Via lliure

Escoltar

en directe a RAC1: El Barça juga a RAC1 FC Barcelona - Apoel Nicosia19:00 - 23:00

i després Tu diràs
Patrocinador
Via lliure

El blog del Via lliure Suscripció al feed RSS

Articles per categoria Llibres i conferències

Llibres i conferències

Més llibres interessants de receptes, amb Marta Carnicero

20/04/2014

EL ARTE DE LA COCINA FRANCESA

Julia Child. Debate.

Molts oients recordaran pel·lícula Julie & Julia, on una bloguera decidia consagrar un any sencer a cuinar totes les receptes del llibre de la Julia Child, una americana que després d’aprendre cuina de Le Cordon Bleu, a París, va ensenyar les bases de la cuina francesa a milers de mestresses de casa de l’època.

Presenta una cuina hedonista, que va anar recopilant a base de preguntar als proveïdors, d’indagar, de no quedar-se satisfeta amb explicacions vagues o imprecises.

Les receptes, que ella va escriure pensant en un públic americà que no coneixia la cuina francesa, són detalladíssimes, i el llibre es molt organitzat:

  • Són 800 pàgines i escaig de receptes.

Un exemple de fins a quin punt és perfeccionista a l’hora d’explicar els plats el tenim en la preparació de la truita. Calen més de dues planes per explicar-ne els rudiments, i fins a 8 per explicar, pas a pas, les dues 2 versions: brouillée i rulée, de la truita a la francesa. (ho podeu veure buscant per internet “julia child cooks an omelet”.

.

PAN CASERO

Iban Yarza (Larousse)

Iban Yarza és un flequer autodidacte que va fer el primer pa no fa ni nou anys. Des de llavors, s’ha convertit en un referent. Encara conserva la massa mare que va preparar per aquell primer pa, que l’acompanya en tots els trasllats.

És un llibre il·lustradíssim que explica pas a pas i molt detalladament els secrets de la matèria primera, la fermentació,  les masses mare i l’amassat, així com la resta de fases en el procés d’elaboració del pa. Presenta receptes de pans amb massa mare, amb llevat fresc, amb llevat químic i sense llevat, amb amassat i sense. Pans de tot el món, dolços i salats: totes receptes que il·lustren les tècniques que s’han presentat al llarg del llibre i que sempre aporten alguna cosa nova.

El llibre inclou també una secció per resoldre dubtes freqüents i acaba fent un repàs de les grans fleques i flequers de la península ibèrica (el cas de Triticum, l’Espiga d’Or, Turris i Baluard, a Catalunya, també passa per Vinarós i Palma de Mallorca), que també aporten una de les seves receptes.

.

CUINA AMB JOAN ROCA

Tècniques bàsiques per cuinar a casa.

Planeta

El llibre que m’hauria agradat tenir quan era adolescent i somiava amb conèixer des de dins una cuina professional.

Joan Roca mostra les tècniques bàsiques de la cuina i la manera en què aquestes poden servir per millorar els resultats a la cuina domèstica. (“la informació acadèmica al servei de la intuïció domèstica”)

El llibre tracta exhaustivament l’organització, els productes i els estris, però quan es posa realment interessant és quan entra en les preelaboracions (p. 102), les coccions (p. 178), sobretot, les bases (p. 316).

El llibre és farcit de receptes que il:lustren els processos i moltes fotografies pas a pas. Són plats 80 accessibles (de vegades una mica llargs i elaborats, això sí) per a aficionats a la cuina. Un bon llibre per regalar.

Llibres i conferències

Llibres: “Si Beethoven pogués escoltar-me”, “El barri del sorral”,

15/03/2014

Si Beethoven pogués escoltar-me

Beethoven_faixaNomés era qüestió de temps que el qui per molts és un dels grans divulgadors d’òpera i de música clàssica actual escrivís un llibre on hi aboqués PART dels seus coneixements. I que ho fes amb la mateixa passió amb què ha atrapat milers de persones davant el televisor les temporades que ha presentat Òpera en texans al Canal 33.

SI BEETHOVEN POGUÉS ESCOLTAR-ME. Aquest és el títol del llibre d’en Ramon Gener que crec sincerament que no trigarà gaire a ocupar un lloc preferent als prestatges i tauletes de nit de casa perquè val molt la pena obrir-lo:

Sabeu aquells llibres que es llegeixen amb delit perquè han estat escrits amb el cor i des del cor?

…aquells llibres que comencen plantejant un interrogant vital per a l’autor i que no es resol de cop sinó lentament, sense rellotge (perquè fa nosa)?

…aquells llibres on cada pàgina és un descobriment? ja sigui d’una llegenda, d’una faula, d’una curiositat històrica, d’un personatge, d’un país, d’una cançó, d’una pel·lícula… on tot està naturalment relacionat?

Sabeu aquells llibres que es poden escoltar? Anem a buscar a Internet com sona aquella peça de Rossini de la qual ens parlen, o aquella (aquesta) Norma que tantes sopranos han cantat, o les quatre primeres notes de la cinquena Simfonia de Beethoven…

“SI BEETHOVEN POGUÉS ESCOLTAR-ME” de Ramon Gener

Ara Llibres

.

El Barri del Sorral

barri-del-sorral-e1389609019500Del següent llibre només en vàrem dir el títol i en vàrem fer una petitíssima referència… I m’agradaria reprendre el fil, val la pena fer-ho.

Sabíeu que fa 500 anys davant de Barcelona hi havia una illa? Era l’illa de Maians. Una illa de sorra a un centenar de metres de la línia de la costa però que va desaparèixer per poder donar pas a la construcció del primer port de la ciutat (cap a l’any 1500) de manera que aquesta illa va quedar integrada a la ciutat de Barcelona. I en aquest terreny guanyat al mar, en aquest sorral, s’hi va construir, anys després, el barri de la Barceloneta (amb el disseny per cert de l’enginyer Joris Prosper Van Verboom que apareix a la novel·la VICTUS d’Albert Sánchez Piñol)

Doncs s’acaba de publicar EL BARRI DEL SORRAL, la primera novel·la que publica la llicenciada en Història de l’Art Begoña Garcia Carteron.

Se situa a finals del segle XVIII, en aquests terrenys de sorra fora de les muralles de Barcelona, on moltes famílies conviuen i malviuen en barraques just abans que es comenci a construir el barri de la Barceloneta.

L’autora explica la història d’un home i cinc dones de diferents edats, de família humil i pescadora, que només tenen accés a l’interior de la ciutat perquè hi van a treballar.

D’on surt aquesta novel·la? Per què l’ha escrita? Doncs perquè l’autora viu al barri Gòtic i diu que té la sensació que aquesta història, una reivindicació de la història en clau de dona, històricament maltractada pel fet de ser-ho, la duia dins.

