bloc sobre les seves il·lustracions i també en té un altre en què explica alguns aspectes del seu dia a dia en un país tan diferent. Un bloc ple de curiositats.

TOBUUSHI vol dir “vaca que vola”. Explica que de petit volia una bicicleta nova i la seva mare li va dir “te la comprarem quan les vaques volin”. Per tant, per ell veure vaques volar és sinònim de veure els seus somnis fets realitat.

Com que molts dels seus somnis s’han complert, però encara en té molts més, per això ha escollit aquest títol pel bloc.

Hi podreu veure imatges de com van tots junts a celebrar el KOINOBORI, el dia dels nens. És el dia en què pengen aquelles peces de roba en forma de peix. Són carpes que, com que neden a contra corrent, simbolitzen l’esforç, la lluita.

També hi trobareu fotos del primer dia de classe del seu fill i de la festassa que fan. Tothom es vesteix de vint-i-un botons. Fan tota una cerimònia per celebrar l’inici del curs escolar. L’escola al Japó no comença al setembre, comença a l’abril (consideren que amb l’entrada de la primeravera la vida reneix). L’escola del seu fill està integrada dins un santuari i és espectacular. Tots els nens van amb un barret groc.

Curiós veure com ensenyen als nens a descalçar-se abans d’entrar a classe o com els donen una bossa amb material entre el qual hi ha una caputxa per protegir- si hi ha un terratrèmol.

Parla també de l’OBENTO, la carmanyola que porten a l’hora de dinar. Ell veu les dels seus companys i explica que n’hi ha de sofisticadíssimes : es pot fer servir per enviar missatges. Fan figures amb el menjar. Explica que continua sent una societat molt tradicional : les dones són les   que preparen les carmanyoles i els homes se les ensenyen a la feina, per demostrar la gran feinada que ha fet la seva dona preparant-li el dinar.

Altres coses curioses que he après llegint el bloc :

Que Bulma (el personatge de Bola de Drac) significa calcetes. Es veu que a Akira Toriyama, el creador, li agrada molt fer jocs de paraules amb els noms. A la sèrie li volia posar Kintama (boles daurades), però li van obligar a canviar el nom perquè Kintama també vol dir testicles.

Que les dents tortes són considerades atractives: es tracta de tenir una imatge infantil, de nena petita que esta canviant les dents. Les “sex-simbols” es comporten com nenes petites i parlen amb veus nasals com si anessin a parvulari.

–

Yo fui a EGB

És un bloc que escriuen el JAVIER IKAZ i el JORGE DÍAZ i que ha rebut diversos premis (com dos premis Bitácoras 2012).

La seva idea inicial va ser crear una pàgina al Facebook, per explicar-hi alguns records d’infantesa. Va tenir tant d’èxit que van decidir obrir el bloc per poder-se explaiar més.

Serveix per parlar de qualsevol record d’infantesa, dels anys 70, 80 i 90.

Per exemple:

Quina cara tenen ara… ??

Els actors de El príncipe de Bel Air. Will Smith tothom sap que ha continuat treballant com actor, però què se n’ha fet de la resta d’actors?

Per exemple, l’actor que interpretava al cosí insuportable, Carlton, es diu Alfonso Ribeiro i es dedica a la música. I està molt més gras.

Fan el mateix amb sèries com Sensación de vivir, Melrose Place, Aquellos maravillosos años, V, Blossom, Padres forzosos, Verano Azul o amb programes com Barrio Sésamo…

Cançons i grups que van ser molt famosos.

- L’última entrada : mort de Juan Tarodo, bateria d’Olé Olé.

-  Quant de temps feia que no escoltaves aquesta cançó? Exemple: Learning to fly. Pink Floyd.

Caramels, gelats, postres.

-       Flan Chino Mandarín.

-       Cigarretes de xocolata

Han fet un concurs del gelat de l’EGB. Han votat més de 17.000 persones i ha guanyat el Drácula. Després: Colajet i Frigodedo.

