Via lliure

Escoltar

en directe a RAC1: La segona hora amb Quim Morales13:00 - 14:00

i després 14/15
Patrocinador
Via lliure

El blog del Via lliure Suscripció al feed RSS

Articles per categoria Teatre

Recomanacions

Teatre: “Els dies feliços”, “Aquellos días azules” i “Els nomes són de Mart…”

01/06/2014

Títol: Els dies feliços

Autor: Samuel Beckett

Direcció: Sergi Belbel

Intèrprets: Emma Vilarasau i Òscar Molina

Lloc i data: Teatre Lliure Gràcia (fins el 22 juny)

Imagen de previsualización de YouTube

Un paper d’aquells pels qui tota actriu (gran dama) voldria passar (Rosa Novell, Carme Sansa i Silvia Sabaté)

Beckett és molt exigent: encotilla molt. És una partitura.

Veiem el dia a dia d’una dona que està submergida de cintura en avall en un monticle de sorra. Immòbil.

És un text que pot semblar que no diu res. Fuig de tota lògica: Beckett té una lògica pròpia.

El que està clar és que és un text vitalista: la protagonista és feliç amb el que té.

Beckett fa comèdia. La tragèdia és tan extrema que dona la volta i Belbel subratlla la part comica, fins i tot fent que Vilarasau tingui un punt apallasat.

Menció especial a l’Òscar Molina.

.

Títol: Aquellos días azules

Autor i director: Marc Artigau

Intèrprets: Robert González, Jordi Llovet i Joan Solé.

Lloc i data: Círcol Maldà (fins el 8 de juny)

Imagen de previsualización de YouTube

Una obra que parla de la infància: ja es comencen a veure obres que parlen de la infància dels 90. Comencem a parlar de Bola de Drac, del Super 3…

Marc Artigau ha volgut parlar de la infantessa amb un collage de records, d’imatges, de cançons, de sabors (hi ha un moment en que podeu tastar els triangles de pa bimbo amb nocilla)… I tot això en forma de cabaret poètic sense caure en el tòpic.

Una reivindicació de la poesia com una forma per explicar coses molt quotidianes d’una manera bonica… Però té mala llet. Hi ha un humor negre gens gratuït.

Si no vam viure la infantessa als anys 80 i 90 entendrem alguna cosa? Sí, perquè hi ha llocs comuns a totes les infantesses: el primer petó, els genolls pelats, matar formigues a l’estiu o el primer cop que es mor un familiar.

Són d’aquells textos tan personals que acaben sent de tots.

Un espectacle molt cuidat, amb molt de ritme, no arriba a caure en cap moment i amb tres actors que demostren una complicitat admirable entre ells.

Val molt la pena acostar-s’hi.

.

Títol: Els homes són de Mart i les dones de Venus

Autor: John Gray (versió de Paco Mir)

Director: Edu Pericas

Intèrprets: Jordi Martínez

Lloc i data: Teatre Poliorama (fins el 24 de juny)

Ara sembla que vagi a parlar d’un llibre, però no, és l’adaptació teatral d’aquest llibre que es va publicar l’any 1992.

De fet, és un d’aquests casos en que si us fa mandra llegir el llibre, enlloc de veure la pel·lícula podeu veure l’espectacle que ha adaptat el Paco Mir, a partir d’una adaptació francesa que ja s’havia fet fa uns 8 anys.

És el mateix contingut del llibre però en forma de monòleg. De monòleg conferència. En el muntatge han volgut jugar amb tots els elements d’una conferència i Jordi Martínez fa el paper de professor amb tres pissarres al darrera. Només falta que reparteixin llibretes i llapis entre els espectadors.

A veure, el text és un clàssic de l’humor a costa de la guerra de sexes. No us diré que descobrireu nous punts comuns, però en això crec que l’espectacle és molt honest. El que sí és una obra de colze.

És el primer cop que Jordi Martínez fa un monòleg i ell reconeix que fa d’ell mateix. Ell ja té un personatge que és ell mateix, però no us penseu que va improvisant, està super dirigit i s’ensurt molt bé trencant la quarta paret, perquè ja us dic, el format és de conferència.

Recomanacions

Teatre: ‘Un enemic del poble’, ‘La gran duquesssa de Gerolstein’ i ‘La sonnàmbula’

01/02/2014

Títol: Un enemic del poble

Autor: Ibsen (versió de Juan Mayorga i Miguel del Arco)

Director: Miguel del Arco

Intèrprets: Pere Arquilluè, Pablo Derqui, Mònica López, Roger Casamajor, Blanca Apilánez…

Lloc i data: Teatre Lliure – fins el 16 de febrer

Argument: El doctor Stockmann, encarregat del Balneari que gràcies als turistes és el motor econòmic de la ciutat, descobreix que les aigües estan contaminades. Cal tancar el Balneari per solucionar el problema, fet al que s’hi neguen els principals poders polítics i empresarials del poble.

Teatre monumental: gran format escènic i gran repartiment. D’un gran text se’n fa un gran espectacle.

Pere Arquillué s’emporta la funció, juntament amb en Roger Casamajor. Hi ha gent que critica les dimensions de la posada en escena. A mi no em molesten i trobo que aquesta monumentalitat no afecta als moments actorals potents com aquest duel entre els dos Stockmans.