“EL BARRI DEL SORRAL” de Begoña Garcia Carteron

Edicions B

Llibres i conferències

Llibres: “Totes les estacions de França” i “Shakespeare y la ballena blanca”

15/02/2014

Totes les estacions de França

Oriol Ponsatí-Murlà és doctor en filosofia i editor i el llibre de què us parlaré a continuació és la seva primera novel·la. “TOTES LES ESTACIONS DE FRANÇA és fantàstica per llegir en trajectes de tren perquè tot gira al voltant de la troballa d’una maleta plena d’or en un vagó de tren. De fet, el punt de sortida del llibre té una base ben real…

El 3 de gener del 2012 el diari ARA publicava una notícia que es titulava “Troben vint quilos d’or en un tren regional al sud de París i ningú els ha reclamat”. La notícia explicava que la policia francesa no havia localitzat encara la persona que havia abandonat la maleta en un vagó i que tenia un gran valor: uns 800.000 euros. A saber de qui podia ser, potser d’algú que l’havia abandonat intencionadament per por d’una inspecció fiscal, apuntava la policia francesa.

Doncs aquesta notícia va donar ales a la imaginació de Ponsatí-Murlà, que ha construït un edifici amb bons fonaments. I què llegirem? doncs possibles situacions amb la mateixa maleta. Són narracions curtes, independents les unes de les altres, protagonitzades per personatges joves, de mitjana edat o ja adults que tenen una cosa en comú: raons per abandonar 20 lingots d’or  al vagó de tren on viatgen. Cadascú les seves.

1) Un dels encerts que té aquest llibre és que a cada capítol algun dels personatges apareix al següent. Per dir-ho d’una altra manera, l’escriptor tanca una història però agafa amb els dits un dels personatges que hi apareix i el col·loca enmig de la següent aventura. Això li dona una estranya sensació de continuïtat, a la lectura.

Després de llegir el llibre no puc més que estar d’acord amb el que va dir l’editor, Josep Lluch, que en aquesta obra hi ha ganes de divertir-se i de divertir el lector.

Així que si us arriba aquest llibre a les mans preneu-vos-el com un joc amb el que es posa de manifest que les coses sempre es poden veure des de diferents punts de vista. Un joc de creativitat, vaja, que va valdre el Premi de Novel·la Curta Just M. Casero de l’any passat

“TOTES LES ESTACIONS DE FRANÇA” d’Oriol Ponsatí-Murlà

(Premi de Novel·la Curta Just M. Casero 2013)

Editorial EMPÚRIES

.

Shakespeare y la ballena blanca

Contextualitzem la novel·la de què parlarem a continuació. Som a l’any 1601 i la reina Isabel d’Anglaterra envia una missió a Dinamarca (en vaixell) per honorar el rei Frederic II. En aquest vaixell anomenat NIMROD hi van soldats de l’Armada Invencible, mariners que han viatjat per tot el món, una representació diplomàtica, una bona colla d’artesans i la companyia de teatre de William Shakespeare, que ha de representar “Romeu i Julieta” i “Somni d’una nit d’estiu” davant la cort danesa.

Aquesta és l’època que ha imaginat l’escriptor asturià Jon Bilbao per escriure “SHAKESPEARE Y LA BALLENA BLANCA”, un llibre que vol homenatjar la novel·la Moby Dick de Herman Melville… o el Herman Melville de Moby Dick. Però no és Moby Dick, que quedi clar. Com el llibre d’en Ponsatí-Murlà és un altre joc creatiu en forma de novel·la d’aventures que reuneix en el temps Shakespeare i una balena blanca.

La novel·la està ben escrita i té una bona arrencada: tenim en Shakespeare marejat com una sopa al seu camarot just en el moment que el vaixell s’atura enmig de la mar per la falta de vent que ha provocat una invasió de núvols que cau literalment sobre ells. Torna la calma i el vent no apareix però sí que ho fa una balena blanca que arrossega cadàvers (lligats a ella) i els rondarà diversos dies. Per aquesta part de la trama no puc dir res més, què passa o deixa de passar amb la nau, la tripulació, els viatgers i la balena…

… però sí que puc explicar què passa pel cap de William Shakespeare mentre el vaixell no es mou i la balena els ronda. Tothom queda absolutament impressionat per aquell animal. Ell també, tant que decideix que la seva propera obra de teatre per representar al teatre El Globo de Londres n’ha d’incloure una.

Així que podríem dir que com a lectors seguim de prop dos fils…

1)    l’enigma de saber si el NIMROD reprendrà en algun moment el viatge o li ho impedirà la balena

2)     les reflexions, les idees i els dubtes creatius d’un dramaturg, Shakespeare, que vol desenvolupar una idea: “coi, com posar una balena dalt de l’escenari? quins personatges ha de triar per a una bona història? i per quina mena d’aventura? hi haurà lluita amb la balena? com representar-la i amb quins efectes?…”

I tot plegat amb un embolcall d’informació molt ric: l’autor ens parla del Londres d’aquell principi del segle XVII, dels seus carrers pudents, de com era el teatre El Globo, on es llençaven ous o fruita podrida als actors quan alguna cosa fallava i quedaven a mig dir o a mig fer i on nens (i no dones, prohibit actuar) feien els papers femenins… de com es construïa un galeó… en fi, un grapat d’informació que podria haver aparegut a les guies turístiques de l’època, si n’hi hagués hagut…

Jo m’he llegit aquesta novel·la sabent que ha rebut comentaris de tota mena però sense aprofundir-hi perquè les crítiques d’entesos i lectors sempre ens poden influir (ep! fins i tot els meus, eh?). Si teniu intenció de llegir-lo, no ho feu, tampoc. Jo diré que potser no és cap obra mestra però el plantejament i la resolució l’he trobat original i m’ho he passat molt bé llegint-la. A veure vosaltres…

“SHAKESPEARE Y LA BALLENA BLANCA” de Jon Bilbao

Editorial Tusquets

.

Llibres i conferències

Llibres: ‘14′, ‘L’altra’ i ‘El joc de Ripper’

18/01/2014

14

Aquest any en farà cent de l’inici de la Gran Guerra, la Primera Guerra Mundial, un conflicte que canviaria la fesomia del mapa polític europeu perquè deixarien d’existir quatre grans imperis i naixerien nous països.

En aquest context d’efemèride s’ha publicat el llibre titulat “14” on el premiat i aplaudit escriptor francès Jean Echenoz s’acosta al conflicte.  No és un llibre d’història, és un treball literari que parteix d’un fet històric, una novel·la tant curta com intensa, amb un ingent treball preparatori, dividida en capítols breus i que resulta ser un gran aparador de la capacitat descriptiva del seu autor. Un relat sense de dramatismes, sembla fins i tot fred, com si l’autor només volgués recitar el que veu i no opinar. Però és que no cal, hi ha passatges tan crus que no cal posar-hi sal a la ferida, millor que arribi despullada. I així la percep el lector.