Tecnologia en els temps de l’EGB.

El teclat CASIO

Els walkman

El Walkie Talkie

El telesketch

Productes.

Paper higiènic El Elefante. Era de color marronós, sense les ratlles per tallar. Es veu que no era gens suau.

Llocs de peregrinació de l’EGB:

-       Nerja, per Verano Azul

-       Una urbanització de Tarragona on hi ha un Mazinger Z de 10 metres d’alçada. Es veu que fa 30 anys es va projectar una urbanització que es diria Mazinger i que aquesta estàtua seria la porta d’entrada a l’urbanització. El projecte NO va acabar de tirar endavant, però els molt molt fans fan voltes per la zona per trobar-la i fer-se fotos amb ella. Al bloc hi trobareu les coordenades, per si hi voleu anar.

Autor i director: Pere Riera

Intèrprets: Míriam Iscla, Emma Vilarasau, Joan Carreras, Jordi Banacolocha, Anna Moliner, Pep Planas i Carlos Cuevas.

Lloc i data: Sala Gran TNC fins el 22 de juny

L’obra ens situa a una casa de Sarrià durant el segon dia dels bombardejos a Barcelona l’any 1938. Una casa on una mare vídua viu amb els seus dos fills adolescents. El marit propietari d’una fàbrica va morir en mans dels revolucionaris. De cop i volta apareix una antiga amiga de la mare, que fa quatre anys havia desaparegut i ara està triomfant com actriu a París. Entre les bombes, comencen els retrets i a surar en l’ambient aquella tensió.

Pinche aquí para ver el vídeo

–

Títol: Els guapos són els raros

Autor i director: Enric Cambray

Intèrprets: Ricard Ferré, Martí Salvat, David Anguera i Enric Cambray

Lloc i data: Teatre Gaudí (sense data de sortida)

Argument: tres eterns repetidors d’un institut amb problemes de socialització volen demostrar a la resta de companys que no són uns losers marginats, volen sentir-se uns triomfadors per un cop a la vida. Ho podran fer a la festa de graduació on podran pujar a l’escenari i fer una actuació que els catapulti a l’èxit o els acabi d’enfonsar a la misèria.

És una proposta molt àgil, molt honesta i sense gaires pretensions, potser perquè no se les poden permetre. Però Déu-n’hi dó el partit que treuen als pocs recursos que tenen a mà!

Pinche aquí para ver el vídeo

–

Títol: Stockmann

Autor: Henrik Ibsen

Versió i direcció: Oriol Tarrasón

Intèrprets: Bernat Quintana, Annabel Castan, Arnau Puig, Pep Ambròs i Mireia Illamola.

Lloc i data: Sala Muntaner (fins el 16 de juny)

La companyia Les Antonietes per primer cop esbudellen un clàssic com l’Enemic del Poble i van al moll de l’os: el conflicte moral que hi plantegen.

Un enemic del poble, pels despistats, ens parla de com un metge que porta un balneari descobreix que les aigües estan infectades i exigeix a l’alcalde que es tanqui. El balneari és la principal fons d’ingressos del poble i no vol sentir a parlar per res d’un possible tancament.

Pinche aquí para ver el vídeo

]]> http://rac1.org/vialliure/blog/barcelona-els-guapos-son-els-raros-i-stockmann/feed/ 0 http://rac1.org/vialliure/blog/objetivo-la-casa-blanca-stoker-i-el-impostor/ http://rac1.org/vialliure/blog/objetivo-la-casa-blanca-stoker-i-el-impostor/#comments Sat, 11 May 2013 10:17:59 +0000 vendrino http://rac1.org/vialliure/?p=4730 Objetivo: la Casa Blanca

Es el nou film del director nordamericà Antoine Fuqua, responsable de cintes com Training Day, Los amos de Brooklyn, El rey Arturo o Shooter: el tirador.  En una pràctica que recorda molt als anys 90, on un estudi posava en marxa un projecte paral·lel al d’un altre -ara tu fas Armageddon, jo faig Deep Impact; tu fas Un pueblo llamado Dante’s Peak, jo faig Volcano-, poc els ha importat als responsables de la cinta que el sempre aparatós Roland Emmerich estigués preparant un film de plantejament i argument pràcticament idèntic. La qüestió era estrenar-la abans per tal de fer-se amb el seu públic potencial.