En l’acte de l’assemblea fan servir un recurs que ja havíem vist en altres produccions: que és el de traslladar l’assemblea a la platea. Aquí hi un ús de càmeres i projeccions en directe que estan justificades.

Dos peròs:

La mà de Mayorga es nota molt, potser massa: hi aboca moltes idees que a Ibsen hi són més implícites i Mayorga les fa massa evidents. (L’actualització temporal funciona però els clixés sobre els periodistes venuts al poder em grinyolen: massa “teatre d’idees”)

Hi ha uns temes musicals a les transicions entre escenes que trobo sobrers.

És un gran espectacle que val la pena veure’l.

Imagen de previsualización de YouTube

.

Títol: La gran duquessa de Gerolstein

Autor: Offenbach (llibret de Henri Meilhac i Ludovic Halévy)

Director: Víctor Álvaro

Intèrprets: Anna Arena, Laura Pau, Monica Portillo i Albert Ruiz.

Lloc i data: Teatre Gaudí Barcelona (fins el 16 de març)

Argument: L’operetta ens mostra la incompetència i la inoperància dels soldats d’un exèrcit que fan la guerra per mer entreteniment de la duquessa que els finança. La duquessa, enamoradissa de mena, farà anar de corcoll els soldats sota les seves contradictòries ordres.

Una companyia molt jove: Cia Bratislava, van proposar a Victor Álvaro que els dirigís amb aquesta operetta.

És una operetta de grans dimensions amb dues hores de durada… aquí l’han reduït a quatre actors, una posada en escena mínima… de vegades massa mínima. (ja està bé fer servir la imaginació… però de vegades els espectadors agraïm veure recursos a l’escenari…). Només hi ha un piano (algun instrument més?…)

La direcció actoral és magnífica, ells ho resolen tot d’una manera exemplar, i és un divertimento, una astracanada, un “anem a riure” que funciona. Les músiques d’Offenbach hi conviden, l’argument surrealista i absurd també hi convida… és una opció d’aquelles d’anar a riure.

Imagen de previsualización de YouTube

.

Títol: La Sonnambula

Autor: Bellini (llibret de Felice Romani)

Director: Marco Arturo Marelli / David Oren

Intèrprets: Juan Diego Flórez / Patrizia Ciofi – Celso Albelo / Annick Massis / Eleonora Buratto

Lloc i data: Gran Teatre del Liceu (fins el 17 de febrer)

ARGUMENT: L’acció té lloc a un gran balneari dels Alps suïssos. Un músic que acaba de perdre a la mare, es casa amb una de les infermeres. Just després de la visita al notari, la matí següent la núvia apareix dormint a una habitació del balneari… una habitació ocupada per un foraster.

Bellini, com Rossini o Donizzeti, és un dels referents del bel canto: és a dir, música que posa a prova el virtuosisme dels cantants. Cal unes veus d’aquelles que tinguin una tècnica més que excel·lent, i melodies amb molt d’ornament.

És una producció de l’òpera de Viena i del Covent Garden de Londres, és molt maca de veure i fàcil d’escoltar.

Juan Diego Flórez i Patrizia Ciofi: jo crec que és ell qui s’endú la funció. És espectacular com la tècnica vocal va acompanyat d’una bona interpreació, tot i que tinc la sensació que el director els ha deixat fer: és una posada en escena molt pensada per a brillin els cantants, no els hi ha tret focus, al contrari: els ha deixat tots els focus per a ells sols.

L’argument està una mica estirat? Sí… una mica bastant… és una anècdota que dura dues hores i mitja i això en el ritme es nota. Però trobo que aquesta temporada el Liceu està encertant en fer òperes una mica més “accessibles”. D’aquelles que els qui se les saben de memòria i busquen qualitat, la troben, i els qui volen introduir-se en el món de l’òpera, són títols fàcils d’entrar.

Truc per a menors de 30 anys: teniu les entrades a meitat de preu tres hores abans de començar. A la mateixa taquilla. I si teniu més de 65 anys o esteu a l’atur, també teniu descompte a taquilla tres hores abans.

Imagen de previsualización de YouTube
Recomanacions

Teatre: ‘Un jeta, dos jefes’, ‘Vània’ i ‘Pulmons’

19/01/2014

Títol: Un jeta, dos jefes

Autor: Richard Bean (versió Paco Mir)

Direcció: Alexander Herold

Intèrprets: Diego Molero, Mireia Aixalà, Jofre Borràs, Maria Lanau, Miquel Àngel Ripeu… una desena d’actors.

Lloc i data: Teatre Victòria (sense data de sortida)

A partir de Arlequino, servidor de dos amos de Goldoni.

Argument: Dino haurà de fer de guardaespatlles i ajudant de Mario (en realitat Maria, fent-se passar per Mario, el seu germà mort) i també de Sebastian (el nòvio de Maria) sense que cap dels dos amos se n’assabenti. A més a més, Sebastian i Maria són nòvios i és Sebastian qui ha matat a Mario, el germà de Maria.

Estrenada al 2011 al Teatre Nacional de Londres. Encara omple al Teatre Haymarket.

La clau era convertir una comèdia clàssica de Goldoni en una farsa anglesa situada als anys seixanta. Un jeta, dos jefes un paradigma de la comèdia anglesa: farsa sexual, corredisses amunt i avall, portes, ensopegades… entre Hotel Fawlty i Benny Hill.