Us preguntareu per l’argument: l’Anthime i en Charles són germans i, amb el seu grup d’amics del poble francès on viuen, són reclutats com a soldats de la gran guerra per anar fins a la frontera amb Bèlgica. Al poble hi deixen una noia, la Blanche, a els dos protagonistes escriuran sense que el lector no sàpiga a quin dels dos realment li reserva el cor. A partir d’aquí ens trobem en dos camins paral·lels: per una banda el dia a dia dels nostres homes al front i de l’altra la dels qui es queden a casa.

Hi vivim amb intensitat el sentit comiat a l’estació de tren, amb tot el poble, família, amics, donant-los el màxim suport possible i pensant que era un viatge cosa de 15 dies…

Acompanyem la Blanche en un dels seus passejos pels carrers del poble, buits d’homes…

Som testimonis de com dos soldats (que semblen soldadets de plom, descriu Echenoz) fan una missió de reconeixement amb l’avió que piloten fins a trobar-se cara a cara amb un avió de les tropes contràries. Potser ara ens sembla normal, però Echenoz ens subratlla que som a les primeres setmanes de la gran guerra i l’avió és un medi de transport nou, mai utilitzat amb finalitats militars.

També explica, per sorpresa del lector, com els músics de la companyia d’un dels protagonistes acompanyen valerosament un assalt a Maissin, que acabarà amb una setantena de baixes. Us imagineu uns músics fent de banda sonora en una batalla?

Al llarg del llibre hi ha moments Google… aquells en què direu ups, vaig a buscar això…” Per exemple…

Jean Echenoz explica que el comiat dels soldats va ser tal com es pot veure en un fresc d’Albert Herter. Es titula ‘La marxa dels poilus’… Poilus és el nom que van rebre els soldats francesos durant la primera guerra mundial i es pot traduir com valents, coratjosos.

Busqueu-lo i el trobareu, és una meravella que actualment està a la Gare de l’Est de París

Un altre moment Google: quan Echenoz explica que l’any 1905 les administracions van retirar els ajuts a l’Església francesa, cosa que va agilitzar l’enginy dels capellans per fer-hi front. Doncs un capellà, Raphaël Vanni, va desenvolupar un model de bicicleta que s’adaptava a l’ús de la sotana i que va ser tot un èxit: es deia Euntes i un dels protagonistes de la novel·la en té una.

Una tercera: la Blanche, la dona que espera pacient al poble, treballa en una fàbrica de calçat on entre d’altres peces, s’elaboren les botes Godillot. Són unes botes reals, porten el nom del seu creador, Alexis Godillot, que té l’honor d’haver estat el primer a fabricar el peu dret diferent al peu esquerre.

En fi, molt recomanable aquesta novel·la que és una història d’amor… a la vida i a l’amistat. I acabo amb el text amb el qual  l’editorial Raig Verd, al final de tot,  justifica la publicació de “14”:

Les grans guerres, especialment les llunyanes en el temps, sovint queden reduïdes a xifres. No és senzill imaginar-se i sentir el dolor, la pudor o la por que van patir els soldats en mig d’uns camps que podrien ser els de qualsevol dels nostres pobles. La Literatura i l’Art ho fan possible. Per això cal publicar Echenoz, perquè amb la seva particular mirada ens fa sentir com pocs

“14” de Jean Echenoz

Editorial Raig Verd en català (traducció d’Anna Casassas)

Editorial Anagrama en castellà

JEAN ECHENOZ A BARCELONA EL DIJOUS 23 DE GENER. PRESENTARÀ EL LLIBRE A L’INSTITUT FRANCÈS DE BARCELONA, MOIÀ, 8

-

L’altra

El signa l’escriptora Marta Rojals i l’esperàvem des que fa tres anys va publicar un dels fenòmens editorials i una de les sorpreses literàries més impactants dels últims temps, la inoblidable ‘Primavera, estiu, etcètera’.

Editat per RBA

-

El joc de Ripper

Avís a navegants: a tots aquells que els agrada la novel·la negra i, especialment, als seguidors i fans d’Isabel Allende els agradarà saber que aquesta escriptora xilena acaba de publicar el seu últim treball, un gir de 180 graus en la seva carrera, més aviat identificada amb el realisme màgic.

Es titula ‘EL JOC DE RIPPER’ i diuen que la novel·la recorda els mestres del suspens i la intriga.

Argument: La història té com escenari San Francisco, on comença a produir-se una onada de misteriosos assassinats predits per una eminent astròloga de la ciutat. L’inspector del departament d’Homicidis encarregat del cas rebrà l’ajuda d’un grup d’internautes especialitzats en jocs de rol anomenat Ripper i la líder dels quals és Amanda Martín.

L’anècdota: és curiós el que ha explicat Isabel Allende sobre per què ha escrit una novel·la negra: va néixer com un projecte a quatre mans amb el seu marit, William C. Gordon, escriptor de novel·les policíaques, però l’ha acabat escrivint sola perquè es veu que no s’entenien.  Boníssim. Es barallaven! Deia l’Allende que el seu home escriu a mà, en anglès i amb una minsa capacitat d’atenció d’11 minuts… mentre ella utilitza l’ordinador, escriu en espanyol i es pot passar nou llargues hores al dia concentradíssima.

Conclusió: tu al teu despatx i jo al meu

Resultat de l’Allende: “EL JOC DE RIPPER

El publica Rosa dels Vents en català i Plaza & Janés en castellà.

Llibres i conferències

‘Cançons d’amor i de pluja’, ‘Quan jo tenia cinc anys em vaig matar’ i ‘Quan vaig deixar de ser natura lleugera’

23/11/2013

És curiós que aquests dies enrere que ha plogut tant he tingut ocasió de llegir el darrer llibre de l’escriptor Sergi Pàmies, un recull de contes amb un títol molt oportú: ‘CANÇONS D’AMOR I DE PLUJA’

Us el recomano molt. Estar excel·lentment escrit, desprèn molt sentiment i molta emoció terrenal i quotidiana i per això té una d’aquelles qualitats que a mi m’agrada trobar en els llibres: que un cop te’ls has llegit, segueixin tenint vida perquè t’hi identifiques, fins i tot genera debats o tertúlies de sobretaula. Què hauria fet jo? Tu hauries fet una altra cosa?

Els contes giren al voltant de l’amor:

de l’amor de parella caduc, perquè en Pàmies pensa que l’amor neix amb data de caducitat així que són contes on des de la primera línia, per dir-ho així, ja saps que la cosa no acabarà bé…

També de l’amor entre pares i fills i de la MORT!, perquè hi trobareu contes on es retrata el compromís dels fills cap a una mare que està en els seus últims dies…

Dels contes que s’endinsen en el món de la parella…

M’ha agradat especialment DOS COTXES MAL APARCATS, on Pàmies explica la història de l’últim viatge de plaer (en aquest cas a França) d’una parella en hores baixes. I l’escenari de la història és el moment en què arriben i han de descarregar-ho tot del cotxe. Ell està aparcat en segona fila mentre la dona va pujant les maletes a casa i, de sobte, passa pel carrer Joan Manuel Serrat, el cantant preferit de la dona.