Fa deu anys que l’Ellen no veu al seu exmarit Don. Però ja toca. El motiu? El casament del seu fill adoptiu Alejandro amb la Missy, filla d’un matrimoni amic del Don i l’Ellen, catòlics practicants i no gaire tolerants amb aquells que no tenen el seu color de pell. De fet són els pares de la Missy els que els obliguen a casar-se segons el ritus tradicional catòlic. El Don viu actualment amb la Bebe, la seva parella des que es va divorciar de l’Ellen, i la cosa els va prou bé. Però al casament també hi vindrà des de Colòmbia la mare biològica de l’Alejandro, una dona molt catòlica i tradicional que no veuria amb bons ulls que els pares estiguin divorciats. Així que ell els demana que es facin passar per una parella feliçment casada, una tasca realment difícil, i es té en compte com va acabar el seu matrimoni. Una situació incòmoda per la Bebe.

Direcció: Antoine Fuqua.

Intèrprets: Gerard Butler, Aaron Eckhart, Morgan Freeman, Angela Bassett, Robert Forster, Cole Hauser, Ashley Judd,  Melissa Leo, Dylan McDermott, Radha Mitchell, Rick Yune.

Pinche aquí para ver el vídeo

–

Stoker

És el debut a Hollywood del director sudcoreà Park Chan-wook, responsable de films com Old Boy, Sympathy for Mr.Vengeance o Thirst. L’actriu que havia de ser protagonista del film, Carey Mulligan va deixar el projecte poc abans de començar, i llavors van triar Mia Wasikoswka.

Just el dia que fa 18 anys, India Stoker perd el seu pare Richard en un accident de trànsit. La seva mort és un cop molt dur per la família, tant per la seva mare com sobretot per ella, que estava molt unida a ell. Les seves sortides a caçar, el seu clàssic regal d’aniversari,…Només ell l’entenia, i se sent totalment perduda. Però llavors apareix de forma inesperada l’oncle Charlie, el germà desaparegut del seu pare que volta per tot el món i que decideix quedar-se un temps amb ella i la seva mare. Ni la dona que se’n cuida de la casa des que Richard i Charlie eren petits, ni la tia Gin, que arriba a casa després del funeral, ni tan sols la pròpia India confien en l’inquietant Charlie, però la joveneta comença a adonar-se’n que potser tenen més d’una cosa en comú. Però també veu que la seva arribada a casa dels Stoker no ha estat fruit a la casualitat. I pel que sembla, només l’India podrà descobrir el que està passant en realitat…

Direcció: Park Chan-Wook.

Intèrprets: Mia Wasikowska, Matthew Goode, Nicole Kidman, Dermot Mulroney, Jacki Weaver, Phyllis Somerville, Alden Ehrenreich, Lucas Till, Ralph Brown, Judith Godrèche.

Pinche aquí para ver el vídeo

–

El impostor

Aquest documental està basat en la història real de Frédéric Bourdin, un jove de 23 anys que es va fer passar per un nen de Texas que havivaia desaparegut anys abans. El director del film, Bart Layton, es va trobar amb el cas per primera vegada al 2009, durant una estada a Espanya, on va llegir un article sobre Bourdin, a qui a Europa es coneixia com El camaleó, després que els investigadors descobrissin que havia assumit més de 39 identitats falses. Layton va començar a buscar per Internet informació sobre el personatge, i va trobar un article a The New Yorker on s’explicava la seva suplantació d’un nen de Texas desaparegut, Nicholas Barclay.

Direcció: Bart Layton.