Vaig tenir ocasió de veure-la a Londres fa un parell d’anys i vaig pensar: “Qui compri els drets d’això, té un èxit entre mans”. I vaig pensar: em sembla que és més divertida que Pel Davant i Pel Darrera.

La versió de Paco Mir és encertada, ha traslladat l’acció a un poble indeterminat de la costa mediterrània.

Un problema que es presentava sobre el càsting: trobar el protagonista. Un autèntic “home-orquestra” capaç de gestionar el ritme i suportar el major pes de la comèdia.

És un espectacle a més amb música en directe, 4 músics liderats per Amélie Angebault.

Imagen de previsualización de YouTube

.–.

Títol: Vània

Autor: Txèkhov (versió Oriol Tarrasón)

Direcció: Oriol Tarrasón

Intèrprets: Annabel Castan, Bernat Quintana, Pep Ambr`s, Mireia Illamola i Arnau Puig (LES ANTONIETES)

Lloc i data: Espai Lliure (Teatre Lliure) fins el 26 de gener

Les Antonietes amb la broma ja porten temps consolidats com una jove companyia i, el que és més important, amb estil propi. Ja vas trobant entre muntatge i muntatge elements comuns que ja saps que són marca de la casa, com ara no amagar-se entre cametes quan l’actor surt d’escena.

Han demostrat la seva traça a l’hora de versionar grans autors cap a aquest estil senzill, ràpid i, important, amb capacitat d’anar al gra.

Ho van demostrar amb Shakespeare, ho van desmotrar la temporada passada amb Ibsen i ara ho demostren amb Txèkhov i L’Oncle Vània: si una cosa està clara és que no tenen por, sí respecte.

Veureu un oncle Vània condensat però amb una essència txekhoviana, un “sembla que no passi res”, uns personatges avorrits de viure tancats a una finca decadent d’un poblet rus… tot el dia beben te i veient passar la vida.

.—.

Títol: Pulmons

Autor: Duncan Macmillan

Direcció: Marilia Samper

Intèrprets: Pau Roca i Carlota Olcina.

Lloc i data: Sala Beckett, fins el 9 de febrer

Una altra gent molt jove, Sixto Paz, la productora amb tot un equip liderat per en Pau Roca, presenta segon muntatge.

Pulmons, una obra d’un jove dramaturg britànic que en Pau Roca va descobrir fa un parell d’anys.

Argument: Una jove parella de classe mitja, de ciutat, hi ha un dia que es planteja tenir un fill… a la cua de l’Ikea. Aquestes coses sorgeixen quan menys t’ho esperes.

És una parella jove, però ben formada, preprada… i aquest és el problema actual de les parelles joves i ben preparades: que tot cal pensar-ho molt i si ho penses molt, gairebé acabes decidint que no cal portar un nou fill al món. Ni sentit de la vida ni hòsties.

Dos punts a favor:

1- Sobre el text: CONVERSA FRAGMENTADA

2- Sobre el muntatge: només un llit de matrimoni. Ni canvis de vestuari, ni efectes de so, ni tampoc molta música i atrezzo el mínim. És una petició de l’autor que la companyia ha respectat escrupulosament.

Molta naturalitat dels actors: són molt versemblants com a parella, fins i tot en els moments íntims. El llit de matrimoni té una presència molt important.

ATENCIÓ: TAQUILLA INVERSA. Es paga a la sortida el preu que considereu just.

Imagen de previsualización de YouTube

Recomanacions

‘Consell de família’, ‘La rosa tatuada’ i ‘Marry me a little’

14/12/2013

Títol: Consell familiar

Autor: Cristina Clemente

Director: Jordi Casanovas

Intèrprets: Lluïsa Castell, Pere Ventura, Georgina Latre, Marc Rius i Pep Ambròs.

Lloc i data: Sala Beckett (fins el 4 de gener)

ARGUMENT: Un matrimoni decideix formar una família que funcioni amb un perfecte sistema democràtic dins de la casa. Qualsevol decisió s’aprova per votació i cada setmana es celebra un consell familiar. El sistema trontolla quan els fills adolescents es senten insatisfets i amenacen amb marxar de casa. A tot això, el nòvio de la filla, un jove alemany, es mira el sistema des de fora.

És una comèdia que parteix d’una bona idea i té un  bon desenvolupament. És fins i tot una comèdia familiar de tall clàssic: comèdia de família com a gènere. Els italians en són uns mestres i ara teníem Un aire de família a la cartellera que també podriem col·locar en aquest àmbit.

L’argument guarda uns paral·lelismes amb l’actualitat però no es veu gens forçat. Els actors estan tots en en el seu punt: és un repartiment molt coral i molt ben portat, i destaca la posada en escena amb detalls que ho diuen tot: el regalim d’humitats.

PER A TOTA LA FAMÍLIA?

Sí, a més, durant les festes escolars de Nadal, si veniu en família (mínim 3 persones) us deixen les entrades a 12€ (només heu de presentar el llibre de família a taquilla).

-

Títol: La rosa tatuada

Autor: Tennessee Williams

Directora: Carlota Subirós

Intèrprets: Clara Segura, Bruno Oro, Rosa Cadafalch, Oriol Genís, Marta Ossó, David Mercè, Pepo Blasco… entre d’altres.