Dels que expliquen episodis molt propers a la família destaco…

EL NÍNXOL, que és part de la història de l’escriptor. A partir d’una anècdota que sembla de ficció (però que ell ha explicat que NO ho és: portar la làpida d’un familiar al cotxe durant uns mesos) Pàmies explica la sorprenent història d’un dels teus tiets, Antonio López Raimundo, que va morir només començar la guerra per un malentès en un control anarquista (i ell ho era, d’anarquista). Es va entretenir massa posant la ma a la butxaca del pantaló i els del control es van pensar que alguna arma en trauria, d’allà. Es pregunta, l’autor, si el seu tiet no hagués mort d’una manera tant tràgica i desgraciada, si els altres dos germans haurien hipotecat la seva vida a la política tant com ho van fer: el seu pare, Gregorio López Raimundo, en va viure de tots colors, i el seu altre oncle, Joaquin López Raimundo, va estar un grapat d’anys tancat en camps de concentració, un d’ells Mathausen (va sobreviure).

Contes que revelen l’amor per l’ofici d’escriure…

També és una declaració d’amor a l’escriptura, a la narració. Hi ha un conte tan curt com deliciós titulat LA VIDA INIMITABLE d’un home tan discret tan discret que… llegiu-lo!

Al titulat LA CLAU DEL SON queda clar que és tot un creador d’històries. És molt original perquè a mesura que es va llegint el narrador va picant-nos l’ullet per introduir-nos dins la història on ens té un paper reservat.

En fi, que us animo a anar a buscar-lo i llegir-lo tant si plou com si fa sol. Per cert, si us el trobeu, sempre li podeu preguntar per què un dels seus contes és partidari d’esquivar la frase “he donat el cos a la ciència” i, en canvi, deixar-lo a les lletres !!!

CANÇONS D’AMOR I DE PLUJA

Sergi Pàmies

Quaderns Crema

La història de la novel·la que us recomano a continuació és molt curiosa: es va publicar als anys 80 als EEUU però va passar sense pena ni glòria (també es va arribar a publicar en català, per cert, per Empúries l’any 1981). I un dia, fa uns quants anys, el text va ser rescatat per una editorial francesa que ha aconseguit que un de cada 10 francesos se l’hagin endut a casa i que actualment sigui lectura recomanada entre els alumnes de 13 i 14 anys. Fixa’t quants tombs pot donar un llibre!

Ara n’arriba una nova edició gràcies a l’editorial Blackie Books, que s’estrena en la publicació en català i que la defineix com “una novel·la meravellosa sobre l’amor en la infantesa i la incomunicació entre els nens i els adults”. I és així.

El llibre en qüestió es titula QUAN JO TENIA CINC ANYS EM VAIG MATAR. Títol impactant que queda explicat al primer capítol.

Aquesta és la història d’un nen que es diu Burt, que té 8 anys, i que els seus pares han ingressat en un Centre d’Internament Infantil per “allò” que li va fer a la Jessica. Què li va fer? No ho descobrireu a les primeres pàgines, precisament, sinó…

… després de conèixer-lo a ell, que és un nen especial que no gaudeix de la complicitat dels seus pares i que s’ha refugiat en un món intern desbordat de fantasia i d’imaginació que, en ocasions, el supera i l’aïlla.

… després de saber qui són els seus companys d’escola, els seus mestres, i el com i de quina manera va conèixer la Jessica, amb qui comparteix la pregunta per què hem d’adaptar-nos a

… després de veure les dues maneres tan diferents amb les que els metges volen connectar amb ell per recuperar-lo: un se’l mira amb ulls d’adult, de metge i des de dalt i alimenta la seva sensació de solitud, l’altre s’ajup per recuperar la ingenuïtat infantil, posar-se a la seva alçada i guanyar-se la seva confiança.

En Burt, a qui li encanta l’Elvis, és el narrador i per tant és ell qui ens explica la història en primer persona construïda a base de frases curtes sempre teledirigides a la part més emocional del lector.

Important, dir-vos qui és l’autor:  es diu Howard Buten és americà però establert a França. I no és només escriptor, també és psicòleg i fundador d’un centre per al tractament de nens autistes de la vora de París. I també és clown!, pallasso, (se’l coneix com Buffo).

Potser estem davant d’un nou gènere o d’un subgènere, perquè ahir recordava que en els darrers mesos aquí al Mix hem parlat de llibres amb aquest mateix patró: on els protagonistes de les històries (més o menys reals però amb dificultats molt terrenals) són criatures  amb singularitats. Recordo “Wonder” de RJ Palacios, per exemple, o “Un monstruo viene a verme” de Patrick Ness.

QUAN JO TENIA CINC ANYS EM VAIG MATAR

De Howard Buten – traducció d’Albert Folch

Blackie Books (primer llibre en català)

Sempre he viscut en àtics. Àtics amb terrasses àmplies, primer, i àtics amb balcons considerables, després. Les finestres que recordo sempre han tingut forma de porta, de porta amb vidres a la part superior o de porta corredissa tota de vidre. Potser per aquest motiu no és gens estrany que un dels impactes més forts que he tingut cada vegada que he hagut d’ingressar en un psiquiàtric hagi estat, precisament, la inexistència de finestres”.

Així comença el llibre titulat “QUAN VAIG DEIXAR DE SER NATURA LLEUGERA”. L’autora es Anna Altisén, va néixer l’any 73, va estudiar periodisme a l’Autònoma i també a San Diego (Califòrnia) i va treballar en diversos canals de televisió, i un dia va veure com la seva vida es capgirava: li van diagnosticar una melancolia i una tristesa crònica que, per desgràcia i en una desena d’ocasions, l’ha obligat a ingressar en un psiquiàtric. Estem davant d’un llibre que explica intensament, en primera persona, sense embuts ni manies, la convivència amb la seva malaltia mental crònica. Estem davant d’una autobiografia, o una autopatografia, un neologisme, una paraula que es refereix a un llibre autobiogràfic que gira al voltant d’una malaltia i que complau molt més l’autora.

En aquest llibre de 120 pàgines entrarem amb ella al psiquiàtric, on l’únic que distingeix els malalts són les sabatilles (perquè la resta de coses personals no te les deixen portar) i on l’únic que es pot fer és estar estirat al llit o caminant amunt i avall pels passadissos o mirar indefinidament la tele. Viurem la falta d’aire i de finestres, el despertar dels brots psicòtics que ella compara a una planta miraculosa… “d’aquell brot en comencen a sortir fulles i més fulles imaginàries –escriu-, i flors desconegudes de mil i una formes i colors. Això es tradueix en el fet que durant hores, de vegades dies, vaig a les palpentes, delirant, exhausta, caminant sense rumb aparent, amb una mica de sort dins de les fronteres geogràfiques de la meva ciutat o país, fins a arribar a límits insòlits i sovint molt arriscats”. I en llegireu, d’aquests episodis, concretament un que la va portar (gairebé de manera inconscient) a França. L’Anna explica la dura teràpia electroconvulsiva que li aplicaven i que no li va funcionar mai (pànic, diu que li fa)… els efectes secundaris de la obligada medicació (com la pèrdua de visió o la pèrdua de tacte i la transformació del desig sexual en una altra cosa)… o del dolor dels familiars quan la visiten i li diuen adéu amb la ma mentre es tanca la porta de ferro automàtica de seguretat que separa el psiquiàtric dels ascensors de planta…

Com escriu? Amb una prosa neta, polida, sensible, pausada, de vegades poètica, endreçada en capítols no massa llargs… i tot plegat convida a l’empatia amb la protagonista i els diferents estats d’ànim.