Intèrprets: Adam O’Brian, Anna Ruben, Cathy Dresbach, Alan Teichman, Iván Villanueva, Jesús Hoyos, Anton Martí, Amparo Fontanet, Ken Appledorn.

Pinche aquí para ver el vídeo

]]> http://rac1.org/vialliure/blog/objetivo-la-casa-blanca-stoker-i-el-impostor/feed/ 0 http://rac1.org/vialliure/blog/casablanca-la-capital-economica-del-marroc/ http://rac1.org/vialliure/blog/casablanca-la-capital-economica-del-marroc/#comments Sat, 04 May 2013 10:38:32 +0000 vendrino http://rac1.org/vialliure/?p=4713 En Marc Serena ens recomana la ciutat de Casablanca, una ciutat menys exòtica i menys turística que altres ciutats del Marroc, però molt interessant arquitectònicament i molt cosmopolita.

Al Marroc se’n senten poc, d’africans. Ho relacionen amb el ser negre, ells se senten del Magreb, marroquins. Però vaja, la globalització esborra diferències i també hi ha McDonald’s, el que passa és que al Marroc tenen la fotografia del rei, a qui se li professa, per llei, un gran respecte.

No podem anar a Casablanca sense visitar la mesquita de Hassan II. És realment impressionant. D’entrada, molt recomanable pels oients skaters, perquè allà davant és on hi van a patinar. Però després recomanable per a tothom. De fet, diuen que és la única cosa visitable o turística de tot Casablanca.

L’islam tolerant que durant molts segles hi havia hagut al Marroc ara s’ha quedat substituït per un Islam retrògrad i, per exemple, hi ha persones a la porta que si intueixen que si ets estranger no et deixen passar. És una bestiesa, i molts musulmans s’avergonyiran de sentir això, perquè… qui és un home per privar a algú l’entrada a un temple de Déu? Però és així. No hi podeu anar pel vostre compte sinó que heu de fer-ho amb una visita guiada a les hores que us diuen.

La mesquita de Hassan II és molt recomanable visitar-la perquè és un disbarat, una de les mesquites més enormes del món. Té només 20 anys i va ser construïda per commemorar el 60è aniversari del rei Hassan II. Té un minaret de 200 metres i, a més, un làser molt potent que està enfocat en direcció a la Meca. A la nau central hi caben 25.000 persones, que no està malament però està lluny de la bogeria de la Meca, on hi ha capacitat fins a 4 milions de creients. Tot i això, a la mesquita de Casablanca, a dins hi cabria la Notre Dame de París sencera. Es diu que hi van treballar 6.000 artesans i va ser pagada per subscripció popular, tot i que hi ha hagut molta polèmica sobre això perquè realment va valer una fortuna a una ciutat on una quarta part de les persones viuen amb barraques.

Ara, al voltant hi ha cases molt pobres, miserables. La mesquita, en canvi, té calefacció al terra, terra radiant. I, el més impressionant, és descapotable. Es pot obrir segons convingui. A més, és una de les poques on homes i dones poden pregar junts. A dins de la mesquita han construït com unes gàbies de fusta on s’hi poden trobar les dones. Així uns i altres són el mateix espai però no es veuen.

El cinema Rialto

A l’Àfrica els primers cinemes van arribar ara fa 100 anys a Sudàfrica, que és la gran potència econòmica del continent. A Marroc van arribar més tard però a Casablanca n’hi ha uns quants dels anys 30, d’estil art déco fantàstics. El més recomanable és el Cinema Riálto i, si podeu, aneu-hi a veure una pel·lícula.

Si aneu a algun cinema com el Rialto fareu feliç també a uns romàntics que impulsen la campanya “Save Cinemas Morocco”, per evitar que desapareguin més cinemes i perquè es valorin com el patrimoni cultural que són. Reivindiquen que n’hi havia arribat a haver gairebé 300 i ara en queden menys de 30. També és veritat que hi ha centres comercials o complexos com el Megarama que igual projecten 10 pelis diferents, però igualment el pirateig està canviant el panorama.