Lloc i data: Teatre Nacional (fins el 2 de febrer)

Per fi obrim la Sala Gran del Nacional… i ho fem amb un gran autor del teatre nord-americà del s. XX, Tennessee Williams. Un autor que com Arthur Miller o Eugene O’Neill, fa teatre de text, però és teatre-espectacle.

Imagen de previsualización de YouTube

ARGUMENT: En una comunitat siciliana propera a Nova Orleans, la modista Serafina della Rosa queda vídua, del disgust perd la criatura que estava esperant i l’únic que li queda és la filla adolescent que és a punt de graduar-se. Des que queda vídua la dona s’aïlla del món, es deixa, i per un instint matern protector i opressor creu que aconseguirà recluoure també la seva filla. Però la nena coneix un mariner que la durà a un altre port.

Immensa Clara Segura… ella és l’obra, tot i que a la segona part irromp Bruno Oro, un camioner que per accident arriba a la casa i trasbalsarà els insints reprimits de la Serafina.

Veiem com el somni americà d’aquesta comunitat immigrant es converteix en fum, veiem com les creences més fermes de cop poden caure’ns als peus, veiem insatisfacció, conflicte generacional i la impossibilitat de reprimir instints passionals…

És impressionant la química que desprenen plegats a escena, a més és quan l’obra pren una volada còmica que després del drama de la primera part s’agraeix.

És un espectacle “molt interessant”… però té dos peròs:

La posada en escena: bé, perquè és realista, malament, perquè no omple la immensitat de la Sala Gran. Aneu a les primeres files.

I un segon però: la durada de gairebé tot plegat se’n và a 2h 30m + 15 minuts de pausa.

-

Títol: Marry me a little

Autor: Stephen Sondheim

Director: Toni Martín

Intèrprets: Toni Viñals i Mone Teruel

Lloc i data: Teatre Lliure / Espai Lliure (fins el 22 de desembre)


Amb Xavier Torras a la direcció musical (i al piano en directe).

Imagen de previsualización de YouTube

El compositor d’espectacles com FolliesCompanyA little night music va fer servir temes descartats d’aquests treballs, entre d’altres, i l’any 81 va estrenar a Nova York el que seria el seu primer espectacle d’aquestes característiques.

Recomanacions

‘Terra de ningú’, ‘Master class’ i ‘La nit just abans dels boscos’

16/11/2013

Títol: Terra de Ningú.

Autor: Harold Pinter.

Direcció: Xavier Albertí.

Intèrprets: Lluís Homar, Josep Maria Pou, David Selvas i Ramon Pujol.

Lloc i data: TNC (Sala Petita) fins al 24 de novembre.

Argument: Dos veterans escriptors, desconeguts entre ells, es troben a un pub de Londres. Un d’ells convida a l’altra a casa seva a prendre una copa. A la casa s’hi troben també el majordom i el secretari de l’escriptor.

És una obra de Harold Pinter estrenada l’any 1975 i inèdita fins araa Catalunya. Tothom diu que és una obra que no s’entèn. Homar i Pou ho han reconegut.

Hi ha un clima enrarit a l’escenari: amb punt d’oníric o fins i tot absurd. Vas desgranant poc a poc qui són i què hi passa, però desgranes en fals. El que sí fa Pinter és “fotre una hòstia” a la moral de la societat benestant anglesa.

Imagen de previsualización de YouTube

.

Títol: Master Class.

Autor: Terrence McNally.

Direcció: Agustin Alezzo.

Intèrprets: Norma Aleandro, Carolina Gómez, Lucia Gandolfo, Marcelo Gómez, Santiago Rosso… entre d’altres.

Lloc i data: Teatre Borràs fins demà 17 de novembre.

Argument: Els espectadors ens convertim en alumnes de Maria Callas. La soprano arriba a l’escenari disposada a fer cantar als alumnes i a corregir tot allò que calgui de la veu, la interpretació, l’actitud…

És un text relativament modern, del 1995. Norma Aleandro de seguida el va protagonitzar a Buenos Aires i ara ha recuperat aquell muntatge. Ens dibuixen una Callas molt cruel amb els alumnes, es veu que no era tan així. El que sí que queda clar és que la Callas era molt dèbil en la seva vida personal. Estava també molt acomplexada físicament…

Estava casada amb un home a qui no li agradava l’òpera i fins i tot a l’obra es diu ben clar que li feia fàstic anar-se’n al llit amb aquell home. Però tots dos van tenir el que volien: Onassis la seva esposa famosa, i ella els diners.

De totes maneres, és una pinzellada molt lleugera del retrat de la Callas. Amb una estructura molt senzilla que combina la classe que fa amb els records que li venen a la memòria en aquell moment.

Per tant, l’al·licient de la funció és sobretot veure Norma Aleandro, que està en plena forma i amb aquella interpretació made in argentina, que no saps si estan dient un text memoritzat o realment estan dient el primer que se’ls hi passa pel cap.

Imagen de previsualización de YouTube

.

Títol: La nit just abans dels boscos.

Autor: Bernat Marie Koltès.

Direcció: Roberto Romei.

Intèrpret: Òscar Muñoz.

Lloc i data: Teatre Romea (sense data de sortida).

Argument: Un sensesostre inmigrant ens atura al mig del carrer. Ens vol explicar alguna cosa… ens acostem i ens descobreix qui és, ens vol fer veure una realitat que desconeixem (o que no volem conèixer) i ens acull a l’habitació on hi dorm per parlar-nos del seu ambiciós projecte: un nou sindicat internacional.