És un relat trist? En part sí, no ho negaré, a més, ella explica com era la seva vida abans d’estar malalta, “era natura lleugera” (d’aquí el títol) i conèixer aquella altra Anna xoca molt. Però el llibre té una llum esperançadora que té forma de cor, perquè ella reconeix al llibre que és l’amor allò que l’ha fet adonar-se que amb tots aquests ingressos estava perdent dies irrepetibles de la seva vida.  I la llum i l’amor el trobareu a mig camí, a mig llibre. Us diré un nom, Madou, i em plantaré aquí. Descobriu vosaltres la resta.

En un epíleg final, la seva doctora, la psiquiatra Rosa Hernández  Ribas, diu que el principal dubte de l’Anna a l’escriure aquest llibre és si interessaria a algú més que a ella i els seus. Hernández diu que atorga l’oportunitat d’entendre i veure la persona que hi ha darrera una malaltia.

La sorpresa final és que va ser finalista del Premi Just M. Casero 2012 que atorga la Llibreria 22 amb l’editorial Empúries, que és qui l’ha publicat aquest estiu.

QUAN VAIG DEIXAR DE SER NATURA LLEUGERA

d’Anna Altisén

Empúries – Finalista del Premi Just M. Casero 2012

Llibres i conferències

‘La creu de Saraís’, ‘Quan vaig deixar de ser natura lleugera’ i ‘Deu de desembre’

26/10/2013

La creu de Saraís

La novel·la que us recomano a continuació és una d’aquelles que vas degustant i entenent a mesura que vas llegint. Es titula ‘LA CREU DE SARAÍS’ i és obra de Jordi Badia i Luisjo Gómez. NO són dos professionals de l’escriptura (Badia és empresari i Gómez és advocat penalista)… sinó –com els agrada definir-se a ells mateixos- només els autors de dues novel·les.

I subratlles dues perquè “LA CREU DE SARAÍS” és la continuació d’ “EL LLEGAT DE LA VALL”, una novel·la de misteri que els nostres oients van descobrir fa un any i mig durant el programa que varem anar a fer a Món Natura Pirineus.

El llibre d’ara recupera el fil d’aquella novel·la? sí

Recupera els protagonistes? sí

Això impedeix llegir aquesta segona part amb total independència? tres vegades no

De fet, si us agraden aquells llibres d’intriga que ofereixen una altra lectura de la història, una altra lectura de la doctrina de l’Església, una altra lectura de l’art –com en aquest cas són les pintures del romànic amb el Pantocràtor a la bandera- esteu davant el vostre llibre de capçalera.

La cosa va del següent: un sergent dels Mossos d’Esquadra d’El Pont de Suert, en Ramon Palau, investiga el recent suïcidi d’un professor i el seu olfacte el relaciona amb una cadena d’assassinats i de fugides detectada fa uns mesos i mai tancada. A mesura que investiga s’enfronta a dues corrents religioses absolutament contràries, que s’han perseguit des de fa molts segles de manera molt cruenta.

D’una banda hi ha els protectors d’Arnau Miró que viu a Uganda i a qui volen protegir perquè és algú molt important en la família dels descendents de Jesucrist. A la contra hi ha les anomenades ‘ombres’, sectes o grups ultracatòlics que no accepten cap altra lectura o doctrina de l’església que la que està oficialment establerta. El poder està en joc i en Palau és al mig.

La trama, doncs, està situada en l’actualitat però s’explica en dos temps: passat i present s’alternen i es complementen sense problemes. Cada capítol, amb enigmes, missatges en clau, conspiracions, crims, joc brut, assassinats… aporta dades per entendre el següent.

Els autors es coneixen des que tenen 14 anys (ara superen els 50) i han alimentat una amistat que els ha permès escriure un parell de llibres plegats amb total comunió. I les han ambientat en un paisatge que els té el cor robat: la Vall de Boí.

És en aquest espai geogràfic on localitzem Saraís, un poble actualment abandonat però accessible a través d’una bona caminada. Hi ha poques fotos, d’aquest poble, però diuen els autors que desprèn una màgia irresistible. Doncs va ser allà, durant una excursió, on entre els quatre murs de pedra que queden dempeus van descobrir l’església amb una creu diferent al capdamunt, una creu de vuit puntes que ells han convertit, en la ficció, en el símbol d’aquesta missió que desafia els temps.

Un últim apunt? doncs que és l’exemple que la ficció no està renyida amb la documentació: el rigor històric és màxim.

LA CREU DE SARAÍS

Jordi Badia i Luijo Gómez

Editorial RBA (català i castellà)

Quan vaig deixar de ser natura lleugera

Sempre he viscut en àtics. Àtics amb terrasses àmplies, primer, i àtics amb balcons considerables, després. Les finestres que recordo sempre han tingut forma de porta, de porta amb vidres a la part superior o de porta corredissa tota de vidre. Potser per aquest motiu no és gens estrany que un dels impactes més forts que he tingut cada vegada que he hagut d’ingressar en un psiquiàtric hagi estat, precisament, la inexistència de finestres”.

Així comença el llibre titulat “QUAN VAIG DEIXAR DE SER NATURA LLEUGERA”. L’autora es Anna Altisén, va néixer l’any 73, va estudiar periodisme a l’Autònoma i també a San Diego (Califòrnia) i va treballar en diversos canals de televisió, i un dia va veure com la seva vida es capgirava: li van diagnosticar una melancolia i una tristesa crònica que, per desgràcia i en una desena d’ocasions, l’ha obligat a ingressar en un psiquiàtric. Estem davant d’un llibre que explica intensament, en primera persona, sense embuts ni manies, la convivència amb la seva malaltia mental crònica. Estem davant d’una autobiografia, o una autopatografia, un neologisme, una paraula que es refereix a un llibre autobiogràfic que gira al voltant d’una malaltia i que complau molt més l’autora.

