Si el nostre sistema educatiu atengués de manera convenient els alumnes amb altes capacitats, no només probablement s’evitaria el fracàs escolar i altra mena de problemes de molts d’ells i molts drames familiars derivats d’aquests problemes, sino que a més, la societat en conjunt podria tenir-hi molt a guanyar: entre aquests nens pot haver-hi el que descobreixi la cura a malalties ara per ara incurables, científics que contribueixin a aturar l’escalfament global, empresaris que crein llocs de treball i riquesa, escriptors, directors de cinema o artistes plàstics que puguin fer grans obres per al gaudi de tots…

No vull amb aquest text influir el vot de ningú. Només vull fer veure cóm d’importants poden arribar a ser les persones amb altes capacitats per a la milllora del nostre món, de la nostra societat, i que per tant, la variada problemàtica que pateixen els nens i nenes amb altes capacitats i, de retruc, les seves famílies, acaba també afectant el conjunt de la societat, bàsicament deixant perdre talents que podrien fer molt per a ella.
Abans que res, són persones, individus amb els mateixos drets i deures que qualsevol altre. Però el seu fet diferencial els converteix, agradi o no, en un “capital humà”, una “riquesa immaterial” que cap societat pot permetre’s el luxe de perdre, si vol progressar.

En els millors casos, de vegades, el que acaba passant és que altres societats més “espavilades” acaben apropiant-se d’aquest capital.

No demano el vot per a ningú. Crec que totes tres entitats faran un ús excel.lent dels diners. Però demano que tots, tingueu o no familiars amb altes capacitats, recolzeu i feu vostra també la seva causa perquè el sistema educatiu els tracti de forma convenient, perquè puguin potenciar al màxim el seu talent i, a la llarga tots poguem, potser, sortir-ne beneficiats.

És veritat que pot semblar abusiva l’utilització del terme “pena”, i aixó és deu a que 9 de cada 10 persones amb les que he parlat durant els darrers anys, referint-me a les necessitats del col.lectiu dels superdotats, sempre m’han respost que: “hi ha nens que estan pitjor” (caram, i jo sense saber-ho…); “sou elitistes” (demanar drets bàsics es aixó, si…); “molts nens s’avorreixen a l’escola” (aixó demostra el fracàs del sistema…); i un llarg etcétera.

I per postres a l’escola et diuen que tenen poc personal i que l’han de destinar als qui més ho necessiten. A que no endevinen quins són els nens que sempre queden en darrer lloc? doncs si, els d’altes capacitats. Aquests, que s’esperin i s’aguantin. Sempre. Per què? Doncs la meva conclusió és que no fan… pena.