És un d’aquells espectacle on la forma i el contingut van molt de la mà. Es fa al Teatre Romea però no a la sala de platea on normalment veiem les obres. Ens fan fer un recorregut. Un recorregut on veureu el Romea com mai l’heu vist.

Al marge de la forma, l’actuació d’Òscar Muñoz té alguna cosa especial. No només perquè el personatge et parla sovint a un pam de cara, sinò perquè és una actuació valenta. Molt valenta capaç de fer-te empatitzar amb aquell desconegut que acabes de conèixer.

Per uns moments, i això també és mèrit de Koltès, ho deixaries tot i aniries amb aquest pobre immigrant a muntar el sindicat i a lluitar de manera activa per un món millor… per tant, és que alguna cosa de l’espectacle ha funcionat.

Recomanacions

‘Bits’ i ‘A la ville de… Barcelona!’

19/10/2013

Títol: BITS

Autors i directors: Tricicle

Intèrprets: Carles Sans, Joan Gràcia i Paco Mir.

Lloc i Data: Teatre Poliorama (sense data de sortida).

Tricicle presenta a Barcelona nou espectacle de creació després de rodar-lo durant un any per Espanya. L’excusa és Internet i la informàtica: la posada en escena és a base de pantalles de plasma (fixeu-vos-hi perquè hi ha detalls que són gags visuals o jocs de paraules). És la vegada que Tricicle més parla.

Homenatge a Les Luthiers, a Jaques Tati… som davant, per tant, d’un espectacle de comèdia clàssica.  Té aquest punt de Manicomic, en el sentit que és a base d’esquetxos, i fins i tot reconeixereu a alguns personatges d’espectacles anteriors: les tres iaies que a Èxit anaven a l’aeroport, aquí tornen a aparèixer en el context d’un supermercat actual.

És un espectacle ben rodat: estan en plena forma.

Imagen de previsualización de YouTube

-

Títol: À la ville de… Barcelona

Autor i director: Joan Ollé

Intèrprets: Enric Majó, Victòria Pagès, Ivan Benet, Marta

Betriu, Oriol Genís, Jordi Vidal i Laura Guiteras.

Lloc i Data: Lliure Montjuïc (Fins el 3 de novembre).

El Teatre Lliure recupera un dels espectacles del Grec 2012, un homenatge que Joan Ollé va fer a Barcelona. Segons Ollé, Barcelona és una ciutat que ha estat molt novel·lada, molt pintada, molt cantada i molt rodada a la gran pantalla, però és una ciutat poc “teatralitzada”. És un espectacle entre el cabaret i la revista (l’orquestra en directe hi té un paper important) on s’apel·la molt a la nostàlgia d’una ciutat que ha canviat tan de pressa que potser els qui sempre hi hem viscut no ens hem adonat.

En ser un espectacle d’esquetxos, té alguns moments memorables: destaco l’actuació de Victòria Pagès fent de senyora Liceïsta de tota la vida (també fa de Sra. Maria, aquella que està casada amb un tal Josep, Joan o ase, i té un compte a La Caixa). Els números musicals fan un repàs a tots els hits on apareix la ciutat de Barcelona i em quedo també amb la conversa entre Colón i la Dama del Paraigua.

Malgrat que també apareix el Sónar, sí que vaig trobar un espectacle amb un excés de nostàlgia. Jo crec que és un espectacle obertament nostàlgic, i el públic que hi va ja ho és. Queda clar quan comencen a repassar tots els cinemes de Barcelona que han tancat: que ens els últims 10 anys la llista suma gairebé 40 sales (Niza, Casas, Novedades…).

Imagen de previsualización de YouTube

Recomanacions

‘El crèdit’, ‘Siglo de oro, siglo de ahora’ i ‘Orgia’

21/09/2013

Títol: El Crèdit.

Autor: Jordi Galceran.

Director: Sergi Belbel.

Intèrprets: Jordi Bosch i Jordi Boixaderas.

Lloc i Data: La Villarroel (sense data de sortida).

ARGUMENT: Un client d’una caixa es presenta al despatx del director de l’oficina per demanar un crèdit. L’únic aval que presenta és la seva paraula de que el tornarà.

Una producció de mínims amb dos actors, una taula i dues cadires que va néixer al festival Temporada Alta de Girona.

el credit

.

Títol: Siglo de Oro, Siglo de Ahora (Folía).

Autor: Cia. Ron Lalá.

Director: Yayo Cáceres.

Intèrprets: Juan Cañas, Íñigo Echevarría, Miguel Magdalena «Perilla de la Villa», Daniel Rovalher «Boli»,  Álvaro Tato.

Lloc i Data: Teatre Poliorama (Fins el 13 d’octubre).

ARGUMENT: Són un seguit d’esquetxos satírics d’actualitat però fen el joc de: com ho hagués escrit Lope de Vega? Com hagués sortit Bárcenas a un entremès de Cervantes? O potser Quevedo hagués dedicat un sonet a Lady Gaga? O potser Calderón criticaria la corrupció… com de fet ja la criticava.

Imagen de previsualización de YouTube

És una de les bones sorpreses teatrals d’aquest inici de temporada. És un molt bon espectacle: ràpid, àgil, enginyós, molt crític amb l’actualitat, amb molt de talent i amb música en directe composada expressament per a la funció.