En aquest llibre de 120 pàgines entrarem amb ella al psiquiàtric, on l’únic que distingeix els malalts són les sabatilles (perquè la resta de coses personals no te les deixen portar) i on l’únic que es pot fer és estar estirat al llit o caminant amunt i avall pels passadissos o mirar indefinidament la tele. Viurem la falta d’aire i de finestres, el despertar dels brots psicòtics que ella compara a una planta miraculosa… “d’aquell brot en comencen a sortir fulles i més fulles imaginàries –escriu-, i flors desconegudes de mil i una formes i colors. Això es tradueix en el fet que durant hores, de vegades dies, vaig a les palpentes, delirant, exhausta, caminant sense rumb aparent, amb una mica de sort dins de les fronteres geogràfiques de la meva ciutat o país, fins a arribar a límits insòlits i sovint molt arriscats”. I en llegireu, d’aquests episodis, concretament un que la va portar (gairebé de manera inconscient) a França. L’Anna explica la dura teràpia electroconvulsiva que li aplicaven i que no li va funcionar mai (pànic, diu que li fa)… els efectes secundaris de la obligada medicació (com la pèrdua de visió o la pèrdua de tacte i la transformació del desig sexual en una altra cosa)… o del dolor dels familiars quan la visiten i li diuen adéu amb la ma mentre es tanca la porta de ferro automàtica de seguretat que separa el psiquiàtric dels ascensors de planta…

Com escriu? Amb una prosa neta, polida, sensible, pausada, de vegades poètica, endreçada en capítols no massa llargs… i tot plegat convida a l’empatia amb la protagonista i els diferents estats d’ànim.

És un relat trist? En part sí, no ho negaré, a més, ella explica com era la seva vida abans d’estar malalta, “era natura lleugera” (d’aquí el títol) i conèixer aquella altra Anna xoca molt. Però el llibre té una llum esperançadora que té forma de cor, perquè ella reconeix al llibre que és l’amor allò que l’ha fet adonar-se que amb tots aquests ingressos estava perdent dies irrepetibles de la seva vida.  I la llum i l’amor el trobareu a mig camí, a mig llibre. Us diré un nom, Madou, i em plantaré aquí. Descobriu vosaltres la resta.

En un epíleg final, la seva doctora, la psiquiatra Rosa Hernández  Ribas, diu que el principal dubte de l’Anna a l’escriure aquest llibre és si interessaria a algú més que a ella i els seus. Hernández diu que atorga l’oportunitat d’entendre i veure la persona que hi ha darrera una malaltia.

La sorpresa final és que va ser finalista del Premi Just M. Casero 2012 que atorga la Llibreria 22 amb l’editorial Empúries, que és qui l’ha publicat aquest estiu.

QUAN VAIG DEIXAR DE SER NATURA LLEUGERA

d’Anna Altisén

Empúries – Finalista del Premi Just M. Casero 2012

Deu de desembre

George Saunders. Aquest és l’escriptor que us proposo descobrir a continuació. Si sou atrevits. Si busqueu una manera d’escriure diferent. Si us voleu sorprendre.

Saunders no és nou en el panorama de les lletres americanes, de fet va escriure el seu primer relat al The New Yorker l’any 92 i des d’aleshores ha estat molt i molt seguit. Diuen d’ell que té una debilitat i una habilitat extraordinària: detectar els defectes de la cultura capitalista actual i subratllar-los. De vegades de forma còmica, de vegades utilitzant el gènere de la ciència-ficció. Però sempre demanant al lector una lectura pausada, atenta, perquè l’estructura no és de pim-pam, la columna vertebral del conte és complexa.  Ho és en gairebé tots els contes del recull titulat DEU DE DESEMBRE”, que ha estat molt celebrat a l’altra banda de l’Atlàntic i que parlen de les classes socials, el sexe, l’amor, la feina, la mort, la guerra…

Què ha dit la crítica als Estats Units? Doncs coses com per exemple que Saunders ha ajudat a canviar la trajectòria de la ficció nordamericana… coses com que des de Mark Twain no hi havia una sàtira tan divertida… coses com que aquest autor fa fàcil allò que sembla difícil d’explicar… Aquest home té un do que és el d’utilitzar un llenguatge molt amè, molt col·loquial perquè utilitza molt l’argot, les expressions familiars, populars…. escriu molt tal com pensem i tal com parlem.

Aquí, Edicions 1984 està entusiasmada amb aquesta obra.

DEU DE DESEMBRE

De George Saunders – traducció de Yannick Garcia

Edicions de 1984  - Alfabia en castellà a partir del mes de novembre

Llibres i conferències

‘Librerías’, ‘Quan vaig deixar de ser natura lleugera’ i ‘Ha tornat’

29/09/2013

Maquetaci—n 1

LIBRERÍAS

de Jorge Carrión

El primer llibre és una perla i agradarà especialment a aquells que quan aneu a una ciutat, una de les coses que us agrada fer és descobrir i tafanejar llibreries.

No estem davant d’una novel·la ni d’un recull de contes. No és ficció sinó un llibre viu com la vida mateixa. Un assaig molt ben documentat sobre aquestes botigues on anem a comprar històries que ens emocionin. L’autor és l’escriptor mataroní Jorge Carrión, apassionat dels llibres i dels viatges, que des de l’any 1998 guardava les targetes de visita i fotografies i cromos de les llibreries que visitava i un dia es va dir, “si ho guardo em sembla que és per alguna cosa”. I l’any passat va desplegar aquest “mapa del seu món” i es va posar a escriure aquest llibre que va quedar finalista del premi Anagrama d’Assaig i que s’ha publicat ara, aquest mes de setembre.

El llibre es titula “LIBRERÍAS”, així, tal qual, i planteja un llarg viatge: ens trasllada primer a l’antiga Grècia com a possible inici de les llibreries… segueix amb les llibreries més antigues del món… amb les més emblemàtiques… les lligades a la política… llibreries d’Orient… d’Amèrica… de Sudamèrica… les llibreries més quotidianes de Catalunya, per exemple, també les que han desaparegut…  Sempre subratllant la vessant humana, no tant el negoci intern, en forma d’anècdotes, detalls, històries de l’establiment i dels seus llibreters, que en certa manera han jugat un paper cabdal com a impulsors i protectors de l’activitat cultural.

Hi trobareu els 50 quilòmetres de lleixes amb llibres que té la llibreria Foyles, al londinenc Charing Cross Road, on durant molts anys la propietària no utilitzava ni calculadora, ni caixa registradora ni cap instrument tecnològic per gestionar comandes i vendes…

Hi trobareu referenciada la Livraria Bertrand de Lisboa, la més antiga del món, per allà hi han passat il·lustres escriptors i compradors de manera ininterrompuda des del 1732. Sense canviar de nom, això li regala el títol.

També The Book Lounge, una llibreria de Ciutat del Cap (Sudàfrica) on a les prestatgeries no hi ha llibres ni d’en Paulo Coelho ni d’en Garcia Màrquez ni del Nobel JM Coetzee… per què? la llibretera li va dir que són els tres autors més robats !!!