El hammam

Abans hem parlat de la mesquita, doncs bé. L’ordre lògic seria primer, hammam i després mesquita. Molts marroquins van al hammam abans d’anar a la mesquita. A netejar-se, a purificar-se. Tota una experiència, semblant a l’ofuro japonès. La diferència és que a Japó tothom es despulla i aquí, pel què vaig veure, es portava un petit calçotet.

Tot i això a Marroc vaig notar més la sensació de calor, de vapor… Molt més masculí que al Japó. De fet, al Marroc ja veus homes i bigotis per tot arreu, per exemple, els venedors, i el Hamman no és una excepció. Si és un hammam popular, val un o dos euros, mentre que un dels que hi ha als hotels i d’alt estànding, pot costar-ne 10 o 20.

Es tracta d’entrar, despullar-se i esperar-se que et netegin i et facin un massatge. Jo hi vaig anar a primera hora del matí que hi havia sobretot gent gran. Al vestuari hi havia un senyor que anava recitant l’Alcorà mentre es canviava. Recordo que tot era de color verd, que és el color de l’islam, perquè diuen que a Mahoma li agradava

Un cop despullat camines per un terra moll, parets humides i que, en el meu cas, no feien molt bona olor. Llavors em va venir un senyor, em va començar llençar galledes calentes, em va passar un raspall molt bèstia que era per fer-me un peeling molt abrupte, pràcticament em picava en comptes de fer-me un massatge, i després galledes d’aigua freda.

Fa deu anys que l’Ellen no veu al seu ex-marit Don. Però ja toca. El motiu? La boda del seu fill adoptiu Alejandro amb la Missy, filla d’un matrimoni amic del Don i l’Ellen, catòlics practicants i no gaire tolerants amb aquells que no tenen el seu color de pell. De fet són els pares de la Missy els que els obliguen a casar-se segons el ritus tradicional catòlic. El Don viu actualment amb la Bebe, la seva parella des que es va divorciar de l’Ellen, i la cosa els va prou bé. Però al casament també hi vindrà des de Colòmbia la mare biològica de l’Alejandro, una dona molt catòlica i tradicional que no veuria amb bons ulls que els pares estiguin divorciats.

Direcció: Justin Zackham.

Intèrprets: Robert De Niro, Diane Keaton, Susan Sarandon, Katherine Heigl, Robin Williams, Ben Barnes, Topher Grace, Amanda Seyfried, Christine Ebersole, David Rasche, Patricia Rae, Ana Ayora.

Pinche aquí para ver el vídeo

D.O. Penedès. 9,30 euros.

El seu color cirera és atractiu, viu i ple de vida. En el nas, la maduixa i el gerd s’abracen amb les notes cítriques per donar un aroma golós i fresc. En boca, demostra la seva mediterraneïtat amb una ferma estructura coberta del sabor de la fruita vermella. El toc floral de la rosa aporta la frescor d’aquest aroma tan familiar i embriagador.

Les aromes varietals del vi ens poden fer recordar els perfums de flors. Segurament un florista acostumat a identificar moltes més flors que nosaltres serà un bon degustador dels vins amb el protagonisme de les aromes varietals.

Marquès d’Alella Viognier

D.O. Alella, 12 euros.

De color molt pàl·lid amb reflexos verdosos característics de la seva joventut és un vi viu, fresc i brillant. Les intenses aromes a préssec, fruita blanca i cítrics, en boca parlen el llenguatge de la subtilitat i de la delicadesa.

Una novetat al mercat que porta el segell d’una de les bodegues més emblemàtiques. La bodega que elabora també cava, estima el poble de Tiana, on cada any s’organitza la passarel·la dels seus vins, abrigats per la gastronomia de la zona.

Louis Roederer Rosé Vintage

A.O.C. Champagne, 64 euros.

Un producte exclusiu, delicat i amb el glamour de les fresques bombolles amb només 12 grams per litre de sucre residual.