.

Títol: Orgia.

Autor: Alex Mañas.

Director: The Mamzelles.

Intèrprets: Paula Malia, Paula Ribó, Bárbara Mestanza.

Lloc i Data: Espai Lliure (Fins el 29 de setembre).

ARGUMENT: Tres amigues de l’ànima, acompanyen a una d’elles a una orgia de luxe per tal d’oblidar al seu ex nòvio.

Imagen de previsualización de YouTube

El més interessant d’una orgia no passa a les habitacions, passa al quarto de bany quan les tres amigues es van trobant per explicar-se com va la nit. Hi ha molta música, podríem parlar d’una comèdia musical però molt nostrada: té un punt de cabaret o cuplet clàssic passat pel filtre d’una base electrònica. Funciona.

Recomanacions

‘Tots fem comèdia’ i ‘George Kaplan’

20/07/2013

Tots fem comèdia

Autor i director: Joaquim Oristrell

Intèrprets: Jordi Bosch, Ferran Rañé, Nausicaa Bonnín i Peter Vives. Amb cançons de Joan Vives

Lloc i data: Teatre Poliorama fins el 28 de juliol.

Joaquim Oristrell es llança de cap a fer una comèdia teatral amb el mateix estil que fins ara feia al cinema i a les sèries.

L’obra neix de Majoria Absoluta, a partir d’improvisacions entre Jordi Bosch i Ferran Rañé. Està fet a mida i es nota.

ARGUMENT: Un guionista i un director de cinema, que han estat parella artística d’èxit durant gairebé 20 anys, veuen que ja no els truquen i que estan acabats. En la part professional i en la part vital.

És una comèdia molt cinematogràfica: no només per la posada en escena, sinó pel ritme narratiu i pels diàlegs que emulen les comèdies americanes clàssiques (referents clars a AIL Diamon, Woody Allen, Neil Simon…)

Per lligar-ho tot Joan Vives ha compost cançons que s’interpreten amb piano en directe.

És una comèdia per a tots els públics per passar la tarda… i pels cinèfils té l’al·licient de ser una obra de teatre que parla de cinema… amb gala dels Goya inclosa.

Imagen de previsualización de YouTube

-

George Kaplan

Autor: Frederic Sonntag

Director: Toni Casares

Intèrprets: Sandra Monclús, Sara Espígul, Borja Espinosa, Jordi Figueras, Francesc Ferrer…

Lloc i data: Sala Beckett fins el 28 de juliol.

Aquesta obra del dramaturg francès Frederic Sonntag ens fa remoure les inquietuts sobre “qui mou els fils”…

I ens fa tres escenes independents (potser no tant independents com sembla) on veiem com potser allò que vivim, allò que ens passa en el dia a dia, no és tant aleatori com sembla i potser hi ha un equip de guionistes que està al darrera pensant que ara ha d’haver una crisi, ara ha d’haver aquest accident, ara hem de fer córrer aquesta corrent de pensament… i és més: existeix realment la gent que ens pensem que existeix?

Hi ha un gran paradigma cinematogràfic de com convertir una ficció en realitat: George Kaplan de “Con la muerte en los talones”. Per a l’FBI George Kaplan no existeix… però per als mafiosos que persegueixen a Cary Grant existeix i té la cara d’en Cary Grant…

El text té un punt paranoic, però és una comèdia, a mi em va agradar especialment la trobada entre uns guionistes d’elit, que es dediquen a fer guions de cinema, de sèries, diàlegs de comèdies, best sellers… i que plantegen trames mai en tres parts.

Jo vaig gaudir molt, rius una estona, tampoc cal menjar-se tant el tarro… i segurament és de les produccions pròpies del Grec més reeixides.

Imagen de previsualización de YouTube

Recomanacions

‘Barcelona’, ‘Els guapos són els raros’ i ‘Stockmann’

11/05/2013

Títol: Barcelona

Autor i director: Pere Riera

Intèrprets: Míriam Iscla, Emma Vilarasau, Joan Carreras, Jordi Banacolocha, Anna Moliner, Pep Planas i Carlos Cuevas.

Lloc i data: Sala Gran TNC fins el 22 de juny

L’obra ens situa a una casa de Sarrià durant el segon dia dels bombardejos a Barcelona l’any 1938. Una casa on una mare vídua viu amb els seus dos fills adolescents. El marit propietari d’una fàbrica va morir en mans dels revolucionaris. De cop i volta apareix una antiga amiga de la mare, que fa quatre anys havia desaparegut i ara està triomfant com actriu a París. Entre les bombes, comencen els retrets i a surar en l’ambient aquella tensió.

Imagen de previsualización de YouTube

Títol: Els guapos són els raros

Autor i director: Enric Cambray

Intèrprets: Ricard Ferré, Martí Salvat, David Anguera i Enric Cambray

Lloc i data: Teatre Gaudí (sense data de sortida)

Argument: tres eterns repetidors d’un institut amb problemes de socialització volen demostrar a la resta de companys que no són uns losers marginats, volen sentir-se uns triomfadors per un cop a la vida. Ho podran fer a la festa de graduació on podran pujar a l’escenari i fer una actuació que els catapulti a l’èxit o els acabi d’enfonsar a la misèria.

