Via lliure

Lletra en català de la cançó THE PIANO MAN, de Billy Joel

Com a complement a l’espai Què diu què diu del dia 1 de gener, us oferim la versió catalana de la cançó The Piano Man, de Billy Joel.

Nou de la nit d’un dissabte,
entra la gent habitual.
Hi ha un senyor que s’asseu a la vora
amb la seva beguda a la mà.

I em diu “canta’m aquella tonada
no recordo gaire com fa,
que era dolça i molt trista, i que me la sabia
fa mil anys, no aixecava ni un pam.

La, la, lalala…

Canta’ns cançons, pianista del bar,
fes-nos més dolça la nit,
fes-nos aquest favor, et volem escoltar,
el teu piano ens farà oblidar.

En John de la barra, un amic com cal,
posa glops i no em deixa pagar,
sempre fa la brometa, t’encén la cigarreta,
però no és el lloc on voldria estar.
I diu “Bill ja sé que em podriré aquí”,
se li esborra sobtat el somrís,
“…i tinc tota certesa que faria una proesa,
si pogués escapar-me d’aquí”.

La, la, lalala….

I en Paul, que ven pisos i és escriptor,
va quedar-se per vestir sants,
va xerrant amb en Davy, que està a la Marina,
i segur que allà s’hi quedarà.

La cambrera estudia Política,
l’empresari no deixa anar el got,
comparteixen moments de gran soledat,
però és millor que entonar-se tot sol.

Canta’ns cançons, pianista del bar,
fes-nos més dolça la nit,
fes-nos aquest favor, et volem escoltar,
el teu piano ens farà oblidar.

No està gens malament per un dissabte.
Vist-i-plau de l’encarregat,
perquè sap que és per mi, que han vingut fins aquí,
i oblidar-se de tot uns instants.
Tot i el piano que sona com un cavall,
tot i el micròfon que fa pudor,
la gent ve a la cantina, i em donen propina,
i em pregunten què coi faig aquí.

La, la, lalala….

Canta’ns cançons, pianista del bar,
fes-nos més dolça la nit,
fes-nos aquest favor, et volem escoltar,
el teu piano ens farà oblidar.

I a continuació, l’adaptació que va fer Víctor Manuel de la mateixa cançó, cantada per Ana Belén, que no té gaire a veure amb l’original:

Esta es la historia de un sábado,
de no importa que mes,
y de un hombre sentado al piano
de no importa que viejo café.

Toma el vaso y le tiemblan las manos,
apestando entre humo y sudor,
y se agarra a su tabla de naufrago,
volviendo a su eterna canción.

Toca otra vez, viejo perdedor,
haces que me sienta bien,
es tan triste la noche en que tu canción
sabe a derrota y a miel.

Cada vez que el espejo en la pared
le devuelve más joven la piel,
se le encienden los ojos y su niñez
viene a tocar junto a él.

Pero siempre hay borrachos con babas,
que le recuerdan quien fue,
el más joven maestro al piano
vencido por una mujer.

Ella siempre temió echar raíces,
que pudieran sus alas cortar
y en la jaula metida, la vida se le iba
y quizo sus fuerzas probar.

No lamenta que de malos pasos,
aunque nunca desea su mal,
pero a ratos con furia golpea el piano
y hay algunos que le han visto llorar.

Toca otra vez, viejo perdedor,
haces que me sienta bien,
es tan triste la noche en que tu canción
sabe a derrota y a miel.

El micrófono huele a cerveza
y el calor se podría tocar,
solitarios oscuros, buscando pareja,
apurándose un sábado más.

Hay un hombre aferrado a un piano
la emoción empapada en alcohol, y una voz que le dice:
“pareces cansado, y aún, no ha salido ni el sol”.

Toca otra vez, viejo perdedor,
haces que me sienta bien,
es tan triste la noche en que tu canción
sabe a derrota y a miel.