Coneixereu George Whitman, un americà que va viatjar pel món fins arribar a París, ciutat que el va enamorar. Va fer un curs a la Sorbona, va comprar llibres en anglès amb la intenció de cobrar una petita quota de préstec i va veure com poc a poc la seva habitació (on vivia) s’omplia de gent buscant llegir. Aquest va ser l’embrió de l’emblemàtica Shakespeare and Company, a la rue de la Bucherie l’any 1951. Va ser un home incòmode perquè va vendre llibres prohibits als soldats del seu país “Tròpic de Càncer” de Henry Miller, per exemple…

I anècdotes com la que el van portar a conèixer la cadena Books & Books de Miami. Carrión estava en un avió que de Barcelona l’havia de dur a Costa Rica, va fer escala a Miami, hi havia oberbooking la companyia American Airlines va demanar voluntaris per quedar-se a la ciutat 24 hores. S’hi va oferir. Per què? perquè no havia visitat les llibreries de Miami i, mira, ara tenia ocasió de fer-ho. Es veu que s’hi venen ulleres graduades! cosa que no el va sorprendre perquè té relació amb la lectura i perquè, a més, ell considera que el que és important és recordar aquell establiment on, comprant alguna cosa, ulleres, tassa o punt de llibre, permets que segueixi oberta. (Com les botigues dels museus!)

Hi trobareu referències de pel·lícula, també, pelis que han tingut en una llibreria part de la seva acció: “Notting Hill”, per exemple, “La invención de Hugo” també, o “Julie & Julia” o “Antes del amanecer”…

En fi, un llibre completíssim per tenir a la llibreria de casa i anar consultant i llegint i assumint poc a poc, si es vol, sense presses. Carrión diu que és conscient que va contrarellotge perquè alguns dels establiments que ressenya potser no existiran d’aquí a uns mesos. De fet, en no poques ocasions ha anat a la cerca i captura d’una llibreria que ja havia abaixat la persiana, però en canvi, se’n trobava una altra de tant o més interessant. (Catalunya: Robafaves, Catalonia… etc…)

Anagrama – Finalista del premi Anagrama d’Assaig

Per cert, es presenta a la Laie de Pau Claris dijous 3 octubre !!!!

.

QUAN VAIG DEIXAR DE SER NATURA LLEUGERA

d’Anna Altisén

quan-vaig-deixar-de-ser-natura_9788497878722Sempre he viscut en àtics. Àtics amb terrasses àmplies, primer, i àtics amb balcons considerables, després. Les finestres que recordo sempre han tingut forma de porta, de porta amb vidres a la part superior o de porta corredissa tota de vidre. Potser per aquest motiu no és gens estrany que un dels impactes més forts que he tingut cada vegada que he hagut d’ingressar en un psiquiàtric hagi estat, precisament, la inexistència de finestres”.

Així comença el llibre titulat “QUAN VAIG DEIXAR DE SER NATURA LLEUGERA”. L’autora es Anna Altisén, va néixer l’any 73, va estudiar periodisme a l’Autònoma i també a San Diego (Califòrnia) i va treballar en diversos canals de televisió, i un dia va veure com la seva vida es capgirava: li van diagnosticar una melancolia i una tristesa crònica que, per desgràcia i en una desena d’ocasions, l’ha obligat a ingressar en un psiquiàtric. Estem davant d’un llibre que explica intensament, en primera persona, sense embuts ni manies, la convivència amb la seva malaltia mental crònica. Estem davant d’una autobiografia, o una autopatografia, un neologisme, una paraula que es refereix a un llibre autobiogràfic que gira al voltant d’una malaltia i que complau molt més l’autora.

En aquest llibre de 120 pàgines entrarem amb ella al psiquiàtric, on l’únic que distingeix els malalts són les sabatilles (perquè la resta de coses personals no te les deixen portar) i on l’únic que es pot fer és estar estirat al llit o caminant amunt i avall pels passadissos o mirar indefinidament la tele. Viurem la falta d’aire i de finestres, el despertar dels brots psicòtics que ella compara a una planta miraculosa… “d’aquell brot en comencen a sortir fulles i més fulles imaginàries –escriu-, i flors desconegudes de mil i una formes i colors. Això es tradueix en el fet que durant hores, de vegades dies, vaig a les palpentes, delirant, exhausta, caminant sense rumb aparent, amb una mica de sort dins de les fronteres geogràfiques de la meva ciutat o país, fins a arribar a límits insòlits i sovint molt arriscats”. I en llegireu, d’aquests episodis, concretament un que la va portar (gairebé de manera inconscient) a França. L’Anna explica la dura teràpia electroconvulsiva que li aplicaven i que no li va funcionar mai (pànic, diu que li fa)… els efectes secundaris de la obligada medicació (com la pèrdua de visió o la pèrdua de tacte i la transformació del desig sexual en una altra cosa)… o del dolor dels familiars quan la visiten i li diuen adéu amb la ma mentre es tanca la porta de ferro automàtica de seguretat que separa el psiquiàtric dels ascensors de planta…

Com escriu? Amb una prosa neta, polida, sensible, pausada, de vegades poètica, endreçada en capítols no massa llargs… i tot plegat convida a l’empatia amb la protagonista i els diferents estats d’ànim.

És un relat trist? En part sí, no ho negaré, a més, ella explica com era la seva vida abans d’estar malalta, “era natura lleugera” (d’aquí el títol) i conèixer aquella altra Anna xoca molt. Però el llibre té una llum esperançadora que té forma de cor, perquè ella reconeix al llibre que és l’amor allò que l’ha fet adonar-se que amb tots aquests ingressos estava perdent dies irrepetibles de la seva vida.  I la llum i l’amor el trobareu a mig camí, a mig llibre. Us diré un nom, Madou, i em plantaré aquí. Descobriu vosaltres la resta.

En un epíleg final, la seva doctora, la psiquiatra Rosa Hernández  Ribas, diu que el principal dubte de l’Anna a l’escriure aquest llibre és si interessaria a algú més que a ella i els seus. Hernández diu que atorga l’oportunitat d’entendre i veure la persona que hi ha darrera una malaltia.

La sorpresa final és que va ser finalista del Premi Just M. Casero 2012 que atorga la Llibreria 22 amb l’editorial Empúries, que és qui l’ha publicat aquest estiu.

Empúries – Finalista del Premi Just M. Casero 2012

.

HA TORNAT

De Timur Vermes  (traducció de Pilar Estelrich)

ha-tornat_9788466417167El primer que crida l’atenció del primer llibre que us recomano és la coberta, el disseny. És fantàstica, un 10. És tota blanca i, a dalt, hi ha una gran taca negra que fàcilment s’identifica amb un cap masculí amb la clentxa a un cantó. I allà on hi hauria un bigoti, no hi ha bigoti sinó el títol, petit, directe, “HA TORNAT”. En cap moment hi diu Hitler però en tot moment veiem Hitler.