És una proposta molt àgil, molt honesta i sense gaires pretensions, potser perquè no se les poden permetre. Però Déu-n’hi dó el partit que treuen als pocs recursos que tenen a mà!

Imagen de previsualización de YouTube

Títol: Stockmann

Autor: Henrik Ibsen

Versió i direcció: Oriol Tarrasón

Intèrprets: Bernat Quintana, Annabel Castan, Arnau Puig, Pep Ambròs i Mireia Illamola.

Lloc i data: Sala Muntaner (fins el 16 de juny)

La companyia Les Antonietes per primer cop esbudellen un clàssic com l’Enemic del Poble i van al moll de l’os: el conflicte moral que hi plantegen.

Un enemic del poble, pels despistats, ens parla de com un metge que porta un balneari descobreix que les aigües estan infectades i exigeix a l’alcalde que es tanqui. El balneari és la principal fons d’ingressos del poble i no vol sentir a parlar per res d’un possible tancament.

Imagen de previsualización de YouTube

Recomanacions

La trilogia ‘Contra’, ‘Afterplay’ i ‘Qui a casa torna’

13/04/2013

Títol: Contra l’amor

Autor: Esteve Soler

Direcció: Carles Fernández Giua

Intèrprets: Eva Cartanyà, Dani Arrebola, Guillem Motos i Laia Martí.

Lloc i data: La Seca (fins el 12 de maig).

  • Contra l’amor (estrenada el 2012 a Atenes)
  • Contra la democràcia (estrenada al 2011 a la Beckett)
  • Contra el progrés (estrenada al 2008 a la Beckett)

Són contes que barregen comèdia i terror…

Esteve Soler incomoda sense ser gaire rebuscat. Encara hi ha coses que dites de manera cruda damunt de l’escenari poden incomodar. Són contes curts. va dir: “En Pere Calders s’ho passaria pipa veient aquestes històries”. Històries quotidioanes, properes a aquest realisme màgic… quan allò quotidià i familiar, de sobte es trenca per un element surrealista. Surrealista, per tant, desconegut i, per tant, pertorbador.

Cal destacar la feina dels actors i la posada en escena senzillíssima, que a estones potser massa low cost, però malgrat tot ben resolta.

-         ATENCIÓ: Marató de les 3 obres seguides: 21 d’abril, 5 i 12 de maig.

—–

Títol: After Play

Autor: Brian Friel

Direcció: Imma Colomer

Intèrprets: Pep Ferrer i Fina Rius.

Lloc i data: Sala Atrium (fins el 28 d’abril).

Com continuen els personatges de les grans obres clàssiques…?? L’Imma Colomer va trobar un text, AfterPl ay, que planteja justament això: què els passa, després de l’obra, al germà de les tres germanes i a la neboda de l’oncle Vània? I li va agradar tant que la Imma Colomer n’ha comprat els drets i l’ha dirigit.
El germà de les tres germanes és en Pep Ferrer i la neboda de l’Oncle Vània, la Sònia, és la Fina Rius. Els dos desconeguts es troben per casualitat una nit, a soles, al restaurant d’un hotel de mala mort de Moscú, ciutat on els dos hi són de passada per fer unes gestions personals.
L’obra és el diàleg que s’estableix entre aquests dos personatges que veuen com la vida els ha deixat sols i això de viure amb la soledat els hi pesa. Comparen la seva situació personal amb estar envoltats d’una tundra que s’estén… Tenen un punt de patetisme perquè del diàleg n’extreus que cap dels dos duen la vida que haguessin volgut. I arriba un moment que ja no saps si s’inventen coses perquè volen fer veure que no estan tan malament o si s’ho inventen sense adonar-se perquè realment s’ho creuen.
La direcció de la Imma Colomer és d’aquelles direccions subtils, hi és, però és una direcció d’actriu.

——–

Títol: Qui a casa torna

Autor: Harold Pinter

Direcció: Salvador Esplugas

Intèrprets: Màrius Hernàndez, Gal Soler, Rafel Pi, Xavi Mañé, Karme Málaga i Carles García Llidó.

Lloc i data: Versus Teatre (fins el 5 de maig)

Producció companyia de Sabadell (CiaFrog) que ha prorrogat al Versus teatre. Argument: un pis a Londres, anys 70, on hi viuen 4 homes. Pare, dos fills i germà del pare. La mare va morir fa temps. Un dia de sobte apareix el tercer fill, que és professor de filosofia i va emigrar a Amèrica. Per sorpresa de tots, s’hi presenta amb una dona que és la seva esposa. La violència i el sexe són els protagonistes.

El pis té un clima enrarit, sobretot per manca d’una figura femenina. Tant a nivell matern com a nivell sexual. I la dona que arriba cobrirà aquestes funcions.

Ho va ser més per la manera tant personal que Pinter té de servir els seus textos: deien que era una obra sense argument.  Ara ho és d’un altra manera, sobretot perquè ja està consolidada com a obra mestra del drama contemporani. El millor són les interpretacions que van sorgir entre els crítics.

Potser hi ha alguns detalls discutibles (il·luminació) o algun segon que sembla que sembla que el text se’l hi escapa. Però no és gens fàcil i se’n surten prou bé.

Recomanacions

Cristina Genebat, actriu i traductora

09/03/2013

La Cristina ha vingut a parlar de l’obra que ha traduït i representa actualment al teatre Romea: Roberto Zucco, de Bernard-Marie Koltès, dirigida per Julio Manrique i protagonitzada per Pablo Derqui.

Recomanacions

Red Pontiac, Constel·lacions i La signatura 400

02/03/2013

Títol: Red Pontiac

Autor i director: Pere Riera

Actrius: Míriam Iscla i Cristina Cervià.

Lloc i data: Teatre Poliorama (fins al 17 de març).

L’obra comença com una comèdia costumista, plena de detalls de les mares madures que s’han trobat amb un primer nen… Però cap a meitat l’obra fa un gir.

Sempre en un to de comèdia i diàlegs divertits, s’arriba a plantejar un tema tabú en la nostra societat com és de les mares desnaturalitzades.

Imagen de previsualización de YouTube

Títol: Constel·lacions

Autor: Nick Payne

Directora: Mònica Bofill

Actors: Sílvia Ferrando i Dani Arrebola.

Lloc i data: Teatre Akadèmia (fins al 17 de març).

Una comèdia romàntica, una relació de parella entre un apicultor i una noia que treballa en la física quàntica: des que es coneixen en una barbacoa, fins que es casen i ella pateix una malaltia degenerativa…

constel.lacions

Títol: La signatura 400

Autor: Sophie Divry

Director: Joan Peris

Actors: Lluïsa Mallol i Joan Gibert.

Lloc i data: Círcol Maldà (fins al 10 de març).

Lluïsa Mallol interpreta una bibliotecària que està relegada al soterrani de l’edifici, a més a més a l’apartat de geografia.

La Lluïsa Mallol a més d’actriu està matriculada a la Facultat de Biblioteconomia i Documentació, i quan va llegir el llibre va voler portar-lo a escena.

Nosaltres assistim a l’hora d’entrada d’aquesta bibliotecària, dues hores abans d’obrir al públic. Una bibliotecària de mitjana edat, sense monyo, tan normal que no té ni nom.

I explica tota la seva vida i les seves passions a un desconegut que sense voler ha quedat tancat tota la nit a l’edifici. És l’actor Joan Gibert que durant tota l’obra només escolta mentre pren cafè.

Imagen de previsualización de YouTube

Teatre

Dispara / agafa tresor / repeteix, Midsummer i Adreça desconeguda

03/02/2013

.

Si aneu al Teatre Lliure de Montjuïc abans del 3 de març hi podreu veure l’espectacle Dispara / agafa tresor / repeteix, escrita per Mark Ravenhill, dirigida per Josep Maria Mestres i interpretada per Silvia Bel, Carmen Machi, Àurea Màrquez, Àlex Casanovas i Mònica López, entre d’altres. De fet, es tracta de 17 obretes curtes, amb la guerra i la violència com a tema en comú, i que composen un gran muntatge.

.

.dispara

.

A La Villarroel, i fins al 10 de març, Lluís Homar i Eduard Fernández interpreten un alemany i un jueu a l’obra Adreça Desconeguda. Es tracta d’un text escrit l’any 1938 (per tant, abans de la Segona Guerra Mundial), que comença molt plàcid i acaba en un infern. Un espectacle que enganxa i que funciona.

.

adreça

.

Midsummer és una comèdia amb cançons ,escrita per David Greig, estrenada al 2010 a Edimburg, i que s’ha vista a Londres i Nova York. És una obra de petit format, amb espai únic, dos actors - Elena Fortuny i Carles Alberola – i dues guitarres i que agafa com a punt de partida el moment en què un home i una dona de 40 anys, solters i sense rumb a la vida, topen per casualitat i tenen clar que mai seran parella. La fan al Tantarantana fins al 17 de febrer.

.

Midsummer

Teatre

El diccionario

27/01/2013

.

Fins al dia 10 de febrer, al Teatre Romea hi trobareu l’obra El diccionario, protagonitzada per Vicky Peña, que dóna vida de manera magistral a María Moliner,  autora del conegut “Diccionario de uso del español”.

.

diccionario

Teatre

Natale a Casa Cupiello, Over The Moon i The Sorcerer’s Pub

05/01/2013

.

Aquests dies es pot tornar a veure Natale a Casa Cupiello a la Biblioteca de Catalunya, dirigida per Oriol Broggi i protagonitzada, en aquesta ocasió, per Boris Ruiz (fa un parell d’anys el seu paper el va fer el Pep Cruz). Teniu temps per veure-la fins al 27 de gener.

.

natale 2

.

A Over The Moon (La vida amb les notes de Jonathan Larson) hi trobareu 4 cantants-actors (Elena Gadel, Ivan Labanda, Víctor Estevez i Patricia Paisal) i un piano de cua.

En forma de recital, van barrejant temes dels musicals Rent i Tick Tick Boom. Els qui coneixen els temes, s’ho passaran pipa, i, els qui no conegueu l’univers Larson, no us hi capfiqueu gaire en seguir cap fil argumental: us deixeu endur, i si us agrada, després us busqueu el CD complet.

La podeu veure a l’Almeria Teatre fins al 27 de gener.

.

moon ok.

I al Versus Teatre hi trobareu, fins al 26 de gener, un altre musical: The Sorcerer’s Pub. És l’adaptació d’una opereta de William Gilbert & Arthur Sullivan. Suposa el naixement d’una nova companyia, Sursum, que ha nascut a partir d’un taller de l’Institut del Teatre.

.

pub

%s1 / %s2