Així es titula aquesta novel·la de Timur Vermes…

Escrit en primera persona…

Situacions en què es troba el protagonista…

L’autor de la novel·la: Timur Vermes…

Per cert que aquest llibre estrena una nova col·lecció que Columna Edicions ha posat en marxa conjuntament amb Minoria Absoluta. Es diu Astrakan i pretén recuperar i publicar llibres que es donin la mà amb l’humor.

Columna Edicions / Seix Barral

Emès el L'escriptora Núria Esponellà va venir al Via lliure per presentar la seva nova novel·la, Una dona d'aigua.

L'escriptora Núria Esponellà va venir al Via lliure per presentar la seva nova novel·la, Una dona d'aigua.

Llibres i conferències

El maestro del Prado, El parèntesi més llarg i Salvador Espriu, poemes i narracions

10/03/2013

El maestro del Prado

L’Emma Aixalà ens recomana primer de tot el nou llibre de Javier Sierra: El maestro del Prado y las pinturas proféticas. A principis dels anys noranta, Javier Sierra tenia uns 20 anys, estudiava a Madrid (ell és de Terol) i volia descobrir la ciutat de Madrid. En una visita al Museu del Prado va conèixer un personatge que, en durant unes quantes tardes, li va fer de guia, de professor, de mestre, en la lectura d’algunes de les pintures que s’hi exposen.

Quines obres? De qui? Què diuen? Què no diuen però si estàs preparat amb informació necessària sí que ets capaç d’interpretar? per què les qualifica de profètiques?…

Imagen de previsualización de YouTube

tina vallesLa segona recomanació és un recull de contes amb el que la seva autora -una filòloga de formació i escriptora, traductora i correctora de professió de nom Tina Vallès- diu que s’ha alliberat. L’Emma proposa llegir els 17 contes recollits sota el títol El parèntesi més llarg. L’estil amb què estan escrits? ironia en tota la seva puresa! De quin tipus d’històries parlem? de situacions que tothom ha viscut en algun moment i que, per tant, ens hi podem reflectir… I per què són tan diferents? doncs perquè en aquestes situacions els personatges resolen les coses sense la correcció amb què ho faríem a la vida real.

I per últim, Espriu és la tercera recomanació d’avui, perquè enguany es commemoren 100 anys del naixement de l’escriptor i poeta. Qui vulgui aprofitar per descobrir els seus orígens familiars i els lligams que sempre va tenir a Arenys de Mar (tot i néixer a Santa Coloma de Farners), quina va ser la seva evolució professional (molts anys com a escrivent de notaria substituint el seu pare, que havia mort), i quina la seva evolució narrativa, poètica i teatral (on molt sovint apareixen les figures del pare, de la mare i d’altres parents)… ara ho teniu fàcil, és una molt bona oportunitat.

espriuEn primer lloc perquè el Centre Salvador Espriu d’Arenys de Mar permet la consulta del fons documental, ofereix orientació i assessorament i està al cas de totes les activitats que s’organitzen al llarg de l’any (www.anyespriu.cat) i en segon lloc perquè ha aparegut un bon llibre per endinsar-se en l’estil Espriu. Poemes i narracions (Antologia), d’Edicions Bromera, és un llibre a càrrec d’Antoni Prats. Hi trobareu una biografia d’Espriu i una pràctica i didàctica explicació del seu llegat literari creat, per cert, al voltant de tres mites: Sinera (Arenys), amb el seu entorn de poble mariner i que simbolitza la Catalunya profunda… Lavínia, que mostra la societat burgesa lligada a la ciutat de Barcelona… i Sepharad (la península Ibèrica), que l’escriptor utilitzava per denunciar les lluites civils i les seves conseqüències.

Llibres i conferències

El guardià invisible i Un monstruo viene a verme

09/02/2013

.

El guardià invisible és la primera novel·la de l’autora basca Dolores Redondo. Sens dubte, un grandíssim debut que tracta amb molta serietat el tema policial i que es basa en la cultura popular: màgia, llegendes i mites que parlen del basajaun (l’home guardià de les normes, el guardià del bosc) o de la Mari (una espècie de deessa de la fertilitat).  Ja s’ha publicat en 10 idiomes i d’aquí a un temps segur que farà el salt a la gran pantalla, perquè ja se n’han venut els drets cinematogràfics.

En català l’ha publicat Columna Edicions i en castellà, Destino. La traducció al català l’han fet Laia Font i Núria Garcia.

.

guardià

.

Un monstruo viene a vermede Patrick Ness a partir d’una idea original de Siobhan Dowd, és una novel·la per a adolescents, tot i que en realitat no hi ha límit d’edat per a gaudir-ne. L’edició del llibre és perfecta i, si el llegiu, entendreu per què és la primera vegada que un llibre guanya al mateix temps la Medalla Carnegie al mèrit literari i la Kate Greenway al mèrit artístic (dos premis molt prestigiosos al Regne Unit). L’ha publicat l’editorial DeBolsillo.

.

monstruo

Llibres i conferències

Grans receptes per a cuines petites

03/02/2013

.

La nostra col·laboradora Marta Carnicero ha publicat el llibre Grans receptes per a cuines petites (Editorial Rosa dels Vents), on hi trobareu receptes senzilles, amb  pocs ingredients, que es poden fer ràpidament i embrutant pocs utensilis. Segur que us donaran molt bon resultat!

.

carni

Llibres i conferències

La química de les relacions

27/01/2013

.

El nostre expert en comunicació interpersonal, Ferran Ramon-Cortés, ha publicat el llibre La química de les relacions (Pòrtic en català i Planeta en castellà), en què parla de la balança emocional i de quines actituds provoquen càrragues positives, càrregues d’or, i quines provoquen càrregues negatives, càrregues de plom.

.

desplegable_la quimica de les relacionsFINAL.indd

Llibres i conferències

Si quan et donen per mort un dia tornes

27/01/2013

.

Si us agrada la novel·la negra gaudireu d’allò més amb el llibre Si quan et donen per mort un dia tornes (La Magrana), de Lluís Tort.

Aquesta novel·la està protagonitzada per l’Agustí, que, després de 14 anys absent, torna a casa dels seus pares i els diu que sí, que ha tornat per quedar-se, però els demana si us plau que no li preguntin res del que ha passat al llarg de tots aquests anys.

És un llibre de 200 pàgines a base de capítols breus, intensos, que mantenen viva la intriga i el suspens… i que s’estructura en dos temps: el present i el passat.

.

si quan

Llibres i conferències

Caos a les aules

27/01/2013

.

Antoni Dalmases, que fa més de 35 anys que és professor d’institut, ha publicat l’assaig Caos a les aules, on explica, sense pèls a la llengua i a través de les seves vivències, en quina situació es troba l’ensenyament públic.

.

aules

Llibres i conferències

El xalet de Puigcerdà

27/01/2013

.

Jordi Finestres explica a la novel·la El xalet de Puigcerdà la història del periodista anglès  John Langdon-Davies, que va viure a Catalunya en plena guerra civil espanyola i va posar en marxa unes colònies infantils per ajudar els més desamparats.

.

xalet

%s1 / %s2